dissabte, 30 de setembre del 2017

LOS CASOS de VICTORIA. Directora, Justine Triet.

JUSTINE TRIET, SAP JUGAR AMB ELS CANVIS DE TO, PROPIS DEL GÈNERE I ASSUMEIX UNA CERTA LLEUGERESA DE REGISTRE PER PORTAR-LO FINS A SITUACIONS LÍMIT, MENTRE ESTABLEIX UNA SÀTIRA POC CONVENCIONAL SOBRE L’ARRIBADA DE LA MADURESA I LA POR A SUPERAR LA CRISI EN UN PRESENT QUE, LES RELACIONS SEXUALS S’ESTAN TRANSFORMANT.
Paraules d’Àngel Quintana en la seva crítica, “La mujer de hoy”.Caimán Cuadernos de Cine, setembre 2017.
Interprets: Virginie Efira, Vicent Lacoste, Melvil Poupaud.
Duració, 97 minuts.

França, 2016.

SINOPSI
Victòria Spick, advocada penalista en plena crisi sentimental, va a un casament i es troba amb un amic Vincent i amb Sam, un narcotraficant a qui ella havia ajudat. L’endemà el seu amic Vincent és acusat d’intent d’assassinat per la seva parella. L’únic testimoni dels fets és el gos de la víctima. Victòria accepta portar el cas de defensa del seu amic, sense ganes ni convenciment i contracta a Sam con a assistent personal.
Adaptació i traducció pròpies, tretes del FILMAFFINITY.



La directora, Justine Triet.
NÚRIA opina

Com que no hi havia gaires opcions a la cartellera i teníem ganes, una vegada més, de canviar de registre, hem anat a veure aquesta comèdia francesa.
L’he trobat distreta, simpàtica i elegant, qualitats molt pròpies dels productes del país de procedència.
Fa gràcia, però no fa riure, cosa que moltes vegades és més una qualitat que, un defecte.
Mentre estàs al cine veient-la passes una estona agradable però, és de les que s’oblida fàcilment...
Per qui senti curiositat per la vida molt desballestada d’una advocada que té una certa semblança amb la Sharon Stone  o no tingui res més a veure.

MARTINA opina

Justine Triet és la directora d'aquesta comèdia entretinguda i descafeïnada. Em consta que és la seva tercera obra i crec que pretén fer un humor irònic, amb personatges plens de contingut i una història bastant banal que els porti a relacionar-se entre ells. 
Per mi és un humor semblant al de Woody Allen. No obstant potser, més oportunista, jugant amb el recurs de farcir-ho amb un cas judicial i sense diàlegs intel·ligents, ni tant de color, ni sarcasme.
Pel meu gust està bé i prou. Vull dir que té un entramat que lliga vàries històries; amb la qual cosa flueix sense entrebancs i és entretinguda. A més totes les peces encaixen i és lírica. A més guarneix les excentricitats humanes, d'una gent carregada de dèficits emocionals, amb l'elegància pertinent del savoir faire francès. Tot i així no transcendirà en l'imaginari col·lectiu, tot i tenir una protagonista amb un carisma molt persuasiu, Virginie Efira.
Com que aquests dies són plens de contradiccions, d'ironia i comparacions. Em permetré fer una metàfora de la narració amb una truita de patates. El cas que condueix el guió són els ous. Les patates, les històries d'amor que donen vida als personatges. La ceba, els intents de fer teràpies diverses per sortir d'un pou emocional profund​. I el foc, la humanitat que, traspua la protagonista en la cerca de respostes a la seva crisi existencial permanent.

dissabte, 23 de setembre del 2017

DETROIT. Directora, Kathryn Bigelow.

NO M'AGRADA la VIOLÈNCIA. M'OBSESSIONA LA VERITAT.
Kathryn Bigelow.

Informació treta de Dirigido, donada per Diego Salgado en “Sola contra todos”, setembre de 2017.
Guió, Mark Boal.
EUA, 2017.
Duració, 143 minuts.
Antecedents del film i una possible SINOPSI.
Fa 50 anys que van esdevenir els lamentables accidents de Detroit, focus històric en les tensions racials als EUA. Crònica interpretada dels aldarulls, coneguts com a “12thStreet Riot”. Durant la matinada del 25 al 26 de juliol, tres joves negres civils, van ser torturats i assassinats per membres del Departament de policia de Detroit en el motel Algiers. Uns altres nou- dues dones blanques i set homes negres- van ser colpejats i humiliats, en una operació en la qual també es van veure implicades forces de la policia estatal de Michigan i la Guàrdia Nacional de l'Exèrcit.
Tret de l'artícle de Carlos Reviriego, “El grito que no cesa”, Caimán Cuadernos de Cine, setembre de 2017


La directora, Kathryn Bigelow ha arribat fins aquí per continuar reclamant el lloc que es mereix entre els grans narradors del cinema nord-americà. Malgrat que sembli que, la seva pertinença a una minoria, l'hagi de fer cridar amb més força que la resta, per ser escoltada. Detroit és un crit que no s'apaga.
De Carlos Reviriego, “El grito que no cesa”, Caimán, set 2017
NURIA opina.
Excel·lent docudrama, com vaig llegir fa poc i em va agradar, on s'expliquen uns esdeveniments reals que van succeir el 1967 a Detroit, en els suburbis on vivien la població negra d'aquesta ciutat. Gràcies a una galdosa i racista actuació de la policia, es van desfermar una sèrie d'aldarulls.
La narració reconstruïda dels fets, per uns actors molt ben triats, se centra en els esdeveniments que van llevar la vida de tres nois que, no tenien res a veure amb els aldarulls i que van ser assassinats vilment per uns policies locals, pel sol fet de ser negres. Posteriorment se'ls va jutjar, però van sortir-ne exculpats.
Malgrat, aquest i altres temes, sobre els maltractaments a la població, per part de les forces dites de l'ordre, són temes recurrents avui en dia al món, el tema principal de la història és, l'ambivalència que en un moment determinat són sotmesos una minoria desprotegida del poder i si cap membre d'aquesta minoria pot deslliurar-se de la violència, sigui quina sigui la seva manera de viure el racisme i l'opressió.
Així és que la història centre el protagonisme en tres personatges preferentment, el guàrdia jurat negre que intenta protegir els seus i ho contempla tot amb estupor i amb dos nois amics, un d'ells cantant Larry, líder del grup R&B que són personatges que tenen fe amb el somni americà. Per aquests precisament, la violència esdevé com un mal son sàdic, on res els pot protegir d'aquesta. Aquí la directora furga en la nostra visió fins a perforar-nos l'ull.

És necessària tota aquesta violència posada davant dels nostres nassos amb tan poca pietat? Aquesta és una pregunta que sempre em faig sempre que veig un film d'aquestes característiques... i en aquest cas, és sí. Això ha passat i està passant i hem de continuar treballant perquè el món avanci des de la veritat i rebutjant la ignorància.

MARTINA opina.
Aquesta peça, que considero imprescindible en els temps que corren, convida a qüestionar l’efectivitat del sistema judicial com a remei a les flagrants vulneracions de drets. Exposa també l'existència d’una veritable necessitat de buscar un mitjà efectiu perquè la societat entengui les entranyes d’una situació conflictiva. A més, ens recorda que avui en dia, encara existeixen moltes dificultats per conviure en un entorn on els ciutadans disposin dels mateixos drets per poder gaudir de plenes llibertats.
L’argument ens transporta l’any 1967 a Detroit, durant les revoltes que van esdevenir amb motiu de la lluita pels drets civils, contra la discriminació racial. La història succeeix a l’interior d’un motel dels afores de la ciutat, on van ocórrer unes represalies policials, que van acabar amb la mort de tres joves negres.
Amb la representació d’un clar abús de poder, però mitjançant una genuïna utilització de tots els recursos cinematogràfics, podem veure l’interior dels personatges. En aquesta obra trobem els elements necessaris per anar més enllà dels fets concrets. Crec que amb la posada en escena, ens ajuda a entendre’n les parts, el context i el procediment judicial ocorregut a posteriori.
Com a apunt final ens transporta a l’interior de la seu judicial. Lloc on posteriorment, deixen impunes als executors del terror. Pel fet que, un jurat popular, dictamina que a falta de proves on sostenir la culpabilitat dels treballadors de l’ordre de l’estat, no els pot declarar culpables.
En aquesta colpidora història, servida com a docudrama l’espectador s’ubica en aquest escenari. On la por i la discriminació estan sense protecció i l’abús de poder queda lliure de càstig. Posant un cop més sobre la taula tots els elements per entendre, criticar i jutjar un procediment que pretén ser democràtic. Però que al meu entendre, lluny de proporcionar pau, sovint encobreix o eternitza situacions immorals o injustes.
Sense cap dubte aquest retrat, ens obliga a repensar com fer efectiu el repte de la justícia, on més enllà de la denúncia, hauríem de poder trobar mecanismes que permetin arribar més lluny que la mera representació dels fets, mitjançant canals com el cinema.

divendres, 22 de setembre del 2017

LA SEDUCCIÓN. "THE BEGUILED". Directora, Sofia Coppola.

L'ARMA CLAU DE “LA SEDUCCIÓN”, ÉS L'HUMOR. SOFIA COPPOLA DÓNA AL RELAT UNA FINA IRONIA QUE LI PERMET EVIDENCIAR LES CARÈNCIES SEXUALS I AFECTIVES DE LES SEVES PROTAGONISTES EN UNA ÈPOCA ON LES DONES NO PODIEN FER EXPLÍCITS ELS SEUS DESITJOS. 
Paraules d'Eulàlia Iglesias, en "Deseo y venganza", per la revista Caimán, juliol -agost 2017. 

Direcció, Sofia Coppola.
Guió, Sofia Coppola, segons una adaptació de la novel·la de Thomas Cullinan.
EUA, 2017.
Duració, 94 minuts.
Premi a la millor direcció, Cannes 2017.


Sinopsi
Any 1864. Guerra civil nord-americana, la tranquil·litat d'una escola de senyoretes de Virgínia es veu alterada per l'aparició d'un soldat ianqui ferit.
Remake de “El seductor” 1971, dirigida per Don Siegel i protagonitzada per Clint Eastwood.
Tret de Filmaffinity. 
Fitxa completa i crítiqueswww.filmaffinity.com/es/film493380.html


La directora, Sofia Coppola

NÚRIA opina.
Aquesta pel·lícula l'esperava perquè el cinema que fa la Sofia Coppola m'agrada molt.
Un conte moral o immoral segons com es miri... que, dóna molt de si i que ens permet parlar de molts aspectes de la naturalesa humana, per mi n'hi ha un que ha estat essencial i que m'ha cridat més l'atenció.
Un grup de dones autònomes abans i després de les circumstàncies que els ha tocat viure, guerra civil al sud dels EUA. El servei de la casa ha tocat el dos, perquè eren esclaus negres i ara elles, senyoretes acostumades a ser servides, hauran d'assumir totes les tasques de la casa. Ho faran, sense ni immutar-se, ni arrugar-se els seus bonics vestits, amb disciplina i abnegació com si ho haguessin fet tota la vida. Malgrat l'hostilitat masculina de l'exterior, elles viuen tancades en el seu espai i món que, està a l'empara dels possibles perills de fora. Malgrat això, algú es cola en aquest món i pertorba tota aquesta continguda pau i ordre femení. Si, però, quan el perill es fa evident, elles eliminaran l'enemic amb la mateixa fredor, pulcritud i ordre que regenten les seves vides, de la mateixa manera que han hagut d'acceptar els moments de penúria i escassedat que els ha tocat viure, sense ni una queixa i totes unides.
Molt interessant la interpretació que Sofia Coppola fa de la història des d'una perspectiva femenina i actualitzada, però d'unes dones del sud al S.XIX. Elles es protegeixen ferotgement d'un món exterior, perquè saben que en aquest, les dones sempre tenen les de perdre.
Una visió d'aquest món, retratada amb uns espais carregats de llums i ombres on els sentiments s'amaguen sota l'empara d'una sensualitat permesa, molt femenina, ritualitzada i disciplinada.
Molt bonica, suggerent i interessant l'atmosfera que crea que ens endinsa en el món dels sentiments i ressentiments que pot generar un mascle que entra en un món femení sense entendre'l gens i pensant-se que amb la seva arma de poder, el sexe, podrà conquerir-lo.
Un final femení i feminista, molt complaent per mi.
Una bona versió que, està molt bé no perdre's.

MARTINA opina.
Aquesta pel·lícula és un “remake” de la versió cinematogràfica de la novel·la de Thomas P. Cullinan amb aquest mateix nom. El que ens ubica en un internat femení durant la guerra civil nord-americana de l'any 1864.
Al meu entendre la seva, directora, Sofia Coppola, és especialment transcendent en parlar del rol de la dona, de la seva soledat, fortalesa i d'altres atributs inherents en la seva condició matriarcal.
En aquest cas, a més, ens endinsa en l’essència més pura d'aquest gènere, capaç de protegir fins i tot a l'enemic amb l'objectiu de guarir-lo fins que, pugui ser independent.
Amb un repartiment de luxe (Colin Farrell, Nicole Kidman, Kirsten Dunst, Elle Fanning..) i mitjançant la història d'unes protagonistes que es mostren sempre fermes, mantenint les bones formes, on cada una d'elles representa un caràcter diferent. Tot i les seves diferències i la situació de cadascuna que sense dubte té un rerefons obscur i malgrat la lluita visceral per la seducció que manté cadascuna d'elles, es fan costat en els moments més complicats.
A mi personalment m'agrada aquest tipus de cinema, on reconec que em fa sentir còmoda, el que tot estigui apamat, pensat perquè puguis anar encaixant les peces de l'entramat i ben treballat com a conjunt.
Per tant una bona història, un tractament de tots els recursos de les imatges, també de totes les altres arts, un transcórrer quasi teatral i una mirada en femení a l'interior de les coses que et permet entrar en el més enllà de tot plegat.
I per acabar, comentar que després d'aquesta versió, la que considero recomanable, comparteixo amb la Núria que cal buscar la versió de 1971 protagonitzada per Clint Eastwood i poder-ne fer una comparativa.

Àngel Quintana, Joanma Ruiz i Carlos Heredero ens parlen de "The Beguiled" al darrer Festival de Cannes: www.caimanediciones.es/cannes-2017-en-tiempo-real-la-opinion-de-la-critica/


divendres, 15 de setembre del 2017

VERÓNICA. Director, Paco Plaza.

EL GÈNERE de TERROR s'ha ENCARREGAT de FURGAR en les PORS MÉS IRRACIONALS de L'ÉSSER HUMÀ per EXTREURE D'ELL TOT el seu PODER SIGNIFICATIU.
Dit per Beatriz Martínez en la seva crítica de Verònica a Caimán Cuadernos de Cine, juliol-agost, 2017.

Guió: Paco Plaza i Fernando Navarro.
Duració, 105 minuts.
España, 2017.

SINOPSI
Inspirada en fets reals que van succeir al barri de Vallecas de Madrid, els anys 90.
Després de fer una ouija amb unes amigues, una adolescent, Verònica, se sent assetjada per nombroses presències sobrenaturals que, amenacen en fer mal a la seva família.


El director Paco Plaza.
NÚRIA opina.
A la Martina i a mi ens agrada variar de gènere- si és que ara es poden definir els gèneres tan nítidament com abans- i a vegades l'encertem i altres no, aquesta vegada és que, no. 
Aquesta és una pel·lícula amb un munt d'encerts i amb certes ambicions, però al meu entendre, la història no acaba de funcionar i acaba essent avorrida i poc creïble.
La idea de construir la història a partir d'un informe policial i acabar i començar la narració pel mateix lloc està molt bé, sobretot tenint en compte que el guió s'ha inspirat en fets reals. Però dins d'aquesta estructura tan marcada, ja que situa la narració d'allò que passa uns dies abans del desenvolupament final, té falles de canvi de subjecte que crec que distreuen i donen poca credibilitat a la història i a la manera de situar-la.
Al càsting de la protagonista, Sandra Escacena, crec que també és un encert, doncs és una noia molt guapa i fotogènica que, amb la llum, li permet al director aconseguir diferents registres psicològics de la seva cara. Però tampoc li acaben de treure el suc, i acaba sent una dramatització una mica rígida i amb pocs matisos.
Les localitzacions de la història i els seus escenaris també crec que són molt encertats i tanmateix la il·luminació que li donen, per crear un clímax en uns moments determinats. 
A banda d'això, tot plegat no acaba de funcionar i resulta un producte que, a mi, no m'ha acabat de fer el pes, tot i la bona predisposició que tenia d'entrada. Potser, hi hauran persones que els agradarà... perquè és un film que té moltes qualitats.

MARTINA opina
El gènere de terror sempre m'ha semblat un vessant del cinema molt interessant. Mitjançant la representació d'un escenari, on passen situacions que posen a l'espectador en situacions extremes, et pots traslladar a un univers on les sensacions poden ser molt intenses, sense necessitat realment d'haver de passar per allò.
Aquest director fins ara, ens havia aproximat la por a casa nostra, amb les tres pel·lícules de REC. En aquesta trilogia, situada al centre de Barcelona, ens ubicava en el caos d'un escenari proper, desconegut i força verídic. Això, des de la meva experiència, ho havia fet tot més emocionant però, a més el format i la temàtica també m’havien semblat de caràcter innovador. En definitiva, crec que tant la Núria com jo que havíem gaudit de la sèrie que aquest artista fins ara havia creat, motiu pel qual vam seure a la butaca, amb unes expectatives ben altes.
Però en el meu cas, en aquesta ocasió no puc dir que hagi tingut una experiència positiva. Reconec que l'ambientació dels anys noranta m'ha semblat molt adequada, el fet d'entrar dins del món dels infants en la narració, també ho puc trobar original i la protagonista té un guapo ideal pel paper que representa. Però, la pel·lícula en si, l'he trobat totalment banal, pretensiosa i plena de missatges que, des del meu punt de vista són, fins i tot, políticament incorrectes.
Per començar, parlo de com m'ha semblat que comparava una situació anormal i misteriosa amb un possible brot psicòtic d'una adolescent desequilibrada. O, potser ha sigut causa d’un ritme discontinu, que m’ha desconnectat del fil narratiu. Ja no ser si era una dosi de cinema de terror o una història que tractava d’una situació personal complicada, amb una aura paranormal. Tal manera un retrat d’una família humil, desbordada i una adolescent que, per mitjà d'un joc, busca el més enllà o noves experiències, portades a un espai desconegut.
No ho tinc clar, potser sóc jo, però per una cosa o l'altra estava irritada quan he sortit del cine i sense ganes de pensar massa en el perquè de tot plegat. Només puc dir que, a mi no m'ha agradat.

BEATRIZ MARTÍNEZ, interpreta.
(...) En Verónica, Paco Plaza parteix d'un fet real succeït a Vallecas als anys 90 per configurar un conte de terror a mig camí entre el gòtic costumista i el giallo més estilitzat formalment que, utilitza l'element ocultista i el relat de fantasmes per parlar de l'adolescència i de la por a créixer per una noia ofegada per un seguit de responsabilitats que l'amenacen de quedar empresonada en una maduresa prematura, en la que ella, es nega a sucumbir.
Interpretació feta per Beatriz Martínez en la seva crítica de Verònica a Caimán Cuadernos de Cine, juliol-agost, 2017. Adaptació i traducció pròpies.

BEATRIZ MARTÍNEZ, fa una crítica molt positiva.
(...) Plaza traça amb exquisida minuciositat l'ambient de l'època i l'impregna de sabor i autenticitat per mitjà de detalls que converteixen a Verònica en una obra única i profundament personal.(...)
(...)Verònica és una obra important dins del fantàstic espanyol recent que, ens pot remetre en format a altres títols estrangers, però que en cap cas es desvincula de qualsevol tipus de referència, gràcies a la singularitat del seu estil i la seva potent idiosincràsia.

Informacions interessants sobre l'origen i gestació de la pel·lícula: 
elpais.com/cultura/2017/08/24/actualidad/1503586734_580992.html

Fitxa, tràilers i crítiques a Filmaffinity: 
/www.filmaffinity.com/es/film716361.html

Molt, molt interessant entrevista curta- 8 minuts-  amb Paco Plaza:


Filmografia de Paco Plaza:

Biografia de Paco Plaza:

diumenge, 3 de setembre del 2017

EN LA VIA LÁCTEA. Director, Emir Kusturica.

Director i guió, Emir Kusturica
Serbia, Gran Bretanya, EUA, 2016.
Duració, 125 minuts.

KUSTURICA SEGUEIX PREFERINT LA FESTA AL DRAMA, LA INGENUÏTAT AL CINISME I PER DESCOMPTAT, L'AMOR A L'ODI.
Paraules d'en Jonay Armas en la seva crítica a Caimán Cuadernos de Cine, núm. 62, juliol agost.

SINOPSI
Primavera en temps de guerra, cada dia un lleter travessa el front esquivant les bales, per tal de portar aquesta apreciada mercaderia als soldats. Estimat per una jove noia del poblat, tot sembla seguir el seu curs, fins que, un dia arriba una misteriosa dona molt bonica al poblat i tot es destarota. Així començarà una història d'amor prohibit i apassionat que portarà a la parella en un seguit d'històries fantàstiques i perilloses. El destí els ha unit i ningú ni res podrà separar-los. Basada en una idea d'un curt pensat per ell mateix, per una pel·lícula en episodis, Words With Goods.
Tret i adaptat de Filmaffinity.


El director i actor Emir Kusturica.
NÚRIA opina.
A les que ens agrada el cinema d'en Kusturica, no enteníem que havia passat amb un director en plena maduresa i que no estrenava cap pel·lícula... deu anys, són molts anys per no pensar o pensar un film.
Doncs sortosament torna a convocar-nos perquè ens deixem embolcallar per una història romàntica, carregada d'imaginació i d'un panteisme- materialista on els animals a part de la seva bellesa i el seu possible simbolisme han de sobreviure en un món on els dits humans hi han introduït elements nous que algunes vegades els complica la vida i altres, els hi facilita...
Aquesta és una d'aquelles històries que està tan carregada elements per observar i significar que, es fa difícil no descobrir-ne un de nou cada vegada que, ho recordes o en parles.
Una pel·lícula sèrbia amb un rerefons de la guerra que ens destaca l'absurditat de la guerra per qualsevol que, allò que vol és poder viure.
La crítica en general, ha deixat malament la pel·lícula. Però jo, he gaudit veient-la i no m'ha decebut gens, tot i que en algun punt, com la persecució per part del grup paramilitar pel riu, se m'ha fet una mica llarga. Però tampoc ser si era per la longitud del tram o perquè al cine hi feia massa fresqueta...
La recomano per tots els que els agrada el Kusturica, naïf, romàntic, innocent i festiu i volen passar una estona agradable gaudint de la història i d'uns paisatges de Sèrbia molt bonics.

MARTINA opina.
Feia 8 anys que els fans d'aquest director, pel meu gust d'un caràcter únic, genial i somiador, no érem delectats amb cap obra nova. En aquesta pel·lícula, la personalitat d'aquest artista torna a brillar i ens torna a recordar que tot el que fa porta una empremta molt particular.
Ens explica una història d'amor incorporant música, colors, festa i una trama de fantasia en un món amb guerra. Un entorn social hostil però on mitjançant molts elements simbòlics ens submergim de ple en entorn caòtic d'aquest carismàtic personatge.
A mi, em sembla una pel·lícula que va lenta, per poder entrar en la bellesa de cada una de les escenes, que crec que estan molt ben ideades i calculades.
Ens situa en la Sèrbia rural, on la naturalesa que rodeja una societat dolguda per la incessant violència, significa una fantàstica síntesi de la lectura del director, de la salut política en aquell entorn.
A mi personalment, m'ha agradat que el protagonista sigui el mateix Kusturica, però penso que pot ser que sigui perquè m'ha fet especial il·lusió retrobar-me amb una obra seva, i el fet de tenir-lo en escena crec que, per mi, ho ha fet encara més especial. Les dues dones protagonistes són un símbol de bellesa eterna.
He vist que la crítica ha atacat durament en contra d'aquesta paròdia i m'ha fet pensar en dues coses. La primera és que, el fet que de haver tardat tants anys a fer quelcom, potser la reacció ara és revulsiva, ja que s'han creat masses expectatives. També en com, contra gustos colores, ja que realment jo crec que totes i  cada una de les seves obres tenen un estil tan propi i genuí, que per tant, pot ser que encaixi o no, amb els teus estàndards de bellesa, qualitat i/o diversió.
Per mi una oda a l'amor, però sobretot un reclam a viure tot somiant, entre naturalesa, ritmes i un entremat de paròdies ben animat. En definitiva, un plaer per tots els sentits!