HE RODAT MOLTES PEL·LÍCULES I ALGUNES CREC QUE SÓN BONES, PERÒ CAP D'ELLES ÉS ART EN MAJÚSCULES. RES D'ALLÒ QUE HE DIRIGIT, POT COMPARAR-SE A LES OBRES MESTRES, SENSE DISCUSSIÓ.
Paraules de Woody Allen, dites a l'entrevista que li va fer en Roger Salvans, “A propósito de todo”. Escrit per Fotogrames, setembre de 2020.Director i guió, Woody Allen.
EUA- España- Itàlia.
Duració, 92 minuts.
SINOPSI
Mort Rifkin (Wallace Shawn), un exprofessor de cinema que, ocupat en escriure una gran novel·la que el posi a l'altura de Dostoievski, acompanya a la seva dona (Gina Gershon) en un viatge de treball al Festival de cinema de Donostia. Allà, en un ambient on es respira cinema, un director (Louis Garrell) i una metgessa (Elena Anaya), casada amb un explosiu pintor (Sergi López) tensaran la seva relació.
Roger Salvans, en “Woody Allen. A propósito de todo”. Escrit per Fotogrames, setembre de 2020.
 |
| El director, Woody Allen. |
NÚRIA opina.
Potser és el film que més m'ha avorrit del Woody Allen. Els diàlegs que sempre és el seu fort, i que sempre m'han fet riure, en aquest film són bastant insubstancials i decebedors. Fins i tot diria que tenen poca gràcia i poc treballats.
Per mi allò que més falla és el guió, perquè és més aviat fluix. La història és tan evident, corrent i faltada d'algun gir que et faci despertar que, és d'aquelles que oblidaré fàcilment.
També m'ha cansat la història del senyor vell, panxut, infantil i hipocondríac que, es creu que té alguna gràcia i algun atractiu sexual...
L'única cosa que he trobat interessant d'aquesta pel·lícula, és l'homenatge que ell fa els seus directors preferits i de referència a través dels somnis d'en Mort Rifkin, professor de cinema retirat.
Si vols fer un repàs per la història del cinema i reconèixer a quin film i director pertanyen les escenes, aquest és el teu moment, si no buscat una altra pel·lícula.
MARTINA opina.
Com cada any hem pogut gaudir de l’entreteniment que ens proporciona aquest cineasta que, pel meu gust fa relats melòdics, àcids, antropològics i amb qui crec que sempre és fàcil passar una bona estona.
Amb
aquesta obra ens ha ofert un document dels seus referents
cinematogràfics, fent analogies entre els grans moments de les
pel·lícules que formen part dels seus relatius i una història que
com sempre mitjançant una aventura amorosa ens trasllada a l’univers
d’uns personatges que dialogant-se ens mostren part de les seves
entranyes amb ironia i humanitat.
Sincerament
potser m’ha semblat més interessant la idea que, la mateixa
experiència. I amb això el què vull venir a dir, és que
conceptualment considero molt important que un personatge tan
productiu com aquest, deixi constància de quina és la seva
filmografia preferida. També que segurament pot ser un document per
gaudir més del seu món intern, on a més, podem seguir jugant
després de veure aquesta creació i veure totes aquestes pel·lícules
amb les quals es diverteix imitant-ne les escenes significatives.
Tanmateix, com que segurament jo no he vist la gran majoria de films
a què es refereix, no m’ha semblat un divertiment constant i em
falta la segona part d’aquest assaig.
I
ja per acabar, fins i tot puc dir que no m’ha deixat del tot
indiferent i m’ha semblat fluixa. Ja que personalment em cansa un
xic aquesta fixació seva, d’home viril i segurament auto
referent que, segueix considerant que les dones atractives i joves
poden enamorar-se d’homes molt més grans que elles, perquè
intel·lectualment aquests, són interessants.
TOMÁS FERNÁNDEZ VALENTÍ en el seu article “El romance del profesor de cine”, a la revista de cinema Dirigido por..., fa una anàlisi dels referents cinèfils en els somnis de Rifkin.
Hi ha un clar referent al cinema europeu, Bergman, Fellini, Jean-Luc Godard, François Truffaut i Claude Lelouch i com a únic referent els EUA l'òpera prima d'Orson Welles, Ciudadano Kane. Directors i pel·lícules per ordre d'aparició en el film:
Orson Welles: Comença amb records d'infància, on fa una evocació a les primeres escenes de Citizen Kane, 1941.
Fellini: Més endavant les preocupacions de Rifkin, adopten la forma de la seqüència del balneari de Otto e mezzo, 1963.
François Truffaut: Més tard quan sospita que la seva dona li és infidel amb un jove director de cinema francès, Rifkin fantasieja amb la possibilitat d'un ménage à trois com en la pel·lícula Jules et Jim, 1962.
Jean-Luc Godard: Assisteix amb la seva dona Sue i el director francès a una projecció de la pel·lícula, A bout de souffle, de 1960. A la nit Rifkin sommia que té una conversa intima amb la seva dona sota els llençols, com la Jean-Pol Belmondo i Jean Seberg.
Ingmar Bergman: El record d'un amor frustrat juvenil que es va casar amb el seu germà, dóna peu a una fantasia cinèfila que adopta els trets de Fresas salvajes, 1957.
Ingmar Bergman: Convençut de la infidelitat de Sue, comença a sentir una gran atracció per una doctora, molt més jove que ell, donant forma a un somni fet a imitació del film, Persona, 1966.
Claude Lelouch: La seva fantasia romàntica el porta a imaginar-se la seva vida amb la doctora a l'estil del film, Un hombre y una mujer, 1966.
Buñuel: La seva situació vital de pèrdua de la seva parella i la impossibilitat que la doctora que li agrada, es pugui enamorar d'ell. el porten a reproduir un menjar en un luxós hotel, a l'estil de l'escena de El ángel exterminador, 1962.
Ingmar Bergman: A la fi, la impossibilitat de Rifkin de trobar respostes a les seves preguntes existencials que tant el tormenten el condueixen en un somni final a jugar una partida d'escacs amb la mort, sortida del Séptimo sello, 1957.
Orson Welles: Comença amb records d'infància, on fa una evocació a les primeres escenes de Citizen Kane, 1941.
Fellini: Més endavant les preocupacions de Rifkin, adopten la forma de la seqüència del balneari de Otto e mezzo, 1963.
François Truffaut: Més tard quan sospita que la seva dona li és infidel amb un jove director de cinema francès, Rifkin fantasieja amb la possibilitat d'un ménage à trois com en la pel·lícula Jules et Jim, 1962.
Jean-Luc Godard: Assisteix amb la seva dona Sue i el director francès a una projecció de la pel·lícula, A bout de souffle, de 1960. A la nit Rifkin sommia que té una conversa intima amb la seva dona sota els llençols, com la Jean-Pol Belmondo i Jean Seberg.
Ingmar Bergman: El record d'un amor frustrat juvenil que es va casar amb el seu germà, dóna peu a una fantasia cinèfila que adopta els trets de Fresas salvajes, 1957.
Ingmar Bergman: Convençut de la infidelitat de Sue, comença a sentir una gran atracció per una doctora, molt més jove que ell, donant forma a un somni fet a imitació del film, Persona, 1966.
Claude Lelouch: La seva fantasia romàntica el porta a imaginar-se la seva vida amb la doctora a l'estil del film, Un hombre y una mujer, 1966.
Buñuel: La seva situació vital de pèrdua de la seva parella i la impossibilitat que la doctora que li agrada, es pugui enamorar d'ell. el porten a reproduir un menjar en un luxós hotel, a l'estil de l'escena de El ángel exterminador, 1962.
Ingmar Bergman: A la fi, la impossibilitat de Rifkin de trobar respostes a les seves preguntes existencials que tant el tormenten el condueixen en un somni final a jugar una partida d'escacs amb la mort, sortida del Séptimo sello, 1957.
ENTREVISTA amb en Woody Allen:
