WONDER WHEEL. Director, Woody Allen.

HI HA AQUELLS QUE BUSQUEM SENTIR-SE SATISFETS ARTÍSTICAMENT, JO GAUDEIXO DEL PROCÉS. NO M'INTERESSEN ELS DINERS. MAI M'HAN INTERESSAT. MOLTES VEGADES HE D'AFEGIR EL MEU SOU A LA PEL·LÍCULA PERQUÈ QUEDI MILLOR (...) TAMPOC M'INTERESSEN ELS PREMIS O ALLÒ QUE DIGUI LA GENT (...) PER MI TOT PASSA PEL PLAER DE FILMAR.

Declaracions d'en Woody Allen en una entrevista publicada al “Dirigido por” de desembre de 2017 i realitzada per Gabriel Lerman.

Director i guionista, Woody Allen. 
EUA, 2017. 
Duració, 101 minuts.

SINOPSI

Coney Island, dècada de 1950 en Mickey Rubin un jove ben plantat que fa de salvavides a la platja del parc d'atraccions i vol ser escriptor, ens explica la història de Humpty, operadora de la noria de parc i de la seva dona Ginny, actriu que es guanya la vida fent de cambrera. Ells estan passant per una crisi i només els falta que arribi la filla d'ell, Carolina que fuig d'uns mafiosos.

Versió, adaptació i traducció pròpies, treta del Filmaffinity.

Voleu escoltar la cançó d'en Lou Reed, Coney Island Baby:
www.youtube.com/watch?v=tHS1Ob_ki9o

El director, Woody Allen.

NÚRIA opina.

Wonder Wheel, un parc que va farcir els somnis de molts nens i nenes del New York dels anys cinquanta, entre ells els d'en Woody Allen nen.

Metàfora si es vol d'una lluentó de cartó pedra que, quan s'apaguen els llums s'esvaeix tota la seva màgia i tot esdevé trist i decrèpit.

La Martina i jo, cada any esperem amb frisança l'estrena de la nova pel·lícula d'en Woody Allen, darrerament però, no és pas que totes m'entusiasmin i a vegades a passat que, la història o el tema no m'interessa gens ni mica. Malgrat això, qui pot negar les habilitats d'en Woody Allen per fer bones pel·lícules sempre, encara que no siguin obres mestres, sempre és garantia d'un cinema intel·ligent i de qualitat.

Aquest director, com més vell, més lliure, explica les històries què vol i com vol sense esperar res a canvi, ni de la crítica, ni del públic, sense menysprear a aquests que, sense ell les seves pel·lícules no existirien.

Una història d'amor o potser de desamor, àcida i força amargada que, pot inspirar algun somriure, però no està en el registre amable, sinó en el registre tràgic d'una dona que, somnia salvar-se de la seva trista, gris i mediocre vida a través de l'amor.

Bona proposta i bona resolució.

MARTINA opina.

En aquest darrer film de Woody Allen, una brillant Kate Winslet, es passeja per un entorn humil i deprimit, sense poder aconseguir il·luminar el seu entorn. Amb una vida regida pel carregat ambient dels treballadors del parc d’atraccions de Coney Island, de la Nova York dels anys 50. Per mi ella simbolitza les contradiccions d’aquest espai de diversió.

El trajecte d’una dona que desitja fugir d’un amor que no sent, per perseguir a un amor que no té. Una petita tragèdia que avança en clau d’humor, sense grans diàlegs però amb bons personatges i sense massa profunditat.

Una història ben narrada, amb un ambient voluntàriament creat per parlar amb els objectes i uns personatges que viuen a l’ombra creada per la mateixa societat de la qual formen part.

Sembla que parlar de l'eufòria indescriptible que, un sent quan s’enamora, és la temàtica que últimament interessa a aquest cineasta. Així que en aquest sentit, aquesta obra, ens explica una trama on es barregen els lligams d’una unitat familiar, que seguint el cor, viu en un estat de fragilitat latent.

Pel meu gust es presenta com una trama ben feta, tot i que em costa trobar aquell Woddy Allen frenètic, qui no desaprofitava ni un segon de rodatge per expressar tot el que comportava tenir una ment plena de pardals, per trobar una història on parlar de la gran complexitat de l’amor.

Entrevista de Gabriel Lerman a la Vanguardia 22/12/2017, amb  Kate Winsler que és Ginny, al film:
http://www.lavanguardia.com/cultura/20171222/433807288387/entrevista-kate-winslet-wonder-wheel-woody-allen.html

En quin cinema la podeu veure a Barcelona, sinopsi i una opinió:
www.butxaca.com/ca/cine/cartellera/details/wonder-wheel/128286

La sempre interessant i completa fitxa del Verdi:
http://fitxes.cines-verdi.com/pdf/wonderwheel_bcn.pdf

Variades i controvertides crítiques i més informació:
/www.filmaffinity.com/es/film712384.html

MADE IN LA. Directors, Almudena Carracedo i Robert Bahar.

Directors, Almudena Carracedo i Robert Bahar.

CINEMA POLÍTICA. Barcelona. 2017.

Duració, 70 minuts.

SINOPSI

És un llargmetratge documental, guanyador de múltiples premis que segueix la història de tres immigrants llatines que treballen en uns tallers de costura de Los Angeles, mentre s’embarquen en una odissea de tres anys per obtenir uns drets laborals bàsics. El documental també explica el poder de transformació que, la lluita aporta a cadascuna d’aquestes tres dones. Profundament humana, actual i necessària, Made in LA és una història sobre la immigració, el poder de la unitat i el valor per empoderar-se i fer-se escoltar.

Directors Almudena Carracedo i Robert Bahar.

NÚRIA opina.

A proposta de la Martina vàrem anar a la fàbrica Lehmann, antic espai industrial recuperat per diferents propostes culturals, allà amb un ambient compromès i distès, hem tingut l’ocasió de veure aquest interessant documental, sobre una realitat de l’explotació laboral de dones que emigren del seu país per millorar la seva qualitat de vida i en aquest afer, hi ha que si juguen bous i esquelles.

Una realitat que està molt bé donar-hi llum i protagonisme i que hi hagi gestors culturals que facin aquesta digna funció.

Un documental que ens explica la lluita d’unes dones treballadores i lluitadores per tal d’aconseguir unes condicions de treball dignes i el reconeixement com a treballadores d’unes determinades marques que, les ignora.

Felicito a tots els que han portat a terme aquesta iniciativa i també els agraeixo la possibilitat que ens han donat.

MARTINA opina.

La Fábrica Lehman, ubicada al carrer Consell de Cent 159, organitzava un festival de cinema i política on projectaven aquest film documental “MADE IN L.A.”.

Aquest segueix la història de tres immigrants llatines que embarquen a l'odissea per obtenir els seus drets laborals bàsics, en un nou país d’acollida i que les accepta en situació de total precarietat.

 Personalment m'interessava la temàtica, però sobretot fa temps que m'atreu la idea de transformació de​ les infraestructures industrials, motiu pel qual feia dies que tenia ganes de conèixer aquest espai.

 Es tracta d’una antiga fàbrica de nines en ple eixample, reconvertida en un lloc compartit per diferents projectes empresarials i mostrar-nos la capacitat per donar una segona vida a aquest passat de la nostra història. Personalment, tot plegat m'ha semblat una experiència molt interessant.

 Potser, en aquesta atracció per descobrir llocs que tenen una història existeix en mi un cert romanticisme, tanmateix ja fa temps que m’acompanya i ho recomanaria a tothom. 

​Més enllà, ​potser es deu al fet que, m'agrada la capacitat de l'arquitectura per explicar el passat dels llocs. Però a més, en particular de les fàbriques del nostre entorn, em captiva l'estètica sòbria de l'era industrial. On les construccions eren funcionals, però també cuidaven saber crear un espai compacte i en molts casos reclamant​ la  modernitat en les seves construccions.

Crec que aquesta integritat, sovint proposava basar la productivitat en el fer de saber crear un entorn favorable, optant per models de producció més complexes. Segur que no exempts de culpa, ni d’injustícies, però que en tot cas van formar part d’una era. Un moment de la nostra història on​

també les classes populars van lluitar de manera conjunta i​ per poder fer front a la violència que els estava oprimint.

Crec que veure aquest documental era totalment adequat a l'entorn on ens trobàvem. Aquesta història sobre el poder de la unitat, ens revela l'impacte de la lluita per empoderar-se d'unes treballadores del tèxtil, als Estats Units del 2007. Clarificadora també, ens posa en escena amb una bona dosis de realisme, que un cop més ens recorda que la lluita pels drets humans, mai serà una cosa conclusa.

Aquest documental és un alerta que, malauradament, la única manera de vèncer l'individualisme és mitjançant la unió. Podent donar valor a les veus que estan en situació de vulnerabilitat i no tenen més remei que acceptar unes regles injustes.

En aquest sentit em remeto novament al rerefons que li veig a saber del passat de l'entorn que ens envolta. Podent entendre millor el present. Crec que aquest valor també ens dóna arguments per seguir conscients dels nostres drets. Els haguts, els per haver-hi, i els que mai haurien de renunciar tot i la transformació de la nostra economia, societat i/o ubicació.

En aquest sentit només em queda agrair aquesta iniciativa, tant la del documental com la de la Fàbrica Lehmann com a tal, per fer-nos una sacsejada positiva i empoderant-nos en aquest sentit.

En aquesta pàgina hi ha unes notes de la directora i altres informacions sobre les protagonistes que són molt interessants:
http://www.cineenvioleta.org/made-in-l-a/

Podeu veure part d'aquest documental en aquesta interessant pàgina:
http://asambleademajaras.com/videos/detalle_video.php?idvideo=816

EN REALIDAD NUNCA ESTUVISTE AQUÍ. You Were Never Really Here. Directora, Lynne Ramsay.

D’AQUÍ LA CAPACITAT DE RAMSAY PER, MITJA DE LA CONSTRUCCIÓ D’IMATGES, ANAR DOTANT A JOE D’UNA PRESÈNCIA QUE ESDEVÉ ABSÈNCIA. QUELCOM QUE RESULTA MOLT PRODUCTIU PEL SEU TREBALL, PERÒ TAMBÉ APUNTA ELS TRETS D’UNA DETERMINADA PERSONALITAT...
Paraules no textuals i traduïdes d’Israel Paredes Badia, en el seu article, “Un hombre convertido en nada” pel Dirigido Por, de novembre 2017.

Guionista, Lynne Ramsay, segons la novel·la de Jonathan Ames.

Gran Bretanya, França, 2017.

Duració, 86 minuts.

SINOPSI

Un sicari, antic “marine”, executa l’encàrrec de recuperar una adolescent, filla d’un polític, raptada per una xarxa de prostitució.

La directora, Lynne Ramsay i l'actor, Joaquin Phoenix.

NÚRIA opina.

   La pel·lícula està ben feta, intenta utilitzar la imatge i la música com els elements més importants de la narració. El llenguatge verbal passa a un segon pla, tot i que, el poc que diuen és bastant fonamental per donar el sentit que té a la narració i entendre als personatges.

   Tot i les virtuts d’aquest film, ja estic una mica farta de la violència, tant explícita, com implícita i per acabar-ho d’adobar entraré en una contradicció flagrant. Vivim en una societat extremadament violenta en tots els sentits i ignorar-la, no és prudent, si pensem que cal combatre-la.

   Ambient sòrdid, ofegant, opressor...amb un protagonista, tancat, hermètic, outside, vivint en un context social cada vegada més hostil i violent, on el seu propi president, no té gens de vergonya en rebutjar i humiliar, a tots aquells que no s’ajunten al seu model de negoci.

   Cal estar molt atenta al flash que es van interposant en la narració, ja que si no li dones un sentit, la narració resulta massa abstracte i costa de lligar caps.

   D’aquesta història se’n poden veure moltes possibles metàfores, sobre la persona i el context on viu, però per mi la més interessant és que, malgrat tot, el nostre antiheroi, Joe, tot i que no hi és, és pur i té la seva pròpia moral a la qual no traeix.

   Molt recomanable en els que no els fa mandra anar al cine a patir i després, un cop acabada la pel·lícula, a pensar.

MARTINA opina.

   El protagonista és un home misteriós, qui ens mostra el seu costat humà al tenir cura de la seva mare que, ja és gran. Ës guanya la vida fent de sicari, en un dels seus encàrrecs, troba el seu turment quan ha de rescatar a la innocent filla d’un senador.

   El personatge ha d’alliberar a una nena en una situació de vulnerabilitat que, ell no hi troba cap explicació, com no sigui donar un sentit a la seva tasca. Incapaç d’acabar la seva tasca deixant impunes a tots i cada un dels responsables del patiment de la nena, es proposa castigar a tots els que han tingut alguna cosa a veure amb el patiment d’aquesta jove dona que, ha sigut sotmesa.

   El guió s’ha elaborat amb una novel·la d’en Jonathan Ames que, a mi m’ha fet preguntar, perquè només coneixem abusos sexuals realitzats per homes, persones del sexe masculí. I per què aquests la majoria de vegades s’adrecen contra els més dèbils, atacant a nens, nenes o discapacitats.

   La seva directora, Lynne Ramsay, nascuda a Glasgow, està considerada com una de les veus més originals del cinema independent britànic. Apart que, aquest thriller és molt contundent i té un contingut fosc sobre les misèries humanes. De tota manera, aquest fet. La temàtica, no embruteix la bellesa del relat.

   És una obra molt completa, protagonitzada pel popular Joaquin Phoenix i una banda sonora original i ultra magnètica, composta per Jonny Greenwood, el teclista de la banda de rock alternatiu Radiohead.

   En definitiva, una opció dura però del més pur art d’impacte.

On la podem veure a Barcelona, tràiler i crítica:
https://www.butxaca.com/ca/cine/cartellera/details/en-realidad-nunca-estuviste-aqui/128093

La fitxa del cinema Verdi, sempre molt útil:
http://fitxes.cines-verdi.com/pdf/enrealidad_bcn.pdf

Crítiques i fitxa completa a Filmaffinity:
https://www.filmaffinity.com/es/film865711.html

THE SQUARE. Director, Ruben Östlund.

(...)UNA MIRADA DURA I DESPIETADA TAMBÉ POT RESULTAR COMMOVEDORA. I, ES TRACTA D'AIXÒ, NO ?

Paraules de Carlos Losilla en el seu l'article, “La emoción tras las ruinas” per Caimán Cuadernos de Cine, 65, novembre de 2017.
Direcció i guió, Ruben Östlund.

Suècia, Alemanya, França, Dinamarca, 2017.

Duració, 142 minuts.

Palma d'Or de Cannes 2017.

                                        

SINOPSI

Christian, manager o curator d'un Museu d'Art Contemporani d'Estocolm, camina despreocupadament per una zona del centre d'aquesta ciutat, tot anant cap a la feina. Se senten els crits d'una dona que demana auxili. Ell s'atura com moltes altres persones. Quan tornen a escoltar-se crits, ell i un altre home es disposen a aturar el marit d'aquesta que sembla que, la vol agredir. La situació es calma i tots desapareixen. Llavors, Christian es sent com un heroi, fins que es dóna compte que li han robat la cartera i el mòbil i així comença tot...

El director suec, Ruben Östlund.

NÚRIA opina.

L'anterior pel·lícula d'aquest director, “Força Major”, ja la vaig trobar força sorprenent i em va agradar molt, tant la temàtica, com el tractament que en fa.

Aquesta però, una història inversemblant que surt d'un dels països més rics de l'Europa del nord, culta, desenvolupada i potser feliç...

Ens narra un fragment de la vida d'en Christian, mànager o curator d'un museu d'art contemporani d'Estocolm.

Ell, presumit, ridícul, sense mala fe, i amb una innocència, vorejant a la imbecil·litat. Que viu tan tancat en el seu món que, ja és incapaç de reflexionar i actua per la simple inèrcia dels esdeveniments que l'arrosseguen. Sense capacitat per encarar-los amb les seves genuïnes decisions, dedicat a una activitat convertida en lúdic recreativa, sense cap sentit.

El film s'acaba constituint com un entramat de crítica irònica i lacerant a la societat neoliberal, on a part de vendre productes materials, allò que es ven més en aquests moments, són il·lusions i idees que se'ls ha despullat del seu contingut i caduquen ràpidament, donant pas a les noves que van empentant per ocupar el seu lloc.

També queda clarament explicitat en la narració, la presentació d'una societat del benestar que, cada vegada s'allunya més d'un sector de la població, a la qual exclou per la via de l'empobriment. Sector que cada vegada augmenta més, tot evidenciant unes grans diferencies que, a les ciutats es fan més evidents perquè poden conviure tots junts en unes determinades hores del dia, sense que això generi cap aparent conflicte, per part de ningú.

Alguns han criticat la llarga durada del film, però per mi està bé, ja que, tracta molts temes i cal un temps per anar-los podent mostrar i assimilar.

La pel·lícula m'ha agradat molt i trobo que té moments d'una comicitat dramàtica absurda, genials.

La recomano a tothom crític amb el moment social i econòmic actual. No la recomano, als esperits sensibles que prefereixen amagar el cap sota l'ala i fer el joc al sistema i entregar-li la seva ànima.

MARTINA opina.

Aquesta obra de Ruben Östlund té el seu costat fosc, en el tipus de crònica que fa. Una mirada que retrata una societat hermètica, desigual i plena de comportaments destinats a només presentar les bondats humanes de portes enfora. Però, també té la seva part de llum, en quant sap portar la crítica al terreny de l’humor, potser buscant provocar mitjançant la ira i segregant de manera molt clara el rol de què apareix a la pantalla i el de l’espectador, que ho analitza.

A mi m’agrada aquest tipus de relats antropològics, tot i que segons entenc, em dec perdre part del llenguatge cultural donat a l’origen escandinau, d’aquesta obra. Dit en altres paraules, crec que de manera general, aquesta proposta es presenta mitjançant un ús del llenguatge cinematogràfic que és universal, però dels seus mitjans em fa sentir que, hi ha part de la simbologia que no comprenc. Potser perquè desconec les dinàmiques socials d’aquell context.

No obstant això, mitjançant la intencionalitat de crear una atmosfera molesta, els aspectes visuals et permeten endinsar-te en els patrons socials que revisen l’estat de salut de l’individu, de manera global i esbrinar en temes que afecten també al nostre entorn.

En el seu darrer treball aquest mateix director, crec que va fer una obra mestra: Fuerza mayor. On, al meu entendre analitzava <la por >, des del seu vessant més irracional. Una temàtica que li dono voltes darrerament. Consegüentment tenia moltes ganes de poder veure més d’aquest director. Val a dir que, en aquesta pel·lícula m’ha costat una mica seguir un relat on s'inclouen moltes coses i que després lligar-ho tot.

En resum, crec que aquesta obra enllaça coses relacionades entorn del rol de l’art en la societat occidental. Ho fa amb una perspectiva que estripa tots els clixés de l’aura genuïna d’aquest camp. Escanejant un personatge principal que explica la magnitud del ser individualista actual.

En definitiva pel meu gust una opció molt recomanable.

En aquesta fitxa del Verdi, trobareu informació rellevant del director sobre la gestació de la pel·lícula:
http://fitxes.cines-verdi.com/pdf/thesquare_bcn.pdf

Crítiques, tràilers i altres informacions d'utilitat:
https://www.filmaffinity.com/es/film664294.html

On la podem veure:
https://www.butxaca.com/ca/cine/cartellera/details/the-square/128094

RECOMANACIONS...

https://www.filmaffinity.com/es/film865711.html
https://www.butxaca.com/ca/cine/cartellera/details/en-realidad-nunca-estuviste-aqui/128093

https://www.butxaca.com/ca/cine/cartellera/details/el-autor/128169
https://www.filmaffinity.com/es/film570753.html

https://www.butxaca.com/ca/cine/cartellera/details/musa/128120
https://www.filmaffinity.com/es/film212911.html

BONÍSSIMA, no us la podeu perdre...Propera entrada del blog !!!

https://www.filmaffinity.com/es/film664294.htmlhttps://www.
butxaca.com/ca/cine/cartellera/details/the-square/128094

https://www.filmaffinity.com/es/film126181.html

https://www.butxaca.com/ca/cine/cartellera/details/lumiere-comienza-la-aventura/127856

https://www.filmaffinity.com/es/film802633.html

www.filmaffinity.com/es/film614687.html

TIERRA FIRME. Anchor & Hope. Director, Carlos Marques-Marcet.

(...) I PARLAR D'UN DELS DILEMES MÉS RECURRENTS: LA DIFICULTAT QUE APAREIX QUAN S'INTENTA EQUILIBRAR ELS DESITJOS INDIVIDUALS DE LA VIDA I ELS OBJECTIUS DE PARELLA.

Paraules del director, Carlos Marques-Marcet, tret de la fitxa del Verdi.

Direcció, Carlos Marques-Marcet

Guió, Carlos Marques-Marcet i Jules Nurrish.

Espanya, 2017.

Duració, 111 minuts.

SINOPSI

Una parella de dones, Eva i Kat, viuen tranquil·les en una barcassa a les ribes del Tàmesi a Londres. Una d'elles es planteja la possibilitat de tenir un fill i sorprèn  la seva parella que, no s'havia plantejat aquesta possibilitat. Arriba en Roger, un amic d'una d'elles que, pot ser un possible donant i a aquest, li agrada la idea de ser pare. La situació genera un seguit de conflictes...

El director, Carlos Marques-Marcet.

NÚRIA opina.

Aquests és un director que pel que veig li agrada fer cròniques quotidianes d'aquelles coses que passen el seu entorn i que parlen de la vida dels joves d'avui, de la vida que porten i de les inquietuds que, aquesta els genera.

Crec que, sap fer molt bé aquestes cròniques. Ho fa amb una sensibilitat i “savoir faire”, carregat de senzillesa i bon humor, amb un sentit irònic i positiu de la vida.

També m'agrada del cinema que fa aquest director que no és gens pretensiós i sap treure molt de suc dels recursos que té. El seu, seria un cinema més proper a Godard i Woody Allen que, a cap altra corrent de com fer cine i perquè, avui.

Una grata sorpresa en la segona pel·lícula d'un director jove que m'agrada molt i ja passa a formar part de la meva llista de directors a seguir.

Molt recomanable per tothom i especialment pels joves de trenta a quaranta anys que, potser veuen reflectides algunes de les seves inquietuds vitals.

MARTINA opina.

Vaig llegir, en una entrevista que li feien al director i coguionista d’aquesta obra, que, li havia interessat parlar de com en el passat el fet de tenir fills, rarament era una opció. A part que, les formes de viure, la família, generalment seguien uns patrons estàndards i la gent no contemplava què significava, la possibilitat de no seguir la biologia reproductiva espontània.

Qüestió que actualment ha canviat, segons el seu entendre, a raó del fet que, avui en dia sí que, s’ha convertit en quelcom que la gent es pregunta. Amb motiu d’aquesta elecció se’n deriven conflictes i d’aquests, en sorgeixen històries de les que se'n pot parlar.

Per tant, en certa manera crec que, aquesta pel·lícula és una mica autobiogràfica, mitjançant el relat d’un triangle de tres joves entorn dels trenta anys que tenen diferents opinions davant d’aquesta possibilitat. En conseqüència ens presenta una situació que ens permet parlar de com les decisions que prenem en aquesta vida poden separar a persones que potser s’estimen.

A mi personalment, m’ha agradat el to, és una història original, amb clau d’humor, amb un repartiment interessant i presentat mitjançant un entramat que dóna joc per fer volar la imaginació i entendre quines preguntes ens vol plantejar el seu director.

Admiro d’aquest jove artista, de com sap conduir les històries i com ens convida a entrar al seu món ordenat i directe, en el que es planteja coses profundes sense complicar-les.

M’agrada el rol estètic que busca amb el repertori, constituït com els principals agents comunicadors, entorn vides penjades en un desig de llibertat.

Crec que és una opció de cinema d’autor ben fet, que reivindica el treball estètic intimista i capaç de parlar de l’actualitat mitjançant històries properes.

Una entrevista amb el director a Fotogrames:
http://www.fotogramas.es/Cinefilia/Tierra-firme-entrevista-Carlos-Marques-Marcet

A Filmaffinity trobareu, una sinopsi més completa, tràilers i crítiques:
https://www.filmaffinity.com/es/film470806.html

A la fitxa que ha editat el Verdi trobareu informació:
http://fitxes.cines-verdi.com/pdf/tierrafirme_bcn.pdf