LOVE & FRIENDSHIP. AMOR Y AMISTAT. Director, Whit Stillman.

EUA, Irlanda, Gran Bretanya, 2016.
Guió, Whit Stillman.
Duració, 94 minuts.

“NO HI HA EXCUSES PELS MEDIOCRES”, ES DIU EN UN MOMENT D'AQUEST L'ELOGI A LA INTEL·LIGÈNCIA QUE CONSTITUEIX LA PEL·LÍCULA, “AMOR Y AMISTAT”.

Jaime Pena, en “La serpiente del Edén”, per la revista Caimán cuadernos de cine, novembre 2016, nº 54.

SINOPSI

Lady Susan Vernon una vídua arruïnada, marxa sobtadament de Langford, on sembla haver provocat algun aldarull.

Es presenta a Churchill a casa del seu cunyat, on s'instal·la, amb la sorpresa de la seva cunyada. Mentrestant la seva filla s'escapa de l'escola i es presenta allà. La mare pretén casar a la filla amb un bon partit i ella continuar divertint-se...

El director, Whit Stilman

NÚRIA opina.

   Em quedo bocabadada, davant de la capacitat que té el cinema de transportar-me en l'espai i en el temps a mons que, altrament no hagués pogut entrar-hi mai a fer una mirada. Aquesta és una molt bona pel·lícula que ho fa.

   Et transporta a un món de relacions forçades i interessades de la mà de Lady Susan, personatge inventat per Jane Austen i recreat per Whit Stillman.

Crònica d'una societat fermada en els seus privilegis que, configuren un cosmos existencial, vivencial i moral interessant de conèixer a través de l'anàlisi disseccionat d'aquest gran cineasta.

   Film per gaudir intensament d'una subtilesa irònica que ens transporta a finals dels XVIII, de les mans de Jane Austen i Whit Stillman.

MARTINA opina.

   Aquesta versió cinematogràfica de la novel·la de Jane Austen, "Lady Susan" és una història d'època, de 1790, on una vídua bonica, persuasiva i intel·ligent busca el refugi familiar, en l'acompliment de l'objectiu de poder trobar un marit, tant per la seva filla adolescent com per ella mateixa.

   Suposo que la història no té desperdici, està feta amb clau d'humor i té tots els ingredients del cinema espectacle que, juga amb tots els seus elements. Els vestuaris, els caràcters dels protagonistes, bons diàlegs, música entonant i un clímax molt ben treballat.

   Tanmateix, reconec que, les narracions que retraten situacions que podrien ser actuals però basades en altres èpoques no sempre m'atrapen. Entenc l'actualitat de la temàtica i el toc romàntic en la trama, però les històries de la burgesia anglosaxona no són fruit de la meva devoció. Són registres que em queden lluny del meu horitzó i que no sempre m'entretenen i que, més aviat m'acaben avorrint.

Per completar la informació i llegir algunes crítiques molt variades:
http://www.filmaffinity.com/es/film275909.html

Aquí, hi trobareu una entrevista escrita amb el director que és prou interessant:

https://www.lafinestradigital.com/2016/11/17/entrevista-a-whit-stillman-2/

EL CIUDADANO ILUSTRE. Directors, Mariano Cohn i Gastón Duprat.

Argentina, Espanya 2016.
Guió, Andrés Duprat.
Duració 118 minuts.

SINOPSI

Daniel Mantovani és un escriptor que té una àmplia trajectòria, fa quatre dècades que viu a Europa auto exiliat i ha guanyat el premi Nobel de literatura. Viu centrat en la seva feina tot rebutjant les múltiples invitacions que rep cada dia. Malgrat això, un dia rep una invitació del poble on va néixer Salas a l'Argentina. Primer la rebutja, però més tard alguna cosa se li desperta i decideix acceptar-la. Allà, serà investit Ciutadà honorífic del poble amb estàtua inclosa.

L'útil fitxa del Verdi:
http://fitxes.cines-verdi.com/pdf/el_ciudadano_ilustre_bcn.pdf

En la pàgina de Filmaffinity, fitxa completa, sinopsi, puntuació i algunes crítiques:
http://www.filmaffinity.com/es/film805225.html

Els directors, Gastón Duprat i Maraino Cohn 

NÚRIA opina.

Aquesta història comença amb un personatge Mantovani, fent un discurs en la cerimònia de recollida del guardó del Nobel, un discurs atípic amb un personatge atípic que diu les coses tal com les pensa i sent, sense mirar de quedar bé.

Així comença fent un dibuix d'un personatge que, tot i fer algun gir sorprenent, marcarà l'estil del seu tarannà en els esdeveniments de la pel·lícula.

Aquesta història m'ha divertit molt, una crítica d'humor satíric, despietada amb la hipocresia social i les convencions.

Per tots els que tingueu ganes d'entretenir-vos amb una història, narrada amb un to molt argentí.

MARTINA opina

Aquesta obra al meu entendre es podria resumir com una comèdia àcida, intel·ligent i profunda.

Mitjançant un personatge real i actual, el joc narratiu està entre la narrativa del món imaginari d'un famós escriptor de novel·les i la seva vida real en la qual s'enfronta en un viatge al seu poble natal, al que no hi ha estat des de fa 40 anys.
Una història d'encontres i retrobaments. Una fotografia d'un personatge intel·lectual amb una ment que genera literatura de manera compulsiva.
Un caràcter complet, amb ideals i una moral de la qual ell mateix se sorprèn.
Una pel·lícula que es pot convertir en una aventura recomanada pels qui són amants de personatges que desprenen llum per la seva idiosincràsia particular.

UNA CRÍTICA

Segons Joaquim Torán en la seva crítica del Dirigido por... de novembre de 2016:

Aquest drama reflecteix la injustícia històrica que suposa que els argentins no tinguin un premi Nobel de literatura- que en l'imaginari argentí té el nom de Jorge Luís Borges-(...)

(...) Tal com es va desenvolupant la trama en cinc actes, comprovem que, guionista i director busquen impressionar a l'espectador tot enfrontant-lo a les seves pròpies misèries: la corrupció, la mediocritat més rapant i la ignorància més agosarada, es posen en marxa en el moment que Mantovani aterra a Salas(...)

(...) Entre els moments de vergonya aliena i mals entesos que fan petar de riure. El film s'estructura i s'estira més del compte, tant en el seu metratge, com en alguns dels seus plans i intencions (...)

(...) La cinta es centra amb tanta vehemència en el solitari periple del digne l'escriptor que, al final es converteix en l'únic personatge real del film. Els altres personatges acaben generant sentiments contradictoris, des del reconeixement de personatges arquetípics que poden esdevenir pura i exagerada fantasia.

“El ciudadano ilustre”, es passa de voltes en la recreació de gris vida de Salas i en la reconstrucció de personalitats que no produeixen empatia i generen sordidesa i mal cos. Aquesta incomoditat agra, no és només conseqüència de la imperfecció humana, sinó dels seus actes, dels seus vicis i del seu conformisme. En aquest camp ben adobat, s'estableix una crítica virulenta que, deixarà amb el gest tort a alguns gestors culturals amb un mínim de decència i amor propi. Allò que amaga essent una comèdia argentina a l'estil de “Luna de Avellaneda”, Juan José Campanela, 2004, acabarà convertint-se amb un retrat detallat dels pitjors mals de sempre: la hipocresia, l'estultícia i la banalitat.
Resum, adaptació i traducció pròpia.

ELLE. Director, Paul Verhoeven

Alemanya, França, Bèlgica 2016.
Duració, 130 minuts.

SINOPSI

Michèle és una empresària parisenca que, es guanya bé la vida i viu sola a una gran casa d'un barri residencial. Un dia un desconegut encaputxat entra a casa seva i la viola davant la mirada indiferent d'un gat. Ella reacciona davant dels fets i pren unes determinades decisions.

El director, Paul Verhoeven.

Com que m'ha sigut impossible posar el trailer de la pel·lícula, poso l'enllaç:

http://www.cines-verdi.com/barcelona/pelicula/elle-vose/#!wp-prettyPhoto/0/

NÚRIA opina.

   Aquest film el vaig veure al Festival de Donostia. Ja sabia què anava a veure, però poc em podia esperar allò que vaig veure un cop asseguda a la butaca del cinema. Aquest film no va de la violació, ni res que se li pugui semblar, com són les seves víctimes, amb tots els meus absoluts respectes per aquestes que, d'això no se'n pot fer broma, ni banalització.

   En primer lloc cal situar la història en el camp de la ficció i només en aquest, es pot gaudir d'una molt ben construïda història i recreada magistralment per la seva protagonista, Isabelle Huppert.

   És difícil imaginar aquesta història interpretada per una altra actriu, ja que aquesta li dóna una dimensió tan completa i complexa que, no sé ben bé si podem parlar d'una bona història o d'una interpretació que fa la història i història.

La història en si, pot resultar perversa, recaragolada, tèrbola i amb un sentit de l'humor molt càustic... crec que fins i tot pot arribar a molestar, si no saps que vas a veure.

   Genial i sorprenent des de l'inici fins al final.

MARTINA opina.

   Pel meu gust el més destacable d’aquest thriller és l’actuació de Isabelle Huppert, qui mitjançant una trama de suspens psicològic, aconsegueix transmetre’t una sensació de desconcert profund entorn que, és el que fa que, la seva persona estigui tan submergida en una mena de closca d’amargor.

   Els fets succeeixen compassadament, és a dir, no és un thriller que bategui trepidant, però tots i cada un dels seus ingredients fan d’aquell escenari un lloc indesitjat, però al mateix temps molt proper.

  Els seus protagonistes són persones humanes, amb vides reals i sovint amb rols antagònics que, al meu entendre juguen a posar en evidència realitats molt presents en contextos familiars, laborals o de convivència veïnal.

   Una opció molt recomanable per un públic que busqui una història que té un més enllà.        Parla en un mateix guió del passat, del present i del futur. 

   A mi personalment m’ha agradat molt.

EL PROFESOR de VIOLÍN. Director, Sergio Machado.

Brasil, 2016.
Duració, 100 minuts.

SINOPSI

Laerte és un talentós violinista. És rebutjat per entrar a l'Orquestra Simfònica de Sao Paulo i es veu obligat a donar classes a un grup d'adolescents d'un col·legi públic de Heliòpolis. Tasca que no serà gens fàcil. Però, la seva concepció de la música calarà en els nois i noies.

Altres informacions:

Basada en una història real que va passar els anys 90 amb el violinista Silvio Bacarelli. A Heliòpolis un dels barris més pobres de Sao Paulo, es va formar la famosa orquestra Bacarelli.

El director de cine Sergio Machado és fill de músics i sempre ha viscut rodejat de música i això li ha facilitat la comprensió i sensibilitat pel fet musical.

El director, Sergio Machado.

NURIA opina.

   Aquesta és una pel·lícula on tot allò que va passant és absolutament previsible, no et dóna cap sorpresa. Tots els tòpics junts, el poder de la música com a redemptor..., els adolescents de les faveles que, viuen en un ambient que els impedeix portar una vida sense delinquir...,

   Fins i tot la filmació i la banda sonora es mouen en un territori convencional i estàndard. No és una pel·lícula que m'hagi desagradat, perquè crec que està feta amb honestedat i sense pretensions, però no m'ha aportat res de nou en cap aspecte. Possiblement l'oblidaré de pressa...

MARTINA opina.

   Sérgio Machado, porta a la pantalla la història real de Silvio Baccarelli. Un violinista que després d'un primer intent fallit de poder formar part de l'orquestra nacional i a la recerca d'una feina que li doni per viure fins que, s'obri una nova convocatòria, aconsegueix acostar la música a la favela més gran de São Paulo.

   Malgrat ser una història real, plena de bellesa i amb una comprensió de la música d'allò més universal, a mi personalment m'ha semblat tan previsible que fins i tot se m'ha fet enfarfegosa.

   És una d'aquelles narracions que tenen un fil conductor, ja que expliquen quelcom interessant. Precisament per això, al meu entendre, i més que mai, haurien de tenir altres ingredients per ser un plat ideal per la versió cinematogràfica.

   No obstant aquesta obra és capaç de transmetre el significat de la música sentida, com a llenguatge d'expressió no verbal. També, els seus diferents aspectes, estatus i nivells. Tot amb un cas real que, et permet veure les entranyes d'un dels barris populars més conflictius de Brasil. Ideal per un dia que hom busqui aprendre i passar una bona vetllada davant la pantalla.

En Carlos Losilla, fa al meu entendre, una crítica prou encertada, encara que jo no parlaria tan despectivament de certs valors, per molt burgesos que es considerin:

http://www.sensacine.com/peliculas/pelicula-240727/sensacine/ 

Una pàgina interessant, on hi ha molta informació i una crítica del film:

http://www.septimoescenario.com/2016/08/el-profesor-de-violin.html

MAGGIE'S PLAN. Directora, Rebecca Miller.

EUA, 2015.
Duració, 98 minuts.

SINOPSI

Maggie (Greta Gerwig) és una jove professora d'art, independent i moderna que vol quedar-se prenyada, però no té parella...

La directora Rebecca Miller.

NÚRIA opina.

Una comèdia intel·ligent i divertida per passar una estona distreta.

Potser fa un retrat d'una part de la societat de New-York que, només li farà gràcia a un determinat sector social, proper a les preocupacions i “neures” del que ens presenta en el film.

Si voleu un cinema lleuger i distret, aquí teniu la vostra pel·lícula.

MARTINA opina.

Rebecca Miller és la guionista i directora d'aquesta comèdia que, amb Greta Gerwing com a protagonista, mostra una dona independent, moderna i espontània, capaç de trencar les tradicionals pautes de gènere.

Un caràcter que, a l'inici de la narració busca un donant d'esperma per ser mare soltera. Però qui es veu sorpresa per un amor passatger que li fa canviar els plans a última hora.
Una història ràpida, divertida i que, trampeja per protegir l'essència de la naturalitat i troba el codi ideal per poder trencar amb la típica comèdia romàntica.
Personalment he gaudit, d'un tipus d'humor basat a treure mitjançant la ironia el que és més simpàtic de les incoherències del gènere humà.
Diuen que l'estil de l'autora d'aquesta obra és molt similar al d'en Woody Allen, jo crec que no té res a veure, però en tot cas si que, fotografia una part més antropològica de les relacions socials. Per tant una producció fresca i divertida que, per mi no té massa més.

UN MONSTRUO VIENE A VERME. A MONSTER CALLS. Director, JM. Bayona

Espanya, EUA, 2016.
Guió, Patrick Ness.
Duració, 108 minuts.

SINOPSI

Conor té tretze anys, cada nit té un mal son de foscor, de vent i de crits. Això li passa d'ença que la seva mare està malalta. Però una nit escolta una veu que el crida des del jardí. Davant de casa seva hi ha un arbre molt vell, un teix que, s'ha transformat amb un monstre als ulls de Conor. De la mà del monstre, cada nit emprèn una nova aventura amb el monstre que l'ajudarà a superar les seves pors...fins que, tingui la força suficient d'encarar-se al pitjor malson, a la seva història, a la veritat.

Adaptació i traducció pròpia de la sinopsi de la fitxa del Verdi. Per la fitxa completa :

http://fitxes.cines-verdi.com/pdf/un_monstruo_viene_a_verme_bcn.pdf

El director JA. Bayona amb l'actor Lewis Macdougall.

NÚRIA, opina.

   Aquesta pel·lícula la vaig veure en unes condicions òptimes, a la sala gran del festival de Donostia, a la gala oficial de la seva estrena, amb presentació i Bayona i Sigourney Weaver, inclosos.

   Això ho explico perquè amb aquestes condicions, és difícil no rendir-se a un cinema espectacle, ben fet i amb una història trista i bonica, explicada amb sensibilitat. És un tipus de cinema per veure un diumenge a la tarda amb tota la família a la sala fosca del cinema, plorar tots junts i donar-se suport mútuament amb petites pressions i passades de mocadors per evitar que les llàgrimes i els mocs arribin en mal port i després sortir tots junts del cine tristos i feliços de què no ens passin aquestes coses... un cinema per elaborar emocions i deixar-se anar.

   De tota manera, ja esperava que la crítica de les revistes que a mi m'agraden, Caimán i Dirigido por, no serien gaire condescendents amb el film i així ha sigut.

   Ja sabia que, la qualificarien de feta amb visió comercial i per tant a vendre a tots els públics i també que dirien que és sensiblera i sensacionalista.

   Malgrat tot, jo la recomano a tots aquells que tinguin ganes experimentar un viatge pel món d'un nen que busca recer en la fantasia, per sortir-se'n.

MARTINA, opina.

   Aquesta obra dirigida per Juan Antonio Bayona està basada en un llibre de l'escriptor Patrick Ness. Per veure-la cal anar-hi equipat de “kleenex” i amb ganes d'obrir-se a l'acte social de plorar en societat, a la foscor de la sala.

   Sempre m'ha donat la sensació que parlar de la mort, socialment es veu de mal gust, com si fos quelcom que hom no cal que tregui del seu interior i que en tot cas, s'accepta només quan ja és un fet i la gent ha de donar-te el condol.

   Evidentment que la mort generalment és trista, implica una pèrdua humana i no cal banalitzar-ne el to en el qual s'aborda, però a mi, em sembla que culturalment no ens agrada o que fins i tot la neguem. Tot i així, és quelcom que tothom viurem tard o d'hora i que per tant, no entenc aquesta aura de tabú que té.

   Mitjançant la fantasia un nen trampeja els seus sentiments i procura fer front a un moment complicat de la seva vida. Viu una situació de bulling a l'escola, afronta la malaltia de la seva mare que evoluciona negativament i que acabarà matant-la, té un pare que no té temps per ell, ja que després de separar-se ha construït una nova vida en una ciutat diferent i una àvia amb qui no s'hi entén.

   Tres històries del monstre que, tracten aspectes diferents i donen eines a la criatura per superar els seus turments interns i fer els seus processos per acceptar allò que, la vida li proporciona. A mi personalment m'ha agradat molt com la fantasia i la realitat treballen de la mà, per vestir aquesta tragèdia evidenciant la duresa del moment, però la necessitat de fer-li front.

   Reconec però que, no ser molt bé què però que durant la tercera historia m'ha faltat quelcom. Potser un pont amb la segona, o simplement és probable que com que l'abstracció de vegades em costa, al final se m'ha fet un pèl llarg l'escenari del monstre.          Malgrat que el repartiment m'ha semblat excel·lent i la narració molt bona, cap el final, no estava gaire connectada amb tot plegat.

LA PROPERA PELL. Directors, Isa Campo i Isaki Lacuesta.

"LA PROPERA PELL, ENCETA UN DIÀLEG ENTRE LA FRAGILITAT DE LA MENT HUMANA I LA POTÈNCIA DE TOT ALLÒ QUE D' ALGUNA FORMA O ALTRE, QUEDA ESCRIT, NO NOMÉS EN EL PAISATGE SINÓ TAMBÉ EN LA SUPERFÍCIE DE LES PERSONES, EN LA NOSTRA PELL." 
Anna Petrus, en la seva crítica, "Tras un nuevo reto" en la revista Dirigido por.. nº471 de novembre.

Espanya, Suïssa 2016.

Guió, Isa Campo, Isaki Lacuesta i Fran Araújo.

Intèrprets, Sergi López, Emma Suárez, Àlex Monner, Bruno Todeschini.

Duració, 103 minuts.
Per la fitxa completa i més informació, les útils fitxes del Verdi:
http://fitxes.cines-verdi.com/pdf/la_proxima_piel_bcn.pdf

SINOPSI

Anna (Emma Suárez, esplèndida) ha d'afrontar l'aparició inesperada del seu fill Gabriel (Àlex Monner, una revelació), desaparegut fa vuit anys entre les boires de les terres muntanyoses on viu.

Tret de la crítica d'en Carlos Losilla, “Volver nunca ha sido fácil” a la revista, Caimán cuadernos de cine. Nº 104. Octubre de 2016.

Isa Campo i Isaki Lacuesta, directors.

NÚRIA opina

Aquesta pel·lícula és una gran pel·lícula. Un dels grans encerts de l'afluència a la cartellera quan arriba la tardor. Crec que en sentirem a parlar.

Isa Campo i Isaki Lacuesta poden estar contents i satisfets d'haver estat capaços de crear un film rodó. Un bon guió, unes molt bones interpretacions dels personatges principals, conseqüència d'un molt encertat càsting i unes bones eleccions, a l'hora de triar els elements del llenguatge cinematogràfic. També una acurada banda sonora al servei de l'ambient evolutiu de la història per tal de crear el clímax adequat.

La narració t'acaba captant i llançant-te dins de la història, sense pietat.

Uns éssers que desitgen davant de tot, tirar endavant i ser estimats.

Al marge del fet que la història, està presentada en forma de triler, és rodona. No és aquesta perfecció allò que m'atreu més del cinema. Allò que més atreu és la seva capacitat de sorprendre'ns i remoure'ns, introduir-nos en el trajecte de la història, i evolucionar amb els personatges d'aquesta fins al final, amb tots els dubtes, esperances i desesperances que genera la història i la vida en si mateixa.

Cinema en estat pur, obra mestra... art.

No cal explicar de què va la pel·lícula, perquè la virtut de les bones pel·lícules és que tenen diferents nivells de lectura i diferents registres interpretatius.

Gràcies, Isa Campo i Isaki Lacuesta per aquesta pel·lícula!!

MARTINA. opina.

Isa Campo i Isaki Lacuesta són directors i guionistes d'aquesta obra on Emma Suarez i Sergi López fan una actuació destacable.

La història m'agrada molt com està plantejada, ja que, et permet entrar al món intern de cada personatge, sense que algú extern en faci un judici i podent ser, tu mateix, qui vagi construint la narració.

Els fets passen en un poble de muntanya on el fred, la comunitat limitada i el judici popular, de tot el que hi passa és inherent.

Un nen desapareix a 10 anys, d'una situació familiar d'allò més truculenta. Vuit anys després un adolescent de 18 anys, que ha patit una amnèsia que, pot donar-se en situacions traumàtiques infantils. Sembla ser el fill que l'Anna va perdre al mateix moment que, va morir el seu marit i el pare de la criatura.

El noi arriba a un poble de muntanya acompanyat d'un assistent social francès que, va viure quelcom similar a la seva infància. Allà, troba un entorn que l'acull sota sospita i una mare que, està emocionada amb el retorn del fill que mai va acceptar haver perdut. Però, en l'ambient hi ha un dubte constant qüestionant si realment és en Gregori, el nen desaparegut. Qüestionament que també es fa el noi, al llarg de tot un procés psíquic força complicat, fins a entendre què és el que podria haver-li passat.

Des del meu punt de vista, i com darrerament no em canso de dir, una mostra més de la gran qualitat cinematogràfica de la qual disposa el nostre país.

Interessant i curt video on parlen els directors i els actors, de la pel·lícula i els seus personatges:
https://www.youtube.com/watch?v=Nwc-REDm79k

Una entrevista als directors que explica com treballen:
https://www.youtube.com/watch?v=Eup8xrL4ut4

Aquesta pàgina està molt bé, perquè podeu trobar tota la informació completa de totes les obres dels directors:
http://www.latermitafilms.com/es/obras-isaki-lacuesta/largometrajes/la-propera-pell-la-proxima-piel-the-next-skin/

Si voleu veure les pel·lícules d'Isaki Lacuesta al Filmin:
https://www.filmin.es/busqueda/text/isaki%20