dimecres, 29 de febrer del 2012
Núria opina,THE TURIN HORSE
Pel·lícula
per un públic molt minoritari, tenint en compte que, és en blanc i
negre, lenta, monòtona, repetitiva i llarga, no hi ha acció, i que
tot allò que passa gairebé succeeix en un mateix escenari.
Tots
aquests elements els podem considerar com a qualitats del film o com
a defectes, tot dependrà d'allò que esperem quan anem al cine. Si
allò que busquem és un entreteniment, no cal que l'anem a veure.
Per
anar veure aquesta pel·lícula cal una actitud contemplativa: seure
molt atent a la teva butaca, tot deixant-te arrossegar per la imatge
i el so, sense esperar res. Aleshores potser gaudirem de la seva gran
bellesa durant dues hores i vint-i-sis minuts.
El
sentiment que jo he experimentat contemplant-la és més aviat de
desassossec, d'inquietud per un món tancat i molt auster, on els
indicis de canvi són molt evidents, però malgrat tot, la vida
continua igual per uns personatges tan arrelats a les rutines de cada
dia..., què hi ha més enllà d'això? Poden en poc temps canviar
les coses substancialment sense que ens en vulguem adonar?
És
una joia, una obra d'art que no pertany a l'ara, ni al demà, és
dels temps.
A
vegades les obres d'art són dures i difícils de digerir perquè
ens toquen el fons del que som i d'això no ens agrada saber-ne res.
Aquesta
pel·lícula és cultura i com a tal ens remet a una reflexió i a
una formació.
Ja
qui creu que d'això estem sobrats i així ens va!!!
Martina opina, THE TURIN HORSE
The Turin
Horse de Béla Tarr és
un d'aquests films que has d'entendre'n el seu context abans de
submergir-te en l'experiència de seguir durant tres hores el ritme
de la decadència. És una narració densa, que tracta de l'acabament de
la vida...o almenys això vaig entendre jo fins allà on vaig
arribar, ja que, tenia un mal de cap intens i l'acompanyament musical
feixuc i el permanent soroll de vent, no em varen permetre aguantar
fins al final.
És
una pel·lícula per cinèfils, d'aquells que els agraden el
monogràfics sobre conceptes una mica allunyats de les històries que,
ens serveixen per emmirallar la narració. L'atmosfera del seu
escenari és perfecte, per abocar als seus habitants a la necessitat
constant de la lluita per la supervivència. La convivència amb un
cavall malalt i els rols de la parella de protagonistes a més dels
seus hàbits, retraten una realitat de patiment constant.
He
vist la sinopsis de l'obra, on parlen de la voluntat del director de
parlar-nos sobre la mort del cine mitjançant el seu relat. Penso que la idea és romàntica, commocionant i inclús crítica, però
sincerament per mi va ser un llenguatge massa farregós per
tolerar-ho i digerir-ne el seu
missatge.
MUAKS !
dimecres, 22 de febrer del 2012
SHAME, Steve McQueen
NÚRIA opina.
Desesperació manifestada exclusivament a través del sexe...sense condol...sense treva.
Intensa necessitat de sentir-se, de somniar per un instant que, a través del plaer d'un orgasme un s'alliberarà de la seva terrible opressió, dissortadament, no és així.
Recomença la necessitat, el desig cada vegada més aviat i amb la mateixa intensitat, fins que l'alliberament instantani d'un orgasme es converteix en una necessitat obsessiva.
Una pel·lícula de sexe que no parla del sexe, sinó d'una gran solitud que s'ha anant assolint a través d'una gran buidor interior, d'una gran desesperança del món, dels altres i de la vida.
Sentir-se viu a través del sexe per no morir, tot vivint.
Genial tot : la manera de narrar, la música, la interpretació...
MARTINA opina.
M'agrada el tema d'aquesta obra, si jo l'hagués de descriure ,diria que es tracta d'una història d'un addicte. Amb ella, es fa una anàlisi d'una problemàtica tan extensa com poden ser els vicis i en particular d'una de les seves ramificacions: l'addicció al sexe.
El protagonista d'aquesta pel·lícula representa un personatge que evoluciona, es destapa i permet als espectadors entendre una mica la seva “psique”. Una persona controladora, auto-exigent i ambiciosa.
M'agrada el tractament del tema sense pretensions d'abarcar-ho tot, de cenyir-se en un cas particular que representa una víctima i en quines són les seves problemàtiques personals.
El sexe com a mitjà per canalitzar la falta d'humanitat del món empresarial, on aquest senyor es mou, on la fredor I el perfeccionament humà, s'eleven a la màxima potència.
M'agrada com amb poques paraules, t'endinses dins la pell d'un malalt tot i no saber molt bé en que consisteixen els símptomes de la seva malaltia. Entens pel clima que es genera i la narració amb un ritme irregular, la història d'un ésser infeliç. Tot i així, et pot fer dubtar dels motius que justifiquen les causes d'aquesta falta de plenitud.
Sincerament, no trobo atributs negatius a la pel·lícula en si..,només potser és la història la que en realitat no em sembla gaire interessant i la manera de ser dels seus personatges que no em semblen res més que supervivents del món modern.
MARTINA opina.
M'agrada el tema d'aquesta obra, si jo l'hagués de descriure ,diria que es tracta d'una història d'un addicte. Amb ella, es fa una anàlisi d'una problemàtica tan extensa com poden ser els vicis i en particular d'una de les seves ramificacions: l'addicció al sexe.
El protagonista d'aquesta pel·lícula representa un personatge que evoluciona, es destapa i permet als espectadors entendre una mica la seva “psique”. Una persona controladora, auto-exigent i ambiciosa.
M'agrada el tractament del tema sense pretensions d'abarcar-ho tot, de cenyir-se en un cas particular que representa una víctima i en quines són les seves problemàtiques personals.
El sexe com a mitjà per canalitzar la falta d'humanitat del món empresarial, on aquest senyor es mou, on la fredor I el perfeccionament humà, s'eleven a la màxima potència.
M'agrada com amb poques paraules, t'endinses dins la pell d'un malalt tot i no saber molt bé en que consisteixen els símptomes de la seva malaltia. Entens pel clima que es genera i la narració amb un ritme irregular, la història d'un ésser infeliç. Tot i així, et pot fer dubtar dels motius que justifiquen les causes d'aquesta falta de plenitud.
Sincerament, no trobo atributs negatius a la pel·lícula en si..,només potser és la història la que en realitat no em sembla gaire interessant i la manera de ser dels seus personatges que no em semblen res més que supervivents del món modern.
diumenge, 19 de febrer del 2012
Núria opina, DECLARACION de GUERRA "La guerre est déclarée"
Aquesta
és una pel·lícula fresca, creativa i que sap explicar molt bé,
un esdeveniment molt tràgic que li succeeix a una parella jove que
s'estima, amb el seu fill. Ho fa sense dramatitzar, però sense
obviar que el què estan vivint és un drama.
Una
altra qualitat d'aquest film és la seva autenticitat, sinceritat i
honestedat, de tal manera que la història t'arriba i et corprèn.
La
història és real, perquè és el que li va passar a la directora,
explicada per gent de veritat, amb sentiments sintetitzats per tal de
convertir-los en llenguatge cinematogràfic. Però sense filtrar-los
, no com fan alguns directors actuals per tal de comercialitzar-los
i fer-los digeribles per el gran public, com si la gent fos “tonta”.
És
una història d'amor entre una parella jove que, han d'afrontar la
greu malaltia del seu fill de divuit mesos, es fan forts mútuament
en els seu estupor.
La
història es converteix en mítica perquè l'amor sempre es posa a
prova en els moments difícils i ells la superen amb escreix.
M'agrada
la sinceritat en que els personatges afronten les seves les pors,
dubtes i contradiccions, la història té un ritme de successió
d'esdeveniments trepidant i els protagonistes passen moments de tot,
i no sempre coincideixen, però acaben trobant-se sempre en un
punt, per tal de tirar endavant i no deixar el seu petit fill
abandonat amb la seva malaltia, de la que no pot ser-ne encara
conscient.
Aposto
per aquest tipus de cinema que busca emoció i que és creatiu en la
seva posta en escena i no necessita un gran muntatge.
Esplèndida!!!!!!
Martina, opina DECLARACION de GUERRA "La guerre est déclarée"
L'història
real de la directora d'aquest film va aconseguir que, com
espectadora, no em sentís més que com una forastera d'una història
aliena que, em relataven de manera indubtablement ben subjectiva. La
veritat és que, la gran virtut que li trobo a Valérie Donzelli no
és la capacitat d'emmirallar-se mitjançant la narració. És més
aviat la seva persona, o la seva historia, que reflecteix
perfectament la vitalitat, l'actitud constructiva, jovial i
lluitadora dels seus protagonistes a l'hora d'afrontar els
problemes.
Se'm fa difícil definir si aquesta pel·lícula em va entrar més aviat com un drama o com una història d'amor, d'aquestes que podríem catalogar de real. M'agrada l'imperant caràcter francès dels seus personatges, escenaris, i del seu entorn.
Valoro el missatge de satisfacció amb la classe mèdica, en una pel·lícula com aquesta, on queda ben retratat en què consisteix la duresa del seu dia a dia. Valoro també, la manera de gestionar el problema del fill d'uns pares novells, d'una criatura que tot just ha arribat al món i ni tan sols ha adquirit personalitat, quan li detecten un càncer, ben brutal. La seva capacitat de saber separar la seva vida de la del seu fill, de no entrar en un absurd cercle de preguntes i qüestionaments que pretenguin justificar-te un fet que no té una resposta, com podrien ser, el perquè, quines seran les seqüeles, d'on ve...; i la seva gran lliçó: de viure per davant tot i gaudir de qualsevol escletxa per airejar-se que se'ls presenta.
Se'm fa difícil definir si aquesta pel·lícula em va entrar més aviat com un drama o com una història d'amor, d'aquestes que podríem catalogar de real. M'agrada l'imperant caràcter francès dels seus personatges, escenaris, i del seu entorn.
Valoro el missatge de satisfacció amb la classe mèdica, en una pel·lícula com aquesta, on queda ben retratat en què consisteix la duresa del seu dia a dia. Valoro també, la manera de gestionar el problema del fill d'uns pares novells, d'una criatura que tot just ha arribat al món i ni tan sols ha adquirit personalitat, quan li detecten un càncer, ben brutal. La seva capacitat de saber separar la seva vida de la del seu fill, de no entrar en un absurd cercle de preguntes i qüestionaments que pretenguin justificar-te un fet que no té una resposta, com podrien ser, el perquè, quines seran les seqüeles, d'on ve...; i la seva gran lliçó: de viure per davant tot i gaudir de qualsevol escletxa per airejar-se que se'ls presenta.
Felicito el repartiment d'actors i reconec, ara ja despullant-me una mica que, vaig estar bona part de la pel·lícula plorant, que la capacitat de penetrar al meu interior d'aquesta obra m'ha donat una dosis d'alegria i lliçó de vida, sobre les grans virtuts de l'amor i dels seus efectes curatius.
dimarts, 7 de febrer del 2012
Núria opina,ARRUGAS
Arrugas és una petita pel·lícula de dibuixos per adults, tot i que és molt recomanable pels nens, ara que ja se'ls pot parlar de la decadència, la vellesa i la mort. Fa uns quants anys, vàrem fer uns llibres de text, per una editorial coneguda amb un grup de gent, vaig programar una lliçó sobre aquest tema que va ser rebutjada, ara aquesta mateixa editorial veu necessari parlar del tema amb unes criatures que cada vegades estan més allunyades de la dura realitat.
Els dibuixos són força esquemàtics, però suficientment expressius com per identificar-se amb els prototips de personatges que representen.
La història és trista, entranyable i tendra.
No fa judicis de valor, però descriu una realitat, la d'una vellesa carregada de solitud, incomprensió, incertesa i por, aïllada de la vida social normal, i reduïda a les petites presons amb condemna que són les residències. Gent gran despersonalitzats i allunyats de la seva història i del món intergeneracional en el que hauríem de viure.
Malgrat tot la peli parla amb majúscula, de l'amistat i la solidaritat entre ells per tal de suavitzar totes les altres mancances. Tot això, amb el sentit de l'humor que se'ns fa tan necessari per sobreviure, però que es va aigualint a mesura que avança la pel·lícula.
Té moltes qualitats, però li falta, al meu entendre una mica més d'elaboració.
Val la pena veure-la i recomanar-la.
Els dibuixos són força esquemàtics, però suficientment expressius com per identificar-se amb els prototips de personatges que representen.
La història és trista, entranyable i tendra.
No fa judicis de valor, però descriu una realitat, la d'una vellesa carregada de solitud, incomprensió, incertesa i por, aïllada de la vida social normal, i reduïda a les petites presons amb condemna que són les residències. Gent gran despersonalitzats i allunyats de la seva història i del món intergeneracional en el que hauríem de viure.
Malgrat tot la peli parla amb majúscula, de l'amistat i la solidaritat entre ells per tal de suavitzar totes les altres mancances. Tot això, amb el sentit de l'humor que se'ns fa tan necessari per sobreviure, però que es va aigualint a mesura que avança la pel·lícula.
Té moltes qualitats, però li falta, al meu entendre una mica més d'elaboració.
Val la pena veure-la i recomanar-la.
Martina opina,ARRUGAS
M'agrada que aquesta pel·lícula parli d'una temàtica tan inevitable com el fer-se vell ,fent-ne una poesia i un reclam a la vida i els seus atributs. És una narració dolça, entendridora i que permet a l'espectador tenir una visió completa i diversa de les diferents maneres de fer-se gran, de desmillorar i de ser més saberut que les generacions anteriors.
També n'aprecio els personatges; carismàtics i simpàtics que s'han guanyat el meu cor a mesura que han anat evolucionant
L'animació és un genere que no agrada a tothom, però que a mi em sembla un recurs artístic genial tot i que des del meu punt de vista en aquesta ocasió li falta un toc de màgia. Potser una mica més treballat tot el conjunt estètic, de colors vius, de dissenys senzills i ben fets m'haguessin fet pensar que aquesta és una pel·lícula molt recomanable.
No vull ser més critica del necessari però tot comentant aquesta obra amb la meva companya de cine em preguntava si és quelcom espanyol això de tenir una bona idea, però no acabar-la de fer del tot bé...M'agrada tot plegat però no li posaria més que un sis, perquè la trobo bé i prou. Potser és cosa meva i hauríem d'aprendre a apreciar que les coses ben fetes són les que valen i de vegades no és més que pur vici exigir-ne més.
També n'aprecio els personatges; carismàtics i simpàtics que s'han guanyat el meu cor a mesura que han anat evolucionant
L'animació és un genere que no agrada a tothom, però que a mi em sembla un recurs artístic genial tot i que des del meu punt de vista en aquesta ocasió li falta un toc de màgia. Potser una mica més treballat tot el conjunt estètic, de colors vius, de dissenys senzills i ben fets m'haguessin fet pensar que aquesta és una pel·lícula molt recomanable.
No vull ser més critica del necessari però tot comentant aquesta obra amb la meva companya de cine em preguntava si és quelcom espanyol això de tenir una bona idea, però no acabar-la de fer del tot bé...M'agrada tot plegat però no li posaria més que un sis, perquè la trobo bé i prou. Potser és cosa meva i hauríem d'aprendre a apreciar que les coses ben fetes són les que valen i de vegades no és més que pur vici exigir-ne més.
diumenge, 5 de febrer del 2012
Núria opina,EVA
Aquest director novell m'ha fet una molt bona impressió i crec que promet, el trobo intel·ligent i prudent.
En primer lloc, crec que ha triat molt bé els actors per a cada paper. Així ja té assegurat part de l'èxit de la seva pel·lícula. Tots els actors ho fan molt bé. La nena és bonica i encantadora, però en alguns moments fa una mica de por; sensació que crec que és molt interessant, perquè crea una certa desconfiança.
El guió, està construït amb una solida història d'amor clàssica i amb uns personatges entregats en els seus principis ètic-professionals. Tot i així, la història no ofereix cap sorpresa i està plena de “dejâ vu” en aquest gènere. Podríem dir que, és un guió força clàssic.
Pel que fa al sistema narratiu, també és d'agrair que s'hagi deixat de provatures modernes, que per fer-les cal saber-ne molt ,i s'hagi limitat als paràmetres clàssics ben aplicats.
Si parlem de l'escenari estètic en el que es desenvolupa l'acció, ha buscat la fredor en el sentit literal, suposo que per tal d'allunyar-se d'un decorat de cartró pedra, tot combinat amb elements “vintage”, molt de moda en determinats sectors. Aquests li donen un aire elegant i càlid al film.
En Kike Maillo ha fet una pel·lícula bonica, ben feta i sense cap estridència, la qual cosa està molt bé per començar.
Crec que és una bona aposta pel cinema d'aquí, que hauríem d'anar a veure més i no deixar-nos-en perdre cap. Aquest any passat, hem vist propostes molt interessants del grup de joves directors sortits de l'ESCACS, la Marta Coll amb “Tres dies amb la Família” i l'Elena Trapé amb Blog.
És una veritable llàstima que hagin passat sense pena ni gloria per la nostra cartellera i ens empassem tots els productes mediocres que ens arriben de USA i tan contents.
En primer lloc, crec que ha triat molt bé els actors per a cada paper. Així ja té assegurat part de l'èxit de la seva pel·lícula. Tots els actors ho fan molt bé. La nena és bonica i encantadora, però en alguns moments fa una mica de por; sensació que crec que és molt interessant, perquè crea una certa desconfiança.
El guió, està construït amb una solida història d'amor clàssica i amb uns personatges entregats en els seus principis ètic-professionals. Tot i així, la història no ofereix cap sorpresa i està plena de “dejâ vu” en aquest gènere. Podríem dir que, és un guió força clàssic.
Pel que fa al sistema narratiu, també és d'agrair que s'hagi deixat de provatures modernes, que per fer-les cal saber-ne molt ,i s'hagi limitat als paràmetres clàssics ben aplicats.
Si parlem de l'escenari estètic en el que es desenvolupa l'acció, ha buscat la fredor en el sentit literal, suposo que per tal d'allunyar-se d'un decorat de cartró pedra, tot combinat amb elements “vintage”, molt de moda en determinats sectors. Aquests li donen un aire elegant i càlid al film.
En Kike Maillo ha fet una pel·lícula bonica, ben feta i sense cap estridència, la qual cosa està molt bé per començar.
Crec que és una bona aposta pel cinema d'aquí, que hauríem d'anar a veure més i no deixar-nos-en perdre cap. Aquest any passat, hem vist propostes molt interessants del grup de joves directors sortits de l'ESCACS, la Marta Coll amb “Tres dies amb la Família” i l'Elena Trapé amb Blog.
És una veritable llàstima que hagin passat sense pena ni gloria per la nostra cartellera i ens empassem tots els productes mediocres que ens arriben de USA i tan contents.
Martina opina, EVA
Quan plantejàvem les opcions de títol per la setmana, Eva, em va semblar interessant: ciència-ficció d'aquí, d'un director que debuta, la seva opera prima.
La tria va ser encertada, ja que feia temps que una pel·lícula no m'arribava tan endins. Primer per la temàtica i segurament perquè sempre m'han agradat les narracions que mitjançant l'escenificació d'una societat inventada qüestionen realitats humanes.
En segon terme, un dels missatges que vaig entendre, qüestionant el triomf de la ciència quan s'immisceix de manera massa exhaustiva en les nostres vides, com fa la robòtica i l'intent de crear el company perfecte, poden ser catastròfics. Em va fer pensar que la lluita per l'excel·lència és molt humana i que en realitat m'agrada molt aquest afany de superació constant que ens impulsa.
Uns actors de primera, bons paisatges, un ambient de fred i un ritme emocional frenètic que em va fer saltar alguna llàgrima en unes quantes ocasions.
Una declaració de principis, una història molt imaginativa , creativa i original. Una excel·lent obra artística de les que aconsegueixen despertar emocions mitjançant les emocions dels altres..., i la meva última reflexió de la nit: segurament val la pena anar al cine sense tenir cap expectativa, ja que la teva capacitat receptiva segur que actuarà molt més en positiu.
La tria va ser encertada, ja que feia temps que una pel·lícula no m'arribava tan endins. Primer per la temàtica i segurament perquè sempre m'han agradat les narracions que mitjançant l'escenificació d'una societat inventada qüestionen realitats humanes.
En segon terme, un dels missatges que vaig entendre, qüestionant el triomf de la ciència quan s'immisceix de manera massa exhaustiva en les nostres vides, com fa la robòtica i l'intent de crear el company perfecte, poden ser catastròfics. Em va fer pensar que la lluita per l'excel·lència és molt humana i que en realitat m'agrada molt aquest afany de superació constant que ens impulsa.
Uns actors de primera, bons paisatges, un ambient de fred i un ritme emocional frenètic que em va fer saltar alguna llàgrima en unes quantes ocasions.
Una declaració de principis, una història molt imaginativa , creativa i original. Una excel·lent obra artística de les que aconsegueixen despertar emocions mitjançant les emocions dels altres..., i la meva última reflexió de la nit: segurament val la pena anar al cine sense tenir cap expectativa, ja que la teva capacitat receptiva segur que actuarà molt més en positiu.
dissabte, 4 de febrer del 2012
La Núria opina, EL HAVRE
Una bona pel·lícula perquè és actual, sincera, honesta i bella.
Un film sense pretensions, però molt ric en qualitats estètiques i morals.
Molt adequada per temps de vaques primes com els que estem vivint, gràcies a uns quants o molts poca vergonyes aprofitats, aquests si que es mereixen cadena perpètua, però no aniran ni a la presó. La cosa bona dels temps de crisi, és que ens obliga a plantejar-nos què és allò essencial a la vida i quins són els valors que es mereixen el nostre interès i dedicació, aquesta peli els té: amor, amistat, fidelitat, compromís, esforç, entrega i generositat...,i els té amb escreix.
En aquesta pel·lícula tot està estudiat al mil·límetre, té l'estètica tant característica d'en Kaurismäki, austera, una mica freda, buscant la bellesa de les coses lletges i amb una gran delicadesa per la llum, una llum molt particular seva i també uns plans i detalls inusuals.
“Chapeau” i felicitats per una pel·lícula que sembla que no pretén, però t'arriba, et cala i et toca la fibra sensible sense carrincloneries cursis, a les que ens té tan acostumades la cartellera.
Crec que no us la podeu perdre, s'ho val !!!
Pot ser que no us agradi tant com a mi, però crec que veure-la està bé.
Un film sense pretensions, però molt ric en qualitats estètiques i morals.
Molt adequada per temps de vaques primes com els que estem vivint, gràcies a uns quants o molts poca vergonyes aprofitats, aquests si que es mereixen cadena perpètua, però no aniran ni a la presó. La cosa bona dels temps de crisi, és que ens obliga a plantejar-nos què és allò essencial a la vida i quins són els valors que es mereixen el nostre interès i dedicació, aquesta peli els té: amor, amistat, fidelitat, compromís, esforç, entrega i generositat...,i els té amb escreix.
En aquesta pel·lícula tot està estudiat al mil·límetre, té l'estètica tant característica d'en Kaurismäki, austera, una mica freda, buscant la bellesa de les coses lletges i amb una gran delicadesa per la llum, una llum molt particular seva i també uns plans i detalls inusuals.
“Chapeau” i felicitats per una pel·lícula que sembla que no pretén, però t'arriba, et cala i et toca la fibra sensible sense carrincloneries cursis, a les que ens té tan acostumades la cartellera.
Crec que no us la podeu perdre, s'ho val !!!
Pot ser que no us agradi tant com a mi, però crec que veure-la està bé.
La Martina opina, EL HAVRE
L'Havre és una pel·lícula “mona”, de la que en un dia especialment crític, també et pot semblar molt poc original. Parteixo del punt que, darrerament no veig cap pel·lícula que em satisfaci....,potser és un defecte de l'espectadora, jo en particular, que parteixo de la idea de que les coses artístiques haurien d'estar catalogades amb adjectius del temperament de l'exquisit, sublim, nefast, degradant...és a dir, més refinats que la realitat.
L'estil crec que és molt afrancesat, sap trobar personatges emblemàtics que magnifiquin i ajudin a que la història sigui més entendridora.
Gent senzilla, de cor enorme i que són capaços de jugar-se-la per aquells objectius que creuen defensables.
Una França actual on els migrats són part del país i els nouvinguts han deixat de trobar-se amb una societat hermètica.
Una història d'amor a la vida..., els inconvenients de la malaltia, les virtuts humanes i tot ben acompanyat d'una refinada estètica i sentit de l'humor que n'incrementen el seu valor.
Una obra d'art senzilla i potser un tant avorrida, però des del meu punt de vista, tampoc necessàriament criticable.
L'estil crec que és molt afrancesat, sap trobar personatges emblemàtics que magnifiquin i ajudin a que la història sigui més entendridora.
Gent senzilla, de cor enorme i que són capaços de jugar-se-la per aquells objectius que creuen defensables.
Una França actual on els migrats són part del país i els nouvinguts han deixat de trobar-se amb una societat hermètica.
Una història d'amor a la vida..., els inconvenients de la malaltia, les virtuts humanes i tot ben acompanyat d'una refinada estètica i sentit de l'humor que n'incrementen el seu valor.
Una obra d'art senzilla i potser un tant avorrida, però des del meu punt de vista, tampoc necessàriament criticable.
divendres, 3 de febrer del 2012
La Martina opina, DRIVE:
Els crítics parlen d'una valoració que brilla per ser fruit d'un procés creatiu genuí, on s'ha convertit una novel·la curta en una història que han sabut narrar mitjançant el llenguatge cinematogràfic de manera lleugera, havent descomprimit una breu història, sense que la poca durada sigui un dels seus atributs i pràcticament evitant la parla.
He sentit dir que la comunicació avui es caracteritza per ser directa, sintètica i brilla quan és senzilla i clara . Sota aquest paraigües no puc negar que aquesta pel·lícula és ben moderna i que té altres virtuts que, sembla que a tothom li provoquen la seva aprovació, però que a mi no em van convèncer i fins i tot diria més, em va crear rebuig.
M'imagino que la violència extrema no ens molesta d'acord amb els temps que corren, on tenim el cul pelat de veure directors que la banalitzen. Però, em va molestar quan sortíem de la sala un grup de neohippies" extremadament contents i ballant amb la música dels títols de crèdit. Cal que la violència ens faci segregar felicitat? Jo en això, no li puc donar la meva aprovació perquè em repugna.
D'aquest sentiment de rebuig vaig passar al qüestionament, ja que la virtut d'aquest film és la qualitat de l'ús del llenguatge que et manté immers en la seva valoració al 100%..Em sentia enfadada i ràpidament vaig entendre el per què.
Una història plena de clixés, una història amb un missatge poc constructiu; delinqüència, forta violència, un masclisme extrem i uns actors "guapos" i forts defensant els més clàssics típics-tòpics canons de bellesa americans.
I per acabar, des del meu punt de vista tot de detalls que no poden passar desapercebuts i que m'espanta que les critiques no destaquin, mencionin i ignorin: un frau.
He sentit dir que la comunicació avui es caracteritza per ser directa, sintètica i brilla quan és senzilla i clara . Sota aquest paraigües no puc negar que aquesta pel·lícula és ben moderna i que té altres virtuts que, sembla que a tothom li provoquen la seva aprovació, però que a mi no em van convèncer i fins i tot diria més, em va crear rebuig.
M'imagino que la violència extrema no ens molesta d'acord amb els temps que corren, on tenim el cul pelat de veure directors que la banalitzen. Però, em va molestar quan sortíem de la sala un grup de neohippies" extremadament contents i ballant amb la música dels títols de crèdit. Cal que la violència ens faci segregar felicitat? Jo en això, no li puc donar la meva aprovació perquè em repugna.
D'aquest sentiment de rebuig vaig passar al qüestionament, ja que la virtut d'aquest film és la qualitat de l'ús del llenguatge que et manté immers en la seva valoració al 100%..Em sentia enfadada i ràpidament vaig entendre el per què.
Una història plena de clixés, una història amb un missatge poc constructiu; delinqüència, forta violència, un masclisme extrem i uns actors "guapos" i forts defensant els més clàssics típics-tòpics canons de bellesa americans.
I per acabar, des del meu punt de vista tot de detalls que no poden passar desapercebuts i que m'espanta que les critiques no destaquin, mencionin i ignorin: un frau.
La Núria opina, DRIVE :
En Winding fa una excel·lent utilització del llenguatge cinematògrafic, sap narrar històries, captivar-te, seduir-te i el que és més greu et sap enganyar.
Per què em sento enganyada, senzillament perquè la violència generosa que traspua aquesta pel.lícula, no m'interessa i la detesto profundament, perquè aquests dos conceptes són antagònics i jo aposto només pel segon.
La violència és un fet, en els nostres temps i en el nostre món, però a mí no m'agrada gens el tractament que se'n fa d'una manera tan freda i distant, que fa esgarrifar, molt allunyat de la utilització de la violència que fa en Tarantino, que a vegades és tan exagerada que és del tot irreal, resulta ridícula i es converteix en una bufonada, i altres, l'utilitza per despertar l'imaginari col:lectiu i convertir-la en un "divertimento" d'allò més irracional, però la distància que aquest interposa entre la violència real i la imaginaria és l'exageració al límit i això crea una sana distància.
La violència en la peli d'en Winding, no té res a veure amb tot això i allò que em va molestar més, és que els moments més dramàtics de la pel·lícula, en el cine hi havia gent que s'ho passava bé i reia. Per mí això és inconcebible, que algú s'ho passi bé veien escenes tant aterridores i cruels, aquesta sola possibilitat, em provoca una franca repugnància per aquest film.
Les qualitats de la pel·lícula des de el punt de vista estètic les puc entendre i fins i tot valorar, però no m' interessen aquest tipus de propostes, no m'agrada que em portin a llocs que no vull amb emocions que no serveixen de res, la vida ja es prou complicada i a vegades hem de viure situacions doloroses i tristes, com per anar al cine a passar una estona dolenta gratuitament, no em cal, gràcies Winding, ets molt bo, però utilitza la teva creativitat en altres històries que tu pots perquè tens enginy.
