3 BODAS de MÁS. Director, Javier Ruiz Caldera

Núria opina. 3 BODAS de MÁS

No coneixia a aquest jove director català de trenta set anys, nascut a Viladecans i format a l'escola ESCAC. Al 2000, va guanyar a Màlaga la Biznaga de plata pel seu curt Treitum i al 2009, va estrenar Spanish Movie.

Al 2013, estrena aquesta pel·lícula que, segurament que tindrà força èxit, perquè està bé i et fa passar una bona estona.

Aquesta pel·lícula, és una comèdia feta amb bon gust. Entenc per bon gust, saber crear situacions absurdes que, permeten ironitzar sobre uns personatges que són els protagonistes d'aquestes.

Al meu entendre, aquest film, té més mestratge de l'Almodovar, que de l'humor d'ironia casposa d'en Santiago Segura, de la que estic més allunyada per gustos.

Amb la protagonista, molt ben interpretada per Imma Cuesta, és molt fàcil simpatitzar, perquè és una dona que, representa trets comuns que, tenen moltes altres dones i és fàcil sentir-se identificada en alguna de les seves característiques.

Els altres personatges masculins, estan ben trobats i ben interpretats...,tot plegat és una bona opció per passar una estona bona i agradable, somriure molt i riure bastant.

Martina opina. 3 BODAS de MÁS

Fa temps que sintonitzo amb al cinema espanyol. Potser, per proximitat cultural i també perquè que darrerament aprecio les comèdies i aquest és un genere força freqüent en aquesta regió del món.
La trama d’aquesta pel·lícula és simplista, com una gran ironia del destí, la protagonista es veu abocada a un allau d'esdeveniments socials, ja que, la conviden a tres casaments en un sol mes. Els qui es casen són ex-parelles d’aquesta noia soltera, jove i amb una tendència a no acabar de sintonitzar amb els nois amb qui s’embolica.
Personalment he rigut, tot i la senzillesa d’aquest humor amb un toc àcid. Té bons moments, amb grans frases, com la que pronuncia el capellà que, fa de mestre de cerimònies al casament del del primer nuvi i de la protagonista, qui és un transvestit d’un poble tradicional.
Us recomano no veure-la amb grans expectatives, ja que, tot és força previsible i tampoc té grans dosis d’humor intel·ligent però si que, al meu entendre, és una mostra més de la qualitat, sense més pretensions.

UNA FAMÍLIA de TOKIO. Director, Yoji Yamada.

Núria opina. UNA FAMÍLIA DE TOKIO

Aquesta pel·lícula és un “remake” d'un dels títols més coneguts i apreciats a occident de l'obra de Yasijiro Ozu “Cuentos de Tokio” de 1953.

Aquesta era una tasca molt difícil o un repte que Yoji Yamada va voler assumir, ja que, la pel·lícula d'Ozu, és d'una senzillesa i bellesa difícils de superar.

Malgrat tot, aquesta nova versió, situada al Japó actual, és un film serè, pausat i molt agradable, amb uns personatges entranyables que, ens parlen del pas del temps i d'allò que la vida ens va ensenyant..., i com no, de les relacions familiars, que cada dia són més incompatibles amb la vida actual. Curiosament això ja passava al Tokio de 1953, quan jo només tenia dos anys i vivíem amb el meu avi patern com la cosa més natural del món.

Aparentment no hi passa res, però hi passen moltes coses i molt transcendents, perquè la vida i la mort, i els que ens passa en aquest tram, és el més important que hi ha.

Potser, és una història per gent gran o menys gran que ja ha superat una determinada etapa de la vida. Els joves han de dir..., la Martina ja ho ha dit.

Martina opina. UNA FAMÍLIA DE TOKIO

Una família en Tokio', del japonès Yôji Yamada, m'ha fet arribar a la conclusió que no congenio amb el cinema asiàtic. És cert que, generalitzar és complicat, però a mi personalment no m'entra. Potser perquè no comprenc de la misa la meitat o simplement perquè m'avorreix profundament.

Seré una mica radical, però, personalment aquesta pel·lícula m'ha semblat un desaprofitament del recursos cinematogràfics. Lentitud a “tuti pleni” i una interessant però insípida reflexió sobre el paral·lelisme entre les vides de dues generacions de la societat japonesa, molt diferents. Una, un matrimoni rural, envellit i de visita als seus tres fills que viuen a la desconeguda gran ciutat. L'altre, tres germans adults i distanciats per unes vides completament diferents.

Potser m'ha costat entrar per la constant introspecció a l'interior de les persones, sense aprofitar cap altre instrument de l'art del cine. Una narració que en gairebé tres hores fa un retrat totalment estàtic a la parella, a la vellesa i a la falta de connexió entre pares i fills.

Conclusió, una lluita de tres hores per no adormir-me, així vaig entendre el fet que estiguéssim totalment soles a la sala de cinema i un divorci temporal amb aquest tipus d'obres tan allunyades del meu moment vital. Evidentment comprenc que hi han gustos per tot i moments per cada cosa.

CAMILLE CLAUDEL, 1915. Director Bruno Dumont.

El director, Bruno Dumont

"L'edat madura", escultura inspirada en el seu conflicte emocional amb Auguste Rodin que, va escollir a Rose Beuret i no a ella. Aquí simbòlicament surten els tres personatges.

  

Fotografia de Camille Claudel abans dels fets del film.

CAMILLE CLAUDEL 1864- 1943.Escultora francesa de gran talent. Va estudiar escultura a Nogent-sur-Seine, recolzada pel seu pare. El 1883 va anar a París per perfeccionar els seus estudis i entrà a treballar amb August Rodin. Es convertirà amb la seva amant i tindran una relació bastant conflictiva. Cap a 1902, trenquen la seva relació i Camille entra en una profunda crisi emocional, malgrat que en aquell moment, obté un cert reconeixement artístic. Es tanca en el seu taller i s'allunya del món. Al 1905 es farà la seva primera gran exposició.

El seu pare era l'únic que la recolzava a la família, va morir, 1913. Set dies més tard la portaven a un sanatori i tres mesos després en un manicomi a Montdevergues, on ja no va sortir mai. No la va anar a veure mai ningú, perquè la seva família ho va prohibir, només el seu germà que la considerava endimoniada. El 1943 va morir sola i la van enterrar en una fosa comú.

El 1955, quan va morir el seu germà, els descendents van voler donar-li una sepultura digna.

Núria opina. CAMILLE CLAUDEL, 1915

No coneixia aquesta escultora, malgrat és molt possible que hagués admirat alguna de les seves obres.

Tampoc coneixia aquest director.

Molt interessants tots dos.

És per aquest motiu que, en aquesta pel·lícula, m'he pres la llicència de posar-hi una mica d'informació de Camille Claudel, perquè crec que pot haver-hi gent que com jo, no la coneixés i la història s'ho val.

El cine pot tenir diferents funcions, totes elles legitimes, la d'aquesta pel·lícula és clara, emocionar i fer-te pensar.

Aquest film narra la desesperació, soledat, impotència i tristesa de Camille Claudel. Que, la van tancar en un manicomi durant trenta anys, on va patir molt fins a la seva mort, abandonada per la seva família i amics.

Dumont composa una narració despietada i sense guarniments de la situació de Camille, reclosa en un manicomi, rebutjada pel seu entorn, per no comportar-se segons les convencions d'aquella època..., massa creativa, massa apassionada, massa lliure...

El seu germà, un fervent catòlic, poeta i dramaturg, home influent en aquell moment, decideix el seu destí i la tanca de per vida apartant-la del seu entorn social, de res serveixen les seves súpliques, quan ell la visita. Aquesta escena, és aterradora.

El director però, malgrat tot allò que ens mostra fa posar la pell de gallina, sap crear la distància necessària, perquè poguem veure la pel·lícula amb el cor encongit, però no sagnant.

Una injustícia irresoluble, perquè ja forma part de la història. La reflexió però, és del tot actual.

Encara que ens pugui semblar estrany, avui encara hi ha molta discriminació per les persones que pateixen malalties mentals. Abans l'apartat era el que patia la malaltia i avui, els que s'aparten són moltes persones de l'entorn d'aquest, espantats per l'estigma que arrosseguen aquestes malalties.

D'una gran bellesa, la recomano a tothom encara que sigui dura.

Martina opina, CAMILLE CLAUDEL,1915.

Aquesta pel·lícula impecablement interpretada per Juliette Binoche ens porta a la realitat summament cruel que va viure l'escultora Camile Claudel l'any 1915. La família d'aquesta dona artista, 7 dies després de la mort del seu pare, decideix ingressar-la en un manicomi, on transcorreguts 30 anys de clausura, va acabar morint.

Una dona culta, serena i conscient de falsa necessitat del seu ingrés, ens explica sense gaires paraules, tots els sentiments de ràbia, frustració, impotència i ofuscació que li comporten la seva situació.

És un drama, real, bonic i sobretot molt cruel i trist. A nivell d'anècdota m'agrada que tot el repartiment dels ingressats al convent on varen tancar-la, són persones amb un retràs mental de veritat, un detall per part del director i una feina ben aconseguida.