dijous, 27 de desembre del 2018

YULI. Directora Icíar Bollaín.


CREC QUE EL CINE, COM LA RESTA DE LES ARTS, POT AJUDAR A REFLEXIONAR, DONAR A CONÈIXER REALITATS INJUSTES, PERÒ SOBRETOT POT COMUNICAR BELLESA, MISTERI, INQUIETUD, RÀBIA, DOLOR... I MOLTES ALTRES EMOCIONS MÉS ENLLÀ DE LA DENÚNCIA O LA CRÍTICA.
Paraules dites per Icíar Bollaín, i publicades en una entrevista de la revista de la Seminci 2018, en motiu de l'entrega de les “Espigas de Honor”.

Guíonista, Paul Laverty.
España, Cuba, Regne Unit, 2018.
Duració 115 minuts.


SINOPSI interpretativa, feta per Icíar Bollaín.
És la vida d'un cubà, la història d'un nen que no vol ballar i que acaba arribant al lloc més alt, la història del besnét d'un esclau que acaba ballant el príncep blanc per excel·lència, Romeu, en el Royal Ballet, la història de Cuba que succeeix en paral·lel a la història de Carlos, i el procés creatiu d'un artista mentre que ordena els seus records.
Paraules d'Icíar Bollaín. Editat a la fitxa del Verdi.



la directora Icíar Bollaín.
NÚRIA opina.
Els biopics de dansa sempre m'han agradat, ja que la dansa és un dels meus espectacles preferits.
En aquesta pel·lícula conflueixen molts factors perquè al final en film m'acabes agradant: la dansa, Cuba i la directora Icíar Bollaín, per la que sento una profunda admiració per allò que fa i com ho fa.
Encara que, considero que el film no és rodó, té moltes més qualitats que cap altra cosa i finalment s'acaba imposant el què és bo.
Aquesta història, el meu entendre, parla sobretot del perdó i de l'amor. El dolor que produeix el record i com aquest es transforma en perdó i més tard en expressió per mitjà del cós, per mitjà de la dansa i finalment en art. 
Aquesta és la part de la història que més m'interessa, la transformació del sentiment en expressió i en art. I com més tard, compartim en l'emoció un sentiment i es torna universal, això és l'art. Per part de l'artista, aquest acte de creació, pot ser una catarsi, reviure el dolor experimentat, per alliberar-se... això és el què experimenta Carlos Acosta, en la creació del ballet on explica la seva vida. Perdona al pare, compren les seves raons i li agraeix tot allò que ha fet per ell.
Una història molt bonica, amb un rerefons artístic, bell.

MARTINA opina.
La producció explica la biografia del ballarí Carlos Acosta, un nen que a priori no sentia delit per l’oportunitat d’estar a l’escola cubana nacional de dansa, tot i tenir un talent inherent que, el va fer arribar ben lluny. Un relat del país, que ens situa en una barriada de barraques, també una història que explica qui era aquest artista, avui i al llarg de la seva trajectòria.
Un guió amb molt de ball, que ens presenta qui va ser el primer artista de raça negra, que entre moltes altres fites, va fer el paper de Romero en el clàssic de Shakespeare interpretat a la Royal Ballet de Londres.
Una pel·lícula pel meu gust agradable, narrada amb profunditat i la que permet endinsar a l'espectador en el món de la societat cubana.
Explicada amb to de llegenda, incorpora vàries històries: la d’un artista que treballa en el seu un procés creatiu, la d’un fill d’esclaus que fent de pare s'esforça i lluita perquè els seus coneguin els seus orígens i la d’una persona que representa un mite per molts ballarins.
A mi en conjunt m’ha agradat, m’ha transmès molt mitjançant el moviment, i tot i que alguna cosa m’ha pogut semblar abordat amb massa mística i fins i tot un punt de narcisisme, crec que es tracta d’un format per tots els públics i el que porta una història que dóna per pensar. En resum, al meu entendre una opció molt equilibrada, i en especial per aquests dies de festes.


LA GRAN IL·LUSIÓ. Directors, Alex Gorina i Esteve Riambau.

Sèrie de set capítols de la història del cinema català que s'estrenarà a TV3, el dilluns 7 de gener.

La Martina i jo vàrem anar a la preestrena a la Filmoteca i pensem que, pels amants del cinema és una opció interessant i molt didàctica.

Més informació:
https://www.naciodigital.cat/noticia/169290/tv3/estrenara/al/gener/docuserie/sobre/historia/cinema/catala

https://www.academiadelcinema.cat/ca/actualitat-ca/actualitat-noticies/3543-la-gran-il-lusio-docuserie-sobre-la-historia-del-cinema-catala

dissabte, 15 de desembre del 2018

ROMA. Director, Alfonso Cuarón.


El recordar viene así a ser siempre un desnacer el sujeto para ir a recoger lo que nació en él y en torno suyo y, viéndolo, devolverlo, si le es posible, a la nada, o para rescatarlo de su oscuridad inicial y prestarle ocasión de que renazca, para que nazca de otro modo ya en el campo de la visión.

Notas de un mètodo. María Zambrano.


Guió, Alfonso Cuarón.
Mèxic, EUA, 2018.
Duració, 135 minuts.
Distribuïda per Netflix i estrenada en sales temporalment.
Lleó d'Or al Festival de Venècia 2018.


SINOPSI
Narra la vida d'una família de classe mitjana al barri de Roma a Ciutat de Mèxic. Durant un any de 1970 a 1971. El director aprofita per situar un relat familiar i més intimista, en el context històric de la ciutat i el país. Relat en part autobiogràfic de la vida del director mexicà.

CONTEXT HISTÒRIC
L'Halconazo va passar el 10 de juny de 1971.
Més de 100 estudiants van perdre la vida durant una manifestació pacífica, on un grup paramilitar, “Los Halcones”, van matar més de cent estudiants.


El director, Alfonso Cuaron.

Cine en majúscules.
Cine que et trasllada a un altre món i te'l deixa viure sense estridències, fluint naturalment pels tempos, com si fos la mateixa vida... sense manipular els teus sentiments.
Justament emociona per la veritat i bellesa que traspua.
Homenatge a unes dones valentes que, sempre han lluitat a la vida sense egoismes, ni infantilismes, aquí, allà i a tot arreu, en totes les llengües, colors i classes socials...
Homes invisibles, també sense classes socials que- la majoria- es deixen arrossegar per la seva pulsió sexual i després obliden les seves responsabilitats... infantilisme en estat pur, però sense innocència.
Millor poder-la veure en el format sala cinema, ja que és bellíssima, fins i tot la banda sonora.
Només puc dir, gràcies Alfonso Cuarón per haver-me donat la possibilitat d'aquesta gran experiència,134 minuts de gaudi.
Un relat d'una gran bellesa, una obra d'art.

MARTINA opina.
Una deliciosa obra d’art, la que tot i ser arriscat crear expectatives en una peça, és garantia d'èxit i la que molts han definit com la pel·lícula de l’any.
Des de divendres 14 de desembre, la podreu trobar a Netflix, però jo crec que s’ha de veure en un cinema, ja que juga amb la plena profunditat d’aquest format.
Un retrat autobiogràfic i aparentment personal, del Mèxic de la dècada dels 70. On personalment he trobat un paral·lelisme molt contemporani amb la societat actual, les discrepàncies socials i les desigualtats.
Immersió al món de la família, que ens permet anar molt més enllà, explorant una parcel·la petita però molt transparent del món on aquest nucli s’integra. Un potent relat feminista, crític, carregat de forca i molta realitat.
En resum, sobren les paraules, ja que l'únic vull dir és que, no us la perdeu!

Entrevista d'Alfonso Cuarón:
https://www.youtube.com/watch?v=I7MjtcDTdAY

La importantíssima fitxa del Verdi:
http://fitxes.cines-verdi.com/pdf/roma_bcn.pdf

Filmografia de Cuarón:
https://www.filmaffinity.com/es/search.php?stype=director&sn&stext=Alfonso%20Cuar%C3%B3n

La fitxa tècnica i critiques del film a Filmaffinity:
https://www.filmaffinity.com/es/film850453.html



dijous, 6 de desembre del 2018

"WIDOWS". VIUDAS. Director, Steve McQueen.


UN CREADOR QUE SAP APROFITAR LA POLÍTICA DE PORTES GIRATÒRIES QUE, LI PERMET COMENÇAR PEL COSTAT DE L'ART I ACABAR EN EL TERRITORI DEL CINE MAINSTREAM SENSE PERDRE LA SEVA IDENTITAT.
Paraules escrites per Fernando Bernal en la seva crítica d'aquesta pel·lícula, a la revista Caimán Cuadernos de Cine, desembre de 2018.

Guió, Gillian Flynn i Steve Mcqueen.
Duració, 129 minuts.
Regne Unit i EUA 2018.


SINOPSI
Quatre dones que no tenen res en comú, excepte un deute heretat de les activitats criminals dels seus difunts marits. Decideixen agafar el toro per les banyes i així resoldre els seus problemes. Ambientada en el Chicago contemporani, funciona com un thriller.



El director, Steve McQueen.

NÚRIA opina.
D'aquest director recordo la seva pel·lícula Shame que, em va agradar molt i vaig trobar molt interessant el tractament que fa del tema- l'addicció al sexe- per mitjà de la imatge.         
http://cinema-mareifilla.blogspot.com/2012/02/shame-steve-mcqueen.html
Viudas és un film més clàssic i per tant podríem dir, més comercial.
El podríem situar dins del cinema d'entreteniment de qualitat, on el director es permet certes llicències crítiques i iròniques sobre les eleccions dins de la política americana i ens explica algunes característiques d'aquesta societat tan curiosa i estrafolària.
Aquest aspecte m'ha agradat molt, però allò que m'ha agradat més i que crec que ho narra molt bé, és l'empoderament de les quatre dones protagonistes i els valors que elles defensen en les seves relacions, podríem dir laborals. Alguns crítics atribueixen aquesta qualitat del film a la col·laboració en el guió de la guionista Gillian Flynn.
Una pel·lícula d'entreteniment gamberro, sense massa sang i fetge i sensible a determinats valors.
Recomanable pels que els agraden les històries d'accions agosarades i misteri, amb un nou estil, femení.

MARTINA opina.
En un primer moment vaig percebre la trama de la història com a previsible i en la que li faltava una mica de picardia, potser capficada en construir a unes protagonistes dins el context. Precisament dic a priori, ja que, per tal com avançava i per defecte, pensava que estava davant d'una pel·lícula de suspens. En aquest registre, habitualment espero el repte de poder acabar entenent algun secret o anomalia, més enllà de l'evidència dels fets.
Però passada una estona, ja assegudes a la taula tot gaudint d’un bon sopar, vam valorar el gran treball fet en desenvolupar uns personatges. Les que no tenen ni gota de deperdició, on cada una et dóna espai i marge per poder entrar en moltes microhistòries. Dones, ciutadanes americanes de segona per l’origen dels seus ascendents i a qui uneix el fet d'haver perdut uns marits que les han deixat amb un problema econòmic i un deute.
De fet, m’ha semblat potent, reivindicativa i vestida amb molta ironia. Un relat on precisament banalitzant el crim, que executen les protagonistes, aconsegueix quasi burlar-se del gènere masculí. Portant l'executori d’una estafa a un simple tràmit.
Un motor que justifica que les protagonistes, cadascuna amb una història plena d’estigma, lluiti pel seu compte però sense trepitjar a ningú.
M’agrada com el guió justifica i uneix un grup de quatre grans senyores, aliades circumstancialment, que aconsegueixen poder sortir del pas i seguir amb unes vides carregades de lluita. Una manera molt necessària i noble de fer front a les adversitats.
Pel meu gust un divertiment, apte per tots els públics, i amb un to moderat de reivindicació profunda.

Fitxa tècnica i altres informacions a FilmAffinity:
https://www.filmaffinity.com/es/film448019.html

ANTECEDENTS I REALITZACIÓ
El guanyador a l'Òscar amb “12 anys d'esclavitud”, converteix la mini-sèrie de Lynda La Plante dels anys 80 en una ferotge i entretinguda història amb excel·lents actuacions.
McQueen va quedar impressionat amb l'audàcia dels personatges: dones que planegen fer un perillós robatori.
En la preciosa actualització de McQueen, l'acció es trasllada de Londres a Chicago, on crea un món que podria ser més progressista que el de començaments dels 80, però així i tot subestima a les dones.
McQueen s'ha associat a l'autora de Perdida, Gillian Flynn per escriure un guió que sense cap dubte es beneficia del toc d'una dona.
Paraules de Benjamin Lee, al The Guardia i publicades a la fitxa del Renoir.

Widows, la minisèrie anglesa original de 1983:




divendres, 30 de novembre del 2018

TRES CARAS. Se rokh. Director, Jafar Panahi.

RES ES MOSTRA COM EVIDENT, TOT ÉS OPAC, COM L'EXISTÈNCIA D'UNA REALITAT ANCESTRAL EN LA QUAL, EL CINEASTA PENETRA.
Paraules d'Àngel Quintana, en el seu article Mostrar y no mostrar” a Caimán Cuadernos de Cine, novembre de 2018.
Director, Jafar Panahi.
Duració, 100 minuts.
Iran, 2018.
Premis: Festival de Cannes 2018, Millor guió (ex aequo)

SINOPSI
Una famosa actriu de sèries, rep un seguit de missatges d'una noia que viu en un ambient rural i vol ser actriu. Un dels missatges és molt inquietant, ja que és una gravació en vídeo que fa témer per la integritat física de la noia. Així és com l'actriu i el director es llencen a la recerca de la noia.


El director Jafar Panahi.
En aquest blog trobareu l'anterior film, Taxi Teherán comentat:
http://cinema-mareifilla.blogspot.com/2015/10/taxi-teheran-director-jafar-panahi.html

Filmografia de Jafar Panahi: https://www.filmaffinity.com/es/search.php?stype=director&stext=Jafar%20Panahi

NÚRIA opina.
Aquest film m'ha agradat molt, ja que té tots els ingredients perquè una pel·lícula sigui valuosa:
Primer, la fa un director que, des de l'opressió aprofita tots els mitjans que té, per no renunciar a la seva llibertat d'expressió.
Segon, la pel·lícula és un objecte absolutament cinematogràfic, ja que, des del minimalisme i la senzillesa, utilitza tots els seus mitjans per explicar-nos una història.    Tercer, és creatiu i innovador ja que a partir de ficció i realitat, barreja aquests registres, per tal que, l'espectadora faci la seva lliure interpretació.
I...Quart, ens il·lustra sobre una realitat que, encara que obvia per ell, desconeixem totalment i no tenim cap dret a jutjar-la des de fora.
I, encara cinquè, totes les meves simpaties per un mascle dissident que, es posa al costat de les dones des d'una realitat on això no sol passar.
Gràcies Jafar Panahi, per no renunciar al teu art i continuar meravellant-nos amb la teva capacitat d'expressar.
Altament recomanable pels que els agrada al cinema i estan oberts a qualsevol experiència autèntica, senzilla i austera.

MARTINA opina.
Aquest director penso que és difícil que et deixi indiferent. Potser les reaccions que pugui causar no són de gran volada, és un tipus de cinema artesanal i d'autor, apte doncs només per aquells amants del gènere.
Aquesta pel·lícula s'endinsa en un món tancat i remot. És un viatge en un racó inexplorat per la gran majoria dels mortals i on les tres dones de generacions diferents que es troben allà, comparteixen la professió d'actriu. Pel meu gust el seu autor aprofita amb molt d'art el recurs de jugar amb el temps, tot encaixant el punt de vista d'unes realitats ben diferents, de tres dones d'èpoques successives i que conviuen orgànicament dins d'una mateixa història.
Com que, el relat avança molt tranquil·lament, pot semblar que no explica gaire. A més, el director com a narrador, s'exposa a també donar la cara i aparèixer en pantalla. Cosa que, al meu entendre, fa que allò que explica sigui especialment proper.
M'agrada sobretot, com un home s'aventura a parlar de la situació de la dona, en un context on ho té prohibit i en un país on no li deixen que faci cine.
En realitat, com més hi penso, més m'agrada. Segurament perquè admiro la gent que s'expressa lliurement en els temps actuals. En un món, on encara, abunda massa la repressió.
Val a dir que davant d'aquesta obra, em ve al cap, replicar una reflexió que diu que: emmurallar el teu patiment -en aquest cas, al meu entendre, la por al poder-, és arriscar-te que et devori des de l'interior i per camins confusos i incessants. Que a més, la força d'allò que no expressem pot ser implosiva, arrasant i autodestructiva: Expressar-se és començar a alliberar-se!
En suma, una peça molt interessant i recomanable.

Si voleu veure les pel·lícules de Jafar Panahi, a Filmin en trobareu unes quantes per pocs diners: https://www.filmin.es/director/jafar-panahi

A Fotogrames trobareu interessants informacions sobre les condicions de rodatge d'aquesta pel·lícula: https://www.fotogramas.es/noticias-cine/a25289789/tres-caras-jafar-panahi-feminismo-actrices/




divendres, 23 de novembre del 2018

LLADRES de TEMPS. Directora, Cosima Dannoritzer.

EL TEMPS NO ÉS UN CÀSTIG SINÓ, EN PRINCIPI, PER AQUEST ÉSSER HUMÀ QUE CONEIXEM, LA ALLIBERACIÓ D'ESTAR SENT SENSE MÉS, SENSE SORTIDA, SENSE
SABER-HO.
Maria Zambrano, Notas de un método, pàgs. 68-73. 
Avui diríem: el temps és un càstig, al qual el neocapitalisme despietat, ens ha empresonat, ens el roba i el fa seu, privant-nos de la llibertat de poder fluir per la vida, sense més.
D'una de les autores del bloc.
Directora, Cosima Dannoritzer.
Diferents països, 2018.
Duració, 90 minuts.
Documental.
SINOPSI
Oblideu-vos de l'aigua i els minerals rars. Hi ha un nou recurs que tots volem: el nostre temps. Una investigació que demostra que el temps s'ha convertit en moneda de canvi i com podem reclamar el control sobre aquest recurs, preciós i finit.
Tret de la informació que la productora Polar Star Films, té en les seves pàgines.


La directora, Cosima Dannoritzer.
NÚRIA opina.
Hem vist aquest documental en el marc del Festival de Cinema i Drets Humans de Barcelona, al cinema Texas. Documental molt didàctic que ens parla del nostre temps, a partir de la utilització que pretén fer-ne i en fa l'economia neoliberal rapinyaire. Està plantejat com una investigació que, fa un recorregut històric a través de la rendibilitat d'aquest, primer als llocs de treball i actualment, com una esclavitud o servitud voluntària, nefasta i moltes vegades inconscient i voluntària.
No m'ha obert els ulls a cap cosa que no sabés, però m'ha endreçat les idees i m'ha aportat alguna dada nova i interessant.
Material molt adient de conèixer la seva existència i fer-ne divulgació als centres educatius i culturals. 

MARTINA opina.
Aquesta opció surt d'un del molts festivals que se celebren a Barcelona, que compila qüestions relacionades amb els drets humans i que es projecta, entre d'altres, al cinema Texas.
A mare i filla, ens agrada veure tota mena de registres cinematogràfics i d'aquesta obra, a mi personalment, m'hi ha seduït la perspectiva crítica d'allò que posa en pantalla.
Respecte a l'aposta, només puc dir que no m'ha defraudat, crec que està construït amb molta coherència, sense perdre el fil argumental i aportant una mirada objectiva al debat que planteja.
Sobretot em sembla positiu que cobreix la necessitat de fer-se preguntes i donar arguments i que cada individu pugui contestar-les per ell mateix. També perquè radiografia una part del sistema, de manera molt gràfica i pedagògica, podent anar a l'origen de les qüestions, sense envair en l'enfocament buscat.
En suma, des del meu punt de vista, és una opció recomanable per un dia que, un estigui obert en anar una mica més enllà.

divendres, 16 de novembre del 2018

ENTRE DOS AGUAS. Director, Isaki Lacuesta.


LA HISTÒRIA ACABA ADQUIRINT LA CONDICIÓ D’UN RELAT ÈPIC, MÉS GRAN QUE LA VIDA I CAPAÇ DE BRINDAR-NOS AL MATEIX TEMPS, LA MESURA MÉS JUSTA DE LES MOLTES FACETES QUE COMPONEN AQUESTA.
Tret de l’escrit d’en Diego Salgado, publicat a la revista Dirigido por... amb el títol “De lo documental y de lo mítico”. Novembre 2018.

Guió, Isaki Lacuesta, Isa Campo, Fran Araújo.                                                
Espanya, 2018.                                                                                                               Duració 136 minuts.                                                                                                                Guanyadora de la Concha de Oro a l’edició.                                                     
                               

ANTECEDENTS I TEMÀTICA                                                                                                      Aquest film és una continuïtat del film de ficció d’aquest director, “La lleyenda del tiempo”, una narració a mitges documental, a mitges fabulada, de dues hores de metratge, rodada en vídeo d’alta definició, on es barrejaven sense cap prejudici l’esperit del “cante flamenco”, actors no professionals i personatges reals, submergits en un moment de transició existencial i autodescobriment, i un paisatge: la badia de Cadis i l’illa de St. Fernando. Dotze anys després, Lacuesta torna a aquest entorn, amb les mateixes estratègies per saber què se n’ha fet de dos dels que es passejaven per davant de la seva càmera, els germans Isra i Cheito. Si en el primer film creuaven el període que va de la infantesa a la joventut, ara es troben a punt d’entrar en la maduresa, amb tot el que comporta de resolucions vitals que, no tindran marxa endarrere.                                                                 Tret de l’escrit d’en Diego Salgado, publicat a la revista Dirigido por... amb el títol “De lo documental y de lo mítico”. Novembre 2018.




El director Isaki Lacuesta.
NÚRIA opina.
Esperar amb molt de delit una pel·lícula i posar-hi moltes expectatives, potser és un mal principi;  ja que podria ser que allò que vas veient no t’agradi prou i t’acabi decebent... Això, és el què m’ha passat.
Així i tot, i més tard, he anat paint la pel·lícula, tot recordant moments i pensant amb les coses vistes i he pogut reconciliar-me amb la seva bellesa i comprensió.
Un film és una realització molt complexa, on si han dedicat moltes hores i molts esforços de moltes persones i és prudent, reflexionar-hi més enllà del fet experimentat en el moment de veure’l.
El mateix dia que vàrem anar a  veure aquesta pel·lícula, durant el matí, vaig mirar la “La leyenda del tiempo” i em va encantar: fresca, imaginativa, retrat d’un món i d’uns personatges que viuen en un entorn en el qual  estant totalment adherits i uns altres de fora que, ajuden a descobrir la bellesa i qualitats d’aquest i donar gruix a la història. En aquest relat la innocència, convertida en bellesa t’acaba captivant, a “Entre dos aguas”, els mateixos protagonistes no han perdut la seva innocència, però just per això, passen a ser víctimes d’allò que viuen i poden viure. Just aquest retrat, m’ha fet experimentar sentiments molt contradictoris sobre el sentit de la pel·lícula i del meu dret a anar a fer el tafaner en les seves vides?
Crec i pel meu gust que, en aquesta història, ficció amb narració documental,  li falta una mica de grapa, no t’enganxa. Penso que el guió, intencionadament potser, és massa simple, monòton i lineal. No he pogut entrar en la història i m’ha acabat avorrint.
Malgrat aquestes consideracions, és una bona pel·lícula, però poc rodona i amb massa metratge.

MARTINA opina.
Sempre em sap bastant de greu quan no m’agrada alguna de les pel·lícules que anem a veure. En primer lloc, perquè en general, tenim molt entre què escollir i haver errat m’enfada. En segona instància, perquè em fa dubtar de la meva atenció o enteniment  al respecte. Tot i que en general, m’ajuda el fet que acostumo a seure a la butaca desinformada, però en acabar, la Núria sol contextualitzar-me el què hem vist. Però sobretot, perquè valoro la feina que hi ha darrere de cada creació i m’agradaria poder trobar-hi el què, a allò que veig en pantalla.
En aquesta ocasió, i havent tingut una experiència no grata com a espectadora i després de donar-li forces voltes, he arribat a la conclusió que allò que ha valorat el jurat del festival de Sant Sebastià per guardonar aquest títol, és què implica pel que fa l’autoria crear un relat en aquestes condicions. És a dir,  la feina ben feta en haver triat el repartiment. I reitero que, presento totes les meves reserves cap a la feina artística que hi ha al darrera de cada peça, així com reclamo la meva llibertat a no compartir l’opinió de la majoria, en la meva experiència.
Per començar crec que m’ha molestat l’austeritat, quasi freda, d’entrar en la vida d’uns personatges, a ritme de tortuga malalta, sense melodia. No comprenc si ens els vol presentar com a víctimes o botxins? On a més a més, mitjançant un relat cronològicament a la inversa, se’ns acompanya a entendre les seves bases, però només mostrant-nos-en una engruna minúscula. Sabrem d’on venen, on estan i perquè fer-se adults els hi suposa una proesa. Ho farem però, mitjançant una lectura pel meu gust simplista o fins i tot burlesca, de com i perquè dos germans trien camins diferents.

També m’han irritat l’ús d’algunes imatges força profundes. Com és per exemple, el part de la dona d’un dels protagonistes, retratat amb imatges que envaeixen la intimitat femenina. Crec que és un fet a comentar, ja que, no es dóna cap classe d’audiència a les dones, de les vides d’aquests homes, en aquest relat. De la mateixa manera, un moment de sexe explícit, que segur que podria ser bonic de veure, si no fos perquè, m’ha semblat utilitzat com una astracanada en un relat d’allò més naïf, sobre les misèries de dos adults humils i amb pocs recursos.
Simplement, no entenc què es busca parlant de les injustícies que han de viure dues persones d’un indret, on si ets pobre, ets senzill, i si vols fugir de la misèria no tens opcions. Perquè segurament  el pastís, en determinats llocs, no es pot dividir entre més parts. Sincerament m’ha fet pensar que era un relat d’allò més aburgesat, on pretén donar visibilitat superficialment, a quelcom que, no aporta res, i a més a més, amb certa crítica àcida, cap a una realitat que no és de pel·lícula.



dissabte, 10 de novembre del 2018

INFILTRADOS EN EL KKKlan. Blackkklansman. Director, Spike Lee.


EL DIRECTOR TORNA A DESTAPAR LA SEVA FURIA JUSTICIERA, POTSER ESPERONAT PER LA XENOFOBIA CREIXENT DE L'AMÈRICA DE TRUMP.
Paraules de Phil de Semlyen a la revista Time Out. Barcelona, 1-7 de nov. 2018.

Director, Spike Lee.
EUA, 2018.
Duració, 135 minuts.
Gran Premi del Jurat, al Festival de Cannes 2018.

SINOPSI
La història està basada en fets reals que tenen lloc que tenen lloc durant l'era Nixon a Colorado Springs, quan Ron Stallworth, policia negre, troba en la premsa un anunci del Ku Klux Klan buscant nous adeptes. Decideix trucar fent-se passar per un blans supremacista molt exaltat. Així es comença a posar en marxa l'operació policial més inversemblant de la història.
Tret de la crítica de Phil de Semlyen a la revista Time Out. Barcelona, 1-7 de nov. 2018. 



El director, Spike Lee.
Informació de "El nacimiento de una nación", 1915 Griffith, pel·lícula que cita explícitament el film a través d'imatges i un document imprescindible, per conèixer la història del cinema i d'Amèrica. Considerada racista pel tractament que fa del tema:
https://www.filmaffinity.com/es/film915417.html
Voleu veure "El nacimiento de una Nación"?:
https://www.youtube.com/watch?v=YisiBXOWM8Y
Filmografia al Filmaffinity de Spike Lee:
https://www.filmaffinity.com/es/search.php?stype=director&sn&stext=Spike%20Lee


NÚRIA opina.
Una comèdia irònica i divertida amb un rerefons crític a un racisme encara existent i potser creixent... de la societat americana.
Malgrat tot i a parer meu, força intranscendent i sense massa substància.
És la típica comèdia americana, gamberra i intel·ligent, per passar una estona i distreure't, on hi afegeix l'ingredient romàntic, d'una història d'amor per acabar-la de suavitzar i que li agradi al màxim de gent possible. Una funció del cinema gens menyspreable i força útil.
Pels que desitgin passar una estona distreta amb un rerefons crític.

MARTINA opina.
Aquesta pel·lícula explica un factor molt significant de la història dels Estats Units, l’emergència de la divisió racial i analitza una part del seu passat. Dramàtica, amb referències i a mi, francament m’ha avorrit un xic. Si hi penso, em costa definir els motius, potser és la sensació que ho explica superficialment, amb un relat una mica naïf i on en el fons revela, com una vegada més, la complexitat de les qüestions conflictives ve donada per molts factors. I que per tant qualsevol lectura és tan sols un punt de vista.
Comentàvem amb la Núria tot sortint, que la nostra experiència amb aquesta obra, tal manera es podria comparar amb la que podria tenir un americà en veure Torrente, de Santiago Segura. Per una persona d’aquí, probablement molta part de la crítica oculta en aquesta comèdia àcida, s’ubica en un context determinat. Els seus personatges, les seves accions i inclús els escenaris i maneres on i com aquests es mouen.
Vull dir que, al meu entendre no sempre un relat és universal i crec que podria ser que, aquesta sensació de manca de ganes de mullar-se que he tingut en veure aquesta obra, estèticament molt ben assistida i amb un relat d’allò més senzill, podria venir donat a, la meva falta de referències de la cultura americana.
Recomanaria aquesta opció pels amants del cinema tradicional o d’entreteniment, on l’equilibri de les diferents disciplines artístiques, està en la bellesa de la imatge. Sense cap dubte és un relat construït a consciència i segurament apte per masses.
Per concloure, pel meu gust no és un una peça d’art, però sí una mostra de bon cinema. El relat succeeix massa a poc a poc, però té un encant en com sap retratar el conflicte. I en tot cas, una lectura que segurament aconsegueix parlar d’aquest fet real com és la divisió social, en un context diferent del nostre, i que fa que sigui interessant per l’audiència. Potser parlar d’aquest tema als Estats Units és tota una proesa, se m'escapa del tot, puntualment la magnitud de la catàstrofe sembla una etapa on se n'identifiquen els bàndols.

Sergi Sanchez a Fotogrames també ho deixa prou clar:
https://www.fotogramas.es/peliculas-criticas/a24393543/infiltrados-en-el-kkklan-critica-pelicula/
A Sensacine diuen:
http://www.sensacine.com/peliculas/pelicula-258805/sensacine/
En Javier Ocaña, al País 1 de nov. 2018, veu en aquesta pel·lícula més qualitats de les que jo he vist:

divendres, 2 de novembre del 2018

COLD WAR. Direcció, Pawel Pawlkowski

CADA VEGADA M'HE ANAT INTERESSANT MÉS PER LA MÚSICA DE LES PEL·LÍCULES...NO EN LA MÚSICA DEL CINEMA, SINÓ EN LA MÚSICA QUE ÉS UN PERSONATGE DE LA PEL·LCULA.
Paraules d'en Pawel Pawlikowski dites en una entrevista feta per en Jonathan Rommey i publicada al Sight& Sound. Vol. 28 nº 9 set, 2018 i publicada més tard, a Caimán Cuadernos de Cine, nº75, octubre de 2018.

Director, Pawel Pawlikowski.
Polonia 2018.
Duració, 88 minuts.



SINOPSI
La història succeeix entre els anys 1949 i 1964. És una història d'amor entre dues persones molt diferents i incompatibles que, malgrat els temps i les reiterades separacions no poden abandonar la seva passió amorosa i s'aniran retrobant al llarg d'aquests anys.

Al fons de tota la narració tenyit per “ la guerra freda” i la música que, va fent el seu recorregut pels diferents registres i acompanyant tota la història.
Premi al Festival de Cannes 2018, al millor director.




El director Pawel Pawlikowski.



L'anterior pel·lícula d'aquest director també la trobareu al nostre blog:
Aquesta és una gran pel·lícula, més que, una gran història.
Té tres protagonistes, la música, i un home i una dona enamorats.
La història va passant per diferents registres musicals, música popular polonesa molt seleccionada, el jazz, el rock i alguna altra que, explica moltes coses sobre el context històric en el qual es desenvolupa la narració i els personatges. És una protagonista que, és molt important per poder donar tot el sentit a aquesta narració.
La història és un clàssic de la passió amorosa que, gràcies a la separació es manté encesa sempre, podria ser el tema d’un tango.
 I, unes imatges bellíssimes, estudiades mil·limètricament en la seva composició i llum, fan d’aquest film una petita joia artística, molt bella i potser no del tot rodona, sobretot pels que esperen més acció o més informació, sobre el context històric on esdevé.
Una bona recomanació pel que els agrada anar el cinema per gaudir del anomenat setè art, l'art del temps i l’art total.

MARTINA opina.

Aquesta petita joia, plena de poesia i amb una narració visual d'allò més acurada, transcorre en 15 anys, en els que una història d'amor, evoluciona sense perdre l’essència de la seva llavor.
Diuen que és un retrat inspirat en la vida dels pares del director i guionista de l'obra, Pawel Pawlikowski, que té origen polonès. Ubicada a l’Europa dels anys 50, entre les diferents ciutats on els protagonistes van viure l'exili, dos personatges amb procedències social i edats diferents s'enamoren.
Un director musical d'èxit, a qui malgrat tenir un prestigi reconegut, el país expulsa amb la subtilesa d'apartar-lo dels registres musicals que ell considera interessants. Un home que s'enamora d'una ballarina de folklore, una ànima lliure i d'esperit rebel. Quan es troben per primera vegada ella encara és una noia molt jove, amb una profunditat misteriosa, d'origen humil i que opera sense lligams.
La parella empren una aventura en la qual han de buscar-se, procuren trobar-se i conviure amb l'espurna passional que en el seu dia va encendre la flama d'aquest lligam.
 A mi personalment m'ha agradat en tot el seu conjunt, però no tant pel que narra, sinó per com ho explica i sobretot per l'elegància imperant, amb la que aprofita tota ocasió de diàleg per sumar-hi substància. 

Filmografia completa:
https://www.google.es/search?q=pawlikowski+filmografia&oq=pawlikowski+filmografia&aqs=chrome..69i57j69i60j0.14757j1j8&sourceid=chrome&ie=UTF-8

Fitxa completa, crítique i altres informacions interessants:
https://www.filmaffinity.com/es/film172115.html

Una entrevista, prou interessant amb el director, a Fotogrames:
https://www.fotogramas.es/noticias-cine/g23578094/pawel-pawlikowski-cold-war-entrevista/


dissabte, 22 de setembre del 2018

TODOS LO SABEN. Direcció, Asghar Farhadi.


EM SEDUEIX ALLÒ QUE HI HA DARRERE DE TOT AIXÒ, ALLÒ QUE ES POT PALPAR D'UN TEMPS PASSAT QUE INFLUEIX EN EL PRESENT DE FORMA DECISIVA.
Paraules d'en Carlos Losilla, en la seva crítica del film a Caimán Cuadernos de Cine, setembre de 2018.

Espanya, França, Itàlia 2018.
Duració, 130 minuts.


SINOPSI
Laura viatja des de Buenos Aires amb el seu fill i la seva filla, per assistir el casament de la seva germana, en un poble de Toledo. De sobte, en mig de la gresca, succeeix un tràgic esdeveniment que ho capgirarà tot. 


Penélope Cruz i el director Asghar Farhadi.

NÚRIA opina.
He tingut la sort de veure tres pel·lícules d'aquest director- dues estan comentades al blog- aquesta és la quarta i cal dir que, també m'ha agradat.
Les interpretacions les he trobat immillorables i especialment encertades les de les dues dones protagonistes, la Penélope Cruz que interpreta Laura i la Barbara Lennie que interpreta la dona de Paco, l'exnovio de la Laura.
Aquesta història té una primera lectura, per mitjà de la crònica d'un casament d'un poble rural de l'Espanya interior que, s'acaba amb tragèdia... i és en aquest sentit, que no té res d'original, ja que hem vist aquest mateix esquema repetit en altres pel·lícules originals, actuals i molt ben fetes com, Isla Mínima de l'Alberto Rodríguez. És aquesta resolució del guió que, no m'acaba de fer el pes. El desenllaç final del segrest és bastant fluix com idea, però el retrat i la reacció dels personatges implicats té una força emocional contundent.
Històries del passat que, esclaten en un moment concret, tenyint el present i determinant-lo d'una forma que, fa reflexionar. Esclaten quan es col·loquen en el moment i en el lloc precís i acaben esquitxant amb més o menys intensitat, a tot el seu entorn. Llavors, afloren tots els prejudicis àmpliament arrelats i amagats, momentàniament: de classe, comptes pendents, amors frustrats, drets sobre la terra, paternitats, enveges, gelosies, etc.
Aquest no és cinema espanyol, però si interpretat per un conjunt de les nostres millors actrius i actors d'aquests moments i veure'ls treballar junts, per mi, ha sigut un goig.
Crec que és un film que pot agradar a molta gent diferent i per diferents coses.

MARTINA opina.
Asghar Farhadi és un director iranià que, hem vist alguns films de la seva filmografia, i si hi penso, diria que m'agrada per la seva honestedat. De fet, aquesta peça crec que és especial, no només per la mirada objectiva que vol fer de la cultura espanyola, sinó també perquè al meu entendre posa a la graella, mitjançant un triler, el xoc de cultures entre una parella mixta. Una unió on ella és una “Española” apassionada i agraciada, Penélope Cruz, i ell és un conquistador i profund “Argentino”, Ricardo Darin.
Tal com procedeix la història, és pausada intencionadament, deixant a l'audiència pensar en totes les opcions, en cada una de les instàncies de la trama, i com més endins va més complicat és l'escenari del crim. A priori, un entorn rural, un poble de Toledo, on la família terratinent de la regió celebra un casament i responen a la interrupció de la festa, a causa d'un segrest.
A mi personalment m'ha agradat força, és més, li veig quasi tot favorable i per tant us en recomano l'opció.