CLAN SALVAJE. Mange tes morts. Director, Jean-Charles Hue.

França, 2014.

Duració, 94 minuts.

El director, Jean-Charles Hue.

tràiler en francès.

Sinopsi

Fred Dorkel torna a la seva comunitat yenixe, després d'haver-se passat quinze anys a la presó. Allà es troba amb el seu germanastre Jason Dorkel que ha fet 18 anys i aviat serà batejat en la fe cristiana i amb el seu germà Mickael. Ell els engresca, perquè vagin al món dels paios a fer el robatori d'un carregament de coure.

NÚRIA opina

Aquesta, no és pas la pel·lícula que volíem veure aquesta setmana, tot i que estava a la llista de possibilitats. Una vegada més l'atzar es creua al nostre camí i en lloc de veure “¿Y ahora? Recuérdame” d'en Joaquim Pinto, anem al Zumzeig i feien l'altra. Sopem al Zumzeig i ens entretenim xerrant, fem 10 minuts tard a la pel·lícula... sort que la setmana vinent tot serà diferent, a la tercera és la bona...

Anem al gra, que darrerament només faig que escriure de tot, menys d'allò que toca.

Mange tes morts, és una pel·lícula que és més interessant pel que hi ha darrere d'aquesta i per la manera com ha estat rodada que, la pel·lícula en si mateixa.

La pel·lícula és una història fictícia, però s'inspira en uns personatges i una manera de viure, reals.

És per aquest motiu precisament que no m'acaba de fer el pes. Hi ha un munt de literatura generada al voltant d'aquesta que, és molt interessant. Però, allò que a mi m'ha arribat no té res a veure amb tot això.

El personatge principal i protagonista, Fred Dorkel, és un individuo, curt de mires, molt primari, egoista i infantil, molt violent i disposat a tot i, amb aquest tarannà i sent el cap d'un entramat jeràrquic molt potent, arrossega als més joves al seu territori de destrucció, violència i mort.

Tot això en contradicció amb unes creences religioses que, els obligaran a seguir unes pautes ètic-morals.

La visió que dóna dels grups de gitanos nòmades, no m'ha semblat prou respectuosa i malgrat sigui una ficció, a mi m'ha molestat. Jo vull pensar i penso, que aquests grups comunitaris tenen les seves pròpies normes i valors, però que no tot es fonamenta en la violència generada per la rauxa d'hormones masclistes i violentes dels joves.

MARTINA opina

Aquesta setmana hem optat per una plan molt francès. Hem anat al Cinema Zumzeig on tenen un restaurant amb una carta molt senzilla d'inspiració francesa, on es menja bé i amb un local tranquil i acollidor. Primer, hem menjat quelcom i seguidament hem entrat a aquesta petita però confortable sala, on s'ha fet una valenta aposta cinematogràfica.
Hem vist una pel.lícula d'en Jean-Charles Hue, CLAN SALVAJE, on fa un retrat d'una l'ètnia gitana, a la França actual.
Una trama que relata el dia en què, el germà gran, d'una família de tres germans orfes de pare surt de la presó després de 15 anys de condemna.
L'Obra està molt ben treballada i crec que permet traslladar-se del tot a l'univers d'aquesta part de la societat. A més a un ritme trepidant, on un missatge clau que tanca aquesta història, que retrata una durada de més de 24 hores però en la que passen moltes, moltíssimes coses.
Just s'acaba la pel·lícula dient-se: "a 300 km por hora el cuerpo humano se desvanece...". Analitzant aquest missatge més enllà del sentit literal de les paraules, crec que descriu molt bé un “modus vivendi” d'una gent que, sovint els costa trobar un lloc en la societat. Potser en conseqüència aquesta pel·lícula ens presenta una manera de viure sense planificar l'endemà i amb la màxima intensitat.

Els interessants darreres d'aquest film... 

Des de fa 10 anys, Jean-Charles Hue ha concentrat la seva càmera en el seguiment de la vida de les famílies gitanes Dorkel i Dauber. Totes dues són de la comunitat dels “yaniches, habiten al nord de França i es caracteritzen pel seu profund respecte als preceptes evangelistes. El resultat de la seva primera trobada va ser un documental titulat, “La BM de Seigneur” centrat en la vida de Fred Dorkel, el germà gran que es dedicava a robar cotxes i que va patir un procés místic de redempció (...)

En aquest aspecte podríem considerar la pel·lícula com una continuació d'aquest, però no, perquè els paràmetres utilitzats són els de ficció i les formes narratives són les pròpies del cine de gènere i amb un desig molt clar de reinventar les situacions (...) Encara que aparentment ens mostra la comunitat gitana des de la perspectiva d'en Fred Dorkel i els protagonistes són els mateixos que surten en el documental, transformen el resultat final en una barreja curiosa entre una pel·lícula de Jean Rouch i un spaghetti western crepuscular (...)

La pel·lícula sorprèn també, per la utilització desenfrenada del llenguatge i l'estilització formal que Hue fa del paisatge. Tot sembla familiar, però tot acaba sent terriblement enigmàtic, com si la base realista de la qual parteix, fos transcendida per trobar un estil captivador. Abans que res en aquesta proposta hi ha, risc i força.

Resum de l'article, Entre la rendición y la perdición. Àngel Quintana. Caiman. Abril 2015. n.37.

Us poso també un link d'una entrevista amb el director que està molt bé:
http://www.semejanteramera.com/2015/04/entrevista-jean-charles-hue.html

SENSE SESSIÓ... coses que passen en els temps d'espera.

Aquesta setmana no hi hagut sessió de cinema, perquè a vegades passen coses que no ho fan possible...

Hi ha temps que és tant suau i discret que, només es fa tangible sota la pressió de l'aparell de mesura, que algú va idear per tal de no deixar-lo escapar.

Jo no parlo d'aquest, temps amable i amic...

Del temps que jo parlo, és un temps que primer se't posa a la boca. No el pots ni mastegar ni empassar, i quan ho fas, se't menja les entranyes.

És tan lent que, si fos possible, l'empentaries fins al fons de l'infern.

Et deixa sense forces, sense oïda, sense vista... està suspès.

No veus res tan sols el seu pas feixuc, lent i ple de malastrugança...

La ciutat et cau a sobre amb tota la seva hostilitat.

La foscor t'embolica i, per contrast llums rapides que fugen... i sons eixordadors... desitges que, per res del món tinguin res a veure amb tu.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                            

LA HISTÒRIA de MARIE HEURTIN. Director, JEAN PIERRE AMÉRIS

França, 2014
Duració 95 minuts.

Sinopsi

Pel·lícula feta sobre una història real, Els fets narrats passen a finals del S. XIX, a la regió francesa de Poitou.

El pare artesà d'una nena de 14 anys, sorda, muda i cega de naixement, la porta a l'Institut Larnay, regentat per religioses i especialitzat en nenes sordes. En un primer moment la rebutgen, perquè creuen que és un cas massa especial i difícil. Però hi ha una monja jove, la germana Marguerite que vol intentar provar d'educar-la i treure a aquesta nena del seu tancat món en què viu, ensenyant-li el llenguatge dels signes perquè es pugui comunicar.

La germana Marguerite iniciarà un camí pacient i no gens protocol·lari.

Referents cinematogràfics

Ens recorda la història de la nord-americana Helen Keller que, també era cega i sord-muda i que va arribar a convertir-se en escriptora i activista gràcies a l'obstinació de la seva educadora, estem parlant d'una pel·lícula que a molts ens ha emocionat i impressionat, <El miracle d'Anna Sullivan> 1962.

Estèticament, totes dues són franceses, al <Petit salvatge> de François Truffaut, 1970.

Interessant entrevista, amb l'actriu Arianne Rivoire que és sord-muda de naixement, amb algunes imatges del film.

El director Jean-Pierre Améris.

En aquesta entrevista, el director ens explica perquè va voler fer aquest film i com l'ha fet,  https://www.youtube.com/watch?v=3p9vMdfseig

NÚRIA opina.

Aquesta és una pel·lícula que narra una història bellíssima que, et connecta amb el valor i sentit de la vida en si mateixa.

Només el treball, la tossuderia per aconseguir un noble objectiu i l'amor per allò que hom fa, et portaran a bon port. Aquesta, és una possible lectura que jo faig.

M'ha agradat molt la forma de narrar aquesta història que, fuig de qualsevol plantejament sensacionalista i massa emotiu. Es limita a narrar-nos el procés d'aprenentatge que fan mestra, la germana Marguerite, i l'adolescent sorda, muda i cega, Marie Heurtin, per aconseguir treure a la darrera, del seu món de silenci i foscor.

És aquesta manera de narrar, molt estètica visualment però molt senzilla pel què fa als moments significatius triats per compondre la història que, ens ajuda a entrar de ple en les dificultats reals de la Marie i de la germana Marguerite, l'una per sortir del seu món i llençar-se a l'aventura de descobrir l'il·limitat món que l'envolta i l'altra per estirar-la cap en fora cap a aquest món.

És una petita i insignificant joia que, pot passar desapercebuda en una cartellera carregada de bones estrenes d'èxit.

Bona lliçó pels que hem estat o esteu en la dura i agraïda tasca d'ensenyar. On tothom és diferent i aprèn per camins diferents.

No us la podeu perdre.

MARTINA opina.

Una història que parla d'una nena sorda, muda i cega de naixement. Filla d'artesans, que sense saber com poder-li donar eines per relacionar-se i entendre el món que l'envolta, conviuen amb un ser salvatge. A 14 anys decideixen ingressar-la a l'Institut Larnay. Aquest és una institució de monges especialitzada a educar persones sordes i tota l'acció, esdevé en el seu procés d'aprenentatge en aquesta institució.
Amb amor, dedicació i molt d'esforç, principalment d'una de monges qui se n'ocupa, comença l’acció per ensenyar-li el més bàsic. Amb molta paciència l'ajuda a saber tenir cura de la higiene i de mica en mica, també li desperta el gust per aprendre de tot el que l'envolta. D’aleshores ençà és un no parar d’evolucionar, gairebé sense fi.
Està narrat de forma excepcional, preciosa i amb un ritme compassat on el so magistral de la música que, guarneix cada una de les fites aconseguides per aquesta persona amb unes necessitats especials.
Personalment m'ha agradat no solament la narració, o l'enfocament positiu i bondadós, sinó també, la sensibilitat amb què està narrada. Ja que les imatges planes i senzilles et permeten llegir el pensament de les protagonistes en tot moment. A més considero que, potser no és tant el que explica, sinó el com ho explica. Una altra qüestió és que, a mi m'ha fet pensar en com el ser humà pot buscar maneres de viure millor, evolucionar, però també de fer boniques històries tràgiques.

En aquest enllaç trobareu allò que escrit en Jaume Cela, mestre, escriptor i gran amant del cinema i persona per la que sento una gran admiració:

http://diarieducacio.cat/blogs/senderi/2015/04/09/la-historia-de-marie-heurtin/

INHERENT VICE. PURO VICIO. Director, Paul Thomas Anderson

USA, 2014
Guió, Paul Thomas Anderson. Basat en la novel·la de Thomas Pichon, Inherent Vice.
Duració, 148 minuts.

DEFINICIÓ INHERENT VICE i ALGUNES CONSIDERACIONS SOBRE EL TÍTOL:

Contràriament a allò que potser ens podríem pensar, aquest terme, no té res a veure amb una situació on, es consideri el vici com terme pejoratiu i lligat als costums de l'ésser humà que, el perjudiquen però que és incapaç d'evitar.

Aquest és un concepte que, s'utilitza sobretot en el món econòmic empresarial. Serveix per definir un problema que tenen tots els sistemes i subsistemes lligats, és el risc inherent.

Aquest risc específic que cal afrontar és normal, però quan no pot ser manipulat i porta pèrdues al sistema és un risc inherent.

El risc inherent, és aquell que no pot ser separat de la situació que existeix i està íntimament lligat amb l'activitat que es realitza i relacionat amb tots els subsistemes que componen l'empresa.

El títol és el mateix de la novel·la d'en Pynchon en què s'ha basat en TPA per fer el guió.

La traducció que han fet, crec que és literal a la traducció del risc inherent o “vice”. De tota manera si algú m'ho pot explicar li agrairé.

Jo crec que fa referència a l'amor. És més, pel desenvolupament de la història, per mi, és una evidència.

El director, Paul Thomas Anderson

Sinopsi

Doc Sportello (Joaquim Phoenix), és un detectiu privat que viu a la seva caseta de la platja de Gordita Beach, fumant els seus “porrets”. Estem als finals dels psicodèlics 60, on per les costes de Los Angeles, corren un munt de personatges estrafolaris: hippies, freacks, surfers, bikers, drogats i místics roquers i comença especulació immobiliària a la zona. I, la situació als EUA, està un xic trasbalsada.

De sobte, es presenta la seva exdona, Shasta (Katherine Waterston) i li sol·licita els seus serveis, tot explicant-li una història molt estranya del seu actual amant. Un ric multimilionari de qui, s'acaba d'enamorar-se i sobre el complot, de la seva dona i el seu amant per segrestar-lo i portar-lo en un manicomi.

Doc, tot recordant les experiències viscudes amb la seva exdona, farà la seva peculiar investigació, tot fent un munt de descobriments.

                                           

                                                                Tràiler oficial subtitulat

Pels que vulguin tenir més informació, podeu mirar les fitxes del Verdi que sempre són interessants:
http://fitxes.cines-verdi.com/pdf/puro_vicio.pdf

NÚRIA opina

Aquesta pel·lícula està molt ben qualificada per tota la crítica.

El guió, està escrit pel mateix director i és una adaptació de la novel·la de Thomas Pynchon amb el mateix títol del film.

Escriptor nord-americà que, ha decidit passar dels mitjans i que no concedeix entrevistes, ni es deixa fotografiar. Malgrat aquest rebuig per part seva a tenir una vida mediàtica, està considerat com un dels millors escriptors americans contemporanis i ha estat proposat pel Nobel de literatura.

Jo només he llegit una de les seves novel·les “Crepuscle”, molt gruixuda, mil i pico de pàgines, i força complexa, pel diferent desenvolupament d'històries, temps i personatges diferents. No la vaig trobar gaire fàcil de llegir i per no perdrem amb les diferents històries vaig haver de fer-me un esquema. La vaig trobar molt genial i imaginativa, però no em va enganxar massa.

Inherent Vice, no és una de les seves novel·les llargues, però el sistema narratiu me l'ha recordat. Diferents històries que, es van encetant el llarg d'un eix central marcat per un protagonista, Doc Sportello, una investigació i una narradora que, ens situa en un temps passat nostàlgic.

Vaig pensar que per veure aquesta pel·lícula s'havia d'estar molt atent per no perdre el fil. A mesura que han passat els dies i he anat pensant, he arribat a la conclusió que potser aquesta no és l'actitud que necessita aquest film.

Potser, aquest film funciona com un laberint i el millor és deixar-se portar per la intuïció per trobar una sortida.

O... simplement quedar-se perdut, ben perdut i més tard recompondre la història com si fos un collage d'imatges i continguts, amb unes sensacions, corresponents a la història de la pel·lícula i a l'època.

No cal buscar una narració lligada, coherent i lògica... els temps tampoc no ho eren i la visió del nostre heroi, és la visió d'un fumeta que, encara que sap pensar, sempre ho fa envoltat pel fum del somieig que deixa l'herba.

Molt bona, us la recomano.

MARTINA opina

Aquesta és la darrera pel·lícula d’una trilogia del director Paul Thomas Anderson, basada en una novel·la homologa de Thomas Pynchon.
 Anteriorment “Pozos de ambición” i “the Master”, havien posat en escena diferents característiques de la societat americana. Aquesta darrera obra, és un retrat d’una època determinada d’aquesta societat. Crec que, té molt més contingut que els simples fets que succeeixen.
L’autor de la novel·la, se’l coneix pel seu enginy però igualment per la capacitat en confeccionar històries complexes. En aquest cas, als anys 70 un detectiu privat és el protagonista d’un moment determinat, on aquesta professió passa a la història. El Rol d’una figura que rau en un cercle viciat, al límit de l'ètica i fora de la llei. Consegüentment en un entorn ple de frau, conflictes i personatges perduts en la inòpia de la droga, on entren en joc els policies americans. Al meu entendre el més interessant d’aquesta història és que, m’ha suggerit preguntar-me si aquesta figura, forma part d’un univers significativament diferent.
Aquest personatge protagonista, un pintoresc personatge que treballa sempre distorsionat per l’abús de Marihuana i amb un perfil de persona exclosa socialment, rep la visita d’una ex novia qui li demana ajuda per trobar el seu actual amant. El qui busquen, és un magnat immobiliari i per trobar-lo els obligarà a fer un recorregut per “los Angeles” dels setanta, d’aquella generació més underground.
Al meu entendre es tracta d’una obra mestra, la que cal veure disposat a entendre una trama mitjançant humor negre. Potser narrat introspectivament, en l’anàlisi de la condició humana. Ja que, és a través d’uns personatges demacrats i caducats que hom pot anar seguint el curs d’aquesta historia.