ALGO MUY GORDO. Director, Carlo Padial.

EL RESULTAT NO NOMÉS ÉS CERTAMENT GRACIÒS, SINÓ QUE ÉS UNA ARTICULACIÓ COMMOVEDORA DE L'ÈPICA DEL FRACÀS.

Nando Salva, al El Periódico 9/11/2017.

(...)PEL·LÍCULA SINCERA I FRÀGIL, UNA DE LES MÉS COMMOVEDORES QUE HE TINGUT OCASIÓ DE VEURE EN ELS ÚLTIMS TEMPS SOBRE L'ESTAT DEL CINE.

Tret de la crítica de Carlos Losilla per Caimán Cuadernos de Cine, “Algo muy gordo”, novembre 2017.

Director, Carlo Padial.

Guió, Carlo Padial i Berto Romero.

Intèrprets, Berto Romero, Carolina Bang, Javier Botet.

Duració, 87 minuts.

Espanya, 2017.

SINOPSI

Estem en el rodatge d'una pel·lícula que serà una comèdia, en la que hi ha d'haver molts efectes especials. El protagonista en Dani Tomás és guionista de televisió, per un error jurídic ha de tornar a l'escola, per repetir 8è d'EGB. Allà, farà un procés involutiu que el convertirà en un nen gras.

El director Carlo Padial i el guionista i actor Berto Romero.
 

NÚRIA opina.

Si es pot parlar d'una pel·lícula original, aquesta n'és una.

Si es parla d'una recerca creativa, buscant una manera de narrar diferent i que sigui graciosa, aquesta pel·lícula ho fa.

Amb aquests dos ingredients, potser jo ja en tindria prou per passar una bona estona. Però, si hi afegim una certa paradoxa com és la de presentar-nos un absurd intel·ligent.

I, si l'acabem de bastir amb una altra paradoxa, la d'un contingut sense contingut,

tindrem el complet de com interpreto aquest film.

Tot plegat pot semblar un galimaties o una comèdia d'embolics, doncs sí, això també ho és...i, per acabar-ho d'adobar, també és una comèdia familiar.

M'ha agradat molt i l'he trobada molt divertida.

La interpretació d'en Berto Romero, l'he trobat molt bona.

Crec que, els o les que la vagin a veure sense cap prejudici i es deixin conduir per la trama s'ho passaran molt bé, però cal que ningú esperi trobar-se amb un producte convencional.

MARTINA opina.

Considero que aquesta proposta és del tot original, pel meu gust sincera i a més treballa entorn de un tema que personalment em sembla molt humà. Es tracta d'una comèdia sobre el fracàs.

Pel que fa a com ho aborda, crec que és auster, té un estil peculiar i carisma. Però una mica descafeïnat i mancat de ritme per fer-ne una cosa tan llarga. En definitiva a mi m'ha avorrit.

Potser pel fil conductor, que segur que arriba molt a tota la gent del sector, ja que hi trobaran tots els seus vicis.

No obstant en valoro positivament el com està contextualitzat, ja que et permet entrar al fons del procés creatiu. Mitjançant un guió que pretén ser el 《making of》 d'un projecte de producció, del que hauria de ser un ambiciós intent de creació d'una pel·lícula de ficció, que finalment no arriba a bon port.

Dit en altres paraules, a mi no m'ha fet morir de riure. Però tampoc crec que sigui la intenció, i en tot cas, sí que crec que és una d'aquelles obres que et deixen una píndola a dintre la ment i que ja l'aniràs digerint al llarg dels dies posteriors. Per tant, aconseguint fer-t'he riure a posteriori i/o amb el temps.

En resum, sincerament m'agrada més el concepte que com el contempla...

Al Filmaffinity trobareu més informació d'aquesta pel·lícula:
https://www.filmaffinity.com/es/film963230.html

Cartellera Barcelona, sisplau comproveu que us podeu trobar amb un fracàs...
https://www.butxaca.com/ca/cine/cartellera/details/algo-muy-gordo/128119

Entrevista a Carlo Padial i Berto Romero: 

LA CHANA. Directora, Lucia Stojevic.

LOS PASOS OBEDECEN A MI ALMA (...), EL SENTIMIENTO ESTÁ AMARRAÓ AL COMPÁS Y LO CONTROLO YO... Paraules de la Chana.

Documental.

Catalunya, Islàndia, EUA, 2017.

Duració, 86 minuts.

 

SINOPSI

La ballarina autodidacta, Antonia Santiago Amador, coneguda com la Chana, té 67 anys i viu una vida tranquil·la a Catalunya. Entre els anys 1960 i 1970, va ser una de les estrelles més grans del món del flamenc, sorprenent amb el seu estil innovador, velocitat i ús inventiu del ritme. Peter Seller amb qui apareix a The Bobo, 1967, la va convidar a Hollywood. De sobte, en el pic de la seva carrera, va desaparèixer d'escena.

Dècades de ball, han desgastat el seu coc. Sensual, vulnerable, però aparentment invencible, ens transporta a l'essència de la seva passió i mentre decideix tornar als escenaris, després d'una pausa de 25 anys. Un retrat sobre l'envelliment, la perseverança i la reinvenció. La Chana revela una història inspiradora que cristal·litza els enfrontaments entre els extrems i contradiccions de la seva vida; entre l'artista a l'escenari i la dona darrera les escenes.
Biografia de la Chana: https://es.wikipedia.org/wiki/Antonia_Santiago

LUCIA STOJEVIC, la directora.

Va estudiar Disseny Arquitectònic a la Universitat d'Edimburg, i Direcció i Edició a l'escola de cinema de Praga. Ha produït independentment més de trenta documentals per a The Guardian, The New York Times i Global Post. El seu treball també ha estat exhibit en el context del videoart, en exposicions a Viena, Graz, Barcelona i Edimburg. El 2014 va fundar Noom Film SL. Una productora dedicada als documentals creatius a Barcelona.

Tret del DOCS. Barcelona. Mirades Inquietes. http://www.docsbarcelona.com/

La directora, Lucia Stojevic.

NÚRIA opina.

Quan la Martina em va fer la proposta d'anar a veure aquest documental, com sempre, tot seguit li vaig dir que, fet. Però un cop vaig assabentar-me de què tractava em van agafar moltes ganes de veure'l, i ara que, ja l'he vist, crec que hauria estat una veritable llàstima no haver-ho pogut fer.

Dit això, ja es pot intuir que no em queden massa coses per dir, llevat que no sigui dir que, s'ha d'anar a veure perquè és un goig i una felicitat...

Crec que l'única cosa que em queda és donar algunes raons perquè cal anar-la a veure.

La primera, perquè el personatge del qual parla, La Chana Antonia Santiago Amador, és una dona extraordinària, una d'aquelles persones que té un enginy i l'art li surt del fons de la seva ànima a l'exterior en forma de ritme flamenc i ens transporta al públic a èxtasi...Modestament, potser hi haurà persones que no se sentiran tan transportades i entusiasmades, però per aquestes també crec que paga la pena conèixer a aquesta “bailaora”.

La segona, és que com a obra cinematogràfica la directora, Lucia Stojevic, sap fer-nos un retrat del personatge summament natural, tendre i verídic.

Ara, només resta agrair a La Chana per haver-se deixat retratat i als espectadors entrar, en les esquerdes d'una dona tan genial com a “bailaora” i tan entranyable com a persona.

Pel que fa a la directora, gràcies per haver escollit a La Chana per fer-li aquest retrat que has fet i haver-ho fet d'una manera tan singular i ben feta.

MARTINA opina.

Diuen que el cinema és un dels instruments més importants per expressar la identitat i els valors, tradicions, costums, comportaments i creences d’una cultura. En aquest cas considero que val molt pena veure aquest documental, precisament perquè ens permet entrar al món d'uns personatges plens de caràcter, així com a tot el que pot implicar la seva trajectòria en un entorn determinat.

Recordo quan el 2013 vaig ajudar la seva directora, Lucija Stojevic, qui em va contactar per a la gestió dels primers contractes amb la protagonista. Per mi era tot un repte, ja que es tractava d'acostar el llenguatge jurídic, a la relació entre una noia croata, criada a Àustria i formada a Edimburg a una balladora de flamenc barcelonesa. A priori, tot apuntava que s’entendrien, ja que una voldria produir un documental i l'altra, no volia que li passés com a la seva mestra (Carmen Amaya), de qui no es va parlar fins que no va estar morta.

Val a dir que aleshores, jo tenia menys experiència que ara, però sobretot era emocionant, ja que, era conscient que si allò s'acabava consolidant, aquestes dues dones construïren plegades una peça on poder parlar del flamenc mitjançant el caràcter de contrastos d'una de les seves artistes més emblemàtiques. Dit en altres paraules, ja des del primer moment vaig entendre, que es tractava d'un projecte on dues artistes es trobarien i ens captivarien amb el seu llenguatge: l'una des del cine i l'altre des del flamenc.

Per una banda, la mirada en femení d'una jove productora independent, qui ens trasllada a dos moments de la vida de la Chana. Al passat; quan un estil propi de ball improvisat i salvatge la condueixen al millor moment de la seva carrera i als motius que la fan desaparèixer. I també, a la seva vida actual; a un poble a la vora de la mar Mediterrània i documentant quan el 2013 va fer el retorn als escenaris.

Aquesta obra et convida a reflexionar entorn de la violència que va patir aquesta artista, però molt més enllà d’això, et presenta a una dona amb una força excepcional que ens explica que aquesta expressió artística és una necessitat vital i que li permet expressar-se lliurement.

En suma, el relat d'aquesta directora, pel meu gust està molt ben construït i amb un estil penetrant, pròxim i que t'integra de fons en el dia a dia d'un personatge que t'explica la seva carrera professional i qui és ella molt més enllà d'això.

També per altra banda pots conèixer a Antonia Santiago, coneguda com La Chana, actualment una senyora de 67 anys, balladora autodidàctica. Qui a més va ser una de les estrelles amb reconeixement mundial del món del flamenc, pel seu sorprenent estil innovador, per la trepidant velocitat del seu ball i la seva innata capacitat per fer un ús inventiu del ritme. Una dona qui demostra com encara avui s’expressa mitjançant aquest art amb una fluïdesa impactant i genuïna.

Tot plegat una aventura entre l'avui, l'ahir, l'art, la comunicació, l'expressió artística com un llenguatge únic, el flamenc, les ferides que causa la violència, la feminitat i el món de la cultura gitana.

Encara la podeu veure al Zumzeig, dissabte, dimarts i divendres:
http://zumzeigcine.coop/ca/calendari/

Festival DOCS. Mirades Inquietes:
http://www.docsbarcelona.com/category/seccions/f01-inauguracio-ca/

BLADE RUNNER 2049. Director, Denis Villeneuve.

EXISTEIX UNA LLIÇÓ QUE TRAVESSA TOTES LES BATENTS DE LA FRANQUÍCIA, ÉS QUE ELS REPLICANTS, IGUAL QUE ELS HUMANS, PODEN TENIR ÀNIMA.

Paraules de Juanma Ruiz en el seu article, La pel·lícula replicante, per Caimán, novembre 2017.

Director, Denis Villeneuve.

Duració, 2 hores i 44 minuts.

EUA, 2017.

SINOPSI

Han passat trenta-cinc anys des dels esdeveniments de Blade Runner 1982. L’agent K ( Ryang Gosling ), un blade runner caça replicants del departament de policia de Los Angeles, descobreix un secret que ha estat soterrat durant molt de temps i que pot portar algun gran enrenou. La seva investigació el portarà fins al llegendari Rick Deckard (Harrison Ford), un antic blade runner que portava desaparegut feia trenta anys.

El director, Denis Villeneuve.

NÚRIA opina.

Després d’haver llegit tantes crítiques negatives sobre aquesta pel·lícula, continuació de la primera versió de Blade Runner d’en Ridley Scott de 1982, que, contra totes les previsions del moment de la seva estrena, va acabant convertint-se en una pel·lícula de culte, no sabia massa bé si pagava la pena dedicar el nostre temps a aquesta.

La garantia d’un director que ens havia convençut en les seves dues darreres postes en escenes, Le Arrival de 2016 i Sicario de 2015 - la primera la trobareu al blog en l’entrada del......- ens va acabar de donar l’empenta per anar-la a veure.

L’experiència ha sigut francament positiva i no gens decebedora, ans al contrari. Pel que fa als referents literaris de la història, està clar que, aquesta és una continuació de l’altra, però això no deixa de ser un factor d’interès per aquelles que ens agrada i coneixem la primera i pels que no, tant se val,  ja que aquesta té interès per ella mateixa.

Pel que fa a l’estètica d’aquesta, és diferent perquè han passat trenta- cinc anys i el cinema ha canviat i evolucionat i així com la primera era en el seu moment molt innovadora, aquesta potser no ho és, però està molt ben treballada i ens ofereix una estètica molt acurada i completament rendida a l’expressivitat de la història que ens està narrant.

L’altre element del film que m’ha agradat molt, és la banda sonora que, acaba de completar l’expressivitat del film i li aporta un element més de fruïció.

En definitiva i per acabar, una pel·lícula que s’ho val anar-la a veure, per passar una bona estona i si tenim ganes d’anar més enllà, per pensar sobre qüestions força transcendents del gènere humà...

MARTINA opina.

Per mi, aquesta pel·lícula només la pots veure a la gran pantalla. No només perquè és la segona part d'una obra de ficció que ha esdevingut un mite, sinó també pel format en qui, un director innovador en aquest  gènere ha col·laborat amb qui va fer l'anterior, per fer-ne la successió.

A més, el repartiment està ple d'estrelles de l'escena actual, i amb Ryan Gosling com a conductor principal del guió. Tornem a gaudir en pantalla d'un guapo que, personalment m'agrada perquè no és del tot convencional.

Comentàvem amb la Núria que, potser avui en dia, la ciencia-ficció s'ha convertit en allò que era el western d'una època anterior. És a dir, un canal on  poder parlar de coses  profundes, ja que, és capaç de portar a l'audiència en un terreny neutral. 

En aquest cas un treball majestuós, pausat i ple de recursos del llenguatge del cinema on música, escenografia i guió, convergeixen per crear un context ideal on qüestionar els límits de l'avanç de la tecnologia.

Per mi és un d’aquests films per veure amb crispetes, treure's les sabates i seure a la butaca disposat a navegar per totes les microhistòries, on et trasllada. I tot i les moltes crítiques, de les quals algunes comparteixo.

THE BOOKS. LA LIBRERIA. Isabel Coixet.

EM SENTO PROFUNDAMENT CONNECTADA AMB AQUEST PERSONATGE, D'UNA MANERA QUE MAI M'HE SENTIT AMB CAP ALTRE DE LES MEVES PEL·LÍCULES.

Isabel Coixet.

Guió, Isabel Coixet, adaptació de la novel·la de Penelope Fitzgerald.

2017, España.

Duració, 115 minuts.

Premi a la millor adaptació literària, Fira del llibre de Frankfort.

SINOPSI

Anglaterra, 1959, en un petit poble on mai abans hi havia hagut una llibreria, Florence Green en decideix obrir una, malgrat l'educada i implacable oposició de les oligarquies de lloc.

La directora Isabel Coixet.

NÚRIA opina

Com que, tant a la Martina ens agrada i seguim a la Coixet, hem començat per aquesta pel·lícula.

En aquesta adaptació ben feta per la Coixet, veiem una cuidada escenografia plàstica a través d'unes imatges i una llum, molt seleccionades. Una interpretació de Florence Green per part de Emily Mortimer, mesurada i acurada buscant l'aproximació a un personatge coratjós i obstinat, però sense excentricitats. Una història ben triada i bonica homenatjant a totes les persones que se submergeixen en mons per mitjà de la lectura...

Tots els ingredients per una bona obra, que l'és, però que

per mi, li falta una mica de passió... tot allò que la vol representar, resulta una mica fred i distant. També he pensat que, potser aquest element de distància està plantejat així per evidenciar la distància real entre el món dels llibres i la vida de cada dia de les persones que per mitjà d'aquests, viuen una segona vida carregada d'emocions que, altrament no sabrien com hi han d'arribar.

MARTINA opina.

En el seu darrer projecte, Isabel Coixet, fa una adaptació audiovisual de l'obra de la novel·lista anglesa Penelope Fitzgerald 'THE BOOKSHOP'. Aquest drama, ambientat a l'Anglaterra dels anys 50, està protagonitzada per una dona viuda que intenta obrir una llibreria en un poble i en contra de la voluntat de l'oligarquia d'aquell entorn.

Es tracta d'una obra que al meu entendre es pot extrapolar a qualsevol època i context social continental. El guió, ens posa en escena, com la lluita per la llibertat es troba en un marc de resistència que no li facilita el seu camí.

Mitjançant un punt de vista, on la mirada és en femení, aquesta artista ens torna a fer reflexionar sobre algunes de les institucions que, com a societat ens cal seguir treballant per construir a favor de la igualtat d'oportunitats.

Personalment també entenc que, molt d'acord amb els temps que corren, ens planteja com ser capaços de poder establir un espai d'igualtat per tots els ciutadans, mitjançant la perseverança. Un història on els protagonistes són gent il·lustrada, amb personalitat i que estan units per un projecte que no aconsegueix trobar el seu lloc: obrir una llibreria en un cercle tancat, on a més, alguns lluiten per poder mantenir uns privilegis que persisteixen en forma d'anacronismes.

La directora ha parlat d'aquesta creació com a quelcom molt personal: .."La lectura del libro fue una verdadera revelación para mí: me sentí completamente transportada a 1959 y realmente creía que era, en cierto modo, la ingenua, dulce e idealista Florence Green. De hecho, lo soy. Me siento profundamente conectada con este personaje, de una manera que nunca he sentido con los protagonistas de mis otras películas".

Pel meu gust està molt ben treballada l'estètica del llenguatge cinematogràfic, amb plans ben calculats, personatges amb molt de fons, un escenari que explica moltes coses i tantes altres virtuts. Però a mi m'ha costat reconèixer l'estil que fins ara m'havia captivat d'aquesta directora. On generalment, tal com jo l'havia interpretat, em transportava a llocs remots. Potser és una qüestió de ritme, massa pausat, però en tot cas pel meu gust en la narració, una peça especial, penetra en un lloc fred i convencional que no encaixa. És a dir, es tracta, d’una història força normal i universal.

En suma una metàfora sobre els llibres com a racó de reflexió, la necessitat de lluita dels personatges rebutjats socialment com a requisit pel debat, i la botiga de llibres com a espai on, aquests elements es trobarien per poder apoderar la societat.

TORNEM, amb moltes ganes de GOLAFREJAR pantalles...