divendres, 28 de juliol del 2017

SU MEJOR HISTORIA. Their Finest. Directora, Lone Scherling.

Regne Unit i Suècia, 2016.
Duració, 117 minuts.

SINOPSI
Un equip cinematogràfic britànic rep l'encàrrec de fer una pel·lícula patriòtica, per aixecar la moral de les tropes angleses després dels bombardeigs continuats de l'aviació nazi sobre Londres, durant la segona guerra mundial. A l'equip s'incorpora una dona guionista i s'estableix una forta competència entre els seus companys homes i ella.
Adaptació pròpia treta del Filmaffinity.


La directora, Lone Scherfig.
LA DIRECTORA
Lone Scherfig és una directora danesa que va formar part del moviment Dogma. Força aclamada per les seves pel·lícules que, són generalment comèdies romàntiques com An Education 2009 o One Day 2011- basada en la novel·la de David Nicholis. A través de la seva experimentació amb restriccions creatives i la seva astuta atenció als detalls...a estat reconeguda com un talent dins de la indústria cinematogràfica. Ha fet de tot curts, llargs, publicitat i televisió:

NÚRIA opina
Una pel·lícula amb una història clàssica i romàntica amb un escenari històric, la Segona Guerra Mundial. Tot i que intenta cenyir-se a una estètica clàssica o fa des de la modernitat i en aquest cas, amb un personatge femení com a protagonista que, intenta ser potent. Una guionista, en un moment on les dones com a molt exerceixen de secretàries al servei d'homes. Una dona que s'enamora perdudament dues vegades de l'home equivocat, segons la meva opinió, sort que el segon es mor.
Una directora que fa una pel·lícula comercial, però amb un rerefons ideològic força correcte que, permet passar una estona entretinguda i agradable, sense massa emocions, ni estralls... És una opció que està bé per passar l'estona.

MARTINA opina
Una proposta de cinema ben fet, amb una història senzilla però desenvolupada correctament i on els somiadors trobaran els ingredients per un bon àpat: una visió novel·lesca de l'amor i la creativitat.
Es tracta d'una producció anglesa, on sota la direcció de Lone Scherfig, es narra la història d'un grup de persones que s'uneixen, amb la intenció de durant la tràgica Segona Guerra Mundial, produir una pel·lícula que ajudi a aixecar els ànims a la societat anglesa.
Hi ha un joc entre realitat i ficció, mitjançant històries creuades de la pel·lícula que produeixen, el món creatiu de cada un dels artistes que hi fan aportacions i el context social on aquesta es desenvolupa. Fent d'aquests diferents mons, un recurs original i interessant que trasllada a l'espectador constantment, d'un lloc a l'altre.
A més a més, m'ha agradat que, és una història sense un final feliç, de fet és un drama, però en la que per tot plegat, no m'ha semblat que se centri en la tragèdia. Ans al contrari, fa humor, tot parlant de la pròpia bellesa que implica que, la vida no sigui de color de rosa.
A més ofereix un repartiment de qualitat, una estètica cuidada i missatge que m'ha agradat: "cal trobar coses per les que un senti que val la pena lluitar".

DOGMA 95
Moviment cinematogràfic creat al 1995 per alguns directors danesos, tant coneguts com Lars von Trier, Thomas Vinterberg, i no tant com Kristian Levning o Soren Kragh-Jacobsen o la mateixa directora del film. Amb un ideari de regles molt estrictes sobre com s'ha de fer una pel·lícula, sobretot pel que fa referència al rodatge que no sigui en un plató i a la utilització d'efectes especial, per entrar en detall en l'enllaç trobareu el seu manifest:




diumenge, 16 de juliol del 2017

WONDER WOMAN. Directora, Patty Jenkins.

DIANA POSA EN QÜESTIÓ LA TOTAL ABSÈNCIA DE VALORS QUE TROBA AL SEU PAS:
NO ENTÉN LES MENTIDES, NI EL DESIG DELS HOMES D'ANIQUILAR-SE O QUE EL GENERAL ALIAT NO ES PRESENTI A PRIMERA LÍNIA DE FOC.
Paraules d'en Jonay Armas a la seva crítica de Wonder Woman a Caimán Cuadernos de cine, juliol-agost de 2017.

EUA, 2017.
Duració, 141 minuts.

SINOPSI
Diana és una amazona que, va créixer en una illa paradisíaca de dones, on ha sigut entrenada per ser invencible. Un dia cau en aquesta illa, un pilot amb un avió a l'aigua i Diana decideix salvar-lo. El pilot li explica que lluny d'allà hi ha una guerra terrible- la Primera Mundial- on la gent es mata. Ella atribueix tots els mals a Ares, Déu de la guerra i decideix anar amb el pilot, al seu món, per salvar aquest de la destrucció d'Ares.


La directora Patty Jenkins i l'actriu Gal Gadot.
NÚRIA opina.
Aquesta, és d'aquelles pel·lícules que vaig a veure perquè ho suggereix la Martina...altrament ben segur que no hi hauria anat perquè, a la cartellera encara trobava que hi havia coses per veure.
Malgrat tot, els suggeriments de la Martina m'agraden perquè m'obren possibilitats
fresques que, no estan tan mediatitzades com les meves per la literatura crítica.
He trobat la història divertida i agosarada i he passat una estona distreta. Tot i que ideològicament la nostra heroïna grinyola bastant. En primer lloc Diana és molt no guapa, molt sexi i va vestida per ressaltar tots els seus atributs femenins; no és potser aquest l'estereotip masclista d'una heroïna? Hi ha un segon element que, em crea moltes contradiccions, perquè no sé ben bé si forma part dels aspectes positius de les fèmines o és simplement un atribut que els homes ens han colat per demostrar-nos la seva eficàcia executiva, és el de la innocència que permet a Diana, lluitar amb més força per tot allò que troba inversemblant de com actuen els homes, no ho pot entendre...jo tampoc.

Se'm plantegen també altres qüestions per les quals podria posar en dubte que, aquest sigui realment un film amb un enfocament feminista, però deixem-ho córrer i en tot cas, si ens agrada el gènere... a passar-ho bé. També cal tenir en compte que amb aquesta pel·lícula es rescata una heroïna dels anys quaranta i vist en perspectiva històrica, les coses han canviat una mica.

MARTINA opina.
Aquesta producció és una mescla de cinema bèl·lic, fantàstic, mitològic i d'aventures. És una coproducció de les grans corporacions de la indústria cinematogràfica nord-americana.
A més és un relat on una protagonista femenina és una super heroïna que lluita per guanyar la seva batalla a favor de la pau.
És a dir, té tots els ingredients d'un cinema d'entreteniment i de fàcil digestió. Malgrat que alguns ho han defensat, al meu entendre, no té res de transgressor ni de feminista, ans al contrari. Senzillament és força banal, una super dona maca, perfecte i amb poca roba surt de l'illa on viuen amb comuna les amazones (tot de dones fabuloses com ella) i pretén salvar el món.
No obstant jo m'ho he passat bé, ja que té un procedir fluït, uns valors aparentment sensats i un missatge populista on guarnit amb una intensa història d'amor t'acompanya per una sèrie d'aventures que conclouran amb un final que com que té moralitat és més o menys feliç.
En ser fantasia i un popurri d'èpoques, creences i solucions val el mateix morir que continuar vivint. Per tant, tot és èpic o heroic i construir un missatge en aquest context és aparentment més senzill.
Per tot, una opció recomanable per un vespre d’estiu on hom vulgui refugiar-se a la frescor de l'aire condicionat.


Si voleu llegir crítiques molt diferents sobre aquest film aquest és el lloc:  https://www.filmaffinity.com/es/film929728.html

He estat buscant alguna crítica a la xarxa d'en Quim Cases que, és qui m'ha aportat una informació més clara sobre l'origen del còmic d'aquesta heroïna, Diana de Temiscira i la veritable producció d'aquesta pel·lícula, l'he trobat:

dissabte, 8 de juliol del 2017

ESTIU 1993. Directora, Carla Simón.


UN CINE DEL CONCRET, UN ART DE CONTACTE IMMEDIAT AMB LA REALITAT, ON LA CÀMERA MAI ÉS PROTAGONISTA, NOMÉS ÉS UN TESTIMONI O MILLOR DIT, UN VEHICLE PER FER TESTIMONI A L'ESPECTADORA.”
Paraules del crític de cine, José Maria Carreño (1943-1996) que aquest va utilitzar per parlar de la pel·lícula Hatari!, d'en Howard Hawks i que Carlos Heredero utilitza per parlar d'Estiu de 1993 a la revista Caimán 61, juny 2017.

Direcció i guió, Carla Simón.
Espanya- Irlanda, 2017.
Duració 97 minuts.

SINOPSI
Frida, una nena de sis anys, afronta el primer estiu de la seva vida amb la seva nova família adoptiva després de la mort de la seva mare.


La directora Carla Simón dirigint l'actuació de Laia Artigas.

NÚRIA opina.
És una gran satisfacció per mi, haver pogut veure una pel·lícula tan rodona, esplèndida i emocionant, feta per una noia catalana i jove, perquè això vol dir que venen bons temps d'un cinema ben fet i connectat amb la vida.
Una narració poètica que, s'explica quasi exclusivament a través de la imatge. Poques paraules, però totes elles imprescindibles després d'una depuració exquisida.
Una actuació com baixada del cel, per unes petites actrius en estat de gràcia i uns adults que les acompanyen sense grinyols.
Una història trista, molt trista vista des de la llum de la vida i sense dramatismes, ni complaença en el dolor...
Una gran experiència estètica seure a la butaca del cinema i deixar-se emportar per aquesta història, on també pots somriure, riure i plorar... sense que res de què sents sigui fals o prefabricat.
Si a tot aquest munt d'experiències, hi afegeixes la d'haver pogut fer un tast del seu treball amb la directora, això ja és el súmmum...
Gràcies Carla per aquest treball tan meravellós!
No cal dir que la recomano a tothom...

MARTINA opina.
Aquesta pel·lícula ha sigut molt mediàtica i considero que per molt motius. Al meu entendre té principalment tres coses que m'han semblat destacables.
En primer lloc, la seva directora, Carla Simón és també la guionista. Ella en el seu debut, ens presenta una interessant lectura de com durant la infància hom gestiona el primer encontre amb la mort. El fil narratiu és capaç de conduir a l'espectador per un viatge de gran intensitat emocional, però que transcorre de la mà de dues protagonistes dolces i transparents, que et col·loquen allà on volen i ho fan sense que, t'adonis que t'estan tocant la fibra.
En segona instància, la temàtica. Una persona té una història colpidora i que a més és una història real de la seva vida. Una nena es queda òrfena, ja que, els seus pares moren a causa d'una malaltia que, a més té un gran estigma social: la sida. No obstant això, crec que el més admirable de com està feta aquesta obra, és la capacitat de no explicar-te únicament aquest fet. A més és capaç d'anar molt més enllà i reflexiona  entorn com un infant que, es troba amb la mort, estant en plena flor de la vida, accepta aquesta realitat i continua creixent. Crec que la manera com aquesta obra t'acosta a aquest fet, el primer contacte amb la mort, i que a més és un moment que, conscient o no, tothom ha viscut, està fet amb molta sensibilitat. Resulta difícil no posar-se nostàlgic i que l'espectador recuperi com va gestionar aquella situació.
Per últim crec que, hi ha una feina excel·lent en portar a les dues protagonistes fins on es vol arribar. Són dues nenes de 4 i 7 anys, em sembla, i fan, una gran actuació. En acabar la sessió, la directora estava present en una sessió oberta de preguntes, i va explicar-nos que a l'edat de les nenes que apareixen, no els hi pots donar un guió, ni explicar-los allò què vols. Per començar no saben llegir i per tant és en el dia a dia que, has d'anar buscant i trobant maneres de treballar. Conciliant amb el joc necessari pels infants i sent molt tolerant amb el ritme de treball d'unes criatures que, has de poder portar allà on vols. De veritat que en aquest cas, és increïble la gran capacitat que han demostrat tenir per fer-ho.

No obstant cal anar-se preparat per plorar. A més crec que, és una obra que els d'aquí segur que la sentim molt pròxima, però que em pregunto com la rebran en altres països. Al meu entendre, fas un viatge en el temps, en el nostre cas, mare i filla vam poder retrocedir el 1993. Aleshores jo tenia exactament la mateixa edat de la nena protagonista i doncs, la contextualització crec que ajuda a fer-la més especial.