THE GRANDMASTER. Director, Wong Kar-Wai

El director, Wong Kar-Wai

Núria opina. THE GRANDMASTER

El dia que vaig veure el tràiler d'aquesta pel·lícula al cine, li vaig dir a la Martina que, aquesta seria la propera que aniríem a veure.

No recordava el darrer film que havia vist d'aquests director, 2046, que no em va deixar indiferent i de la que encara resten algunes imatges en la meva memòria, tot i que tinc una certa confusió mental, respecte a la història que explicava.

Amb aquesta m'ha passat una cosa semblant, en la meva memòria no hi ha el record d'una història lineal i cronològica, només hi ha un fort impacte emocional produït per les imatges d'aquesta història, que són extraordinàriament belles.

Les tècniques marcials, el Kung-fu com arbre principal i la seva branca, el Wing Chun, practicada sobretot en aquesta narració, no són res més que molt bones excuses per parlar-nos de la recerca impossible d'un temps perdut, per mitja dels retalls que les emocions van deixant en la nostra memòria, d'una història d'amor platònic dels dos protagonistes, Gong Er i Ip Man.

La vertical i l'horitzontal són els dos elements estètics que articulen la narració. La narració funciona com un fresc obert amb diferents escenes, on cada pla explica quelcom en relació a un altre pla que, no tenen perquè estar articulats linealment.

La veu en off ens remet a una memòria literària dels records, ens ajuda donar sentit a allò que passa per davant dels nostres ulls i es converteix en emocions.

La història del cinema actual, ens té força desacostumats a un tipus de cinema que, cal l'entrega total de l'espectador a una experiència nova, mentre veu la pel·lícula i després.

Cinema art que, explora l'esperit humà en forma de catarsis.

No us la podeu perdre, llenceu-vos a l'aventura sense prejudicis, s'ho val.

Martina opina. THE GRANDMASTER

Aquesta obra del gran geni de l'estètica Wong Kar Wai, narra la vida del mestre de Kung Fu, IP Man, qui fou el mestre de Bruce Lee. Està seleccionada com una de les nou possibles aspirants al Oscar per la millor pel·lícula estrangera.
Per qui vulgui saber-ne més li recomano un bon article que explica les diferencies entre les 3 versions que s'han estrenat d'aquesta mateixa pel·lícula que, el seu creador ha trigat 3 anys en acabar. 

Aquesta, la trobareu a Caiman Cuadernos de Cine:https://www.caimanediciones.es/the-grandmaster-diferencias-entre-la-version-china-y-la-version-europea/

Diuen que, els personatges fan tot el possible per poder trobar la pau interior, la serenitat i la felicitat. En aquesta història, trobem perfectament retratats els caràcters que representen aquesta recerca del sentit de la vida.

Una obra d'una bellesa extrema, amb molta acció, simbolisme i varies lectures, per tots els gustos. Per mi un plaer haver-me perdut entre el món de la filosofia del Kung fu, la historia del rol de les grans figures d'aquesta art marcial durant l'era prèvia a l'ocupació del Japó (1937-1945), el qüestionat paper d'una dona en una societat que la manté a l'ombra, els processos d'aprenentatge...etc.
Sens dubte opino que, l’experiència val la pena, ja que, una vegada més, m'ha suposat veure una peça d'art posada en la gran pantalla.

NYMPHOMANIAC. Director, Lars Von Trier

El director, Lars Von Trier

 

Núria opina. NYMPHOMANIAC

Les pel·lícules de Lars Von Trier, no deixen mai indiferent, sempre sorprenen per alguna cosa o altra.

Aquesta, forma part de les que sorprenen. Sorpren pel tema, la nymphomania que, segons la definició més popular i moralista, li correspondria a una dona deboradora d'homes. Treient-li la basant moralista, podríem dir que, és una dona insatisfeta del que el sexe li aporta que, va buscant satisfer la seva necessitat, tot cercant noves experiències.

La que aquí ens ocupa, des de que ha començat a practicar sexe, no hi ha trobat cap satisfacció.

M'agrada la manera com la història està narrada, en forma de records que la dona que ha viscut les experiéncies, li va explicant a un home gran que l'ha recollit del carrer, com un conte de contes, com a les Mil i una nits o els contes de Boccacio. La dona, va donant a la seva narració un caire moralista i l'home que l'escolta li treu tota la càrrega moral i la situa al territori de l'experiència de la que se'n pot treure molts aprenentatges, sobretot si se'ls compara amb altres camps, com pot ser la pesca amb canya o la música polifònica.

Una pel.lícula tendra, bonica i interessant.

…, i com diu Stellan Skarsgärd, no és una pel:lícula per masturbar-se.

Us la recomano.

Martina opina. NYMPHOMANIAC

Aquesta pel·lícula dirigida pel controvertit autor de culte Lars Von Trier ens situa en una realitat freda, dramàtica i de difícil digestió d’una dona amb el sexe.

Al meu entendre es tracta d’un treball artístic, ja que aquesta obra constituïda per dos volums, ha tingut una fase prèvia a l’estrena. En aquesta i suposo que amb la intenció d’anar creant espectatives, s’han posat a la xarxa capítols de parts d’aquesta, i ha engegat un diàleg entorn a la seva temàtica.

Personalment m’ha semblat una drama, sensible i caracteritzat pel seu afany de ser conflictiu, potser perquè a mi personalment m’ha creat ganes de veure’n la segona part i m’ha remogut les entranyes, en quan a, qüestionar-me quin valor té el sexe en la societat actual.

No obstant, m’ha semblar un xic lenta i comparteixo l’opinió d’alguns que, diuen que no els ha impactat més enllà del que pugui suscitar la pròpia historia, d’un personatge amb rerefons obscur. Un seguit de vivències d’una dona que, narren la fredor de la seva relació amb el sexe.

INSIDE LLEWYN DAVIS. Director, germans COEN

Joel i Ethan Coen

Núria opina, INSIDE LLEWYS DAVIS

 

En una entrevista que he llegit dels germans Coen amb motiu de l'estrena d'aquesta pel·lícula veig que diuen coses molt interessants per poder entendre el tipus de cine que els agrada fer. En primer lloc, diuen que no entenen com són considerats “outsiders”, ells es consideren part de l'establishment, ja que, no tenen problemes per trobar finançament per les seves pel·lícules i els actors famosos volen treballar amb ells, encara que sigui a un preu molt més ajustat de la seva cotització habitual.

No els interessen els diners ni els luxes. Assumeixen com a seves totes les pel.lícules les bones, les menys bones i les dolentes. Allò que no volen de cap de les maneres és començar a fer” bodrios” per tal de poder pagar els seus deutes.

Un altre detall, molt important és que, els interessen les històries de perdedors perquè les consideren molt més interessants.

Un cop dit això, podem començar a parlar de la seva darrera pel·lícula que està inspirada amb un cantautor de mùsica folk song, Davew Van Ronk, un dels mentors de Dylan que es va quedar sota l'ombra del Gasligt Café, mentre Dylan triomfava.

La història està estructurada com una narració circular cap a endarrera, que comença i acaba al mateix lloc. Aixó, per mí, és molt important perqué dóna sentit a tota la història narrada, on una possible conclusió podria ser, “en sac foradat tot són gemecs”

L'actor i cantant guatemeltec, Oscar Isaac, fa una interpretació del personatge excel·lent, donant-li un to desmenjat, esquerp i antipàtic, molt adient al personatge que interpreta, que malgrat tot no deixa de tenir el seu encant

La imatge filtrada amb tonalitats grisses i ocres própies de l'hivern ens recrea la bellesa laconica i atormentada d'una bona cancó folk.

La reflexió final podria ser, què determina que un, Llewys Davis, es quedi al sofà de casa un amic, i l'altre, Bob Dylan, posem per cas, passi a la suite d'un gran hotel ??

Film molt ben fet, que m'ha agradat però no sé per què, no m'ha entusiasmat. Potser perquè aquesta pel.lícula l'he esperat molt i amb masses espectatives.

Martina opina, INSIDE LLEWYS DAVIS

La trista i desafortunada vida d’aquest jove de més de trenta anys ens situa al Nova York de 1961. Com a music de folk, amb cap virtut especial que el faci destacar més del compte, li costa molt guanyar-se la vida, en el moment de creixement de la industria musical. 
El  seu caràcter té una vessant humana que, queda emmirallada amb la relació que té amb els animals, en particular amb el gat que pertany a una de les parelles que solidariament li ofereixen el seu sofà ja que l’individu no pot ni pagar una vivenda. Suposo que metafòricament el nom del animal de companyia és Ulisses, cosa que m’ha fet gracia i m’ha semblat prou picaresc. El personatge, de vida itinerant e inestable, no emfatitza gens amb els altres musics i tot i l’aposta en treballar per dedicar-se amb el que li agrada no triomfa. Per tan, al meu entendre una pel·lícula simplement recomanable, d’una historia que parla del fracàs sense dotar-ho d’un caire pessimista i amb una forma narrativa original e inversa. A més jo he gaudit gràcies a una ambientació càlida, un recorregut per la realitat de la societat aristocràtica, progre i potser culta d’aleshores en aquell racó de món i un manera original de narrar-ho tot plegat.