TODO SOBRE EL ASADO. Directors, Mariano Cohn i Gastón Duprat.

Argentina, 2016.

Documental.

Duració, 90 minuts.

SINOPSI

És un viatge a l'Argentina més profunda. El “asado” és un menjar, però també és un ritual. És primitiu i contemporani, salvatge i refinat, un art i una ciència. Pocs fenòmens revelen amb més originalitat i precisió els trets essencials de la identitat nacional.

Tret del programa oficial del Festival Sant Jordi- BCN FILM FEST, abril 2017.

Els directors Mariano Cohn i Gastón Duprat

Filmografia dels directors:

http://www.filmaffinity.com/es/search.php?stype=director&stext=Mariano+Cohn

NÚRIA opina.

Aquesta pel·lícula els ha costat temps, tres anys, i molts esforços per fer-la i per això carregar-se-la o donar-li poc valor, no m'agrada.

Estic totalment d'acord amb l'opinió de la Martina i penso com ella. Cal ser argentina o haver conviscut temps amb ells, per gaudir-la i entendre-la en la seva totalitat.
Es distreta, curiosa i a estones divertida.

Per tots els que tinguin algun interès amb Argentina...encara que sigui pel Messi.

MARTINA opina.

Vam triar aquesta opció en el marc del festival Sant Jordi. BCN FILM BEST. Que s'ha celebrat als cinemes Verdi del 21 al 28 d'abril. Enguany, és la seva primera edició i es presenta com una nova proposta cinematogràfica que neix amb la idea d'oferir un programa obert i popular que aposta pel cinema com una eina per transmetre coneixement.

Prèvia projecció del film, vam poder escoltar als seus directors, que ens van explicar el motiu pel qual havien triat fer un format similar al d'un documental. Creien que per abordar una qüestió d'Estat, que és com van definir la cultura a l'entorn del conegut "Asado argentino", era interessant fer-ne una anàlisi amb regla. Aquest fet social es constitueix com l'epicentre de la cultura argentina i molt més enllà, ells ho han volgut utilitzar com a temàtica en clau d'humor.
Bàsicament, com que ens havia agradat força la seva última proposta “El ciudadano ilustre”, vam pensar que era interessant seguir el seu treball. No obstant jo crec que és una pel·lícula pels argentins, perquè malgrat que no és un suplici veure-la, crec que sense un background d'allà et perds de la missa la meitat. En tot cas, al meu entendre, és com que algú no espanyol veiés “Torrente” que, segur que podria entendre-la superficialment i gaudint-ne. Però en realitat és un tipus d'argot molt local i que fora de context segur que, no interpretes els personatges amb tota la seva profunditat.

Sens dubte, però, crec que queda clar el què vol mostrar-te; es tracta d'una pràctica molt bàsica, poc sofisticada, que comporta un cost per la salut força elevat i que els que la practiquen no crec que es qüestionin massa més.

En tot cas, ells se'n surten en el seu propòsit i com que inclús fa fàstic en certs moments, vam coincidir que, era un vespre per procurar fer una opció de sopar, sense carn.

Malgrat que en aquest enllaç parlen del Ciudadano ilustre, crec que dóna una visió del perfil dels directors completa i interessant:
http://www.lanacion.com.ar/1933103-cohn-y-duprat-la-dupla-que-incomoda

En aquest podreu escoltar i veure als directors parlant del documental:
www.youtube.com/watch?v=P9ToFXl67W4

STEFAN ZWEIG: ADIÓS a EUROPA. Directora, Maria Schrader.

Trobo que és millor acabar en un moment i dempeus una vida en la qual, la tasca intel·lectual ha significat el gaudi més pur i la llibertat personal, el bé més preuat sobre la terra.

Fragment de la carta de comiat de Stefan Zweig que, va deixar en llevar-se la vida. Petròpolis, 22 de febrer de 1942.

Guió: Maria Schrader i Jan Schomurg.

Alemanya, Austria, França, 2016.

Duració, 109 minuts.

SINOPSI

Biopic sobre l’intel·lectual austríac Stefan Zweig, centrat en els seus anys d’exili que va començar el 1936. El famós escriptor va ser un dels personatges més irrepetibles del S. XX. Com a jueu va haver de fugir del règim nazi. En la seva fugida, primer va estar a París, més tard a Londres, però va acabar fugint d’Europa i es va refugiar a Sud-amèrica i finalment es va instal·lar al Brasil on  l’any 1942 es va suïcidar, juntament amb la seva dona, temen que el nazisme s’acabaria estenent a tot el món.

Versió pròpia, treta de Filmaffinity.

La directora, Maria Schrader.

NÚRIA opina.

Interessant i suggestiu retrat d’un intel·lectual austríac i jueu per atzar, en un moment històric que ser jueu va esdevenir un veritable perill.

Figura molt brillant a nivell intel·lectual que li va tocar viure un moment històric que el va obligar a auto desterrar-se i a vagar d’un lloc a un altre, sense trobar el seu lloc en un moment convuls on lluitaven la civilització i la barbàrie...i no quedava gaire clar qui s’acabaria imposant.

M’ha agradat la visió particular i fragmentada que la directora i guionista fa del personatge: sòlid a nivell intel·lectual i fràgil i complexa des del punt de vista emocional. Tancat en el món de les idees, li costa sortir del seu món per esdevenir un activista, en un moment que era necessari fer alguna cosa més que escriure, per tal de protegir i salvar persones que, altrament estarien a expenses d’allò que ell detestava dins el món de les seves idees.

Sorprèn que, un personatge aparentment tan distant, tingui una escriptura tan potent...o potser no, perquè és l’escriptura el seu mitjà d’expressió i ell sap utilitzar-la.

Pel que coneixen la seva obra i també per aquells que sense conèixer-la, tenen curiositat per saber-ne alguna cosa.

MARTINA opina.

Sempre és interessant afegir nous autors a la biblioteca de coses pendents a llegir i en el meu cas, amb aquesta biografia, he pogut veure un tros de la vida d’aquest intel·lectual, austríac i jueu que ha afegit aquest autor a la llista. Stefan Sweig (1854–1938) va viatjar exiliat d’Europa a Amèrica i principalment va fer-se famós per l’escriptura de les seves múltiples novel·les.

Aquesta pel·lícula retrata un fragment de la vida d’aquest conegut escriptor. Quan el 1940 va anar a viure amb la seva segona dona a Petrópolis, una zona muntanyosa a 68 km de Rio de Janeiro, al Brasil

El personatge en qüestió era un ser compromès amb la seva tasca literària i el qui semblava mantenir sempre un esperit observador i distant amb tot el que li passava. Almenys així és com a mi m’ha semblat que ens el presentaven en aquesta obra. Ara m’interessa llegir-ne quelcom, perquè és evident que va remoure a molta gent quan era viu, però també perquè segur que és un personatge il·lustrat del qui coneixen les entranyes, ha de ser ben enriquidor.

Personalment de la pel·lícula, no puc dir gran cosa, com deia no coneixia al personatge en qüestió, ni he llegit res de les seves famoses memòries «The world yestarday». Cosa que em dificulta tenir una opinió de si crec que trasllada l’interior o la vida de l’autor. Tot i així n’he gaudit i el millor és que, se m'ha girat feina.

BELLE DORMANT. Director, Ado Arrietta.

(...) LA FORMA QUE MIREM EL MÓN ÉS L'ÚNICA MANERA DE TRANSFORMAR-LO. DE DESVETLLAR LA CAPACITAT SUBVERSIVA I REVOLUCIONÀRIA DE LA FICCIÓ.

Tret d'un artícle d'en Carlos Losilla en el Cultures de la Vanguardia i després publicat en el full de presentació de la pel·lícula del Zumzeig.

Guió, Ado Arrieta.

França, 2016.

Duració, 82 minuts.

SINOPSI

En un misteriós regne de Litonia, el jove príncep hereu Egon, es passa el dia tocant la bateria i somniant en fer una expedició endinsant-se a la jungla, al regne perdut de Kentz, on podrà despertar a la Bella Dorment.

Però el rei, el seu pare, no en vol saber res, perquè no creu en els contes de fades i s'hi oposa fermament.

Amb l'ajuda de l'arqueòloga de l'Unesco, Maggie Jerkins, el príncep intentarà trencar l'encanteri. 

El director, Ado Arrietta.

NÚRIA opina.

Aquesta versió actualitzada del conte tradicional que fa Ado Arrietta, segons versió pròpia, és molt bonica i estètica.

M'encantaria que es fessin moltes versions dels contes tradicionals que, a mi m'agraden molt, perquè tenen la avantatge que, donen molt de si i són molt útils, per parlar de les virtuts i debilitats humanes.

Crec que són metàfores molt riques, la Clarissa Pinkola ho explica molt bé, per vincular-se a la realitat del món que tenim, comprendre'l i estimar-lo. Ara s'utilitzen poc perquè es consideren políticament incorrectes i es vol lliurar als infants de qualsevol realitat o ficció que pugui ser dolorosa i els pugui fer patir. Malgrat tot, jo crec que és una de les moltes falsedats en les quals s'instaura l'educació avui que, no es vol mostrar als infants el món que els tocarà viure. Justament la ficció serveix per fer abstraccions que més endavant ens ajuden a anar processant allò que va passant i ens va passant al marge dels valors i dels ideals...

Els paral·lelismes que Arrieta fa amb l'actualitat, són al meu entendre, més circumstancials que crítics, però a mi m'han agradat.

M'entusiasmen els registres diferents que té el cinema...

MARTINA opina.

Adolfo Arrieta (Madrid, 1942), conegut com a 'Ado' entre els seus seguidors, és considerat com un director de cinema independent-underground. Avui, amb 73 anys, viu entre Madrid i París i defineix aquest relat com una història a temporal que medita sobre l'elasticitat del temps.

Aquesta versió del mític conte de fades, La Bella Durmiente", és una versió contemporània de la narració de Charles Perrault, segons una versió anglesa d'en C.S.Evans de 1920. El príncep Egon, possible hereu del regnat de Letonia, es passa el dia tocant la bateria i enganxat al seu Smart Phone. És un jove del 2000, que té una història d'amor amb una noia del 1900. El protagonista té una actitud rebel i un posat atent només per allò que, entra als seus horitzons. Balla Swing, és un seductor i vol decidir el seu destí.

A mi personalment m'ha agradat, entretingut i considero que és molt interessant que hi hagi cinema de tots els tipus i per totes les audiències. En tot cas, considero que és un format original, ben fet i molt més pròxim del que m'havia imaginat quan en llegia la sinopsi. En la descripció, la presentaven com una peça de comèdia romàntica, onírica. Per mi és una versió simpàtica d'aquest conte de fades.

UNE HISTOIRE DE FOU. “Una historia de locos”. Director, Robert Guédiguian.

PER MI FER UNA PEL·LÍCULA ÉS UN ACTE EXTREMADAMENT RESPONSABLE, JA QUE, ALLÒ QUE ES DESPRÈN D'ELLA TRANSMET UNA IDEA DEL MÓN.

Roberto Guédiguian, en una entrevista feta per Enric Albero a la Seminci de Valladolid i publicada a Caimán Cuadernos de cine del març 2017.

Guió, Robert Guédiguian, Gilles Taurand.

França, 2015.

Duració, 134 minuts.

SINOPSI

Anys 80. Aram, un jove francès d'origen armeni fa explotar una bomba en el cotxe de l'ambaixador turc a París. Un ciclista que en aquells moments passava per allà és ferit de gravetat. La mare del terrorista se sent culpable i va a l'hospital a demanar-li perdó, cosa que ell no entén. Aram però, en contra dels seus companys de lluita, també va a conèixer a la seva víctima.

Tret de Filmaffinity.

El director marsellès Robert Guédiguian.

NÚRIA, opina.

   Vaig començar a prendre consciència del genocidi i extermini armeni fa un parell d'anys, abans potser n'havia sentit parlar però res més. Ara sé una mica més perquè he llegit un parell de llibres, he vist algunes pel·lícules i algun documental.

   Aquesta pel·lícula explica una història molt actual que, carregada de dramatisme intenta aprofundir en les raons de certes accions terroristes i les conseqüències dels danys col·laterals que pateixen les víctimes innocents.

  M'agrada que no es posicioni i que intenti explicar un fet primordial en la comprensió del món i l'entesa de la humanitat, la necessitat d'entendre perquè passen les coses al marge dels nostres judicis morals. Ja que si no, se'ns menjaran els sentiments negatius que generen l'onada violenta que està patint el món i que ens deixarà astorats i paralitzats, sense poder reaccionar davant de totes les mentides que ens estan fent empassar.

   M'ha fet pensar, la posició de cada generació davant el conflicte: uns vells que són els que van deixar la seva terra i es van refugiar en països que els van acollir, però que viuen amb el cap i el cor posat allà i amb un odi ancestral cap al turc que els va expulsar i intentar aniquilar, els seus fills que s'han situat en el país d'acollida i tenen un sentiment menys ressentit i més temerós cap a l'enemic i per acabar, uns joves carregats d'energia i d'odi cap a un tirà que va fer fora les seves famílies, de les seves cases i de les seves terres i que sense que hagin viscut l'arrelament, ni en un lloc, ni en l'altre, manifesten un odi ferotge i militant cap a l'invasor aniquilador i es comprometen en la lluita armada.

   Reflexió molt interessant per al moment que estem vivint i els paral·lelismes que es poden fer amb qualsevol terrorisme polític.

   La recomano a tots aquells que busquin alguna cosa més que distreu-res, quan van al cine.

MARTINA, opina.

  Diuen que aquesta pel·lícula s'allunya de qualsevol intenció artística, per contenir un relat tan potent que, la converteix en un reportatge històric.
  En tot cas, jo crec que et posa en un context, ja que ens ubica als anys 80 a Marsella i a l'epicentre d'una família armènia que regenta un negoci a aquest país d'acollida, després d'haver deixat el seu país natal en plena guerra civil.
  Un guió que està inspirat en un fet real similar, on la víctima d'un atemptat terrorista, s'aproxima als motius que han causat les seves ferides. Volent conèixer els orígens, la cultura i les raons del grup armat causant.
  En aquesta història, coneixem el cas d'un innocent ferit, conseqüència d'un atemptat contra l'ambaixador turc a París. L’acció política, col·lateralment, fereix a un civil que passava pel lloc dels fets i amb aquest enfocament permet a l'espectador conèixer el conflicte armat des de panoràmiques diverses.
Descriu des de vàries òptiques les conseqüències d'aquesta guerra. A més, permet que l'espectador s'impliqui en la cultura armènia mitjançant una família que viu en un altre territori, tot mantenint les seves tradicions.
En particular, mitjançant la trajectòria del fill gran del matrimoni, podem viatjar a l'interior del grup terrorista pel qual lluita i que el portarà a un interessant debat sobre si els fets justifiquen els mitjans. Més a més reflexiona sobre les víctimes, en sentit ampli i incloent en aquest còmput a molts perfils diferents.
A mi personalment m'ha interessat molt i m'ha despertat un sentiment similar al del pobre noi víctima de l'atemptat. M'agradaria saber més d'aquest conflicte i de les regions del món que tenen gran part del seu poble exiliats i que han hagut de fer d'Europa la seva regió d'acollida.

L'entrevista completa al director, citada en la frase de la capsalera:
www.caimanediciones.es/entrevsita-robert-guediguian-version-ampliada-de-caiman-cdc-no-58/

EL VIAJANTE. Forushande. Director, Asghar Farhadi.

Direcció i guió, Asghar Farhadi.

Iràn, França, 2016.

Duració, 125 minuts.

SINOPSI

Rana (Taraneh Alidoosti) és agredida, mentre està sola a la seva nova casa a la qual s'acaba de canviar amb el seu marit, Emed (Shahab Hosseini) després que el seu pis quedés malmès i amb perill d'enderrocar-se.

Tret del Cuaderno Crítico escrit per Enric Albero, per Caimán de març 2017.

El director Asghar Farhadi.

NÚRIA opina

Aquest director m'agrada molt el que fa, trobo que les seves històries són emocionants, doncs parlen de les virtuts i debilitats de l'ésser humà a partir d'històries molt normals i quotidianes, però ben tramades que, parlen de les persones ubicades en un espai geogràfic i per tant, cultural i social. Sempre busca algun gir inesperat, alguna interferència de l'atzar de la casualitat que, posa als seus personatges en situació de demostrar allò que són, Aquesta manera d'enfocar la narració, la trobo molt interessant, ja que situa a l'espectador en una situació que li permet de retratar-se tot fent la identificació amb unes reaccions dels personatges davant dels esdeveniments. També et permet conèixer una mica més una realitat soci-cultural de la que a vegades tenim molts perjudicis i molt poca informació.

Crec que és una bona pel·lícula i la recomano a tothom qui estigui interessant a anar al cinema a fer alguna cosa més que distreure's, encara que per això també serveix, perquè la història té diferents registres i diferents lectures.

MARTINA opina

Generalment intentem anar variant de cinema, potser perquè ens agrada repartir els nostres diners entre els diferents cinemes que projecten, però també perquè mai més ben dit, ens agrada poder canviar d'escenari. I ho comento, perquè els cinemes Boliche ens agraden, per ser un lloc petit, bufó i sobretot pel tipus de pel·lícules que projecten. Tot i això, val a dir que, pel que fa al Planning, ens ha passat més d'una vegada que, ens canvien els horaris que diuen als diaris. En tot cas, tot això ho explicava perquè una vegada més, vam anar a veure quelcom perquè ens anava bé l'hora del passi i pel fet que no feien el que teníem previst.

Aquesta pel·lícula, guardonada amb un Oscar i un Globus d'or aquest any 2017, retrata la història d'una parella Iraniana que han de superar un moment personal força dur per tots dos, per tal d'afrontar un problema que com sol passar, els hi ha vingut de fora. A més, ens fa un retrat d'aquesta societat, que a mi personalment em recorda amb moltes coses al tarannà d'aquí a casa. També és on les històries més enllà del que narren, busquen explicar-te un quelcom més profund.

Justament en aquest cas, m'ha semblat interpretar un profund debat sobre la veritat, i fins a quin punt val la pena posar-la sobre la taula per fer justícia. Sense cap dubte, és un tema ple de suc, amb molta literatura i que en tot cas, en aquesta història te n'explica un dels seus vessants o una de les seves cares. En fa un relat partidista, però genèric en el sentit que sovint el ser humà vol fer valdre la veritat per sobre d'altres coses i de quina manera aquesta pot ser un típic cas que potser és pitjor el remei que la malaltia.

Personalment m'ha interessat, m'ha ensenyat una mica més d'un entorn social que desconec per complet i que em sembla més modern del que tenia ubicat. No obstant se m'ha fet una mica lenta i malgrat parla amb un llenguatge molt universal crec que acaba sent banal. Ja que al meu entendre, és una història i prou, però potser una mica superficial, ja que tracta d'abordar un tema complex des d'un punt de vista que no és prou encertat.

En aquest enllaç, trobareu la fitxa completa, premis, crítiques, tràilers...
http://www.filmaffinity.com/es/film950957.html

La crítica de la Violeta Kovacsics té alguna cosa no dita abans...
http://www.sensacine.com/peliculas/pelicula-245360/sensacine/

Asghar Farhadi, encara que li haguessin fet una excepció, no hauria anat a la recollida del seu Oscar per protestar contra la política migratòria del Sr. Trump.
http://www.cinepremiere.com.mx/oscar-2017-asghar-farhadi-the-salesman-donald-trump-62846.html