Trobo
molt interessant la incursió que darrerament en Woody Allen està
fent d'algunes capitals europees, on es sobreentén un homenatge i
una admiració cap els seus orígens i cap un públic fidel que
assisteix a totes les seves estrenes i vol passar-ho bé amb un humor
subtil i intel·ligent on els diàlegs tenen un protagonisme
important.
Després
de Barcelona, Londres i París, ara li tocava a Roma la ciutat mare
de tot aquest embolic que ara és en part Europa. Ciutat que es
mostra amable i simpàtica i acollidora, gràcies al caos que aquesta
no ha pogut evitar, per tal de donar resposta a la modernitat.
Ciutat que deixa bocabadats a tots aquells que s'atreveixen a
anar-hi, perquè si parlem d'història i de cultura, en cadascun
dels seus racons estan escrites amb majúscules.
Els
personatges, romans, i italians i americans que aterren a Roma per
diferents raons, són divertits i estrafolaris. És aquest dibuix de
personatges el que permet a Woody Allen fer una crítica mordaç,
àcida i tendre, de les seves pròpies “neures”, que acaben
essent també, les d'un determinat public que és el seu, en el
que ens agraden les seves històries perquè hi reconeixem aspectes
molt familiars dels subjectes del nostre entorn.
La
seva narració arrenca amb molta força i cap a la tercera part de la
pel·lícula perd una mica el ritme i tot resulta massa evident, però
crec que se'n surt airós. M'ha agradat i està bé.
