dimarts, 24 de gener del 2023

AFTERSUN. Director, Charlotte Wells.

PER RECONNECTAR AMB AQUELLS PARES ABSENTS ALS QUALS NO VÀREM ENTENDRE EN EL SEU MOMENT.
Escrit per, Eulàlia Iglesies, 15/12/2022, Fotogrames digital.

Directora i guionista, Charlotte Wells
Regne Unit, 2022.
Duració, 98 minuts.

SINOPSI

Sophie, reflexiona sobre l'alegria compartida i la malenconia privada d'unes vacances que va fer amb el seu pare fa vint anys. Els records reals i imaginats omplen els espais entre les imatges, mentre intenta reconciliar el pare que va conèixer amb l'home que no va conèixer.
Filmaffinity.

La directora Charlotte Wells.
ANTECEDENTS de la DIRECTORA
Després de curts tan interessants com, Tuesday i Blue Christimas, la directoran escocesa debuta amb aquest llargmetratge, una més que notable pel·lícula sobre les relacions entre un pare i una filla en un context de vacances als anys noranta.
Paraules d'Israel Paredes Badía, escrites a Dirigido, desembre de 2022.

NÚRIA opina.
Per mi és d'aquelles pel·lícules, en les que, no pots apreciar la seva veritable qualitat, fins que les has deixat sedimentar.
La directora, en aquest cas escocesa, se suma una tendència de directores que, comencen la seva història com a cineastes ficcionant els seus records d'infantesa, per tal d'elaborar una creïble i bona història per explicar.
En aquest cas, unes vacances a Turquia amb un pare molt jove, afectuós i responsable... Mira't pels ulls d'una nena madura d'onze anys que desconeix molts aspectes de la història i vida del seu pare.
L'adulta, amb unes imatges i els seus records construeix un relat i el misteri d'aquell pare jove plana sobre tota la narració.
Aparentment trivial i senzilla, però en realitat molt complex i molt profund pel que pretén.
Vaga la pena fer el recorregut del film, per esbrinar quelcom de la història de la directora o de la nostra.
MARTINA opina.
Com a anècdota volia explicar que, vam entrar a la sala i quan ja estàvem tipes d’anuncis, va començar la projecció d'As Bestas. És a dir, aquella altra pel·lícula, amb un principi memorable que jo, m’havia perdut perquè vaig arribar tard. Aleshores la gent va incomodar-se i finalment van parar la retransmissió feta per error. Consegüentment, després d’un moment de rebombori col·lectiu, vam començar de nou, amb certa tardança que clarament va incomodar l’ambient i ara sí, amb el film que l'audiència havien triat.
Sincerament, prèvia sessió de cinema, no tenia cap expectativa de res. Ja que, no havia llegit ni la sinopsis abans d'entrar a la sala. A mesura que el relat avançava, sense res en concret i amb una situació que no apuntava a grans successos, vaig tenir temps de preguntar-me silenciosament si m’interessava. Al principi vaig pensar que no gaire, suposo que la meva no maternitat, de vegades no em connecta amb històries d’amors familiars, on hi ha infants. Però, alguna cosa, relativa al personatge principal, a una sensació construïda amb molta cintura que, sempre queda alguna cosa per saber-ne més. Em va atrapar, i després d’una clara pausa dramàtica que la pel·lícula fa cap a la meitat, estava absolutament enganxada a la sensació que arribaríem a saber-ne un mica més, conèixer qui era aquell home enigmàtic que tenia algun turment.
Personalment, puc concloure que és una història delicada que explica moltes coses, però que a mi m’ha portat a considerar que, potser sí que la societat en la qual creixes et marca. Sobretot quan implica uns rituals sense sentit, on el temps de qualitat, està destinat a consumir i compartir de manera viciosa. Promovent que la cerca d’un mateix sigui un camí llarg, alienat i que, potser un haurà de fer quan teòricament ja s’hauria d’haver fet gran.

Fitxa tècnica completa i altres informacions:




dilluns, 16 de gener del 2023

SURO. Director, Mikel Gurrea.

ES TRACTE SENSE CAP MENA DE DUBTE, D'UNA DE LES MILLORS PEL·LÍCULES ESPANYOLES DE L'ANY QUE, NO NOMÉS REFLEXIONA SOBRE LA IDEALITZACIÓ DEL MÓN RURAL, SINÓ SOBRE ELS FRÀGILS NEXES QUE UNEIXEN A LA PARELLA PROTAGONISTA I COM AQUESTS VAN ENSORRANT-SE A TRAVÉS DE L'ELEMENT SIMBÒLIC DEL SURO.
Escrit per Joaquín Vallet Rodrigo per Dirigido por..., gener 2023.

Director, Mikel Gurrea

España, 2022.
Duració, 116 minuts.
Premi FIPRESCI, de la Crítica, Festival St. Sebastià 2022.


SINOPSI

Després de perdre els seus treballs, Helena i Ivan decideixen iniciar una nova vida en l'entorn rural, envoltats d'alzines sureres. La duresa del món rural posa a prova la seva relació de parella.
Publicat per Fotogrames, desembre de 2022.

El director, Mikel Gurrea.
EL DIRECTOR I ELS ANTECEDENTS DE LA PEL·LÍCULA
Mikel Gurrea (Donostia, 1985), va passar un estiu treballant en la recollida del suro en l'Alt Empordà. En els sons i en la textura d'aquell paisatge va veure el que seria l'escenari de la seva primera pel·lícula.
Publicat per Fotogrames, desembre de 2022.
OPERA PRIMA
Brillant òpera prima de Mikel Gurrea, premi Fipresci en l'últim Festival de St. Sebastià.
Escrit per Fernando Bernal en la seva crítica a Caimán Cuadernos de Cine, desembre de 2022.

NÚRIA opina.

Hi ha pel·lícules com aquesta, de les que vaig pensant coses disperses, però de les que se'm fa difícil articular un discurs.
Malgrat tot, ho intentaré, ja que crec que el film, vaga la pena.
La primera cosa que m'ha cridat especialment l'atenció d'aquest film, és la facilitat que ha demostrat el director per encaixar primer i explicar després, les diferents maneres que els seus personatges protagonistes del film, tenen de comunicar-se amb la naturalesa i el paisatge, els urbanites protagonistes, cadascun d'ells té la seva idealització particular de la vida al camp que, un cop contrastada amb la realitat de la vida quotidiana, resulta ben diferent. També les altres persones que intervenen en el film, es relacionen amb aquest medi, potser de formes més utilitàries, però també diverses. La visió tan idíl·lica i idealitzada de la natura, pot esdevenir terrorífica quan aquesta es descontrola i només podem esperar amb una certa impotència que, no vagi més enllà.
Aquesta visió tan subtil i profunda m'ha captivat i m'ha portat a tota una reflexió sobre com cadascuna de nosaltres entenem i ens relacionen amb la naturalesa, des de què som i com som.
La història té moltes altres capes, també força interessants, com és l'enfonsament de la relació de parella, en contrast de la seva relació amb l'entorn natural i humà. 

MARTINA opina.
Una història aparentment senzilla, en la que una parella, es mouen de la ciutat al camp. Aprofiten que disposen de l’herència del patrimoni familiar d’un dels membres de la unitat de convivència, que tenen una criatura en camí, que es dediquen a l’arquitectura i que han convingut deliberadament a aventurar-se per buscar la fórmula per sobreviure en l’economia d’aquell entorn. I amb tots aquests ingredients, que confesso que a mi d'entrada em feien certa mandra, s'inicia un retrat que t’atrapa i et porta còmodament fins al seu final.
Personalment, m'ha agradat especialment com es construeix la trama, deixant clar des del principi, que allò no anirà de fer una història per parlar d’una única realitat. La pel·lícula no s'atura en el seu curs, manté clarament la flama viva sabent crear ràpidament vincles amb els protagonistes i construint cada altre personatge que intervé amb suficient profunditat.
Incorporant paisatges, escenaris clars on passen situacions determinants i explicant la feina de formigueta que fa cadascú per continuar endavant. Per mi, sense judicis, s'aconsegueix mostrar l’entorn arribant al que transcendeix, havent treballat en deixar que l'audiència en puguem descobrir algunes de les capes que el componen i poden aprendre en tot aquest trajecte.

Més informacions i crítiques, al Filmaffinity:
Entrevista amb el director: