dimecres, 18 d’abril del 2012

Núria opina, REC 3 : GÈNESIS


Aquesta pel·lícula combina diferents elements per elaborar un film original i creatiu..., i sobretot molt divertit.
La única relació que té amb les anteriors pel·lícules de la saga, és un dels directors, el gènere de terror, i algunes referències, entre d'altres, amb la manera de filmar que utilitza al començament del film i que serveixen per posar als espectador seguidor de la saga, a l'expectativa del què passarà més tard.
Ja en les anteriors edicions, REC1 i REC2, els seus directors van demostrar ser creatius i originals de com posar en escena una peli d'ensurts, com és el gènere de terror. Jo, visc en una escala de l'època i estil de les dels dos films primers, em va costar tornar a casa, perquè no podia evitar de pensar que en qualsevol moment em sortiria un zombi d'una de les portes que anava passant, encara ara, en nits de tornada a casa de tard, recordo la pel·lícula i ho penso.
La peli té moments en que et petes de riure amb les converses i acudits de tot el què va passant, els cavallers salvadors, que no salven res, l'heroïna que li surt de dins a la núvia que semblava una pàmfila romàntica... i molts altres moments molt imaginatius que trenquen amb la seriositat cementiresca i lúgubre a que ens té acostumats el gènere. L'acudit de l'inspector de les Gaes que va a prendre nota sobre les músiques utilitzades al casament i que li diuen “Canon”, molt bo.
Crec que és un film, com ja s'ha dit repetidament, revolucionari amb el gènere perquè trenca amb les convencions clàssiques de tractament del gènere i busca un llenguatge diferent i més modern.
La metàfora final intencionada o no,....ningú se'n salva de convertir-se en un zombi, encara que sigui per amor.

Martina opina, REC 3 : GÉNESIS

Darrerament hem vist vàries produccions d'aquí, de casa, i la veritat és que estic gratament sorpresa en termes de qualitat i fins i tot de quantitat. En aquesta última pel·lícula d'aquesta sèrie, he necessitat dues ungles que he anat rosegant fins acabar-ne el blanc, per poder suportar la tensió generada.


He de dir que he entrat a la sala de cine sense masses expectatives, fins i tot un tant decebuda per Rec 2 i el seu desenllaç, des del meu punt de vista, poc elaborat i precipitat. En aquesta però, he sortit ben esgotada després de tanta tensió..., m'imagino pels amants del gènere que això no ho podran entendre, però jo crec sense cap mena de  dubte que aquest símptomes són un bon senyal.


Ara, des de la distància analitzo els detalls i em sembla un film de terror, no només ben sanguinari i portat fins a l'extrem, sinó molt equilibrat i decent. No ensenyen més violència de la necessària i la incertesa crea un ambient de frenesí fins el final, quan s'acaba el film, en el moment idoni i deixant la porta oberta a la possible continuïtat de la sèrie. Per mi és una bona pel·lícula de por i sobretot i tenint en compte que, sovint aquest gènere és bastant pobre.


Avui hem comptat amb l'acompanyament de l'Ani, amiga madrilenya i viatgera de mena. és per això que m'he fet conscient a partir de la captació o no, de petits detalls d'humor català d'allò més sarcàstics i àcids, que la cultura és local. M'explico...,és molt enriquidor poder conèixer el cine, la música, la literatura...etc. de tot el món, però penso que en moltes coses ens en perdem detalls que són fruit del context i que poden comportar no entendre'n el cent per cent dels elements que conformen una obra artística.



GRUPO 7, Alberto Rodriguez

El director, Alberto Rodriguez
Mario Casas, Antonio de la Torre,,,,,,

Martina opina, GRUPO 7


M'agradaria destacar d'aquesta producció, l'originalitat en retratar una realitat constant a Espanya mitjançant un ritme tan vital i compassat. En el film ens presenten la modernització d'una ciutat espanyola a causa d'un esdeveniment concret i de caràcter internacional, la "expo 92" a Sevilla, a ritme de thriller. Mario Casas ha sigut capaç d'introduir tots els tòpics que acompanyen les caracteritzacions dels perfils d'un policia sense vulgaritzar-ne la seva compareixença i enriquint una historia que no deixa de ser un clàssic a totes les ciutats d'aquest país nostre als anys 80 llargs, 90.., continuant fins a l'actualitat.

Crec que és un bon retrat del retràs econòmic de l'Espanya post-franquista i del setge brutal que varem patir amb l'entrada de droga a manta i la submissió de tanta gent a la seva condemna l'Adicció. M'ha fet pensar en com les víctimes d'aquest tipus de comerç són les capes baixes d'una societat i com les classes mitges són també exponencials clients d'aquesta. Clar que, també ho són les classes altes i tot plegat per un consum destinat a “l'atontament” del poble i al seu empresonament . A més, parla de tot això mitjançant una gent normal, heterogènia i humana.

Segurament el millor atribut d'aquesta pel·lícula són els petits detalls estètics que il·lustren segons quins missatges secundaris o que ens situen al món intern dels seus protagonistes. A més m'agrada el repartiment dels actors.

No és una pel·lícula deu, però si una mostra més de com a Espanya fem bon cine.