dissabte, 30 de març del 2019

DOLOR Y GLORIA. Director Pedro Almodóvar.


PEDRO ALMODÓVAR DESPLEGA AQUÍ UN AGRE I POLIÈDRIC RETRAT D'UN CINEASTA EN CRISI QUE S'OBRE EN CANAL DAVANT DELS ESPECTADORS.
Paraules de Carlos F. Heredero, en el seu article, “Dos películas en una” per la revista Caimán Cuadernos de Cine, de març de 2019. Adaptades i traduïdes per l'editora del blog.



Director i guionista, Pedro Almodóvar.
España. 2019.
Duració, 108 minuts.

SINOPSI
Salvador Mallo és un director de cinema madur i en crisi creativa i existencial que, va tenir els seus moments de glòria. Fa un recorregut pels moments primordials de la seva vida, des de la infància, passant per la joventut, fins al moment actual. La seva crisi creativa esdevé el fet essencial a la seva vida i l'escriptura el salvarà...


El director Pedro Almodóvar.
Almodóvar dibuixat per mí.
Almodóvar ens dóna pistes sobre la relació de Salvador Mallo amb ell:

NÚRIA opina.
Vaig recomanar aquesta pel·lícula a una bona amiga meva. La va anar a veure i em va enviar un whatsapp que deia:
Avui he vist la peli de l'Almodóvar i ho sento noia, però no m'ha dit res.(...)
No entenc què li has vist...
Ja m'ho explicaràs?
Les paraules de la meva amiga m'han creat un dubte sobre el valor real i universal de la pel·lícula i he començat a pensar i a fer-me preguntes:
En veritat aquesta pel·lícula és bona i està bé, o jo professo tal devoció per l'Almodóvar que, tot li trobo bé?
És una pel·lícula que agradarà?
Agradarà només a aquella gent que, sempre ens ha agradat l'Almodóvar?
La primera cosa que cal aclarir és que no totes les seves pel·lícules m'han agradat amb la mateixa intensitat. De la seva primera filmografia quasi totes les trobo fresques, provocatives, coloristes i amb una estètica kitsch que, ja és una provocació per ella mateixa. En aquestes, utilitza el llenguatge cinematogràfic amb una aparent espontaneïtat i atreviment que tenen quelcom d'innovador.
Totes elles, amb un punt agredolç molt interessant.
Ara més que mai penso que les seves temàtiques eren trencadores i subversives.
Estic parlant de, Pepi, Luci, bom y otras chicas del..., Laberinto de pasiones, Entretinieblas, ¿Que he hecho yo para merecer esto?, Matador.
De mica en mica el director va perdent en frescor i espontaneïtat, per fer un cinema més elaborat, amb uns guions més pensats i rodons i una depuració dels elements cinematogràfics més acurada.
A poc a poc guanya en destresa i va perdent espontaneïtat i humor, per anar aprofundint en el fons d'allò què vol explicar. A partir d'aquest moment les seves pel·lícules sempre estaran bé, sap fer cine, l'altra cosa serà que, agradin a tothom que les veu.
Alguns diuen que troben els seus temes recaragolats i que parteix d'una temàtica i neures que, no interessen...
Cert, ja que penso que, totes les obres artístiques, o amb voluntat de ser-ho, parteixen de les neures vitals dels seus autors o autores. Fins i tot les d'encàrrec que, crec que n'hi ha moltes en la història de l'obra artística, l'autor se centra amb allò que creu primordial i així imprimeix el seu estil.
Les darreres pel·lícules de l'Almodóvar són un exemple de com fer bon cinema, bones pel·lícules, encara que naturalment i insisteixo, et puguin no agradar, o hom pot considerar que, els temes de què tracten no són del seu interès en aquell moment o sempre.
A mi em va passar amb “Los amantes pasajeros” que és l'única pel·lícula dels deu darrers anys que no he vist la primera setmana de la seva estrena. Després la vaig veure en el “Cinema a la fresca” del poble i vaig riure força i vaig pensar que tenia la seva gràcia...
Dit això, passo a explicar perquè m'ha agradat aquesta pel·lícula i perquè em sembla que és una bona pel·lícula. Considerant però que, no és la història de la seva vida, sinó que és una ficció en la qual podem trobar moltes analogies i referents de la seva història, però fins i tot això, ho podem qüestionar.
Tot art considero que és un artifici a la recerca de la veritat. Ara i avui, cadascú busca la seva veritat i aquest és el problema. Així i tot, hi ha històries individuals que ens remeten a veritats més amplies que, tots o molts ens hi podem sentir identificats.
Crec que l'art pot ser la recerca de la veritat per mitjà de l'obra.
I és en aquest sentit que, tant és la història que l'obra ens explica si aquesta està ben feta i és sincera. I aquí tenim una nova paradoxa real però discutible: l'art com artifici per buscar la veritat?
La paradoxa de l'artifici ens ha portat actualment a buscar més la cosa bonica que, el que és veritable i vell.
Però molts, ahir i avui ho intenten i ho han intentat com, Louise Bourgeois, Anselm Kiefer; Willem de Kooning, Max Beckman, Claude Denis, Pedro Almodovar i molts d'altres... sortosament.
Un altre factor determinant per gaudir d'una obra artística, és l'encarament que hem de fer de les qualitats intrínseques d'aquesta, amb els nostres gustos i en el nostre moment vital.
Poder y gloria”, el meu entendre, té moltes qualitats intrínseques: un bon guió, una bona posada en escena d'aquest, una llum molt ben utilitzada com element essencial narratiu; uns bons actors, un xic de sentit de l'humor, que serveix per desdramatitzar, això tan seriós que és la vida. I, per finalitzar una reflexió sobre quines coses poden determinar més o menys la nostra vida: la vivència de la nostra infantesa, el descobriment del desig i el sexe, les primeres experiències sexuals i l'amor, les relacions, la més o menys importància que li donem al cos i a la salut, com sabem gestionar les nostres pors, la soledat, els buits existencials, que fem o no fem a la vida per transcendir- i aquí entra el procés creatiu- i com portem la nostra por a la mort.
És en aquesta dimensió del què he captat d'aquesta pel·lícula que, n'he pogut gaudir i he pogut empatitzar i simpatitzar amb el personatge, fins a tal punt que quan s'ha acabat la pel·lícula, m'he sentit defraudada, ja que, m'hauria agradat que hagués continuat una estona més.


MARTINA opina.
Per començar l’estil d’aquest director, amb els anys, vaig constatant que s’ajusta plenament als meus gustos. Per tant, ja he anat a veure aquesta pel·lícula, amb il·lusió. Tot i això, reconec que mantenia certes reserves en relació al guió, doncs em feia pensar que si era massa auto referent, potser em quedaria lluny.
Havia llegit alguna cosa en la línia que la temàtica girava entorn de la por a decadència o a la vellesa com a tal. Potser ho tracta, indirectament quan un fa de narrador és molt probable que porti al relat aquelles coses que li ocupen el seu pensament, tot i això crec que en aquest cas, és un apropament molt higiènic al món intern d’algú. Qui inevitablement doncs té una edat determinada i viu en un context concret.
M’agrada molt l’univers pintoresc on passa tot, amb personatges plens de matisos i amb un fons infinit. Un divertiment, un joc constant d'irona i com no, sempre tot portat al límit.


Filmografia del director:

Més informacions del film:





diumenge, 24 de març del 2019

MAYA. Directora, Mia Hansen-Love.


(...) LA MIRADA DE LA CINEASTA S'ESFORÇA PER FER VISIBLE UN PROCÉS INTROSPECTIU QUE POSA EL SEU FOCUS EN L'AMOR. (...) ENFOCAMENT QUE SEMBLA VOLER CONSTATAR QUE, LA SALVACIÓ ES TROBA QUAN SE SAP A QUI ESTIMAR.
Paraules de Cristina Aparicio, en la seva crítica “Heridas abiertas”, per la revista Caimán Cuadernos de Cine, de març de 2019. Selecció i traducció pròpia.

Mia Hansen-Love.
França, Alemanya, 2018.
Duració, 107 minuts.
Premi, Festival de Sevilla 2018.


SINOPSI
Tres periodistes francesos són segrestats a Síria per extremistes islàmics. Quan alliberen a dos d'ells, el més jove Gabriel, torna a París. Allà el retrobament amb la seva vida d'abans se li fa difícil i decideix viatjar a l'Índia on havia viscut amb els seus pares en una època de la seva vida, i on encara té una casa a Goa.



La directora Mia Hansen-.
NÚRIA opina.
L'aposta per aquesta pel·lícula ha sigut motivada per la directora Mia Hansen-Love, em semblava prou interessant l'aposta i el plantejament que fa en la seva anterior pel·lícula “l'Avenir”, traduïda com El porvenir.
La posada en escena d'una possible crisi existencial d'un periodista de guerra, jove i guapo, després d'haver estat alliberat d'un segrest per part d'extremistes islàmics, m'ha semblat absolutament insubstancial.
Crec que aquest l'adjectiu és el que defineix millor allò que penso d'aquesta pel·lícula, no m'ha semblat ni bé, ni malament, ni res, simplement m'ha semblat intranscendent i sense substància. Això sí, amb uns protagonistes masculí i femení molt guapos i amb uns plans de les seves cares molt pensats i bonics, però pel meu gust, força inexpressius.

MARTINA opina.
M’agrada quan no trio la pel·lícula que anirem a veure i em limito a seure a la butaca sense cap prejudici. Al meu entendre això pot afavorir deixar-se únicament conduir pel relat, sense expectatives. Tot i que reconec que en aquest cas, quan la Núria va suggerir aquesta tria, ja n’havia llegit entre línies la pertinent crònica en el resum de les estrenes de la setmana i no em semblava especialment atractiva.
Francament m’han sorprès algunes coses, però potser la que voldria resoldre, és que no em queda clar, com aquest, pot ser un relat fet per una dona actual. Potser encara estic sensible, tocada per les necessàries reflexions requerides darrere del 8 de març, que em recorden el desafiament necessari a determinats enfocaments culturals.
En primer lloc, puc dir que el primer que va passar-me pel cap, pel relat lineal i dirigit clarament amb voluntat de mantenir-te atent, era que estava davant d’un film tipus Walt Disney. És a dir, amb un guió redactat amb un ritme concret i fet a consciència. Amb un missatge final i amb unes conclusions preteses darrere la història.
Personalment el que sempre m’ha semblat interessant o si més no maquiavèl·lic del model citat, és la muntanya russa emocional deliberada per la qual et volen conduir els autors. Un trajecte consistent en tocar la fibra de l'audiència a l’inici, fent-los generalment més empàtics amb els protagonistes des del principi, perquè pateixen una situació traumàtica o tenen una realitat diferent. Posteriorment el fil conductor consistirà en simplement anar construint un entramat en relació al que li ha passat als personatges.
En resum, a prior t’has acostat al nucli d’on et volen fer centrar l’atenció, perquè t'han fet sentir pena. Motivant el teu interès a entendre millor que ha passat. Vull dir, potser sí que es tracta de cinema de manual d’escola de cine, fet amb la intenció que no et perdis en la narració i buscant jugar amb els sentiments dels espectadors. Així i tot, el que “no m’acaba de”... en aquesta obra, sense una línia clara, és que el final no m’ha quedat clar, si havia vist una història d’amor, la d’un occidental viatjant després d’haver patit una situació traumàtica o la d'un retrat d’un periodista de guerra.
En segon lloc, la desacomplexada tria de dos actors molt guapos, units per una aventura amorosa, a prior reconec que m’ha pogut induir a vestir-ho tot plegat de glòria. Però finalment s’ha acabat convertint en quelcom que m’ha irritat. Un relat a l’estil “Lolita” però sense pretendre buscar el fons filosòfic d’aquest amor. M’ha semblat un desencert cap al respecte a la dona, la seva igualtat i emancipació. Ella és una noia molt jove, que pateix perquè s’enamora d’un noi a qui comprèn tots els seus mals, el cuida incondicionalment i no li retreu que l’hagi ferit, ja que, el seu desig la pot.
En tercer lloc, sincerament m’horroritza pensar que potser aquesta proposta agradarà com a entreteniment. Per mi una clara visió del món occidental, que justifica el privilegi dels que vivim al cantó adequat del planeta, podem viatjar i saltar a realitats diferents sense quasi pagar-ne un cost, i tot plegat des de la supèrbia. A mi personalment no m'entreté veure el que m’envolta amb ulls únicament d'espectadora. Vull dir, que quan vaig al cine rai, és al context on fer-ho. Però em sembla inquietant que es pugui parlar de les desigualtats, les víctimes del conflicte bèl·lic, la falta de salut democràtica o del mal del turisme en els països en desenvolupament, com a pura escenografia d’una història que no va amb tu.
En resum, pel meu gust, una opció totalment mancada de sensibilitat i gens recomanable. Tot i que durant l'experiència reconec que l’he engolit sense problema, he estat connectada fins que s’ha acabat i encara he pogut fer un comentari simpàtic, amb uns companys amb qui ens hem trobat a la sortida.


CRÍTICA d'en Tomás Fernández Valentí amb la que, comparteixo opinió.
Maya és una pel·lícula interessant, encara que de vol curt: tot el que proposa, i quasi tot el que suggereix, es troba esbossat en tres bons instants que ja he comentat. La resta encara que, correcte, no arriba ser en cap moment apassionant. Resulta d'agrair que Mia Hansen-Love no caigui en la temptació d'allò turístic quan la seva càmera mostra, amb la naturalitat a la que ens té acostumats, els bonics llocs indis que els protagonistes visiten en el viatge que realitzen junts en últim terç del relat. Però es troba a faltar una mica més de carn en els seus 107 minuts, els quals no és que pesin en absolut, però tampoc estan en absolut a l'alçada dels seus millors instants.
Crítica de Tomás Fernández Valentí, “Paréntesis indio”, escrita a la revista “Dirigido por...” de març de 1019.

Si voleu llegir l'article complet, el trobareu en aquesta revista:



dissabte, 16 de març del 2019

LE LIVRE D'IMAGE. "EL LIBRO de las IMAGENES". Director, Jean-Luc Godard.

DEFUIG LA NARRATIVA I LA LINEALITAT A L'IDENTIFICAR QUE AVUI MÉS QUE MAI LA NOSTRA EXISTÈNCIA ESTÀ REGIDA PEL CAOS.
És la mateixa intoxicació dels mitjans- fins i tot el cine- la que imposa aquest estat sense rumb i per això es fa imprescindible desplegar un majestuós arsenal d'imatges, perquè cadascú construeixi el seu significat intransferible.
Paraules d'en Javier H Estrada en el seu article “El libro de imágenes”, per la revista Caimán Cuadernos de Cine, febrer de 2019. Traducció meva.

Director i guió, Jean-Luc Godard.
Assaig documental.
França, Suissa 2018.
Duració, 90 minuts.
Premis, Cannes 2018, Palma d'Or.


SINOPSI

Imatges, silencis, referents, paraules, so... tot per configurar un discurs en cinc capítols. Primer: remakes .Segon: Las veladas de San Petersburgo. Tercer: trens. Quart: El espiritu de las leyes. Cinquè: La regió central, Aràbia. Tot conflueix en l'amor que hi ha entre un home i una dona.




El director, Jean-Luc Godard.
Filmografia de Jean-Luc Godard:
https://www.filmaffinity.com/es/search.php?stype=director&sn&stext=Jean-Luc%20Godard

NÚRIA opina.
Cal considerar que aquesta obra no és un documental sobre la imatge pròpiament dita, és un assaig sobre la imatge que, pel que fa al compendi particular de l'autor, podem anomenar-lo llibre.
És amb la presència d'aquest registre que hem de mirar el film. Com que és un assaig que no té notes a peu de pàgina i té uns referents intel·lectuals molt potents, el millor que es pot fer és mirar-lo tal qual i sense prejudicis i obertament i a veure què passa?
Després i en tot cas i si és del nostre interès, se'n pot fer una segona visió i aquesta vegada podem anar ben carregats de possibles informacions que ens ajudaran a captar essència del seu contingut i podrem apreciar tot el seu valor.
En la línia del que exposat estic en la fase dos i hauria de tornar-la a veure per poder apreciar tots els seus valors que, crec que els té.
He pogut apreciar una gran llibertat discursiva d'utilització de la imatge i el so. Un discurs articulat amb un ordre que aparentment pot semblar caòtic, però que té el seu ordre, articulat per la visió personal i subjectiva d'en Godard. M'ha suggerit moltes coses entre elles que, en aquests moments la imatge s'està desmaterialitzant de tal manera que el seu valor dura un instant, moltes vegades aquest ens és impossible de captar i retenir per la seva immediatesa.
Molt interessant com a experiència creativa i de reflexió sobre el moment.

MARTINA opina.
Personalment em declaro no apte, per tenir una opinió ferma sobre la meva experiència veient aquest film, però tot i això, intentaré fer-ne la meva crònica...
Puc dir que en tot moment he sigut conscient, que el narrador et voldria conduir per unes reflexions, a les que m'ha costat entrar.
Tot i que, segurament superficialment, també li he donat forces voltes al tema central. Darrerament el tema del valor de les imatges em fa ballar el cap. M'agrada divagar en com aquest llenguatge visual, condiciona la socialització o inclús com ens fa que construïm la realitat.
No me n'exculpo, per segurament no estar al nivell intel·lectual d'aquesta figura del gènere cinematogràfic, però encara no he aconseguit connectar amb cap de les seves obres.
Potser surto de treballar amb el cap cansat i com a dinàmica que gaudeixo, si no puc sucumbir en la història que hem triat per la nostra trobada de mare i filla, per mi una sessió de cine es pot convertir en un espai higiènic de socialització en silenci. Gaudint del nostre temps compartit però sense esforçar-me per connectar i deixant que les imatges em distreguin sense portar-me enlloc.
Vull dir, que no tinc massa a opinar, però que en qualsevol cas, no puc pas considerar l'experiència com a negativa.

Aquí trobareu opinions diverses i discrepants sobre el valor d'aquest film:
https://www.filmaffinity.com/es/film776215.html

diumenge, 10 de març del 2019

GREEN BOOK. Director Peter Farrelly.


LES LLIÇONS DE NATURALITAT A L'HORA DE MENJAR QUE, DÓNA TONY A DON, CONTRIBUEIXEN AL CARÀCTER DE FAULA ELEMENTAL, NOBLE I ALLIBERADORA QUE TÉ AQUEST FILM.
Paraules de Diego Salgado escrites a la seva crítica al Dirigido por... febrer 2019.

Guió, Peter Farrelly, Nick Vallelonga, Brian Hayes Currie.
EUA, 2018.
Duració 130 minuts.


SINOPSI
Anys 60 Tony Lip (Viggo Mortensen), és un aspre italoamericà de Bronx que, és contractat com a xofer del virtuos pianista negre Don Shirley (Mahershala Alí). Junts faran una gira de concerts pel sud dels EUA, on Toni haurà de considerar les indicacions del “Green Book”, una guia que indica els pocs establiments on són acceptats els afroamericans. Són dues persones que hauran de fer front al racisme i els prejudicis, però a les que el destí unirà, obligant-los a deixar de costat les diferències, per sobreviure i prosperar en el viatge de les seves vides.
Tret i traduït del Filmaffinity.


El director, Peter Farrelly.
GESTACIÓ, ORIGENS I TÍTOL.
S'inspira en fets verídics transformats en guió pel fill d'un dels protagonistes, Nick Vallelonga.
En aquest film el que contracta xofer és en Don un reputat pianista negre que el 1962 vol emprendre una gira pel Profund i racista Sud, pel que li fan falta dues coses, seguir fil per randa els consells de les guies Green Book, elaborades entre 1936 i 1966 per un carter novaiorquès Victor H. Green, per facilitar als afroamericans circular i allotjar-se en els EUA de la segregació racial i contractar per a la seva seguretat un conductor i guardaespatlles blanc que resultarà ser Tony Vallelonga (Viggo Mortensen) italoamericà establert en el barri novaiorquès del Bronx.
Informacions tretes de la crítica al film feta per Diego Salgado i publicada a la revista Dirigido por... de febrer de 2019. 

NÚRIA opina.
Una pel·lícula concebuda per distreure, amb un fons crític i positiu, sobre la possibilitat de l'ésser humà d'aprendre a través de l'experiència. A tots aquests ingredients, cal afegir un sentit de l'humor irònic i ja tindrem servit un menú per anar-se a distreure una estona al cinema, amb un producte cinematogràfic que superi el control de qualitat exigible, sense ambigüitats, ni complexos, ni pretensions.
Una bona opció, amb lliçó moral, contra els prejudicis. Coneixement i tracte sense reserves; les idees preconcebudes sobre els grups humans, a les escombraries.

MARTINA opina.
La sensibilitat, sentit de l’humor i profunditat en la qual tracta el tema entorn de la història que explica aquesta obra, són els ingredients, que pel meu gust la fan imprescindible. Però a més, té un repartiment de luxe i crec ens trasllada a una realitat que, tots hauríem de conèixer i reflexionar-hi.

Un guió ben treballat, el qual redueix de manera molt afinada el perímetre del centre on vol posar l'atenció.

Una aposta per construir entorn de la pregunta que ens hauríem de fer, per confrontar-nos al desafiament de dialogar, amb la purga discriminatòria. Un enfocament irònic, molt refinat i el que m’ha fet sentir ben a prop de tot el que passa en la trama.

Una història basada en fets reals, el retrat d’un artista, la fotografia d’un moment, on l’art era una delícia només a l'abast de molt pocs.

Els dos protagonistes oposats han de recórrer plegats l'Amèrica profunda. Per una banda, un italià del Bronx, amb caràcter de felí i qui farà de xofer en una gira musical. Per l’altra, el virtuós pianista Shirley, qui pateix el fet de no pertànyer a cap col·lectiu social.

Els dos homes aparentment oposats, abans de partir, s’han hagut de fer amb la imprescindible guia que recollia aquells allotjaments on les persones de color podien anar i el nom de la qual anomena aquesta obra.

La història narrada ens ensenya una realitat complexa, amb personatges sofisticats, els qui a priori connecten de manera forçada. Però els que acaben compartint converses sense residu i sent molt bons còmplices. Els uneix una cosa força banal, tots dos tenen molt clar que són part d’un equip o comunitat de guanys, la que només obtindrà els diners pactats si arriben al final del seu viatge plegats.

La fitxa del Verdi té informacions sobre el transfons de gestació del film, molt interessants:
http://fitxes.cines-verdi.com/pdf/greenbook_bcn.pdf