dimecres, 31 d’octubre del 2012
Núria opina. LO IMPOSIBLE
Aquesta
és una pel·lícula que parla d'un mal rotllo- el tsunami- amb un
bon rotllo, una família que s'estimen i uns pares que eduquen els
seus fills amb valors que perduren més enllà d'allò material i que
no són religiosos, sinó humanistes i universals. Ho he de
reconèixer que aquestes són les històries que m'agraden perquè em
reconec amb els meus iguals en allò que m'agrada d'ells i que a mi
també m'agradaria ser i compartir.
Des
del punt de vista cinematogràfic, la història està explicada amb
una credibilitat tan impactant que podries passar-te tota la
pel·lícula plorant a excepció dels deu primers minuts ensucrats,
que s'emporta el tsunami amb una virulència brutal i amb un tres i
no res.
Pel·lícula
que utilitza el tsunami com a excusa per explicar-te una història,
que va succeir, amb uns resultats gairebé impossibles, però que és
certa perquè tots els membres d'aquella família amb diferents edats
i condicions, se'n van sortir, cosa que em fa sentir doblement bé,
la satisfacció de veure una bona pel·lícula i que la història que
t'explica sigui veritat i s'acabi bé.
Film
molt edificant des de tots els punts de vista i que et planteja
moltes preguntes sobre la vida, el seu sentit i la lluita per
afrontar-la amb amor i dignitat al marge de la nacionalitat- que com
diu el seu director, se l'emporta el tsunami-, i de la condició
social. També, diu Bayona en una entrevista que, els cínics
s'abstinguin d'anar-la a veure.
Perdoneu
que us digui, però el millor cinema del món que jo conec, en aquests moments,
s'està fent aquí.
Martina opina. LO IMPOSIBLE
D'aquesta
pel·lícula crec que les xifres parlen per elles mateixes, ja que ha
sigut la més taquillera en aquests últims mesos, tot plegat gràcies
a la legitimitat del seu director i a l'èxit en la materialització
de la idea. Aquesta dada no l'aporto perquè sigui el meu criteri per
de seleccionar una pel·lícula, tot el contrari, però en aquest cas
hem coincidit. Vull remarcar aquest fet per constatar el bon moment
pel que està passant el cinema a casa nostra. Per segona vegada,
Juan Antonio Bayona deixa la seva bona empremta.
Durant
la sessió la sala estava plena ; la dimensió de la catàstrofe va
buidar fins i tot l'aire de l'estança, sense magnificar els fets o
fer-ne un espectacle, així vàrem poder seguir la història real
d'una família, que mai més ben dit: “UNIDA NO VA SER VENCIDA”.
La
narració avança a un ritme pausat i et transporta al caos sense
anguniejar-te més del necessari. Crec que la virtut més gran que
aquesta te, és que et permet entendre els procediments que segueixen
després d'una tragèdia natural, on no s'hi pot altra cosa que
procurar gestionar el desgavell, aportant tot allò que és pugui i a
poder ser; més. Mostra també com va actuar el poble tailandès i
els turistes que visitaven la regió afectada durant el tsunami del
2004.
A
mi personalment aquesta pel·lícula em va remoure especialment, ja
que, fou justament aquell mateix any que tenia intenció d'anar a
passar el nadal amb unes amigues allà i per A o per B i a última
hora, vàrem decidir posposar el viatge, per un altre que faríem més
tard i més llarg. Un cop allà quatre mesos més tard, vàrem poder
observar i entristir-nos en directe de les conseqüències d'aquell
esdeveniment.
dijous, 18 d’octubre del 2012
Núria opina. EL ESCULTOR Y LA MODELO
Pel·lícula
bellíssima, amb la que he gaudit cada minut de la seva projecció.
Plans pensats al mil·límetre.
Pas
simultani de la mirada d'un- l'artista-, a la mirada de l'altra- la
model-, fins que aquestes es troben en un moment de no retorn cap a
l'allunyament individual, inevitable per l'edat i la circumstància
personal.
Obra
d'art i pel·lícula que no oblidaré, perquè planteja la qüestió
essencial de l'art per un artista que pretén fer-ne,
la recerca d'un sentit, que només l'artista en la seva lluita per
conquerir aquest objectiu, pot entendre el sofriment que aquesta
comporta. Un cop ha reeixit l'obra ja pot ser admirada, abans
d'això, només treball i fullaraca.
Dono
les gràcies al sr. Trueba per tenir una visió tan encertada, amb
una mirada tan aparentment extraviada.
Martina opina. EL ESCULTOR Y LA MODELO
Crec
que en aquesta ocasió Fernando Trueba ens narra la relació entre
l'artista i el control de la capacitat d'aquest per poder expressar
allò que vol transmetre a través de l'art.
El
fil conductor d'aquesta pel·lícula és una història entre dues
generacions que es troben, perquè la dona del artista els posa en
contacte, i aprenen mútuament un de l'altra.
El
llenguatge és auster i estèticament molt meticulós, el què et
permet acostar-te a ambdues realitats tan diferents, la de la jove
model i la del vell artista. Ens permet comprendre com es
complementen i com els dos estan completament immersos en la seva
etapa vital.
Ell,
és un senyor gran, molt consolidat professionalment, i reconegut com
artista. Té molt clar com ha d'operar per poder treballar a gust.
Ella, és una noia jove apassionada i implicada en la realitat
bèl·lica del moment retratada al film.
Penso
que, com que és una pel·lícula lenta, en blanc i negra i plena
d'art, necessita que quan la miris estiguis receptiu. Però
sincerament, allò que més m'agrada d'aquest director és que parla
clar i no necessita utilitzar un llenguatge abstracte o desordenat
per posar en pantalla allò que vol traspassar a l'espectador.