dimarts, 29 de desembre del 2020

JOSEP. Director, Aurel.

DESCOBRIM EN EL PEDREGÓS CAMÍ DE L'ARTISTA BARCELONÈS UN RELAT FONAMENTAL SOBRE L'ESPERANÇA PER MITJÀ DE L'ART, LA RESILÈNCIA DE TOT EL QUE ÉS VERITABLEMENT BELL I LA INCAPACITAT DE LA BARBÀRIE PER AMAGAR EL SEU SENSE SENTIT.
Escrit per Ricardo Rosado, a Fotogrames de desembre de 2020.


Director i dibuixant, Aurel.
Guió, Jean-Louis Milesi.
Veus , Sergi López i Silvia Cruz.
França, España, Bélgica, 2020.
Duració, 80 minuts.
Animació.

SINOPSI
El 14 de febrer de 1939 Josep Bartolí, dibuixant, sindicalista i membre del comissariat del POUM, va travessar la frontera amb França cap a l'exili. Va haver de mal viure en set camps de concentració diferents creats per la policia francesa i va dormir a les platges d'Argelés-sur-Mer amb milers d'altres exiliats que se sentien atrapats en la brutícia, la misèria i el despit dels gendarmes francesos que els tractaven com a veritables ciutadans de segona. Mentre estava als diferents camps de refugiats, Bartolí no va deixar mai de dibuixar, amb la intenció de documentar allò que estava veient i poder mostrar aquell horror.
Paraules l'Àngel Quintana escrites en la seva crítica “La memoria recuperada”, per la revista Caimán, desembre de 2020.

El dibuixant i director, Aurel.
ANTECEDENTS DEL FILM
El prestigiós dibuixant francès Aurel, parteix dels 56 dibuixos que es conserven del treball de Bartolí per construir una biografia de personatge. Una part d'aquests dibuixos van ser amagats pel mateix Bartolí en el terra d'un camp i recuperats al ser traslladat.
Paraules l'Àngel Quintana escrites en la seva crítica “La memoria recuperada”, per la revista Caimán, desembre de 2020.

EL PERSONATGE REAL, JOSEP BARTOLÍ.
El dibuixant de premsa Josep Bartolí, fou un dels 500.000 espanyols que van fugir del franquisme cap al sud de França quan va acabar la guerra civil provocada pel cop d'estat dels militars colpistes, mesos abans de començar la segona Guerra Mundial. Convençut defensor de la República, aquest barcelonès nascut el 1910, va passar per set camps de concentració on amb el seu llapis- que li va aconseguir d'amagat algun oficial francès-. Plasmés en els seus dibuixos les seves emocions. Miraculosament Bartolí es va salvar de l'extermini nazi i va anar a raure a Mèxic a l'inici dels anys 40, on va ser amant de Frida Khalo i on els seus dibuixos van recuperar el color. Va morir a Nova York a 85 anys, quasi cec i com a reconegut artista del grup de Pollock i De Kooning.
Tret, no literalment, de la crítica de Sonia Guijarro a Fotogrames de desembre de 2020.

NÚRIA opina.
La història clama que les coses es posin al seu lloc, dissortadament moltes vegades això no passa i obliden o no sabem detalls fonamentals que, expliquen veritats que tendim a oblidar o ignorar: la dita guerra civil, va ser un cop d'estat d'alguns militars de dretes  contraris a la República, que van imposar-se després de tres anys de lluita contra aquesta i que, pretenien liquidar a tothom que fos contrari a ells, així va ser que, molta gent va haver de fugir... el lloc més proper era França i pel que sembla allà, no varen ser molt ben rebuts.
Considero aquesta, com la tasca fonamental d'aquest film, sense oblidar-nos de les seves virtuts com a obra artística.
És una petita obra d'animació feta amb molta sensibilitat, per construir un relat on vol compaginar, la història, l'animació i els dibuixos del protagonista del relat un dibuixant Josep Bartolí que, va fer en el seu moment històric com a refugiat en  camps de concentració francès.
El film aconsegueix fer un relat que t'arriba i et deixa apreciar la qualitat artística de l'animació i del relat del protagonista sense dissonàncies i amb harmonia.
Un bon relat per no oblidar la Història i gaudir d'un bombonet artístic.

MARTINA, opina.
Aquesta opció tendra, necessària i d'història recent ens transporta a un món, on la comunicació entre un avi i el seu nét esdevé vital per reviure la crua realitat que va patir el seu protagonista.
La narrativa del dibuix i l'animació pròpiament, és tan vital i bonica, que et transporta nítidament per escenaris passats i futurs sense cap sotrac. Amb una clara consciència i presència posttraumàtica, però sense cap drama.
Una peça contemporània, que ens obliga a observar el passat amb distància i recupera l'estil d'una era, on aquí a casa nostra ja fèiem una il·lustració carismàtica i la que clarament segueix tenint un llenguatge particular i simplement envoltant.

Un reportatge francès sobre els fets històrics dels que ens parla el film:

Informacions, fitxa completa i crítiques a FilmAffinity:





a Cap comentari:

dimecres, 16 de desembre del 2020

SENTIMENTAL. Director, Cesc Gay.

DAVANT L'ACLAPARADORA OFERTA DE CINEMA QUE, APOSTA PER IMATGES TAN IMPONENTS COM BUIDES, SUPOSA UNA VERITABLE DELÍCIA TOPAR-SE AMB UNA PROPOSTA COM AQUESTA QUE, SEDUEIX AMB PARAULES. 
Paraules de Juan Pando, al Fotogrames digital, 29/10/2020.


Direcció i guió, Cesc Gai.
España,2020.
Duració, 82 minuts.

SINOPSI

Julio (Javier Cámara) i Anna (Griselda Siciliani), fa molts anys que viuen junts i han establert una dinàmica de relació a través de les petites picabaralles quotidianes, cadascú té les seves rutines i viu en el seu món.
Anna, convida a una parella veïna que fa molt de soroll i dels que parlen molt sovint, a un sopar informal a casa seva...

El director i guionista, Cesc Gay.

ANTECEDENTS de L'OBRA
Adaptació cinematogràfica de l'obra de debut teatral d'en Cesc Gay, “Los vecinos de arriba” de 2015.

NÚRIA opina.

Una pel·lícula que la seva fortalesa està principalment en el text i que no tindria el valor que té, si darrere d'aquest no hi hagués una bona interpretació, com és el cas. Justament aquestes dues característiques del film el converteixen en una obra més teatral que, cap altra cosa.
De tota manera, com a comèdia, per passar una bona estona i divertir-se, la recomano molt, ja que, és una comèdia intel·ligent que considera a l'espectadora com això.
També i tenint en compte els temps que corren per la cultura, penso que cal recolzar qualsevol iniciativa en aquesta línia.

MARTINA opina.

Aquesta pel·lícula té el mèrit de ser inusitada, tot i tenir per títol un adjectiu que identifica el tema entorn del què farà la seva dramatúrgia i de no arriscar amb el repartiment d'actors i actrius i et sorprèn amb una història autèntica i consistent.
Una comèdia que es destapa lleugerament, amb elegància i amb la construcció d'uns personatges que, són més sofisticats del que a priori podem esperar. Parteix d'un escenari que com a recurs narratiu no es presenta massa innovador. Però que al meu entendre, mitjançant el sentit de l'humor, et diverteix amb un compàs alegre i el que sobretot investiga en un dels projectes més innovadors de les relacions humans. Entra en el món de les parelles, on al meu entendre no existeixen els dogmes, ni les solucions universals, ni tampoc, les complicacions amb resolucions senzilles. Ho fa amb només quatre personatges que identifiquen qüestions, caràcters o conductes que et traslladen a escenaris amb clixés, on posem etiquetes ràpidament i et planteja la possibilitat de convertir un divertiment en una trama real, transcendent i sobretot, menys untada del que esperava.
Per tot això esmentat, la considero una opció recomanable, d'entreteniment intel·ligent i ben fet.

Aquesta és la crítica de la que s'ha tret la frase inicial, d'en Joan Pando a Fotogrames:

La informació completa a Filmaffinity:

Entrevista amb el director, Cesc Gay:


a Cap comentari:

dimecres, 2 de desembre del 2020

CORPUS CHRISTI. Bóze Cialo. Director, Jan Komasa.

JAN KOMASA, ESBRINA UNA ALTRA VEGADA, EN LES ESTRUCTURES SOCIALS CONVENCIONALS DEL SEU PAÍS, EN UN FILM, BASAT EN UNA HISTÒRIA REAL. UNA INQUIETANT EXPERIÈNCIA MORAL I RELIGIOSA.
Tret de l'apartat Estrenos,”Un lugar en el mundo”, de Fotogrames, pàg.73, octubre de 2020.


Guió, Mateusz Pacewicz.
Polònia, 2019.
Duració, 116 minuts.


SINOPSI
Daniel que té vint anys, està reclòs en un Centre de Menors per haver comès un delicte de sang. Pateix una transformació espiritual i vol ser capellà. La casualitat i el seu carisma, li possibilitaran convertir-se en líder espiritual d'una petita parròquia de Polònia.
El director, Jan Komasa.
NÚRIA opina.
Una bona pel·lícula on s'utilitzen tots els recursos de la narració cinematogràfica, per submergir a l'espectadora, en un relat sobre la religió, l'espiritualitat i la recerca d'un individu, que més enllà del seu present immediat, busca quelcom que doni sentit a la seva vida, transcendint-la.
Penso que, el relat va molt més enllà del fet concret que exposa i ens sacseja amb una reflexió, sobre els aspectes bàsics de l'existència.
De tots els que es poden encetar, em quedo amb la de la funció, ús i abús de la religió, en la persona i en els grups socials, més enllà de la seva evident i útil, funció política.
En la diferència entre religió i espiritualitat, i com aquests dos elements s'han fusionat històricament i per què, ha succeït?
La força d'atracció que la religió ha exercit i exerceix, sobre els individus.
El poder dels lideratges i com els seus elements bàsics de connexió amb el grup sobre el qual l'exerceixen, la majoria de vegades, és d'una simplicitat esgarrifadora, potenciat per una sinceritat primària que pot transcendir veritat, virtut que crec necessària i que, no ens pot fer confondre amb la veritat en majúscules- si és que n'hi ha alguna.
Molt interessant el dibuix que fa del personatge protagonista, Daniel, molt complex, però simple, amb les seves llums intenses i ombres, acompanyat del seu patrimoni històric que l'arrossega fins als confins d'ell mateix.
Pot un alliberar-se d'allò que, ha sigut i és?

MARTINA opina.
M’agrada el relat que ens retrata aquesta obra, que tot i la duresa latent a la realitat a la qual ens transporta, pel meu gust ho fa amb un esperit crític constructiu. Entrant en una trama gens banal, al voltant de la pena, convida també a qüestionar-te moltes coses de la fe. Apel·lant a entendre la complexitat dels conflictes, dels entorns socials i amb la lluminositat d’un relleu generacional que en un entorn castigat per la repressió i la falta de comunicació, no s’encalla en el passat.
Crec que, vaga la pena destacar la gran actuació del seu protagonista principal, qui amb carisma i determinació, defensa les múltiples llums i ombres d’un escenari que té un rerefons ple de matisos i emocions.
Per acabar, i no donar més informació de la necessària, comentar també que, em quedo amb algunes frases del text molt contundents. Com per exemple: -perdonar no vol dir oblidar sinó estimar.

LA DADA
Bielenia, l'actor protagonista de 28 anys, és conegut pel seu compromís amb el teatre polonès independent. Per la seva interpretació de Daniel en el film, li ha donat, el premí al Millor Actor en el Festival Internacional de Cine de Chicago.

Fitxa completa i crítiques, al Filmaffinity:

Venècia 2019, entrevista amb el director, Jan Komasa:




a Cap comentari: