dimarts, 27 d’agost del 2019

ONE UPON a TIME... in HOLLYWOOD. Érase una vez en Hollywood. Director TARANTINO.


SI TENIM PEL·LÍCULA, NO ENS FA FALTA DINAMITA”. Tarantino.
Citat per Carlos F. Heredero, per Caimán Cuadernos de Cine en la seva editorial. Juliol i agost de 2019.

Guió, Quentín Tarantino.
Duració, 165 minuts.
EUA, 2019.



SINOPSI
Hollywood anys 60. L'estrella d'un western televisiu, Rick Dalton (DiCaprio) intenta amollar-se als canvis al mateix temps que el seu doble (Pitt). La vida de Dalton està completament lligada a Hollywood i és veí de la jove i prometedora actriu i model Sharon Tate (Robbie) que, acaba de casar-se amb el prestigiós director Roman Polanski.
Tret del Fimaffinity i traducció pròpia.


El director Quentín Tarantino.
Una ficció capaç de reivindicar amb desperjudicada desimboltura els poders del cine per prendre's la revenja poètica d'una realitat més bruta i més dolorosa del que ens agradaria.
Carlos F. Heredero, per Caimán Cuadernos de Cine en la seva editorial. Juliol i agost de 2019.

NÚRIA opina.
Una pel·lícula que esperava, i per la que he interromput les meves plàcides vacances al Pirineu, per baixar a Barcelona i anar-la a veure amb la Martina.
M'ha semblat un film esplèndid en alguns aspectes: reconstrucció dels ambients de l'època, banda sonora i interpretació, i no tant en altres com un excessiu metratge, un guió original, amb moltes ocurrències i ben estructurat en les seves línies bàsiques, però poc acurat en els detalls.
No és que la pel·lícula no m'hagi agradat, no, és que simplement no ha acomplert les meves expectatives i en algun moment se m'ha fet pesada i avorrida. De fet, estic descobrint més valors d'aquesta, en recordar-la que, en el gaudi de quan l'estava veient. Els diàlegs, tot i ser molt austers i simples, n'hi han per sucar-hi pa, són graciosos, crítics, irònics i corrosius, no hi ha res que els sobri o els falti.
Hi ha unes quantes qualitats de les pel·lícules d'en Tarantino que admiro i valoro i per això m'interessen les seves propostes i les segueixo. Una, és la seva capacitat per imaginar una altra realitat al curs dels esdeveniments de les històries o fets reals dels quals parteix. L'altra és que la seva nova proposta sempre és transgressora i la violència 100 per % fictícia que ens ensenya a la pantalla, serveix per fer justícia i posar les coses al seu lloc; així es converteix en una violència creativa i curativa per l'espectadora tranquil·la i pacifica que, prefereix el diàleg a qualsevol altra acció. Aquest impuls justicier i de venjança contra la tropa de malparits que hi ha al món, surt amb un efecte de catarsi, com talment tenien les tragèdies gregues, aquesta sensació m'encanta perquè et permet experimentar determinades sensacions, sense sortir del teu jo pacífic, tranquil i dialogant. També perquè malauradament, la realitat no acostuma a ser així. Tampoc em vull deixar el tret definitiu i marca de la casa, en les seves històries els protagonistes sempre són perdedors, gent vulgar que ens mostren els seus defectes, contradiccions i qualitats, però on sempre acaba guanyant la seva honradesa i lleialtat i en funció d'aquests principis, actuaran. I aquesta és la veritable humanitat dels seus personatges, uns dropos entranyables.
Una bona opció pels amants d'en Tarantino que, en sabran apreciar totes les seves qualitats.

MARTINA opina.
En Tarantino és ja tot un mite, de qui la gent suposo que espera acció i omple les sales de tot el món, amb gent plena d'expectatives. I vet aquí que, esperar molt d’alguna cosa, potser és la raó per la qual crec que alguns amb els qui he comentat aquesta pel·lícula, no els ha satisfet del tot.
A mi personalment aquesta obra m’ha semblat àcida, d’humor amb fons i una crítica fervent al propi món del creador. Un western modern, amb grans figures consolidades que, amb una actuació magistral posen en escena la por humana de fer-se vell i convertir-se en algú que algun dia no serà volgut.
Situada al Hollywood de 1969, aquesta comèdia, toca la fibra d’un dels elements claus perquè el cinema funcioni, mitjançant un mirall entre l’ego d’un gran actor i el seu doble. Tot un joc de mirades, que simbolitzen complexos, sentiments obscurs i tot d’altres disfuncions de les estrelles de l’escena.
Per mi molt recomanable, tot i que amb aquest comentari potser contribueixo en condicionar l'experiència de futurs espectadors, però sempre que estiguis disposat a passar més de dues hores i mitja, deixant fluir una història que toca grans temes, sense que passi massa res, fins al final de tot. 

Com va ser en veritat l'horrible assassinat a Hollywood, per part de Manson i la seva secta:
http://www.rtve.es/noticias/20190805/crimenes-familia-manson-final-sangriento-del-verano-del-amor/1976608.shtml
Curiós i interessant video informatiu del film:
https://www.youtube.com/watch?v=SZHqm0Ft76w

Fitxa completa, crítiques i informacions al Fimaffinity:
https://www.filmaffinity.com/es/film169177.html

Altres opinions crítiques.
A Caimán Cuadernos de Cine, número 85 en l'apartat de Réplicas, surten dues crítiques a aquest film, que aporten consideracions a reflexionar, diferenciades i molt interessants.
La primera:
A partir d'unes declaracions fetes per Tarantino l'octubre de 2003 a la revista Rolling Stone i d'unes altres de Trump a la cadena de notícies americana Vox.
Jonathan Rosenbaum diu:
Aquestes dues declaracions que suggereixen que la realitat es pot reduir (o enlairar-se) a l'estatus de perfils mediàtics competitius- tals com qui té la millor catàstrofe (o pel·lícula) o el gratacels més gran ( o penis)- pot ajudar a explicar per què “Érase una vez en Hollywood, d'en Tarantino, possiblement encarna l'eslógam de Trump: “Make America great again.”
Per ambdós allò que compte és allò que surt a la pantalla, de l'ordinador, de la tele o del cine, no el de les vides perdudes impossibles de filmar, o el dels cadàvers poc fotogènics(...)
La melancòlica superproducció de Tarantino també evoca la nostàlgia de la mitjana edat, cap a la suposada innocència dels anys 50, (...)
El desig de retornar a un estat d'innocència és una part essencial de la popularitat d'allò que entenc com a postura Trump/Tarantino. M'afanyo a afegir que, això no significa que em sembli que les seves postures siguin idèntiques o ni necessàriament similars en molts aspectes concrets.
Així i tot, estan units com siamesos per les seves visions compatibles del món i dels mitjans com a elements intercanviables i indistingibles entre elles. Ambdós són proclius als grans gestos teatrals que fan olor d'arrogància sàdica, encara que els gestos de Tarantino són, està molt clar, escenificacions i els de Trump sovint es desenvolupen en el món real, amb conseqüències reals (i terribles) (...)
El món de Tarantino és intencionadament teòric, un comte de fades, concebut per crear pors per després anar-les dissipant al llarg de la pel·lícula, tot això intensificat, per allò que es disfressa de bon humor i afecte per certs perdedors- la pràctica de Trump podria ser vista com un intent de complir algunes (sinó totes) d'aquestes suposicions, creant o animant el mateix tipus de pors sense tractar de dissipar, mantenint-les operatius. El poder mediàtic i allò que es pot derivar d'ell continua sent en els dos casos l'objectiu, i l'odi venjatiu continua essent un ingredient essencial per activar-lo.
La conclusió utòpica de Tarantino no seria possible, sense la seva manera prèvia d'animar les pors del públic que anticipa els crims de la família Mason;
utilitzant l'horror de la vida real com a valor d'entreteniment, de la mateixa manera que ho va fer amb el nazisme a “Malditos bastardos” i amb l'esclavitud en “Django desencadenado”. Fins i tot podríem dir que necessita tant els seus nazis i esclavistes imaginaris, tant com Trump necessita als seus imaginaris violadors i indesitjables, per establir la seva autoritat per crear un futur millor, per “fer Amèrica una altra vegada gran”. Però només les grans figures dels mitjans poden optar a ells.
M'agradaria dir que, aquest és un punt de vista que m'ha fet pensar, però que no comparteixo en la seva totalitat, sobretot perquè parteix d'un principi que per mí no seria mai possible, ja que, el poder de la representació del cine no és el mateix, ni de la mateixa qualitat ètica i moral que la política.
A part de que crec en el caràcter catàrtic de l'art, per reflexionar sobre el món i gratar sobre el nostre fons amagat i desconegut. Mentre que, la política, hauria de ser un lloc on, quan parlem de democràcia, hauria d'estar condemnada i penalitzada la mentida que, significa la manipulació de les persones per uns interessos personals.