 |
| JEAN-PIERRE DARROUSSIN I ARIANE ASCARIDE |
 |
| EL DIRECTOR, ROBERT GUÉDIGUIAN |
dimarts, 29 de maig del 2012
dilluns, 28 de maig del 2012
Núria opina, LES NEIGES DU KILIMANJARO
El
punt de partida d'aquesta pel.lícula és el poema d'en Victor Hugo
“Les pouvres gens.
La
sinopsis que he llegit del Verdi no es correspon ben bé amb el que
he vist que passava en la història del film, literalment diu : “
Però su felicidad se harà pedazos al igual que su ventanal (...)”
Aquesta
frase és totalment absurda pel tipus de personatges que es
descriuen, i és més aviat el contrari.
Allò
que passa i dóna sentit al guió, serveix per demostrar que ells , els protagonistes, no es deixaran minorar per unes circumstàncies adverses i que
trobaran la manera de continuar vivint segons els seus criteris.
Aquests són uns éssers purs, que viuen segons uns principis ètics
i amb una moral capaç d'enderrocar qualsevol vilesa, són un tipus
d'éssers dels que tot i que jo en conec, ni destaquen, ni abunden en
el nostre entorn, res no atura la seva bondat i honestedat.
La
pel.lícula és tan bonica i s'acaba tan bé que al final pot
resultar una mica massa ensucrada pels temps que corren.
Fa
una reflexió sobre el treball i la militància, la societat del
benestar i les diferències generacionals, molt i molt interessant.
Crec
que està molt bé veure-la i poder-la comentar.
En
la línea d'aquest director de cine compromès.
Martina opina, LES NEIGES DU KILIMANJARO
Em trobo que aquesta és una d'aquelles pel·lícules que al llarg dels dies et va removent més i més. La narració és fruit d'una ment madura, reflexiva, conscient de les diferències generacionals i crítica amb el moment actual. Per mi, està escrita des d'una posició critica cap als joves d'avui, sembla que els francesos senten la necessitat de recordar-nos que els jubilats d'avui van lluitar per aconseguir guanyar-se el concepte d'Estat de benestar, que va fer aflorar molta qualitat de vida.
Una història referent a una família de classe obrera francesa, amb un estatus benestant fruit de molts anys treballats i un reflex de la felicitat del moment de tocar l'etapa de la jubilació com a fil conductor. Una declaració de principis, d'ètica moral, d'humanitat essencialment imperfecte i amb dret a error i en el més pur estil francès, on el bon viure, l'estètica, l'amor i la família són pilars de primer ordre.
Quan parlava que m'ha anat ferint al llarg dels dies, ho faig creient que és un atribut positiu. Només allò que transmet quelcom ho aconsegueix, però reconec que m'ha generat més aviat rebuig i m'explico... Entenc perfectament la postura d'un jubilat d'una família amb nets, que considera que des de les seves experiències ja esta justificat que visqui bé, i tingui l'hipoteca de la primera i la segona residencia pagada, faci vacances insostenibles de creuar el globus terraqui i que pugui declarar que a fi de comptes l'important és ser feliç. Potser aquesta simplicitat existencial, ens faria errar menys en el valor de moltes coses que, semblen que en la societat actual no acaben d'estar clares i potser, si algun dia tinc 60 anys i em prejubilo, pensaré igual.
Però per mi, no és tan senzill com recordar a les generacions que ja comencem a ser els pares dels nens dels països d'Europa, que cal ser lluitador i tenir valors que dirigeixin les decisions polítiques. Crec que això va implícit amb l'edat, els joves són generalment més idealistes i els toca treballar-se el futur. Però no serviria tampoc que, lluitéssim pel que van lluitar els nostres pares, perquè jo crec que tampoc porta a cap lloc mantenir un sistema que ja ha fet aigües. Es tracta de ser més original per sobreviure i potser això és la cosa que, com que les noves generacions encara ens falten anys per entrar el sistema i a la roda de presa de decisions, serà més lent sortir d'aquesta crisis sistèmica.
Una història referent a una família de classe obrera francesa, amb un estatus benestant fruit de molts anys treballats i un reflex de la felicitat del moment de tocar l'etapa de la jubilació com a fil conductor. Una declaració de principis, d'ètica moral, d'humanitat essencialment imperfecte i amb dret a error i en el més pur estil francès, on el bon viure, l'estètica, l'amor i la família són pilars de primer ordre.
Quan parlava que m'ha anat ferint al llarg dels dies, ho faig creient que és un atribut positiu. Només allò que transmet quelcom ho aconsegueix, però reconec que m'ha generat més aviat rebuig i m'explico... Entenc perfectament la postura d'un jubilat d'una família amb nets, que considera que des de les seves experiències ja esta justificat que visqui bé, i tingui l'hipoteca de la primera i la segona residencia pagada, faci vacances insostenibles de creuar el globus terraqui i que pugui declarar que a fi de comptes l'important és ser feliç. Potser aquesta simplicitat existencial, ens faria errar menys en el valor de moltes coses que, semblen que en la societat actual no acaben d'estar clares i potser, si algun dia tinc 60 anys i em prejubilo, pensaré igual.
Però per mi, no és tan senzill com recordar a les generacions que ja comencem a ser els pares dels nens dels països d'Europa, que cal ser lluitador i tenir valors que dirigeixin les decisions polítiques. Crec que això va implícit amb l'edat, els joves són generalment més idealistes i els toca treballar-se el futur. Però no serviria tampoc que, lluitéssim pel que van lluitar els nostres pares, perquè jo crec que tampoc porta a cap lloc mantenir un sistema que ja ha fet aigües. Es tracta de ser més original per sobreviure i potser això és la cosa que, com que les noves generacions encara ens falten anys per entrar el sistema i a la roda de presa de decisions, serà més lent sortir d'aquesta crisis sistèmica.