dilluns, 26 de gener del 2026

NOUVELLE VAGUE. Director, Richard Linklater.

LINKLATER TROBA EN L'INCONFORMISME DE GODARD UN VEHICLE PERFECTE PER COMPONDRE UN HIMNE SUBLIM A LA JOIE DE VIVRE I AL FULGOR CREATIU. EN UN MOMENT EN QUÈ L'ÈXIT D'UN FILM TENDEIX A MESURAR-SE PEL SEU COST, PREMIS, RECAPTACIÓ I IMPACTE MEDIÀTIC.
Escrit per Manu Yáñez, en la seva crítica per Fotogrames, 9 de gener de 2026.
NOMÉS ASSISTIM A UNA SUCCESSIÓ D'ANÈCDOTES- EXPLÍCITAMENT CINÈFILES, TOTES ELLES BEN CONEGUDES, I SENSE CAP VOCACIÓ HISTORICISTA NI TEÒRICA, AL RESPECTE- QUE FAN REFERÈNCIA A L'AIXECAMENT DEL PROJECTE PER PART DE GODARD I EL DESENVOLUPAMENT DEL SEU RODATGE. AIXÍ QUE ESTEM UNA VEGADA MÉS- PER LA CONCENTRACIÓ TEMPORAL I EL REBUIG DE LA NARRATIVA TRADICIONAL- EN UN MOLT RECONEIXIBLE TERRITORI “LINKLATERIÀ”.
LINKLATER, CINEASTA TEXÀ QUE LA SEVA OBRA SENCERA ES FON AMB LES ARRELS MÉS FÈRTILS EN AQUELL GERMEN EUROPEU I COSMOPOLITA D'UN CINEMA CAPAÇ D'OBRIR CAMINS A L'ART DE LES IMATGES EN MOVIMENT.
Escrit per CarlosF. Heredero, en el seu artícle, “Celebración de una aurora” a Caimán CdC, gener de 2026.

Guió, Holly Gent, Vincent Palmo Jr, Michèle Pétin i Laetitia Masson.
EUA, França, 2025.
Duració, 106 minuts.

SINOPSI

Exhibint la seva cara més empàtica i vitalista, el nord-americà Richard Linklater se submergeix, en l'efervescent “Nouvelle Vague”, en el procés de creació de “A Bout de Souffle...”, pel·lícula amb la qual Jean-Luc Godard va il·luminar la modernitat cinematogràfica. Benvinguts a la comèdia cinèfila definitiva: una celebració del caos i de la passió per la creació artística.
De Martín Faber (Festival de Cannes), per Fotogrames gener de 2026.
Un repàs anecdòtic i personal sobre el moviment cinematogràfic francès de la “Nouvelle Vague”, centrant l'atenció en el rodatge en la pel·lícula de Jean-Luc Godard “A Bout de Souffle...”, traduïda per “El final de la escapada”, estrenada el 1960. Film mític del moviment.
Richard Linklater, el director.

NÚRIA opina.

Esperava aquesta pel·lícula, sobretot per la seva temàtica que em resultava molt atractiva: un director americà que, fa cinema d'autor amb la seva signatura molt marcada i enguany, ens donarà la seva visió d'un moviment cinèfil força teoritzat, molt francès i molt europeu.
Un interessant còctel que donaria una mirada nova i renovada a aquest moviment que, va marcar la nostra visió del cinema cap a nous horitzons carregats de llibertat creativa.
La veritat i des de la perspectiva del temps que l'edat em dona, potser no n'hi havia per a tant, pel que fa a la qualitat de les pel·lícules, però sí que tenien una propietat molt nova i renovadora; apostaven per donar llum i visibilitat a un cinema lligat amb la vida i la creativitat, i tenien la gosadia de mostrar-les en una pel·lícula, lluny dels paràmetres de la màquina encarcarada de fer diners i de crear il·lusions artificioses i enganyoses de Hollywood.
A més a més, va ser un moviment de cinema que, solapadament va arraconar a les dones de primera fila, com Agnès Varda que, potser consideraven que, no donava la seva talla intel·lectual i egocèntrica.
Històries a part, Linklater ens dona una visió fresca, lluminosa i personal que posa accent en allò que a ell li interessa, amb un sentit crític que cadascú el col·loca on vol. La manera de fer cinema d'aquests directors va ser un trencament i va marcar pel futur una manera d'entendre i fer cinema diferent, “La gran escapada” és un model de manera de fer diferent i innovadora, i en aquells moments un reconeixement per aquestes formes noves d'entendre el cinema.
Gràcies, Linklater pel teu reconeixement al talent femení que, ja hi era, però estava soterrat per les hormones i egos masculins que no li deixaven espai, ni tenien cap intenció de deixar-li.
Bonica al·legoria a la joia de viure que, el cinema també pot comunicar.

MARTINA, opina.

Diuen que es tracta d’una història d’amor a Jean-Luc Godard, que se submergeix en ple rodatge de la icònica obra “Al final de la escapada”, mostrant la sacsejada del que aquest senyor va fer en l’entorn creatiu on pertanyia.
Crec que la perspectiva et permet conèixer de ple a l’artista, sense ficar-se en la seva vida personal, només mostrant el desenvolupament d’un procés creatiu i la forma en com es relacionava amb els artistes que en van formar part. El repartiment és fabulós, convertint tot això en un passeig agraït i divertit amb una icona que per molts significa tant.
Personalment, em quedo amb grans frases, particularment en destacaria una en forma de declaració de principis, en la que diu: l’art o és plagi o és una revolució. També en com pots ficar-te en una altra pantalla de la història com si res, quasi sent-ne part.
Informació completa del film: https://www.filmaffinity.com/es/film885715.html 
Crítiques i opinions: https://www.youtube.com/watch?v=tGbDS3y51VA Linklater parla de Godard i la Nouvelle Vague: https://www.youtube.com/watch?v=_OQF2s24wV4

LES DONES de la NOUVELLE VAGUE i LINKLATER

Com en altres moviments artístics el llarg de la història, va ser un moviment dominat per homes: Lean-Luc Godard, François Truffaut, Jacques Rivette, Claude Chabrol, Éric Rohmer.
Malgrat això, Linklater vol mostrar un bon nombre de dones implicades en la creació cinematogràfica, des de la llegendària Agnès Varda, autora d'alguns clàssics moderns com, “Cleo de 5 a 7”(1962), “Una canta la otra no”(1977) o “Los espigadores y la espigadora”(2000), fins a Cécile Decugis, muntadora del Final de la escapada, col·laboradora habitual d'Èric Rohmer i realitzadora de documentals, passant per Suzanne Schiffman, que va treballar com a assistent de guió i de direcció de Godard, Truffaut i Rivette. Per desgràcia, en aquells moments, les dones que volien fer cinema, tenien poques oportunitats per poder dirigir i havien de buscar el seu lloc en altres facetes de la creació fílmica, diu Linklater.
També diu, ningú voldria tornar a aquells temps, marcats pel masclisme.
Martín Faber, té una conversa amb Linklater, en el marc del Festival de Cannes. i la transcriu per Fotogrames, gener de 2026. 
A FILMIN podeu veure fins divendres, 30, "La gran escapada" i també teniu una bona col·lecció de films dels directors de la Nouvelle Vague, molt interessant.






dilluns, 12 de gener del 2026

FATHER MOTHER SISTER BROTHER. Director, Jim Jarmusch.

NO ÉS HABITUAL QUE TANTES COSES, BONIQUES, CONFLUEIXIN EN UNA PEL·LÍCULA TAN SENZILLA, EN FORMA HAIKU PENSAT PER ATENUAR DURANT 110 MINUTS EL FRENESÍ, L'HOSTILITAT I DESOLACIÓ QUE VOL IMPOSAR-NOS LA REALITAT CONTEMPORÀNIA.
PER MEDITAR, AMB LA SERENITAT ESTOICA DE YASUJIRÔ OZU SOBRE LES LLUMS I OMBRES FAMILIARS, LA BELLESA DEL QUOTIDIÀ I LA DIMENSIÓ TRANSCENDENT DEL TRANSCURS DEL TEMPS.
Escrit per Manu Yáñez en la seva crítica per Fotogrames, desembre de 2025.

Guió i música, Jim Jarmusch

EUA, Itàlia, França, Irlanda, Alemanya, 2025.
Lleó d'Or a la Mostra de Venècia 2025.
Duració, 110 minuts.

SINOPSI

Pel·lícula dividida en tres episodis al voltant de retrobaments familiars. Father està ambientada als EUA, Mother a Dublín i Sisters Brother a París.
El director, Jim Jarmusch.

LA CLAU DEL FILM SEGONS Jarmusch.

Resideix en la frase que diu Adam Driver en el seu personatge: - La família no s'escull. Podem escollir els nostres amics, a la nostra parella, però la família és la que ens toca. I, com que tots tenim els nostres problemes, és inevitable que acabin afectant ala nostres fills, als nostres pares. En tot cas, el film no pretén jutjar a ningú, només constata observant amb tendresa als seus personatges que, tots tenim defectes i que tots tenim una certa capacitat d'estimar.
Escrit per Martín Faber per Fotogrames, desembre de 2025. Des del Festival de Venècia.

JARMUSCH PARLA DEL MUNTATGE

No volia fer un collage de formes desconnectades, és un film en tres capítols que funcionen de forma acumulativa. Si et saltessis les dues primeres parts i veiessis només la tercera, estic convençut que l'efecte emocional no seria igual. Em va portar molt de temps i energia modular el fluix afectiu d'aquest film en aparença simple. Cal invertir molt esforç a fer alguna cosa que en aparença sembli feta sense esforç, comenta Jarmusch amb un mig somriure a la manera dels seus personatges lacònics i enginyosos.
Escrit per Martín Faber per Fotogrames, desembre de 2025. Des del Festival de Venècia.

NÚRIA, opina.

Director molt peculiar que creu amb l'amor i la llum, en un moment en què tot incita cap a la foscor.
Té una estètica molt particular, propera als colors i la llum d'Aki Kaurismäki, , però mostrant una classe social mitja, molt diferent de l'elecció que fa Aki de les històries que ens explica, que sempre són de persones que quasi, o, estan als marges. Els personatges, de Jim Jarmusch, són més excèntrics que, els o les perdedores d'Aki Kaurismäki.
Tots dos, però tenen, al meu entendre, forces coses en comú. Una d'elles, en triar petites històries de vida quotidiana per reflexionar sobre l'ésser humà, la seva vida, les seves circumstàncies i els seus llaços que determinaran el grau de satisfacció aquesta i el context social de cadascun. Tots dos tenen aquest punt d'humor que es converteix en crític i polític, de certes convencions socials, lligades als diferents contexts. Aki Kaurismäki és més social i Jim Jarmusch, resulta més individualista que també, té més raó de ser donada la seva procedència.
Tornant només al film que hem vist últimament, m'ha resultat extremadament complaent, tant des del punt de vista d'estètica visual i auditiva, com per les històries que explica.
Curiosa l'aparició en les tres històries que passen als EUA, Irlanda i París apareixen imatges de joves skaters, transitant tranquil·lament pels carrers o carreteres. De les que faig una interpretació de lligam amb uns corrents ocultes de connexions en el món occidental. També poden ser símbol de llibertat a través del gaudi de l'espai i del temps dels joves. Gaudi que, podem perdre fàcilment, si no practiquem i potenciem i no cal patinar.
En l'última història que, és la més lluminosa, salva l'amor de germans i, en aquest cas, bessons i com tots ells, amb una connexió molt especial. Bella història.
Crec que d'aquest film no cal esperar gran cosa, i així en trobaràs moltes.

MARTINA opina

Tres històries de relacions impedides entre ascendents i descendents, ubicades en ciutats diferents, ficades en famílies gens similars.
Mitjançant una narrativa que aprofundeix diria que parla de l’amor, de les circumstàncies de cadascú que inevitablement afecten la resta i particularment dels acords que s’arriben per continuar compartint amb l'entorn. Crec que evidencia que aquestes propostes de pautat del futur haurien de ser revisables, per aconseguir mantenir viva una relació implica moltes altres coses, la família és una qüestió de voluntat en la relació.
Personalment, l’he gaudit, no m’ha delitat en res concret, és el conjunt. L’he trobada delicada, amb interpretacions silencioses que diuen molt i amb una dolçor intensa.

Fitxa completa i altres informacions i crítiques,al: https://www.filmaffinity.com/es/film788824.html 
Días de Cine, parla del film: 
En el Festival de Venècia per Sensacine amb molt d'entusiasme: 
JimJarmusch parla de la seva pel·lícula: 

COM JARMUSCH ELABORA LES SEVES HISTÒRIES

Autor de pel·lícules que juguen amb l'absurd quotidià, Jarmusch elabora les seves històries a partir de breus anotacions que fa en una llibreta: llavors narratives que, a vegades, van creixent fins a convertir-se en històries. En aquestes notes acostumo a descriure situacions protagonitzades per algun actor o actriu de confiança.
Escrit per Martín Faber per Fotogrames, desembre de 2025. Des del Festival de Venècia.

ELS SILENCIS els films de Jarmusch

Una de les característiques més reconeixibles dels personatges de Jim Jarmusch és la seva tendència al mutisme. De fet, segons el director de “Solo los amantes sobreviven(2013)”, la gent es comunica més amb allò que no diu, que no el què diu. Diu que el seu interès pel silenci li ve de la seva passió per la música, líder de la banda musical SQURL. Les notes que no toques fan ressonar les que toques, compassant una mena de haiku. Però reconeix que el seu aferrament al silenci procedeix del cine japonès. Diu:- en els meus primers viatges al Japó, sempre tornava amb una maleta plena de cintes de VHS amb clàssics nipons. Aquestes cintes no tenien subtítols, però quasi sempre podies entendre perfectament, les emocions que afloraven d'aquestes cintes, sobretot quan eren de Yasujiró Ozú o Kenji Mizoguchi, explica amb devoció.
Escrit per Martín Faber per Fotogrames, desembre de 2025. Des del Festival de Venècia.