DARK SHADOWS. Director, Tim Burton

TIM BURTON i JOHNNY DEEP

Núria opina, DARK SHADOWS

A vegades l'encertem i d'altres no, i aquesta vegada l'hem ben espifiada.

Teníem ganes de quelcom desenfadat i imaginatiu i ens va semblar que la signatura “Tim Burton” n'era una garantia...,però no ha sigut així.

En sortir del cine li vaig comentar a la Martina que semblava que el grup de famosos que surt a la pel·lícula s'hagués reunit per divertir-se una estona i treure'n uns quants calerons. Després , un cop informada, he vist que una mica ha sigut així, ja que està basada en una sèrie televisiva Dark Shadows d'en Dan Curtis, que en Johnny Depp es mirava de petit i per la qual sentia especial devoció i que amb el seu amic Tim Burton han decidit retre-li homenatge amb aquest film.

El resultat final és un film molt fluixets amb algunes pinzellades d'originalitat, però no suficients per convertir-la en una pel·lícula distreta i divertida..., en la que hom intenta riure, però com que no té prou material acaba només amb un somriure que, cap al final es converteix en un vulgar badall d'avorriment..., per acabar tot sortint de la sala exclamant...,quin rotllo!!

Masses tòpics, masses evidències i alguns efectes especials ben fets, però poc lograts. Un Jhonny Deep excesivament maquillat, malgrat el requeriment del personatge, per disimular que ja no és tan jovenet i que li està passant l'edat per segons quins personatges, més li valdria haver acceptat que de vampir maduret estaria sensacional i que totes ens tornariem boges per rebre la seva queixelada.

No cal perdre temps, ni diners en veure-la.

Martina, opina, DARK SHADOWS

És tard per lamentar-se quan una ja ha tirat els diners. Avui era un d'aquells dies en que no tenia ganes de veure una pel·lícula introvertida, tampoc d'acció, ni espiritual i molt menys un melodrama que, com a paraula ja em sona massa pomposa.

Crec que la Núria i jo estàvem prou en sintonia i ràpidament varem decidir anar a veure la darrera obra d'en Tim Burton; fou un gran error. Potser abans de prendre la decisió vam caure en el típic error de buscar una opció fàcil i coneguda, oblidant però, que avui en dia el cinema, com totes les altres arts, necessita que l'espectador sigui una mica més responsable i no aboqui tota la seva confiança en allò que està sota el control dels grans tigres de la industria cultural. Primer, perquè no sempre té perquè estar bé, tot i que generalment aplica correctament els paràmetres d'entreteniment i després perquè cal confiar en els que aposten per quelcom més creatiu.

En aquest cas, jo no sé què dir, perquè no quedi com que sóc un “antifan”, del cine que no t'explica, ni crea, tot sovint m'agrada veure coses que no m'alterin i que cada cosa té el seu valor si es tria adequadament el moment per gaudir-la.

En aquest cas però, crec que quatre persones del món de Hollywood, han fet un film, tot aprofitant que tenen una audiència fixa, però sense que res de la història tingui cap gràcia, amb una estètica una mica insípida i un ritme lent i poc lligat amb la resta d'ingredients cinematogràfics.

La família objecte de la narració, podríem veure-li una mica de gràcia per la seva raresa, però acaba no tenint-ne, perquè està en mans d'una història buida i composada de personatges que només se'n surten una mica dels parametres de normalitat..., sincerament una pèrdua de temps amb tots els tòpics del gènere i de conductes socials elaborades sense cap ingredient que li donin cap valor.