El director, Giuseppe Tornatore |
diumenge, 28 de juliol del 2013
Núria opina. LA MEJOR OFERTA
Una
pel·lícula d'entreteniment elegant, ben feta i sense pretensions.
Però, en la meva opinió amb un error de càsting, el de la
protagonista , però amb molts encerts com el de l'elegant
subhastador, Geoffrey Rush o el del còmplice amic pintor fracassat o
el del jove inventor.
És
una pel·lícula sobre l'amor i el seu extraordinari poder
transformador i devastador al mateix temps.
La
història sense ser ni novadora, ni sorprenent, està ben construïda
i narrada. L'art i els seus agents, amb els seus objectes i subjectes
planen per tota la història, en uns ambients molt cuidats i plens de
bellesa.
Malgrat
pot semblar una la pel·lícula carregada de frivolitat tant per
l'ambient com per el desenvolupament de la trama, té un punt de
tendresa irònica que la fa humana i propera i ens permet acostar-nos
a les raons vitals de qualsevol dels tres personatges masculins.
Aquest podria ser el segell identificador d'en Tornatore?
Mentre
que el femení, més distant i inassequible, ens acostaria més a una
possible metàfora de l'art; és una simulació de quelcom i per això
és bell? Té la seva pròpia vida i deixa de simular per ser ell
mateix i aquí rau la seva pròpia bellesa?..., són reflexions que
ens podem o no ens podem fer, tot dependrà de cadascú i això, no
ens traurà la llibertat de gaudir de la “peli” com ens doni la
gana.
Martina opina. LA MEJOR OFERTA
Aquesta
pel·lícula dirigida per Giuseppe Tornatore, m'ha transportat a un
món de ficció, intriga i misteri, molt cinematogràfic.
Un
Triller en el que no hi ha morts, sinó encara pitjor, desengany
amorós.
Uns
personatges irreals de ficció que traspassen les fronteres de la
imaginació de l'espectador. Una escenografia carregada de secrets,
màgia i glamur.
Tal
com ho entenc jo, una història cruenta, romàntica i bonica que,
porta al protagonista principal a l'extrem del descontrol, a causa de
l'entrega a un fictici amor tardà.
És
tendre que un home gran, solitari, carregat de manies i molt
meticulós, experimenti uns sentiments tan plens de força que,
acabin desordenant-li tot el seu imperi i perdi el control total de
la situació.
Una
bona opció per veure un cinema de qualitat, sense rerefons profund i
de molt fàcil digestió.
divendres, 19 de juliol del 2013
Núria opina. HANNAH ARENDT
Aquesta
és una pel·lícula sobre un personatge real, Hannah Arendt. Va
néixer al 1906 a Linden. Alemanya d'origen jueu, va fugir a París i
des d'allà va ajudar a fugir a nens i joves jueus cap a Palestina.
Deportada a Gurs al 1940 com a estrangera indesitjable, fuig
alliberada pel seu marit, cap a Lisboa i des d'allà, a USA, on va
viure fins que va morir a Nova York al 1975. Des del 1937 que els
nazis li retirar la nacionalitat alemanya, fins el 1951 que va
aconseguir la nacionalitat d'USA, va ser una apàtrida.
Va
estudiar filosofia a Königsberg, el poble de Kant. Va ser alumne
d'en Heidegger amb qui va tenir un breu romanç. Va viatjar diverses
vegades a Jerusalem, en un d'aquests viatges, va fer la crònica del
judici al nazi Adolf Eichmann encàrrec d'un diari americà. Després
d'aquest judici, va escriure un llibre “Eichmann a Jerusalem” on
va fer pública la col·laboració dels Consells jueus amb els nazis,
durant l'Holocaust.
Aquesta
declaració no va agradar a molta gent i amb aquest escrit, es va
guanyar molts enemics, entre ells, en el món acadèmic jueu que la
van considerar una traïdora. Va perdre alguns grans amics que, no
van tolerar els seus criteris.
No
coneixia l'existència d'aquesta gran dona intel·lectual i lliure
que, m'ha fascinat sota l'excel·lent interpretació de l'actriu
Barbara Sukowa.
Una
història ben narrada, encara que una mica lenta, on et planteja en
termes filosòfics moltes qüestions: el fet diferencial jueu, el
sense-sentit de l'holocaust; la legitimitat d'algunes accions, com el
segrest, per tal de fer justícia; les idees preconcebudes en un
judici on el jutjat i tothom, sap la sentència abans de ser
dictada..., la intolerància davant de certes veritats que no poden
sortir a la llum...
Film
interessant i que m'ha agradat. El recomano per aquells que creguin
que es pot continuar parlant de nazis i jueus que, el tema no està
exhaurit.
Martina opina. HANNAH ARENDT
Ben
segur que, l'obra bibliogràfica de Hannah Arendt podria ser molt
interessant; aquesta és la protagonista de la pel·lícula, escriu
sobre l'activitat política, el totalitarisme i la modernitat
aportant moltes idees creatives, transgressores i sorprenents. La
trama retrata com ella marcada pel conflicte, durant quatre anys,
escriu un llibre titulat: “Eichman a Jerusalem, Un estudi sobre la
banalització del mal”.
Tanmateix en un context diferent, podria trobar motius per entrar en matèria i potser fins i tot intentar entendre alguns dels plantejaments, que estic convençuda, que aquesta pensadora va aportar a la humanitat. Però a causa de què estic totalment saturada amb el tema del "Nazisme Alemany" en general, a mi personalment, m'ha semblat una temàtica pesada, redundant i fins i tot fora de lloc. Potser ja que tornem al mateix tema reiteradament quan considero que actualment vivim un context ple de grans temàtiques i sobretot de necessitat reflexiva, artística i cultural.
En definitiva em costa de veure amb bons ulls, o simplement m’avorreix, una pel·lícula que torna a enfocar la temàtica de la memòria històrica, la crueltat humana i estructural, i el post-error. Això si, mantenint l’estil occidental de tutelar el món racionalment. No obstant això, al meu entendre, el "quit" de la qüestió, en aquesta ocasió el tenim en com, l'estat adopta mesures intentant aportar solucions a problemes comuns. Potser avui en dia, aquest concepte caldria reestructurar-lo, ja que considero que l’estat, com a institució i com a límit territorial, es desdibuixa. Probablement que, com a societat ens convé que ho tinguem present i no paguin com sempre, justos per pecadors.
Tanmateix en un context diferent, podria trobar motius per entrar en matèria i potser fins i tot intentar entendre alguns dels plantejaments, que estic convençuda, que aquesta pensadora va aportar a la humanitat. Però a causa de què estic totalment saturada amb el tema del "Nazisme Alemany" en general, a mi personalment, m'ha semblat una temàtica pesada, redundant i fins i tot fora de lloc. Potser ja que tornem al mateix tema reiteradament quan considero que actualment vivim un context ple de grans temàtiques i sobretot de necessitat reflexiva, artística i cultural.
En definitiva em costa de veure amb bons ulls, o simplement m’avorreix, una pel·lícula que torna a enfocar la temàtica de la memòria històrica, la crueltat humana i estructural, i el post-error. Això si, mantenint l’estil occidental de tutelar el món racionalment. No obstant això, al meu entendre, el "quit" de la qüestió, en aquesta ocasió el tenim en com, l'estat adopta mesures intentant aportar solucions a problemes comuns. Potser avui en dia, aquest concepte caldria reestructurar-lo, ja que considero que l’estat, com a institució i com a límit territorial, es desdibuixa. Probablement que, com a societat ens convé que ho tinguem present i no paguin com sempre, justos per pecadors.