dilluns, 28 de març del 2022

CÓDIGO EMPERADOR. Director, Jorge Coira

NO IMPORTA LA VERITAT, SINÓ MANIPULAR LA REALITAT A CONVENIÈNCIA...
Frase de Alexander Zárate, en la seva crítica al Dirigido, març de 2022.

Guionista, Jorge Guerricaechevarria.
España, 2022.
106 minuts.
Thriller.

SINOPSI
Juan treballa als serveis secrets, per poder tenir accés al xalet on viuen uns traficants d'armes, s'acosta a la minyona de la casa, Wendy una noia filipina.
La seva relació es fa cada vegada més complicada. Mentrestant i en paral·lel, Juan realitza un seguit de treball extraoficials, per protegir els interessos de les elits més poderoses del país que. Han posat els seus ulls en un polític, Angel Gonzàlez, aparentment anodí, del que haurà de buscar i inventar els seus draps bruts.
Tret de Filmaffinity.
El director, Jorge Coira.

NÚRIA opina.

Un thriller i una bona pel·lícula, sobre les clavegueres de l'estat i els serveis secrets. Una pel·lícula sense cap ànim de denúncia, que ens parla d'una realitat que tots coneixem i a vegades preferim ignorar, ja que, sembla que, està fora del nostre abast poder fer-hi alguna cosa.
L'interès del film rau en el retrat d'un personatge protagonista- Luís Tosar, que l'interpreta magníficament- que actua gairebé mecànicament, en un context que és el seu medi habitual de treball i de vida, sense cap mena de plantejament ètic, ni moral. Això comença a canviar quan el personatge en qüestió, coneix a una noia filipina que, és una peça més en el seu engranatge d'acció. Aquesta coneixença el situa en una perspectiva nova que mai havia contemplat fins aleshores i aleshores, es produeix un canvi de xip.
Una visió optimista i esperançadora d'un personatge fosc que l'amor transformarà amb digne.
Per qui busca entreteniment negre real, amb un final de redempció d'un protagonista sense escrúpols, el té servit...

MARTINA opina.
Aquest film ben empaquetat, desenllaça una trama de suspens amb ritme, sense floridures i determinant de manera molt clara l’horitzó a què vol apuntar. Un Triller on les coses passen compassadament, ensenyant només una mica del que es construirà en el següent pas del relat i assegurant una experiència que crec que et permet poder-ne pair el fons i no tant el cas en concret.
Sense dubte, pel meu gust, cal destacar-ne el relat complet relatiu al personatge protagonista. Un paper principal, interpretat per Luis Tosar, l’actor que pel meu gust novament aporta tot el que necessita una bona pel·lícula, amb un estil carismàtic i que humanitza les històries complexes fent-les senzilles.
Potser es tracta d’una proposta no gaire arriscada, que entreté i no pretén res més enllà que escriure una crònica. Però penso que pots buscar-li el que creguis, donat que té la virtut de ser prou oberta com per fer-te-la a mida. Per mi, ens convida a reflexionar, en com els entorns poden deshumanitzar-nos. Però com per contra, l’amor inesperadament pot aterrar entre humans, de moltes maneres i en qualsevol cas sense necessitat d’haver-hi preparat prèviament una pista d’aterratge.

Fitxa completa, crítiques i altres:
Entrevista amb el director, Jorge Coira:



a Cap comentari:

diumenge, 20 de març del 2022

LA PEOR PERSONA DEL MUNDO. Verdens verste menneske. Director, Joachim Trier.

UNA VISIÓ DEL NOSTRE PRESENT A TRAVÉS D'UNA PERSONA QUE BUSCA EL SEU LLOC AL MÓN, SUMIDA EN UN CAOS SENTIMENTAL PRODUCTE DE ELS SOTSOBRES ACTUALS I DE LES IMPOSICIONS EMOCIONALS.

Paraules d'Israel Paredes en el seu escrit, “Sobre el angst actual”a Dirigido por..., març de 2022. 


Guionistes,Joachim Trier, Eskil Vogt.
Noruega, 2021.
Duració, 121minuts.


SINOPSI

Julie està a punt de fer 30 anys i no està massa satisfeta de la seva vida i encara no sap com canalitzarà el seu fluix creatiu. Té una parella que s'estimen, però això no l'acaba de satisfer... És llança a la recerca d'ella mateixa, d'una forma lliure i desinteressada. Què succeirà?

El director, Joachim Trier.

TRIER FA UNA REVISIÓ PERSONAL DE LA COMÈDIA ROMÀNTICA

Ja ha demostrat en pel·lícules anteriors, amb millors o pitjors resultats, la seva poca adequació el que és normatiu, a la recerca d'un estilitzat formalisme. És revelador, ja que defineix gran part de l'essència discursiva de la pel·lícula a l'hora d'abordar una mirada crítica, però no exempta d'humor, i sempre apostant pel reflexiu i expositiu, més enllà del moralista, al voltant del nostre present a partir d'un treball sobre el trop de la comèdia dramàtica de tall romàntic, amb un estudi del personatge, el de Julie, interpretat de manera excel·lent per Reinsve.
Paraules d'Israel Paredes en el seu escrit, “Sobre el angst actual”a Dirigido por..., març de 2022.

NÚRIA opina.

Pel·lícules com aquesta les trio pensant amb la Martina i per un interès actual d'estar informada de com viuen els joves i que els passa pel cap, per tal de no quedar-me sepultada en un pensament retrograda de pensar que qualsevol temps passat fou millor.
A la cartellera d'aquesta setmana no hi havia massa opcions, aquesta i “Las ilusiones perdidas” de Xavier Guannoli.
Per cert, aquesta és la segona vegada que la veig, la primera a Valladolid on ja em va agradar, però ara he pogut gaudir de certs detalls i captar més l'essència d'una noia noruega de 30 anys que busca el seu lloc en el món i en la vida.
Un sistema narratiu clàssic, amb un narrador que ens ajuda a anar entrant en la narració i ens l'allunya un possible caràcter encaramel·lat hollywoodià, per recordar-nos que, com a espectadores davant d'una història, podem fer alguna cosa més que ser manipulats emocionalment.
Un relat ben tramat i ben explicat... Una pel·lícula fresca, espontània, amb un punt d'humor i d'amargor.
MARTINA opina.
La Núria, com sempre, està al corrent del calendari d'estrenes i sap que val la pena de veure de les moltes opcions que en general ofereix la cartellera. Motiu pel qual començaria destacant l'encert en la seva tria d'aquesta setmana, per ser una peça original de Noruega, amarada d'una essència nòrdica inconfusible i la que disposa d'una profunditat suficient, però, presentada de manera lleugera.
El relat al meu entendre es pot percebre com una comèdia romàntica, que vertebra tot el que explica mitjançant aprofundir en tres maneres diferents de viure la biologia procreativa de l'espècie humana i que m'ha agradat especialment per com construeix una història. Mitjançant uns personatges, dels quals dos individus són homes, que es creuen donat que parteixen de plans diferents amb una mateixa dona. Ho destaco, potser perquè aquesta perspectiva l'he trobat original, realment evolucionada i la que passa amb una història que potser per trajectòria vital, m'ha arribat, traslladant-me a una experiència propera.
En tot cas, només puc dir que n'he gaudit, tot i el drama que en realitat acaba succeint. A més, considero que és molt adequada, per ara que tenim la primavera a punt d'arribar i on els sentiments relacionats amb l'amor, per molta gent, estan més a flor de pell que en altres moments de l'any.

TRUCS NARRATIUS
Una veu femenina en off, acompanya sobretot al començament, per parlar de Julie donant a la pel·lícula un to documental i observador que, incideix en l'estudi del personatge i que, porta a terme un comentari que li atorga un angst més ampli.
Paraules d'Israel Paredes en el seu escrit, “Sobre el angst actual”a Dirigido por..., març de 2022.

CONCLUSIÓ

Julie sent en tot moment que és una construcció de la mirada dels altres, principalment dels homes, però, finalment, és capaç d'observar-se a ella mateixa, encara que, curiosament ho hagi de fer a través d'una càmera fotogràfica i en el rostre d'altres persones. 
Paraules d'Israel Paredes en el seu escrit, “Sobre el angst actual”a Dirigido por..., març de 2022.

Més informacions:
https://www.filmaffinity.com/es/film818283.html

a Cap comentari:

dissabte, 12 de març del 2022

ROMPIENDO LAS NORMAS. Directora, Philippa Lowthorpe.

SOM ALLÒ QUE SOM, I ESTEM ON ESTEM COM A DONES, PERQUÈ AL LLARG DE LA HISTÒRIA, HI HAN HAGUT DONES VALENTES I LLUITADORES QUE, ENS HAN OBERT CAMÍ.
Núria Ferrer i Ginés.

Directora, Philippa Lowthorpe
Guió, Rebbecca Frayn i Gaby Chiappe.
Regne Unit, 2020.
Duració, 106 minuts.


SINOPSI
Any 1970. El concurs de Miss Món se celebra a Londres, presentat per Bob Hope, llegenda de la comèdia als EUA. L'esdeveniment és el programa de la televisió més vist de planeta, amb uns 100 milions d'espectadors.
En el directe el recent grup creat “Moviment d'Alliberació de les Dones”, envaeix l'escenari i interromp la retransmissió, afirmant que els concursos de bellesa degraden a les dones.
Així, de la nit al dia el moviment es fa famós.
En reprendre's el directe, elecció de la guanyadora fa un gir i provoca una nova moguda: la favorita ja no és la sueca, sinó Miss Grenade, la primera dona negra en ser coronada Miss Món.
En qüestió d'hores, una audiència global fou testimoni de l'expulsió de l'escenari d'un patriarcat ranci i del naixement d'un nou ideal de bellesa per l'Occident.
Post del cinema Malda de Barcelona.
La directora, Philippa Lowthorpe.
DE LA DIRECTORA
És una directora que treballa preferentment per la TV anglesa, fent documentals i series. Ha rebut molts reconeixements i premis per la seva obra. 
Filmografia:
Biografia: 

NÚRIA opina.
Una pel·lícula molt adient per un dia que s'ha convertit amb el dia de reivindicació per la igualtat real, no fingida i amagada per unes lleis, dels drets de les dones.
A vegades va molt bé fer memòria, i recordar-nos que, si estem on estem, mai és per casualitat, sinó que hi ha hagut uns esdeveniments que ens han anat portant cap al lloc on som ara. Així, amb les pioneres que tinguem avui, encara que les trobem molt extremistes o encara que no compartim al cent per cent les seves premisses, construirem un món millor per aquest cinquanta per cent de la humanitat que som les dones, i de retruc per l'altre cinquanta per cent dels homes.
Tot això per poder dir que, aquestes són les qualitats d'aquest el film. Que el seu nivell de qualitat cinematogràfica és acceptable a tots els nivells. I, que és interessant tenir-lo en compte com a referent i pel tema que tracta, sobretot.
Un bon film per veure a casa en les plataformes que freqüentem. 

MARTINA opina
El passat 8 de març, vam decidir no renunciar a la nostra sessió de cinema, tot i haver-hi molts actes a tota la ciutat. No obstant això, ho vam fer gaudint d’una de les propostes que amb motiu del dia celebrat, el cinema Maldà posava a disposició de l’audiència.
Es tracta d'una crònica dels anys 70, basada en uns fets que van succeir durant el certamen Miss World, que acollia a una audiència de 100 milions de persones i quan un grup de militants es van organitzar amb una protesta on reivindicaven l’emancipació de la dona.
El relat crec que és força plural, lleuger i recull tant el testimoni de les participants en el concurs, com el de les persones que van decidir iniciar aquella irrupció a la pantalla petita, ocupant inesperadament el plató d’aquell rodatge en format de gala exuberant, iniciant conseqüentment un seguit de perspectives col·laterals. Així, entrant també en la construcció de personatges secundaris, com és per exemple el de la muller de l’engalipador que presentava la Gala o d'alguns dels milionaris, que fent alguna tasca en aquell merder, també se n'omplen les butxaques.
Personalment, no crec que sigui una obra imprescindible, tot i que ens ho vam passar bé i a més considero que la història en format de comèdia amable està ben explicada. A més, al meu entendre, aporta llum i suma en fomentar el debat entorn la complexitat d’una lluita. Una batalla que almenys en el meu interior no s'ha acabat i persisteix 50 anys més tard. Un reclam que, no comprenc per què alguna gent es resisteix a sentir com a important. Quan és bàsica i no només perquè afecta una meitat de la humitat i conseqüentment a tota la resta. Si no a més, perquè procura per una igualtat d'oportunitats i conseqüentment, i per molta mandra que els faci acceptar-la a algunes persones, per una llibertat que encara està molt lluny de ser real.
El fet reals de l'elecció de Miss Món, el 1970 a Londres:








 
a Cap comentari:

diumenge, 6 de març del 2022

COMPETENCIA OFICIAL. Directors, Mariano Cohn i Gastón Duprat.


 REALITAT, FICCIÓ, INDÚSTRIA, VIDA DELS PERSONATGES I INTÈRPRETS, TOT ES FON I ES CONFON EN AQUEST EXPERIMENT PLE DE CINISME I CARREGAT DE BILIS EN EL QUE, ES POSA DE MANIFEST LA FARSA, NO NOMÉS DEL CINEMA, SINÓ TAMBÉ DEL MÓN ON VIVIM.
Paraules de Beatriz Martínez, escrites a la seva crítica de Fotogrames, febrer de 2022.
Guió, Gastón Duprat i Marano Cohn
España. 2021
Duració, 114 minuts.

SINOPSI
Tot buscant transcendència i prestigi social un empresari multimilionari decideix finançar un film que deixi empremta. Per això contracta als millors, un equip estel·lar format per una molt famosa cineasta Lola Cuevas (Penélope Cruz) i dos reconeguts actors, amb un gran talent, però amb un ego encara més gran: l'actor de Hollywood Félix Rivero (Antonio Banderas) i l'actor radical de teatre Iván Torres (Òscar Martínez). Tots dos són llegenda, però no massa amics. Per mitjà d'un seguit de proves cada vegada més excèntriques que Lola els sotmet, Félix i Iván hauran d'enfrontar-se no només entre ells mateixos, sinó també amb els seus propis llegats.
Tret de Filmaffinity.
Els directors, Mariano Cohn i Gastón Duprat.

BEATRIZ MARTÏNEZ, DIU DELS DIRECTORS...

El tàndem format per Mariano Cohn i Gastón Duprat fa molts anys que porten demostrant la seva habilitat per la sàtira més refinada i perversa. Pel·lícules com “El hombre de al lado” o “El ciudadano ilustre”, posen de manifest tota una nodrida nòmina de misèries humanes, per mitjà d'un humor d'allò més incomodo.
Paraules de Beatriz Martínez, escrites a la seva crítica de Fotogrames, febrer de 2022.

NÚRIA opina.

És la pel·lícula ideal per passar una estona divertida, desimbolta i crítica al cinema.
Va ser un bon encert anar a veure aquest film amb una companyia tan entranyable i variada, les meves dues amigues de Valladolid, la Irene i la Míriam i la meva filla Martina, amb qui comparteixo aquest blog.
Justament aquest film, tracta d'un fet crucial en el món de la creació i de l'art, de l'ego. D'un ego que a vegades està tan inflat i ridícul que, deixa al mateix artista que el posseeix fora de combat i aïllat. Se li fan difícils les relacions amb tot allò que no sigui ell. Just en aquest punt d'inflació conflictiva estem la Maria Roger i jo, amb el nostre projecte, Diàlegs, on intentem que per mitjà de la nostra obra conjunta desapareguin o es dilueixin, els nostres egos.
També m'agrada molt la banalització i trivialització que els directors fan, tot exagerant, del món de la cultura i l'art, doncs, és just aquesta banalització la que posa en ridícul davant dels nostres ulls de certes creences que, tots- els que ens hem dedicat a aquestes qüestions- hem defensat en algun moment o altre de la nostra vida.
El treball dels tres actors protagonistes m'ha semblat excel·lent, sense la seva actuació tan ben feta, la pel·lícula no podria ser allò que és.
Molt adient per les persones del món de la cultura i de l'art que no els importa riure-se'n d'elles mateixes.

MARTINA opina.

Personalment, crec que vam fer molt bona tria amb aquesta opció, ja que vam anar-hi 4 persones i crec que a totes ens va assentar bé. Potser per ser una creació, on mitjançant humor i una metàfora exuberant i directa, vam poder fer una mica de mirall dels mals de tothom.
Si n'hagués de fer una descripció sintètica, diria que amb aquesta peça lleugera, els seus personatges, identifiquen patologies universals. Com són la supèrbia, l'ego i la gelosia. És a dir, t'atrapa crec, perquè amb una trama simple, és capaç de caracteritzar alguns elements que formen part de la complexitat humana.
Amb tres molt grans de la interpretació, es crea una història gens difícil de seguir, que cavalca alegrement i sense que la seva previsió et dugui a l'avorriment.
En suma, una opció, pel meu gust recomanable i encertada. On, el seu autor, ens facilita mitjançant un món abstracte rascar en el concret.

PENÉLOPE CRUZ DIU,..

(...) El personatge de Lola Cuevas no té res a veure amb mi, Lola Cuevas té l'encant de les persones que parlen sense filtres. Li és igual allò que pensin els altres d'ella, li és igual tot. Creu que sempre té raó, no pot contemplar la vida des de la realitat dels altres, sent que l'única realitat que compte és la seva. No m'agradaria gens posar-me a les mans d'algú així, però que bo que és poder-la interpretar.
(...) El pas del temps serveix per col·locar a l'ego en un lloc més sa. També la maternitat ajuda en aquest sentit.
(...) Som estudiants del misteri de la naturalesa humana i això és un pou sense fons.
Paraules, totes elles tretes de l'entrevista que Luís Alegre li fa a Penélope a Fotogrames, febrer de 2022.

Fitxa completa, critiques i filmografia dels directors a:

a Cap comentari:

divendres, 4 de març del 2022

BELFAST. Director Kenneth Branagh

 

BRANAGH EVITA LA TENSIÓ INTERIOR I ES QUEDA EN LA DESORIENTACIÓ DEL NEN PERDUT EN UN INFERN POLÍTIC, ON LA SEVA VIDA QUEDARÀ MARCADA PER LA SEVA SITUACIÓ FAMILIAR.

Escrit per Angel Quintana en la seva crítica del film a Caimán Cuadernos de Cine, febrer de 2022.

Guió, Kenneth Branagh.

Música, Van Morrison.
Regne Unit, 2021.
Duració, 98 minuts.

SINOPSI

Història ambientada en la remoguda Irlanda del Nord de finals dels anys 60. On el petit Buddy creix en un ambient de classe obrera, canvis culturals, odis religiosos i violència sectària, però mentrestant, troba consol en la seva passió pel cinema, en la nena de la seva classe que li agrada i en els seus carismàtics pares i avis.
Adaptat de Filmaffinity.
El director, Kenneth Branagh.
D'ON SURT AQUEST FILM SEGONS BLAI MORELL
Branagh, recorre als seus records per construir aquesta generosa coming-of-age narrada sota la mirada dels ulls del seu joveníssim alter ego, un voyeur que observa amb la innocència de la seva edat en una mirada retrospectiva sense massa ira, on romanticisme i somieig passen per sobre del realisme.
Escrit per Blai Morell en la seva crítica a Fotogrames, febrer de 2022.

NÚRIA opina.

Segons la meva opinió aquesta pel·lícula té una qualitat molt important i cinematogràfica, intenta recollir els records d'infància d'un adult, quan era un nen de vuit anys, recollint les seves innocents vivències amb imatges i esdeveniments momentanis que, explica cronològicament. Sense prendre partit per res, simplement deixant que els esdeveniments passin davant nostre, com un flaix aturat són en la ment d'un adult que un dia va ser nen i intenta contar aquests records amb un film, fent una selecció dels que considera més significatius i emotius, per ser explicats amb una pel·lícula.
Amb una banda sonora molt potent que, marca el trànsit dels esdeveniments.
Malgrat que no li puc negar una certa grandesa en aquest film, a mi m'ha deixat indiferent i no m'ha provocat cap emoció. Reconec que també m'ha molestat, el no tractament, del complicat conflicte d'Irlanda del nord; tot i que, puc entendre i compartir les raons del perquè ho ha fet: ho fa des de la perspectiva dels records d'un nen de nou anys que, no pot entendre la complexitat d'aquest fet polític i menys en aquell moment.

MARTINA opina
Com el seu nom indica, aquest film, està relacionat amb la vida en la ciutat a la què es refereix. Es tracta d'un relat personal de la família del seu creador, on la història del nord d'Irlanda va fer-ne un territori hostil, a mitjans del segle XX i on es va anar imposant la necessitat d'emigració de moltes de les persones que n'eren habitants.
A mi personalment, m'ha calat només el fons de què explica, com a clara mostra d'una realitat on la població civil novament pateix les conseqüències dels delictes que cometen les forces del poder i de la seva clara impunitat. 
No obstant això, per com està presentada, l'he trobada ensucrada. Pel meu gust ha succeït de manera massa pausada, superficial i sent un acostament a aquella porció de la història simplement en homenatge a una sola família. Potser diria que, manca originalitat en penetrar en una realitat de forma creativa.

SENTENCIA CRÍTICA D'ANGEL QUINTANA QUE, COMPARTEIXO BASTANT
Belfast és mediocre, però serà recordada per comptar amb una de les millors bandes sonores del cinema actual. Van Morrison canta amb força i a vegades és millor oblidar la història i quedar-se amb els apunts musicals del genial músic irlandès.
Escrit per Angel Quintana en la seva crítica del film a Caimán Cuadernos de Cine, febrer de 2022.



a Cap comentari: