 |
| El director, Woody Allen |
dilluns, 25 de novembre del 2013
Núria opina. BLUE JASMINE.
Els
que som seguidors incondicionals d'en Woody Allen no ens perdem cap
de les seves estrenes i abans que estiguin en cartellera, ja estem
frisosos per veure què és el què ha fet. Però no és només això,
sinó que, li perdonem totes les pífies que ha fet, en defensa de la
seva genialitat evident, mostrada en totes les seves bones
pel·lícules.
Aquesta,
ha estat una pel·lícula molt elogiada per tota la crítica
occidental- que és la que conec-, després del seu desafortunat
periple- segons forces crítics- per Barcelona, París i Roma, Tothom
celebra el seu retorn als retrats de personatges femenins i a les
seves "neures" de sempre...
En
aquest film ha fet un bon retrat de la condició humana i de les
diferències de classe. Per mitjà de les seves dues protagonistes, una dona que ha perdut el seu estatus de dona acomodada i la seva germana que sempre
ha sigut de la mateixa classe, dels que no compten per res. Què
tenen en comú aquestes dues germanes?, moltes petites coses, però la
més important és que cap de les dues tria bé els seus amors i són
incapaces d'abandonar la seva espiral existèncial.
Després
d'haver fet 48 pel·lícules, de les que he vist la major part, li
puc reconèixer a aquesta, tots els seus mèrits, però a mi, se m'ha fet una
mica avorrida i massa previsible. Tampoc li he trobat res d'excepcional.
Malgrat
tot, si l'any vinent torna a estrenar film, probablement el voldré veure...
Martina opina. BLUE JASMINE
Aquesta vegada, el meu director de cinema preferit en la nostra cita anual m'ha avorrit. No crec que sigui necessari dir massa al respecte, ja que, també podria ser que jo estigués poc receptiva o simplement que, a causa de l'allau de bones crítiques d'aquesta darrera obra, jo entrés a la sala amb moltes expectatives.
La trama relata una historia de dues germanes que, als seus quaranta anys es troben havent de compartir casa quan estan en estats vitals molt diferents.
Per començar m'han semblat molt vulgars i poc pintorescos els personatges principals. Primer, perquè són dos dones totalment oposades que simbolitzen el prototips més clàssics d'un perfil de dona alfa i pertanyent a la classe alta, de la societat nord americana. I el d'una dona feliç, poc formada i gens ambiciosa que viu senzillament.
A més, és cert que, segurament cal entendre que es tracta d'una pel·lícula que es situa en un context que desconec, com és la societat americana, i per aquest motiu, ben segur que m'he perdut algunes critiques o ironies que presenta. Però en tot cas, m'ha semblat molt descafeïnada la dosis d'humor que contenia.
En relació a les crítiques referents al poc tacte en el tracte del genere, per part del director, per mi no són quelcom destacable. Sí que ho és, la pèrdua d´energia que al meu entendre caracteritza i fa brillant a Woddy Allen.
La trama relata una historia de dues germanes que, als seus quaranta anys es troben havent de compartir casa quan estan en estats vitals molt diferents.
Per començar m'han semblat molt vulgars i poc pintorescos els personatges principals. Primer, perquè són dos dones totalment oposades que simbolitzen el prototips més clàssics d'un perfil de dona alfa i pertanyent a la classe alta, de la societat nord americana. I el d'una dona feliç, poc formada i gens ambiciosa que viu senzillament.
A més, és cert que, segurament cal entendre que es tracta d'una pel·lícula que es situa en un context que desconec, com és la societat americana, i per aquest motiu, ben segur que m'he perdut algunes critiques o ironies que presenta. Però en tot cas, m'ha semblat molt descafeïnada la dosis d'humor que contenia.
En relació a les crítiques referents al poc tacte en el tracte del genere, per part del director, per mi no són quelcom destacable. Sí que ho és, la pèrdua d´energia que al meu entendre caracteritza i fa brillant a Woddy Allen.
dissabte, 23 de novembre del 2013
Núria opina. LA VIE D'ADÈLÈ
Pel·lícula
que et sacseja, no pel tema que és més vell que l'anar a peu:
l'amor, la passió amorosa, l'exaltació del descobriment i la
desesperació de la ruptura.
Hi
ha amors, com el d'aquesta història, d'intensitat alta o molt alta
que, es donen normalment a la juventut i et marquen per la resta de
la teva existència.
L'Adèlè
s'hi entrega generosament, sense limitacions, davant d'una Emma que
en sap més que ella, tant del sexe, com de l'amor, com de la vida.
Segons
Fabien Baumann, crític de la revista Positif, després de 120 anys
de cinema, aquest film redefineix les escenes d'amor de tot el cine.
Hi
estic totalment d'acord.
Escenes
de sexe evident i explícit, filmades en primers plans i primeríssims
primers plans, on dos cossos joves i bells es passegen per davant de
les nostres cares..., on els poros de les seves pells s'obren i suen,
transpiren, els seus cossos sospiren i cauen extenuats pel neguit i
l'esforç, i al final, la recompensa, la satisfacció final de
l'orgasme..., sense música de fons, amb els únics sons sorgits de
les seves boques i dels rebrecs dels seus cossos, en un acte
d'acoblament, d'entrega i devoció mútua.
Amb
tot aquest rebombori sensual, la pel·lícula t'arrossega fins els
racons més íntims de les nostres passions amoroses que, tots haurem
patit en algun moment de la nostra vida.
Gràcies
Adèle Exarchopoulos per la teva entrega genial en aquest paper i a
la Léa Seydoux per seguir-te tan diligentment..., i com no, al
Keniche per la seva valentia en fer un plantejament tan agosarat de
pel.lícula.
Martina opina. LA VIE D'ADÈLÈ
Una història explicada amb una estètica cinematogràfica excel·lent, dos actrius carismàtiques i una narració captivadora de gairebé tres hores.
Un atreviment per partida doble, ja que es tracta d’un film que no destaca per l’argument i perquè, a més a més, una tercera part del mateix és sexe lèsbic explícit.
Personalment m’ha sorprès i en positiu. Valoro principalment la transparència d’un personatge bonic , humà, compulsiu i que com a protagonista té un poder de persuassió brutal, el qual potser i sense entrar en la seva sexualitat s’acaba convertint en motiu de bellesa i empatia total per part de l'espectador.
Com a anècdota destacaria el descobriment del director, que tot fent un càsting a noies joves per tal d’escollir Adele va trobar una jove actriu, Adèle Exarchopoulos, amb un talent molt inherent. Diuen que també la jove Léa Seydoux, ha tingut una sorpresa amb la seva companya de repartiment, fins al punt que li ha molestat que li hagin robat el protagonisme que fins ara havia tingut en totes les seves actuacions.
Personalment m’ha sorprès i en positiu. Valoro principalment la transparència d’un personatge bonic , humà, compulsiu i que com a protagonista té un poder de persuassió brutal, el qual potser i sense entrar en la seva sexualitat s’acaba convertint en motiu de bellesa i empatia total per part de l'espectador.
Com a anècdota destacaria el descobriment del director, que tot fent un càsting a noies joves per tal d’escollir Adele va trobar una jove actriu, Adèle Exarchopoulos, amb un talent molt inherent. Diuen que també la jove Léa Seydoux, ha tingut una sorpresa amb la seva companya de repartiment, fins al punt que li ha molestat que li hagin robat el protagonisme que fins ara havia tingut en totes les seves actuacions.
Recomanable per qui estigui disposat a veure molta carn i passió entre dues noies joves.
dissabte, 9 de novembre del 2013
Núria opina. ONLY GOD FORGIVES. Solo Dios perdona
Aquesta
pel·lícula no l'hagués anat a veure, sinó fos que la Martina em
va enviar un missatge contundent: - la propera setmana vull anar a
veure la nova pel·lícula del director de Drive, Nicolas Winding
Refn.
Molt
bé, doncs som-hi...
En
primer lloc he de dir que, veure aquest film em va impactar, seduir,
engolir...i, deixar sense paraula.
És
el cap de tres dies que, el començo a pair i em sento capaç de
dir-ne alguna cosa.
Explica
una història de dolents, només de dolents. Encara que, uns són
molt dolents, com el germà i fill assassinat i la seva mare
venjadora. I altres, com el germà petit, menys dolent; un personatge
que es mostra expressiu a través de la seva inexpressió misteriosa
i enigmàtica i li agrada més mirar que fer.
I,
un altre personatge dolent dolent... que, es creu l'encarnació de
l'autoritat justiciera i s'atribueix l'administració d'aquesta
segons el seu criteri, com fa sempre qualsevol poder, però no per
això deixa de ser menys cruel i despietat. També hi ha un munt
d'assassins secundaris sense o amb sou, mancats d'escrúpols de cap
mena, això si amb por a morir, com tothom.
Aquest.
és el panorama d'una història de crims i venjances, on no hi ha res
sobrer i tot està narrat d'una forma impecable, amb un guió al
servei d'una narració on la imatge i el so, són fonaments d'una
estètica plena de referents cinematogràfics utilitzats d'una forma
molt creativa i original.
Ah
i..., una excel·lent actuació de Kristin Scott Thomas que, sempre
m'ha agradat per la seva senzilla i elegant bellesa i actuació.
Aquí, canvia totalment de registre fent un paper, amb el que s'ho
deu haver passat la mar de bé de tan desmadrat que és.
No
em sap gens de greu haver anat a veure aquesta pel·lícula, tot i
que jo no l'hagués triat.
Martina opina. ONLY GOD FORGIVES. Solo Dios perdona
Al meu entendre Nicolas Winding Refn és un director jove, atrevit i d’aquests que cal seguir de prop, ja que, té un talent especial tant en qüestions estètiques com en l’estil argumental. Les seves pel·lícules, sigui com sigui, no deixen indiferent.
Reconec però que, em crea una contradicció trobar bonic un argument extremadament violent, obscur, cruel... i molt cruent. Tanmateix, em provoca rebuig que el públic gaudeixi d’escenes plenes de rancúnia i amb personatges deshumanitzats. L’estètica acurada, delicada i fina però, t’hipnotitza i se t'enduu a un món paral·lel a la pròpia narració.
A més a més, a mi m’agrada molt la bellesa no pastosa del seu protagonista , Ryan Goslin, que concilia molt bé, amb la mescla cultural entre els personatges mafiosos i fugitius de faccions occidentals i un context tacat de delinqüència i amb sabor oriental.
Potser Drive, la seva pel·lícula anterior, no em va agradar per la seva banalització de la violència, però he d’acceptar que, l’amargor que em va quedar després m’ha enganxat, ja que, en estrenar aquesta nova obra he sigut la primera en voler-la anar a veure.
A més a més, a mi m’agrada molt la bellesa no pastosa del seu protagonista , Ryan Goslin, que concilia molt bé, amb la mescla cultural entre els personatges mafiosos i fugitius de faccions occidentals i un context tacat de delinqüència i amb sabor oriental.
Potser Drive, la seva pel·lícula anterior, no em va agradar per la seva banalització de la violència, però he d’acceptar que, l’amargor que em va quedar després m’ha enganxat, ja que, en estrenar aquesta nova obra he sigut la primera en voler-la anar a veure.
dilluns, 4 de novembre del 2013
Núria opina. MICHAEL H
Una
setmana més, per una raó o una altra no hem pogut anar a veure la
pel·lícula que teníem prevista. Volíem anar a veure la última de
la Mar Coll al Boliche - han tornat a obrir, que valents¡- i, la
sala estava ocupada per una pre-estrena, què hi farem¡¡
Hem
vist un documental dedicat al director de cinema Michael Haneke, fet
per un col·laborador i amic seu, tot queda en família.
El
llarg dels anys m'he anat apropant al cinema d'aquest director, ja
que hi ha alguna cosa de les seves pel·lícules que em produeix un
cert rebuig, és aquesta seducció per la violència gratuïta que,
ens ha mostrat d'una manera descarnada i provocadora. Tot plegat m'ha
fet reflexionar i mica en mica he canviat la meva visió del seu
cinema que, cada vegada l'entend més i el trobo més bo. He arribat
a pensar que el què potser ens vol explicar és que la violència
sempre és gratuïta, mai té justificació, o aquesta és la
conclusió a la que arribo jo...
El
documental ens apropa a aquest director tot explicant-nos les seves
raons ètiques- estètiques i tot mostrant-nos quina és la seva
manera de treballar, la pel·lícula per dins, cosa que si les
coneixes, sempre és interessant.
El
documental il·lustra, però al contrari del cinema d'en Haneke, està
fet d'una manera convencional i com a estil de documental no aporta
res de nou.
Adequat
pels que els agrada aquest director i volen saber més coses.
Martina opina. MICHAEL H
Aquest documental parla sobre el món artístic d’aquest director de cine d’origen austríac. Es tracta d’un senyor d’edat avançada, 71 anys, fill d’una actriu i un actor-director .
Sempre se l’ha considerat com un personatge controvertit, amb una trajectòria de més de 25 anys fent cinema que, no deixa indiferent a l'espectador. Ha fet obres com: La pianista, Funny Games, La Cinta Blanca, Amor...entre d’altres.
M’agrada haver conegut un personatge que diu que, cada gènere cinematogràfic pot servir com una eina completament diferent, per explicar coses diferents. Potser un thriller és adequat per il·lustrar una tragèdia, ja que la tensió i el ritme frenètic et pot portar a entendre-la millor, una comèdia pot servir per explicar la complexitat d’una historia d’amor. I la violència, com a canal per denunciar el que aquest personatge considera que, sempre ha de ser considerat com a desagradable: la pròpia violència.
M’agrada haver conegut un personatge que diu que, cada gènere cinematogràfic pot servir com una eina completament diferent, per explicar coses diferents. Potser un thriller és adequat per il·lustrar una tragèdia, ja que la tensió i el ritme frenètic et pot portar a entendre-la millor, una comèdia pot servir per explicar la complexitat d’una historia d’amor. I la violència, com a canal per denunciar el que aquest personatge considera que, sempre ha de ser considerat com a desagradable: la pròpia violència.
Crec que és un documental que té sentit per aquells espectadors que segueixen la seva trajectòria, ja que et permet entrar en la visió d’aquest artista i en l’enfoc que dóna a la seva feina.