dilluns, 22 de desembre del 2025

VALOR SENTIMENTAL. Director, Joachim Trier.

UN DRAMA GENUÏNAMENT ESCANDINAU QUE VEU DEL CINEMA D'INGMAR BERGMAN I DEL TEATRE D'HENRIK IBSEN.
Escrit per L.Pérez, per a Fotogrames, desembre de 2025.
D'ALGUNA MANERA L'ESPECTADOR TROBA A FALTAR LA SACSEJADA EMOCIONAL I LA IMPREVISIBLE VIVACITAT ESTÈTICA DE LA QUAL FEIA GALA, “LA PITJOR PERSONA DEL MÓN” 2021. AMB LES SEVES LLUMS I ELS SEUS LÍMITS, VALOR SENTIMENTAL, ACONSEGUEIX ARTICULAR, AMB ELS SEUS JOCS METAFÍLMICS I LA SEVA APEL·LACIÓ AL MÓN DE CASSAVETES, UN CANT A LES CONCILIACIONS FAMILIARS I A L'AGERMANAMENT ENTRE L'ART I LA VIDA.
Escrit per Manu Yáñez en la seva crítica per Fotogrames, desembre de 2025.
EN COMPARACIÓ AMB LA GRAMÀTICA VISUAL DE LA SEVA PRIMERA PEL·LÍCULA, JOACHIM TRIER, ENGUANY SEMBLA MÉS SEDUÏT PELS ELEMENTS ESTÈTICS QUE PELS NARRATIUS.
Escrit per Jonay Armas a la seva crítica a Caimán CdC, desembre de 2025.


Guió, Joachim Trier i Eskil Vogt

Noruega, 2025.
Duració, 135 minuts

SINOPSI

Després de la mort de la seva mare, les germanes Nora i Agnès es troben amb el seu distanciat pare, Gustav Borg, un vell director de cinema de renom que li ofereix a la seva filla Nora, actriu de teatre, un paper en la seva pròxima pel·lícula que Nora rebutja i aviat descobrirà que li ha donat aquest paper a una jove i entusiasta actriu de Hollywood. De sobte les dues germanes hauran de trampeixar la complicada relació amb el seu pare i esquivar la relació amb l'actriu que es troba al mig del complicar entramat familiar.
Tret de Filmaffinity.
El director norueg, Joachim Trier
RENATE REINSVE, opina del DIRECTOR
El ve d'una família molt orientada en l'art i és tremendament intel·ligent i sensible. D'ençà que vaig començar a treballar amb ell i interpretar els seus personatges, he crescut molt i he après molt. En el cinema i amb tot.
Declaracions de l'actriu Renate Reinsve, registrades per L.Pérez al Festival de St. Sebatià, per a Fotogrames, desembre de 2025.

NÚRIA opina.
He gaudit molt en aquesta pel·lícula on m'ha resultat fàcil entrar en la història i empatitzar amb uns personatges femenins que mostren les seves sinceres debilitats i febleses i a través d'aquestes arribes a veure les seves fortaleses. Un personatge masculí- el pare – que entra en escena produint una certa antipatia pel seu egoisme massa estereotipat com mascle i com a pare. També, d'aquest personatge al llarg del film es va construint la seva humanitat a través de mostrar les seves ferides i a poc a poc, s'anirà apropant al món, a les seves filles per reconciliar-s'hi.
M'ha semblat una bona història i ben construïda, encara que amb un llenguatge narratiu força convencional i clàssic.
Penso que, per aquesta circumstància que acabo de citar, pot ser un film que algunes persones els resulti una mica lent, ensopit i que es queda massa amb el fet anecdòtic.

MARTINA opina.

Aquesta peça intima explora les relacions familiars, els espais que comparteix qui procura no perdre-li la pista als altres, detalla com la bellesa continua estant en l'estima dels qui et respecten. Formula escenaris possibles quotidians, estirant cables, sense un judici moral dels altres.
Confesso que m’he avorrit una mica, tot i que crec que passa amb una història lleugera i amb uns personatges rodons, que evolucionen juntament amb un context civilitzat i florit. Es fica en la intimitat, amb una trama assenyada per la qual no et molesta transitari, en cap moment s’abandona a l’audiència. No obstant crec que cal anar-hi disposat a passar una estona definida, dialogant entre la individualitat i la possible connectivitat d’aquesta faceta creativa, amb l’entorn.
Potser és un tema de context cultural, per aquesta fórmula tan equilibrada i nòrdica, sense humor negre ni un suspens decidit, només amb la realitat d’un escenari concret, conegut i definit. Perquè tot i totes les virtuts, m’ha semblat una proposta més de Nadal, per un moment de l’any en què nosaltres estem al centre. En suma, bé, però no fruit de la meva devoció.

Tota la informació a :

RENATE REINSVE, parla del CINEMA NORUEC

Crec que el nostre cinema és molt nou i està en desenvolupament. Noruega ha sigut molt lenta en desenvolupar el seu propi estil i crec que això té a veure en el fet que, vàrem estar dominats per Dinamarca i Suècia, molt de temps. Recuperar la confiança ha costat temps. Ara hi ha molta gent que fa coses i està buscant el seu camí i això és genial. És un camp carregat amb molta electricitat on es respira molta emoció pel que pugui venir. Hi ha perfils molt diferents i molta varietat i això és genial.
Declaracions de l'actriu Renate Reinsve, registrades per L.Pérez al Festival de St. Sebatià, per a Fotogrames, desembre de 2025.

Entrevista amb el director: 



divendres, 5 de desembre del 2025

FLORES para ANTONIO. Directores, Elena Molina i Isaki Lacuesta.

PASSA POQUES VEGADES QUE LA DELICADESA DEL QUE ES NARRA, S'HARMONITZI AMB LA BELLESA DE LA MANERA DE MOSTRAR-HO.
UNA HONESTEDAT QUE VA MÉS ENLLÀ DE DISTÀNCIES O EMOCIONS I QUE TÉ A VEURE EN QUÈ MOSTRAR I COM FER-HO. ÉS BONIC QUE, UNA PEL·LÍCULA AMB UN DESIG TAN FORT DE NO INTERVENIR AMB LA HISTÒRIA DEL PERSONATGE PRINCIPAL, ES PUGUI PERCEBRE AMB TANTA INTENSITAT EMOCIONAL, LA PERSONALITAT DELS DOS CINEASTES QUE L'HAN CONDUÏDA.
UNA PETITA PEL·LÍCULA QUE TAMBÉ ÉS EN ESSÈNCIA, UN PAS DE GEGANT EN AIXÒ DE TROBAR UNA CERTA HONESTEDAT A L'HORA DE CONSTRUIR UNA MIRADA CINEMATOGRÀFICA.
Escrit per Jonay Armas en la crítica a Caimán CdC de desembre de 2025.
FLORES PARA ANTONIO ABANS DE SER UNA PEL·LÍCULA VA SER UNA NECESSITAT. LA NECESSITAT DE L'ALBA D'APROPAR-SE AL SEU PARE, DESPRÉS DE MOLT ANYS HAVER-LO PERDUT. I TAMBÉ UN GEST, EL D'ATREVIR-SE PER FI A CANTAR-LI.
Paraules de la directora o el director, transcrites en la fitxa informativa dels cinemes Verdi.

Guió: Elena Molina e Isaki Lacuesta
Intervenen: Alba Flores, Lolita, Rosario Flores, Ana Vila.
Duració: 81 minuts.
España, 2025.

SINOPSI, RESUM, TEMA, CONTINGUT...

Alba Flores guardava un secret que havia durat trenta anys. La mort del seu pare havia congelat el seu desig de cantar, al mateix temps que un mar de preguntes inundava els seus silencis. La família, va evitar parlar del que havia passat amb el desig d'esperar-la. Ella, no preguntava res per respecte al dolor dels altres. És ara quan l'actriu s'ha acostat a la memòria dels seus éssers més propers, per fer les paus amb aquesta part de la seva infantesa que romania amagada.
Escrit per Jonay Armas en la crítica a Caimán CdC de desembre de 2025.

Els directors, Isaki Lacuesta i Elena Molina
DIRECTOR I DIRECTORA
Isaki Lacuesta en “Segundo premio” (2024), ja havia demostrat la seva habilitat per aprofundir en una biografia des de les enèrgiques coordenades de l'originalitat. És de la mà d'Elena Molina autora d'un imprescindible documental (Yungay 7020), amb Raquel Calvo, 2021) i que codirigeix el projecte que introdueix un element definitori per l'esperit de “Flores para Antonio”, l'honestedat.
Escrit per Jonay Armas en la crítica a Caimán CdC de desembre de 2025.

NÚRIA opina

Aquesta ha sigut una projecció important per mi, per moltes coses.
Soc una gran admiradora d'Isaki Lacuesta i esperava aquest documental amb moltes ganes. A banda que la família Flores sempre m'ha produït molta curiositat, i encara ara me la produeix: una mare tan potent que mentre hi va ser, fou el centre d'atenció a la família i a l'Estat. Unes filles també molt potents, però amb una gran pressió mediàtica des de sempre, per l'imaginari que va generar la seva mare. Un pare sòlidament present i també un gran artista, sempre a l'ombra serenament. Un fill, mort a conseqüència de la droga (tema tabú en aquell moment a moltes famílies que van patir les conseqüències d'aquesta).
També considero un regal tenir la fortuna de poder escoltar als creadors d'un film, explicant-se. Això ha passat, i he pogut veure a Isaki Lacuesta i a L'Elena Molina, presentant el seu film i oferint-se que les espectadores els poguéssim preguntar; en aquest cas, un valor afegit i un privilegi inqüestionable.
Un documental com aquest a quatre mans i considerant els tempos i el dolor que Alba va abocant i evocant en el transcurs de la filmació, implica molta sensibilitat, molta escolta i molt de treball de recerca. Triar i seleccionar de material utilitzable que es mostra i que no, en el treball acabat, és una difícil tasca de molta responsabilitat. Queda clar en la visualització del film, ja que, la qualitat i l'art d'un film com aquest no s'improvisen. Quan les directores es posen en mans de les espectadores, perquè se'ls pugui preguntar amb la humilitat i senzillesa de la qual ells han fet gala, l'espectadora acaba el viatge del seu gaudi del film, amb satisfacció.
He gaudit molt d'un documental que està fet des de la sinceritat i la veritat i acaba sent una petita joia. Crec que vaga la pena veure'l en pantalla gran.
Gràcies, gent que l'heu fet possible!
MARTINA, opina
En aquest film preciós crec que s'explica tot amb l'entorn, mitjançant una narrativa que flueix entre converses que succeeixen portades sense voler anar enlloc concret, només generant espais on confirmar que un personatge molt complet tenia moltes cares.
Denota que hi ha molta emoció en tot l'acompanyament, se t'encomana, a la sala hi havia un plorar col·lectiu emocionant. El relat es desenvolupa com una mesura cosmètica, mostrant la voluntat massiva de parlar bé de qui no hi és. Permet al mateix temps entendre un entorn musical concret, on de la mà d'una indústria lucrativa, la societat acceptava l'originalitat de cada gènere i proposta.
La sensibilitat com se n'enfoca la mirada diria que permet conèixer també les que es van quedar, l'entorn proper d'un geni que tenia anhel de carisma, torturat per la inquietud del seu personatge. Ajuda a entendre el que significa acceptar que la vida dels altres no et pertany. Per tot, només puc agrair que la família ensenyi el seu camí de reconciliació, crec que la mort dels éssers estimats implica un procés en el qual convé obrir-se en canal, el seu diria que denota molta generositat.

Totes les informacions a: 

DOCUMENTALS i DOCUMENTAL...

Les imatges semblen preguntar-se com s'arriba a aquesta suposada naturalitat en un gènere tan maltractat com aquest, com es fa un documental de llàgrima fàcil sense morir en l'intent. El drama queda atenuat per unes fotografies animades des de l'humor i per unes gravacions íntimes dominades per la innocència de la nena.
Escrit per Jonay Armas en la crítica a Caimán CdC de desembre de 2025.