dissabte, 21 de març del 2020

LA CAMARISTA. Directora Lila Avilés.


UN RIGOR IRROMPIBLE I L'ENFOCAMENT DESAPASSIONAT, PERÒ COMPASSIU, FAN QUE EL SEU DISCURS SOBRE LA DESIGUALTAT FUNCIONI MILLOR QUE QUALSEVOL DIATRIBA; PERÒ PER SOBRE DE TOT, SOBRESURT LA SEVA PROFUNDITAT PSICOLÒGICA D'UN ESTUDI DE CARÀCTER SOBRE LA SOLEDAT FEMENINA.
Paraules de José Félix Collazos, a la seva crítica de la pel·lícula feta a Caimán Cuadernos de Cine, març de 2020.



Guió, Lila Áviles i Juan Carlos Marquéz.
Mèxic, 2018.
Duració, 102 minuts.

SINOPSI
Eve és una noia mexicana que treballa en un dels grans hotels de luxe de Ciutat de Mèxic. La jornada laboral és intensa, monòtona i llarga. Així i tot ella aspira a millorar les seves condicions laborals dins l'hotel.




ORIGENS I GESTIÓ del FILM
El 1981 l'artista francesa Shopie Calle va fer de cambrera d'un hotel per desenvolupar un projecte que consistia a fotografiar les habitacions, configurar les històries dels seus hostes i subvertir les fronteres entre el que és públic i la cosa privada. Inspirada per aquesta obra, Lila Áviles realitza l'operació inversa al plasmar la rutina diària d'una netejadora d'un hotel de luxe; un espai que es configura com una microsocietat amb el seu sistema de classes mantingut per una violència subtil.
Paraules de José Félix Collazos, a la seva crítica de la pel·lícula feta a Caimán Cuadernos de Cine, març de 2020.


La directora xilena Lila Avilés.
NÚRIA opina.
La setmana passada- quan les sales de cinema encara eren obertes- la Martina i jo, vàrem anar a veure aquesta pel·lícula. Volíem anar a veure “La candidata perfecta”, però un error d'horari ens va portar cap a aquesta altra.
Una pel·lícula senzilla que, ens explica la rutina de treball en un hotel de luxe d'una noia jove i silenciosa que, prepara les habitacions i cal que sigui invisible, l' encreuament amb els clients ha de ser gairebé inexistent.
Tota la pel·lícula succeeix a dins l'hotel i els plans la majoria són curts i les seqüències llargues, el so es limita als sorolls ambientals que fa la camarista amb els seus estris de neteja i quan no neteja i va d'un lloc a l'altre, s'imposa una mena de buit silenciat i fred propi d'aquests tipus d'establiments i les relacions que pot i ha de tenir dins del seu horari de treball. Hi ha molts plans curts que estan agafats des de darrere de la protagonista, això dóna una visió estreta i limitada d'allò que hi ha al voltant de la camarista, cosa que no és casual, sinó que té un significat simbòlic, constrenyit a la visió del món de treball de la protagonista i als seus moviments en aquest.
Una pel·lícula per gent contemplativa que, descobreix l'essència de la vida i de les persones a través de les petites coses.
Per estudiosos del cinema que, volen descobrir diferents maneres d'explicar coses, a través d'aquest mitjà tant complex que és el cinema. 

MARTINA opina. 
Vaig llegir que aquesta pel·lícula pretenia ser un tribut a tota la gent que treballa en feines de menys rang, garantint molts dels serveis, dels que depenen les altres capes de la nostra societat. Succeeix amb un relat de les entranyes d’una dona, qui treballa fent la neteja d’un hotel de luxe i amb un cas el que crec que et vol convidar a reflexionar amb relació a les desigualtats econòmiques.
El relat té per protagonista a una actriu que actua sigil·losa i amb molta elegància, succeint imatges boniques que s’allarguen, al meu entendre un xic massa en el temps, tot i que sabent donar profunditat al compàs. Tot i això, crec jo no he vist on havia de seguir un fil i en conjunt no he trobat que em digués massa res.
Sincerament opino que no he entès on em volien fer anar a parar. En conjunt m’ha semblat un xic guarnit de pretensions, potser pel fet de voler lligar dos mons que ens presenten com a diferents, en una obra que tampoc veig que vol afegir en aquesta lectura del que posa en escena. Crec a més, que inclús buscant un rerefons reflexionant entorn el rol de la dona com a protagonista i com a subjecte de menys drets en el món que clarament distingeix dels rics i dels pobres, tampoc es deixa llegir com a obra en la que la història aporti una panoràmica que, pel meu gust doni peu a la reflexió.

Fitxa completa i crítiques al Filmaffinity:








diumenge, 8 de març del 2020

EL PLAN. Director, Polo Menárguez.


LA VALENTIA DEL DIRECTOR VA MOLT MÉS ENLLÀ DELS ELEMENTS TEMÀTICS QUE INTEGREN EL FILM, I EL CONVERTEIXEN EN UN FILM D'ESPERIT PROFUNDAMENT DISSIDENT.
Paraules de Joaquim Vallet Rodrigo en la seva crítica “Planes sencillos”, per la revista Dirigido, de febrer de 2020.

Direcció i guió: Polo Menárguez
España, 2020.
Duració, 79 minuts.


SINOPSI
Tres amics que estan aturats es reuneixen per executar un pla. Dissortadament se'ls espatlla el cotxe amb el qual l'havien de portar a terme.

Però el més important en aquesta, no és precisament allò que apunta, sinó el trajecte que el cineasta fa per arribar-hi i molt especialment la mirada amb la qual plasma el cisma. Allò que trenca i a través de les seves esquerdes supura el terror.
Paraules de Joaquim Vallet Rodrigo en la seva crítica “Planes sencillos”, per la revista Dirigido, de febrer de 2020.

Raúl Arévalo, Polo Menárguez, Antonio de la Torre i Chema del Barco.

GESTACIÓ I NAIXEMENT D'UNA IDEA
Polo Menárguez (Madrid 1988) va anar al teatre a veure El plan en la seva darrere setmana en cartell. Era una d'aquestes històries de gent anodina en la qual sembla que no passa res, fins que l'olla que s'estava escalfant es passa de temperatura i la vàlvula comença a xiular. Va sortir tan impactant que se'n va anar a prendre unes canyes amb Chema del Barco, un dels seus protagonistes a qui acabava de conèixer i aquella mateixa nit, va començar a maquinar la idea de convertir aquell text d'Ignasi Vidal en una pel·lícula. Va tenir la sort que, Raúl Arévalo i Antonio de la Torre també l'havien vista i van dir que sí. Dos anys després, arriba aquest llargmetratge auster, amb tres personatges tancats a la sala d'una casa. És pràcticament l'òpera prima del seu director (venia de fer molta televisió, documentals i un llargmetratge Dos amigos que no es va arribar a estrenar mai en una sala de cine).
Paraules escrites per Laura Pérez per Fotogrames, febrer de 2020.

INTENCIONALITATS del DIRECTOR
Quan en una entrevista que li fan a Fotogrames de per què li interessa aquesta història d'homes que tenen unes relacions tan fallides amb les dones respon: Precisament per això. Havia fet alguns curts sobre el tema i quan vaig veure l'obra de teatre, em va semblar la pel·lícula que hauria volgut escriure. M'interessen aquests petits comportaments masclistes, aparentment inofensius i que passem per alt i poden acabar explotant de manera violenta. M'interessa furgar en aquesta virilitat tan mal entesa, en com els homes veuen a les dones quan elles no hi són i construeixen murs al voltant d'aquests grups d'amics i no deixen mai que elles entrin.
Laura Pérez per Fotogrames, febrer de 2020.

NÚRIA opina.
Alguns potser la consideraran una pel·lícula menor, ja que la cartellera està plena de coses espectaculars que lluiten a cops de colze per aconseguir taquilla i quedar-se en cartellera, tot desplaçant a d'altres.
M'agradaria equivocar-me, però aquesta no durarà massa...
És una petita pel·lícula, feta a partir d'una bona adaptació d'un text teatral al cinema, interpretada per tres magnífics actors que saben donar el to adequat a la pel·lícula per passar d'un cert humor agre, a una tragèdia àcida amb què tanca la història.
Retrat d'una situació i sobretot de tres individus molt corrents i abundants en el nostre entorn ampli i que, moltes vegades ignorem perquè no ens agraden.
Llegir les intencionalitats del director perquè són molt interessants.
Pels amants del petit cinema ben fet i crític. 

MARTINA opina. 
En construcció... 

Completant la informació, fitxa completa, filmografia i crítiques:


diumenge, 1 de març del 2020

LES HIRONDELLES de KABOUL. Las golondrinas de Kaboul. Directores Zobou Breitman i Eléa Gobbé-Mévellec.


UNA D'AQUELLES PEL·LÍCULES TANT COLPIDORES COM NECESSÀRIES. “Les Hirondelles de Kaboul” ADAPTA LA NOVEL·LA HOMÒNIMA DE YASMINA KHADRA.
Paraules escrites per Albert Galera en la seva crítica de la revista Dirigido por... febrer de 2020.


Guió, Zabou Breitman, Patricia Mortagne i Sébastien Tavel, basat en la novel·la de Yasmina Khadra.
França, Luxemburg i Suïssa, 2019.
Duració, 80 minuts.
Premi al Festival de Cannes 2019. Un Certain Regard, Secció Oficial




SINOPSI
Estiu de 1998, Afganistan. Kabul és una ciutat en runes ocupada pels talibans que, imposen les seves lleis. Mohsen i Zunaira són una parella enamorada que intenta sobreviure amb dignitat en aquest entorn de misèria i violència, on també hi ha altres homes i dones que no veuen clar tot el què està passant.

Les directores i realitzadores, Eléa Gobbe-Mévellec i Zabou Breitman.

ANTECEDENTS i ORÍGENS
Adaptació d'un best-seller publicat el 2002 pel prolífic escriptor algerí Mohammed Moulessehoul amb el nom de Yasmina Khadra que és el pseudònim literari femení que utilitza l'exmilitar Mohammed Moulessehoul, per tal d'evitar la censura. Ha estat reconegut com un dels relats més veraços i profunds sobre el domini dels talibans a l'Afganistan.
Ha estat traduït a moltes llengües i publicat a uns quaranta països.
Diferents fonts, crítica Fernado Bernal a Caimán Cuadernos de Cine i d'Albert Galera a Dirigido por..., ambdues del febrer de 2020.

NÚRIA opina.
Una pel·lícula de dibuixos animats molt i molt bella. Amb uns fons d'aquarel·la molt ben treballats i una animació sobreposada, senzilla i extraordinàriament expressiva.
És ben bé allò què, el distanciament per mitjà de l'animació aconsegueix un efecte receptiu per part de les espectadores amb menys manipulació sensible i amb molta més profunditat. Hom no es pot deslliurar de l'essència dels fets que són molt greus i tristos.
Gràcies per aquesta petita joia que, denuncia i fa obrir els ulls sobre alguna barbaritat i injustícia de les que hi ha al món.
Recomanable per tothom que agraeixi i consideri que l'art té una funció de significar, denunciar i subvertir, si més no, el rerefons íntim de cada ésser. 

MARTINA opina. 
La Núria va proposar optar per un registre diferent, proposant una de les opcions que la critica destaca aquesta setmana i la que personalment em va interessar senzillament perquè, l’animació com a llenguatge adult sempre m’ha atret.
Aquesta pel·lícula amb un missatge crític, diuen que potser a la mentalitat occidental no ens aporta res de nou, no obstant però, a les directores potser els agradaria que la projectin al país del que parlen i si tot va bé, arribant al gran públic. Dit en poques paraules, parla de com des de dins d’un conflicte, també es poden treballar solucions que, s’ajustin millor al gust de tots els seus implicats.
Certament passa lenta, estèticament és poc sofisticada, amb personatges i escenaris pintats en aquarel·la, però puc dir que n’he gaudit i que penso que no és gens insubstancial.
Recomano anar-la a veure ni que sigui per reflexionar des d’un punt de vista diferent.

Una entrevista curta amb una de les directores, Zabou Breitman:
https://www.youtube.com/watch?v=KtnHAigRVhA
La fitxa completa, crítiques i altres informacions del film: https://www.filmaffinity.com/es/pro-reviews.php?movie-id=374848

Des del festival de Cannes, Carlos Heredero, ens fa la seva crítica per Caimán:
https://www.caimanediciones.es/cannes-2019/