RENOIR. Director, Gilles Bourdos

Gilles Bourdos

Núria opina. RENOIR

Aquesta és una pel·lícula entranyable que parla del compromís amb l'art d'un pintor impressionista que s'ha fet tan popular amb el pas del temps, que tothom coneix, August Renoir.

La història es centra en l'època final de la vida del pintor, 1915. El seu cos vell, ja feia aigües per tot arreu i entrava en un estat de decrepitud imparable..., la sena ment però, es mantenia lúcida i el seu art havia arribat al zenit, sense resistència a la bellesa.

Pel·lícula feta per un director francès, Gilles Bourdos, que cofoi del patrimoni francès, fa una estampa costumista, ensenyant-nos el bonic que és la seva gent, la seva cultura, el seu país i les seves civilitzades costums.

La vida d'un pintor, Auguste Renoir, pare d'un dels primers i molt important cineasta, Jean Renoir i pel·lícula vista al cinema Renoir per acabar-ho d'arrodonir.

M'ha agradat perquè és bonica i delicada, i no pots resistir-te al seu encant. Cap la meitat del film, crec que perd una mica el ritme i es fa un pèl pesada.

Recomanable pels amants de la pintura i de la Història. No recomanable pels que, només els agrada el cinema d'acció.

Martina opina. RENOIR

Val a dir que, sóc conscient que, l'estat anímic en el qual una es troba abans d'entrar a la sala del cinema, probablement determina en gran mesura la pròpia experiència de gaudir més o menys del film. A mi personalment aquesta pel·lícula m'ha semblat una poesia bonica, molt artística, senzilla i honesta. Reconec però que, la calor, un estat de sensibilitat excessiva i moltes ganes de rebre estímuls positius probablement també, siguin causa d'aquesta opinió.
En aquest retrat a la vida del pintor veiem, com en un context bèl·lic i en una etapa de la vida avançada, aquest exerceix com a artista, aplicant en l'art no només la tècnica, sinó inclús una actitud pausada i positiva que impera en el seu dia a dia. Ens trobem amb un gran Senyor, que habita en un bonica casa a la costa blava Mediterrània i que com a bon burgès té sota el seu càrrec a la pròpia família i a un grup de persones qui formen part del servei de la casa, però amb qui manté una relació de poca submissió i gairebé familiar.
Es tracta d'una trama que progressa mitjançant l'entrada a la vida de l'artista d'una bella jove, qui, serà durant aquesta etapa del pintor la seva model i endolcirà el seu turment causat per l'artrosi, la viudetat i les angunies familiars. Ella, de caràcter ferm i amb una gran inquietud, farà valdre els seus valors i aprendrà del gran mestre. El seu paper per mi reflecteix la joventut i en certa manera escenifica el paper de la dona en aquella societat, on sempre totes les seves accions havien d'anar de la mà d'un home que, les encoratgés. En aquest context fou on es conegueren amb el jove Renoir, fill del pintor i mestre de l'audiovisual, amb qui enamorats, emprengueren plegats el camí cap a l'entrada a la disciplina artística del cine.
Al meu entendre, explica una forma de concebre l'art com a una filosofia de vida, com a una reivindicació a la bellesa, a les coses pròximes i una forma de viure extravagant i còmoda, però al mateix temps humil.
Potser el compàs de la pel·lícula no es caracteritza per la seva alegria però malgrat si que considero que transcorre lentament, aquest fet, tampoc m'ha semblat un defecte.

THE EAST. Director, Zal Batmanglij

El director, Zal Batmanglij

Núria opina. THE EAST

Quan més penso en aquesta pel·lícula més defectes li trobo, però de fet m'agradaria trobar-li alguna qualitat per poder exposar i després de molt pensar, ja l'he trobat.

Potser és una pel·lícula pensada per veure a la televisió una tarda de diumenge o per aquells que els entusiasme baixar pel·lícules pirates i veure-les en el seu ordinador o televisió. També, podria estar bé per fer-ne una serie sobre una cosa tant contradictòria com el terrorisme ecològic, segur que trobaria entusiastes.

No és un film per veure al cinema perquè li veus massa defectes que si els voleu descobrir la podeu anar a veure.

Martina opina. THE EAST

Aquest triller de Zal Batmanglij és una historia actual i fresca però força previsible i amb un final fet a corre-cuita i força superficial. A més, personalment, considero que li falta lligar molts detalls de forma que sembla com si l'haguessin fet amb bons recursos però sense massa gràcia traçant-ne la trama.Narra com una jove plenament ficada en la seva carrera professional, com a agent en una empresa multinacional d'investigació, es troba en un dilema moral en el moment en el que la fan treballar en un cas on ha de viure en una comunitat de joves antisistema durant una temporada. Durant aquesta estància a la comunitat òbviament la noia s'enamora, maleeix l'empresa per la que treballa i finalment renuncia a la seva vida buida de contingut per convertir-se en una militant combatent del món paral·lel creat pel grup de joves alternatius, de bones famílies i educats. Això si, no us n'estic revelant el final, ja que ho fa d'una forma prosaica e individual.
Al meu entendre tot plegat és massa extravagant i fals. Per començar una noia que opta per fer carrera en el món dels negocis i aconsegueix arribar a algun lloc no és tan ingènua per no saber que no és més que un peó del sistema. A més la comunitat de joves de referencia és un retrat de hippies del passat d'allò més vulgar i per acabar el motiu de la trama, el qual tracta de destapar que una gran empresa farmacèutica ha compromès amb el govern la venta de no ser quantes dosis d'un medicament molt perjudicial per la salut, el qual, li donaran a tots els funcionaris de l'estat amb els conseqüents danys col·laterals que això comporta.
Penso que la idea en si, no està malament, però està tractada de forma tan simplista i poc original que, es converteix en avorrida i i fins i tot trobo que un pèl arrogant i pretensiosa.

EL ULTIMO ELVIS. Director, Armando Bo

John McInerny, Armando Bo i Griselda Siciliani

Núria opina. EL ULTIMO ELVIS

Quan vaig estar a Argentina vaig descobrir un fenomen que en el nostre país no es dóna i que, allà és molt popular, el de cantants i músics que són imitadors dels grans musics de la història de la música moderna Elvis Presley, Franks Sinatra, John Lenon i molts d'altres. Allà s'organitzen trobades i concursos i és molt corrent trobar actuacions d'aquests imitadors. Alguns, són francament bons. El music es vesteix imitant la seva estrella i adopta dalt de l'escenari tota la seva gestualitat.

Armando Bo agafa una d'aquestes històries que, en el seu país ni deu haver moltes, i la porta a la pantalla d'una manera força autèntica i sincera.

Aquesta és una història grisa i trista, d'un personatge gris que, té els seus moments de gloria i on la tendresa és un dels components que dóna dignitat al personatge, sense exageracions, ni efectismes.

Com és obvi, una bona música.

Una pel·lícula no adient pels que busquen fugir de tot el que és gris, amb la por d que no els enganxi a ells. Adient per freakies, sensibles i amants de la música del Elvis..., i per tots aquells que creguin que cal somniar per sortir de l'ostracisme quotidià i com va sentenciar George Braque- “tots necessitem la bellesa, perquè la vida se'ns faci suportable”..., l'encís de la creació musical aquí.

Martina opina. EL ÚLTIMO ELVIS

Aquesta obra dirigida per Armando Bo i protagonitzada por John Mc Inerny, Griselda Siciliani y Margarita López l'he trobada una sensible narració sobre un personatge somiador, romàntic i ple d'una innocència treballada.

La història és un clàssic ja que es tracta d'un retrat d'un home, qui trampeja la seva vida professional fent d'imitador de la mítica estrella de rock, Elvis Presley i qui afronta la seva condició de pare quan la filla ja té 10 anys i degut que la mare i la nena tenen un accident on la progenitora quasi perd la vida i ell ha de cuidar-la durant una temporada. 

Personalment la història trobo que és previsible i típica però el llenguatge cinematogràfic s'utilitza de forma molt sensata. Ell està en primer pla gairebé tota l'estona, se'l veu retratat per totes i cada una de les seves excentricitats, immadureses i simplicitats. 

Jo com a fan innata d'Elvis Presley he trobat que es tracta d'una pel·lícula d'una gran simplicitat però plena de llum sobre l'influencia d'aquest artista en moltes vides. He de dir que malgrat que la gent diu, que és mal senyal quan algú comenta que la música d'una pel·lícula és bona, al meu entendre el millor de tot és com evoluciona el personatge a través de les diferents melodies. 

Potser m'ha semblat tendre i prou però trobo que és més que això, ja que el protagonista interpreta un personatge que ingènuament actua com que és fàcil creure's ser una estrella del rock i alienar-se del món real fins que ell mateix decideix canviar d'actitud.