No
tinc massa cosa a dir d'una pel·lícula, simpàtica, amable i amb
uns tocs d'humor, força graciosos i divertits... gent que viu bé i
sap riure-se'n de les seves pròpies penes i misèries.
Com
diu la Martina, molt adient per un diumenge a la tarda al cinema
Texas.
MARTINA opina
Aquesta obra dirigida i interpretada per Fernando Colomo, és una comèdia idònia per un diumenge a la tarda. O en tot cas, en el nostre cas, i sense massa més, a mi em va satisfer com a divertiment final del cap de setmana.
Humor proper, històries entrellaçades de persones pintoresques que tenen vides peculiars i una trama condicionada per la crisi existencial dels personatges que compareixen. Tot en un ambient bohemi actual, on persones benestants i lliures tenen la gran fortuna d'escollir el seu destí, encara que no sempre l'encerten. Tot, en un escenari determinat i on el ritme de les coses està marcat per l’extravagant conjunt de sorpreses que es presenten en un estiu en aquesta bonica illa balear; Menorca. És tracta d'una trama entretinguda, amb personatges que tenen un món intern ric i tot amb clau d'humor. Sense gaires més comentaris, només afegir que, hem anat als cinemes Texas i que novament he pensat que és una molt bona opció. On preus populars, sales petites i confortables i ambient local del barri, fan del cinema un art que per mi també té quelcom de social.
Taiwàn, 2015. Duració, 105 minuts. Premi al millor director del Festival de cinema de Cannes, 2015. V.O. en xinès subtitulada en castellà.
Sinopsi
Xina,
S. IX. Nie Yinniang, la filla de déu anys d'un general és
segrestada per una monja que la inicia en les arts marcials,
convertint-la en una extraordinària assassina encarregada d'eliminar
als governadors locals cruels i corruptes. Un dia, després d'haver
fracassat en una missió, la seva mestra l'envia al lloc on va néixer
i li ordena matar a l'home amb qui havia estat promesa, un cosí que
controla la zona militar més gran del nord de la Xina.
Després
haver passat tretze anys a l'exili, la jove ha enfrontar-se al
retrobament amb els seus pares, als seus records i a uns sentiments
que fa molt de temps ha reprimit. Nie Yinniang està obligada a
complir les ordres de la seva mestra, contràriament, haurà
d'escollir entre sacrificar a l'home que estima o trencar per sempre
amb l'ordre sagrada dels assassins.
Tret
del full informatiu del Renoir Floridablanca de Barcelona que, és on
la passen.
Autoretrat del director, Hou Hsiao-Hsien
Del
director
És
un director, guionista i productor. Entre altres pel·lícules ha
fet, Ciudad doliente, El maestro de marionetas, Millennium Mambo,
Tiempos de amor, juventud y libertad, El vuelo del globo rojo...
Notes
del film, tretes d'una entrevista amb el director.
Al
final del S. IX a la Xina, dominada la Dinastia Tang- 618 – 907 a
C, és conegut pels relats de ficció “ chuanqi
Durant
els anys d'Institut i Universiat en Hou Hsiao-Hsien es va afeccionar
als relats chuanqi que està basat el relat del film. El relat
dramàtic està inspirat en el titulat, “Nie Yinniang”. Aquests
relats estan plens de detalls sobre la vida quotidiana de l'època,
d'on va treure algunes les escenes de la pel·lícula. També va
passar molt de temps informant-se, per mitjà de documents de l'època
sobre costums de com menjaven o vestien.
També
va estudiar amb molta atenció el context polític de la història.
Va ser un període caòtic, els governadors de província amenaçaven
l'autoritat de l'emperador de la Cort Tang. Algunes províncies fins
i tot van intentar independitzar-se de l'imperi per la força.
Paradoxalment els emperadors eren els que havien creat les províncies
rebels i els havien dotat d'exèrcits per tal de defensar l'Imperi de
les amenaces exteriors. Després de diversos aixecaments la Dinastia
Tang va caure l'any 907 i l'imperi es va desintegrar.
La
història del pardal blau és molt coneguda en la literatura Tang. Hi
ha moltes versions i es repeteixen tant que, les paraules pardal i
mirall, acaben essent sinònims.
Als
anys 50 a Taiwan, quan en Hou Hsiao-Hsien era petit, a la biblioteca
de la seva escola hi havia moltes novel·les de l'estil wuxia i com
que li agradaven molt les va llegir totes. Somniava fer alguna cosa
combinant el wuxia, kung fu com ho anomenem a occident, amb un estil
més realista què les piruetes en si mateixes que no l'interessen
massa al director, si no és amb un rerefons més filosòfic com les
pel·lícules japoneses de samurais d'en Kurosawa, de les que, se
sent veritablement influït, on allò que és veritablement important
són les filosofies d'allò que comporta ser un samurai i no les
escenes d'acció que només són un mitjà.
Tret
del full informatiu del Renoir Floridablanca de Barcelona que, és on
la passen.
NÚRIA opina
Aquesta
és una gran pel·lícula que, amb el temps es pot convertir en un
clàssic i en una pel·lícula de culte.
Tot
i que la pel·lícula ha estat molt esperada, valorada i premiada, no
veig que hagi tingut massa èxit de públic... i només la fan en un
cine.
És
un film per gaudir-lo de cap a peus. Una història llegendària, amb
un guió ben elaborat, una banda sonora molt ben treballada i la
reina d'aquest film, la imatge.
Cadascun
dels plans que presenta la història són bellíssims i estan pensats
per anar-nos introduint en un espai i temps fora d'aquest món i
situar-nos en una altra dimensió, l'estètica.
Moltes
vegades, resulta difícil trobar paraules per parlar de la bellesa.
No
sóc capaç de dir gaire bé res més, perquè crec que s'ha de
veure...
MARTINA opina
El cinema xinès que he vist, en general, reconec que no l'acabo d'entendre. De fet m'agrada la idea que mitjançant aquest canal, om pugui descobrir nous horitzons, però reconec que l'estètica oriental em costa una mica. A part que potser m'és més fàcil comprendre el context quan es tracta de cultures d'orígens més pròxims.
Aquesta obra ha estat molt ben considerada en general tot i que a mi m'ha costat molt d'entrar en la narrativa i al final, m'ha avorrit. Es tracta d'una producció amb bons mitjans, on et traslladen a l'univers d'una monja guerrera a finals dels s. X. Qui qüestiona el sistema havent de decidir entre el seu destí professional i salvaguardar la integritat dels seus antecessors.
Es desenvolupa en uns escenaris plens de llum, on els protagonistes d'època fan patxoca i on sense gaires lluites et pots contextualitzar en la cultura d'aquella civilització anterior.
Per acabar i per no donar-hi més voltes només comentar que és un estil de cinema no apte per tothom. Ja que es tracta de fantasia, mitjançant un guió que explica una llegenda i en la que el registre oriental és l'altre ingredient principal. En el meu cas, cap d'aquests elements no són fruit de la meva devoció, tot i que, puc entendre la bellesa que, molt aclamen trobar-li a l'obra.
Mireu la qualificació que aquesta pel·lícula va obtenir en la revista Caimán de novembre.
LAS
MUJERES OBEDIENTES Y BIEN EDUCADAS NO HACEN HISTORIA...Y LAS MUJERES
QUE LEEN DAN MIEDO.
Paraules de la Coixet en una entrevista al programa de cinema de la 2.
Espanya, França, 2015. Duració, 118minuts.
SINOPSI
El 1908, Josephine Peary viatja a Groenlàndia per reunir-se amb el seu marit, l'explorador Robert Peary que per enèsima vegada intenta conquerir el Pol Nord.
Vol compartir amb ell, el seu instant de gloria, ser el primer en posar la bandera dels Estats Units d'Amèrica allà. Burgesa i xic de Park Avenue, Josephine emprendrà un viatge temerari i èpic al lloc més inhòspit, pur i perillós del planeta.
Allà es trobarà amb Allaka, una inuit que també espera a l'explorador. Juntes hauran de compartir les dures condicions d'aquest lloc.
Juliette Binoche, Rinko Kikuchi i Isabel Coixet.
NÚRIA opina.
Quan
espero una pel·lícula d'una de les meves directores preferides, com
és el cas de la Isabel Coixet, em costa molt de dir-ne alguna cosa
desplaent o negativa de les seves pel·lícules. És com si en certa
manera la decebes, en lloc de ser jo, la decebuda.
Les
dues darreres realitzacions de la Coixet, Another You i Aprendiendo a
conducir, les he trobat molt dignes i amb moltes qualitats, cadascuna
dins de les seves pretensions particulars i allò que més m'ha
agradat comprovar és que, la Coixet sap fer cine de qualsevol mena.
Després
d'haver vist “Nadie quiere la noche”, estic per dir que, la cosa
més important de la història que és la relació que estableix
forçadament entre la Sra. Peary i l'inuit Allaka, la Coixet, no ho
ha sabut resoldre prou bé. Malgrat la tensió de les circumstàncies
ambientals en un entorn molt hostil són evidents, la química
emocional entre les dues dones que ens hauria d'arribar als
espectadors, a mi. No m'ha arribat i és una llàstima, perquè
aquesta és la gran qualitat del cinema i que, ens permet
emocionar-nos mirant una gran pel·lícula.
La
història està bé i les imatges són molt belles. Si penses en
aquesta història des d'un nivell més de comprensió intel·lectual,
aquesta, n'hi ha per sucar-hi pa. Però aquest no és el nivell de la
pantalla amb l'espectador, crec que és més el nivell de la
literatura, quan darrere hi ha una bona escriptura.
Malgrat
tot, continuaré sent fan de la Coixet, perquè crec que és una gran
dona i una gran directora, però prefereixo la Coixet de les petites
grans històries... quan es fa més propera.
MARTINA, opina. La Núria i jo, sempre comentem quins són els motius pels quals la crítica espanyola de cinema, considera a la directora d'aquesta obra, Isabel Coixet, tan negativament. No creiem que sigui just, ja que coincidim en el fet que, és una artista independent, carismàtica i que ha demostrat que pot moure's en diferents ambients, països i registres, fent sempre obres de qualitat.
Probablement és una qüestió de gustos, però en tot cas és evident que en el seu cas, té menys defensors que detractors i que normalment el seu enfocament, molt sensible a les qüestions de gènere, avorreix a bona part de l'audiència del nostre país.
A mi personalment m'agrada i m'interessen els seus temes. Algunes de les seves obres, reconec que, m'han ballat pel cap durant llargues temporades. Ja que, em submergeix en vides molt extremes. En situacions traumàtiques de persones que, busquen coses abstractes.
En aquesta pel·lícula, basada en una història real, coproduïda entre Espanya, França i Bulgària, la seva protagonista, interpretada per una brillant Juliette Binoche, ens situa en una expedició al Pol Nord. El seu estatus de dona rica i culta, li dóna poder per prendre decisions sobre on esperar el seu marit expedicionari. L'espera del seu retorn, d'aquells que es van permetre arribar més enllà d'uns paratges totalment desconeguts per tothom, en aquella època.
A part de moltes altres coses, tota la trama es construeix en el lligam que es crea entre aquesta senyora, qui per voluntat pròpia i totalment contra natura, decideix passar el fosc hivern en una cabanya en una regió desolada d'aquell indret inhòspit, amb una dona esquimal. Aquesta acompanyant, inexplicablement, decideix no abandonar-la en aquella espera, on ningú compren el motiu per què es fa en aquelles condicions i no, en un poblat situat a la regió on s'inicien aquestes expedicions. Regió, on si més no, hi ha més bones condicions, gràcies a una infraestructura més preparada pel fred. Les dues dones restaran unides, durant divuit setmanes, en condicions extremes de fred, foscor, tempestes i fam, però malgrat les seves diferències juntes podran sobreviure.
A mi, em va semblar una història colpidora, on es construeix un vincle emocional molt fort, entre dues persones salvatgement diferents. No vull revelar el contingut de la història, ja que crec que val la pena veure-la, però crec que té molts bons moments. Com per exemple, quan la dona esquimal li explica a la seva companya que està embarassada del seu marit, amb qui va tenir relacions sexuals, una nit freda, durant una de les seves expedicions. Tot i així, quan neix la criatura decideixen compartir-ne la cura.
Entre d'altres, em va penetrar una pregunta que li fa la dona esquimal a la burgesa benestant, en un moment que molt fràgils ambdues es troben al llindar de la mort. Aquesta, no li retreu res a la seva companya, però sí que l'interessa entendre que, se'ls hi ha perdut als qui ella considera que tenen de tot, en les regions on, segons ella, no hi ha res...
En aquesta entrevista que la Cayetana Cuervo, en un programa de la 2 li fa a la Coixet, és molt interessant perquè parlen d'aquesta pel·lícula però també de moltes altres coses.
