TIM BURTON i JOHNNY DEEP |
dimecres, 6 de juny del 2012
Núria opina, DARK SHADOWS
A
vegades l'encertem i d'altres no, i aquesta vegada l'hem ben
espifiada.
Teníem
ganes de quelcom desenfadat i imaginatiu i ens va semblar que la
signatura “Tim Burton” n'era una garantia...,però no ha sigut
així.
En
sortir del cine li vaig comentar a la Martina que semblava que el
grup de famosos que surt a la pel·lícula s'hagués reunit per
divertir-se una estona i treure'n uns quants calerons. Després , un
cop informada, he vist que una mica ha sigut així, ja que està
basada en una sèrie televisiva Dark Shadows d'en Dan Curtis, que en
Johnny Depp es mirava de petit i per la qual sentia especial devoció
i que amb el seu amic Tim Burton han decidit retre-li homenatge amb
aquest film.
El
resultat final és un film molt fluixets amb algunes pinzellades
d'originalitat, però no suficients per convertir-la en una
pel·lícula distreta i divertida..., en la que hom intenta riure,
però com que no té prou material acaba només amb un somriure que,
cap al final es converteix en un vulgar badall d'avorriment..., per
acabar tot sortint de la sala exclamant...,quin rotllo!!
Masses
tòpics, masses evidències i alguns efectes especials ben fets, però
poc lograts. Un Jhonny Deep excesivament maquillat, malgrat el
requeriment del personatge, per disimular que ja no és tan jovenet i
que li està passant l'edat per segons quins personatges, més li
valdria haver acceptat que de vampir maduret estaria sensacional i
que totes ens tornariem boges per rebre la seva queixelada.
No
cal perdre temps, ni diners en veure-la.
Martina, opina, DARK SHADOWS
És
tard per lamentar-se quan una ja ha tirat els diners. Avui era un
d'aquells dies en que no tenia ganes de veure una pel·lícula
introvertida, tampoc d'acció, ni espiritual i molt menys un
melodrama que, com a paraula ja em sona massa pomposa.
Crec
que la Núria i jo estàvem prou en sintonia i ràpidament varem
decidir anar a veure la darrera obra d'en Tim Burton; fou un gran
error. Potser abans de prendre la decisió vam caure en el típic
error de buscar una opció fàcil i coneguda, oblidant però, que
avui en dia el cinema, com totes les altres arts, necessita que
l'espectador sigui una mica més responsable i no aboqui tota la
seva confiança en allò que està sota el control dels grans tigres
de la industria cultural. Primer, perquè no sempre té perquè estar
bé, tot i que generalment aplica correctament els paràmetres
d'entreteniment i després perquè cal confiar en els que aposten per
quelcom més creatiu.
En
aquest cas, jo no sé què dir, perquè no quedi com que sóc un
“antifan”, del cine que no t'explica, ni crea, tot sovint m'agrada
veure coses que no m'alterin i que cada cosa té el seu valor si es
tria adequadament el moment per gaudir-la.
En
aquest cas però, crec que quatre persones del món de Hollywood, han
fet un film, tot aprofitant que tenen una audiència fixa, però
sense que res de la història tingui cap gràcia, amb una estètica
una mica insípida i un ritme lent i poc lligat amb la resta
d'ingredients cinematogràfics.
La
família objecte de la narració, podríem veure-li una mica de
gràcia per la seva raresa, però acaba no tenint-ne, perquè està
en mans d'una història buida i composada de personatges que només
se'n surten una mica dels parametres de normalitat..., sincerament
una pèrdua de temps amb tots els tòpics del gènere i de conductes
socials elaborades sense cap ingredient que li donin cap valor.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)