KIKI, el amor se hace. Director, Paco León.

Espanya, 2016.

Duració, 102 minuts.

El director i actor, Paco León.

SINOPSI

Cinc històries d'amor i curioses filies sexuals, coincideixen en un calentet estiu madrileny. Dacrifilia, Elifilia, Somnofilia, Harpoxofilia, són particulars formes d'obtenir plaer sexual que els protagonistes descobreixen. Per poder-les gaudir hauran de decidir com les integren a les seves vides. Els seus sentiments, les seves pors i la seva sexualitat es transformen, trencant tabús, endinsant-se en una nova etapa emocionant i lliure, on no es renuncia ni al plaer, ni a l'amor.

Tret de Filmaffinity, versió i traducció pròpia.

El making of del film.

NÚRIA opina

La darrera pel·lícula d'en Paco León, “Carmina y amén”, no em va agradar gaire i em va semblar en alguns aspectes , una astracanada de mal gust; també vaig trobar que tractava alguns temes, fitant la manca de respecte. Per aquest motiu i pel tema en si, no tenia masses bones expectatives sobre aquest film. L'únic punt a favor i garantia per veure-la era, l'interès de la Martina.

Malgrat totes aquestes reticències a priori, la pel·lícula m'ha captivat, l'he trobat molt fresca i divertida i ho he passat molt bé veient-la.

Un altre aspecte que valoro molt en aquesta comèdia, és que no és gens masclista. En la majoria de les històries que explica, són les dones qui porten la veu cantant. La visió del sexe que dóna, no és únicament heterosexual. Ja que ara, hi ha moltes pel·lícules sobre temes sexuals amb una visió o heterosexual, o homosexual, però poques que considerin la tendència més comuna i natural, la bisexualitat.També m'ha agradat, la visió sense complexos que dóna del sexe... com alguna cosa de la qual es pot parlar-ne, sempre que es vulgui, és per gaudir-lo, compartir-lo i no pas per, patir-lo.

Una bona opció de cine per passar una estona despreocupada i divertida.

MARTINA opina.

Aquesta comèdia espanyola i amb un punt d'agosarada ha sigut capaç de fer-nos riure sense explicar-nos res de nou. Jo em declaro una adepta al cinema de proximitat, on en general, em sento propera i entenc tots els seus gags per proximitat cultural.
Aquest guió planteja un entramat de relacions humanes no convencionals que se situen en un context on les persones busquen alimentar els seus sers amb coses no materials; amor, amistat, noves experiències, sexe...,etc.
Penso que fa una simpàtica fotografia d'una realitat ben humana de l'actualitat. On considero que, cadascun a la seva manera busca poder ser estimat però donant contingut a un aspecte social diferent. Tot pot ser difícil de quadrar, en uns lligams complexes, on cada vegada existeixen més maneres de compartir i viure l'amor.

Per mi una opció simpàtica i recomanable com a opció d'humor extravagant.

La visió que ens dóna en Jordi Costa al País està molt bé:
http://cultura.elpais.com/cultura/2016/03/31/actualidad/1459423899_537246.html

JULIETA. Director, Pedro Almodovar.

España, 2016.
Duració, 90 minuts.

El director Pedro Almodóvar.

NÚRIA opina.

Sóc una fan de l'Almodovar, els que em coneixeu fa temps ja ho sabeu. Sempre he trobat en les seves pel·lícules una frescor, atreviment i provocació que fa que, aquestes em resultin molt atractives i estimulants. Però ara amb aquesta última trobo que se'ns està fent vell.

Potser això, ha estat en detriment d'aquests aspectes més atractius, però amb molts altres està clar que ha guanyat en solidesa i cada vegada el seu cine s'apropa més a allò que acostumem a anomenar com a cinema clàssic.

Un classicisme marcat per una estètica molt escollida i particular, un esclat de llum i color que invadeixen els seus espais, conjuntament amb les seves dones protagonistes grans conqueridores de l'espai cinematogràfic que, saben omplir-lo amb les seves històries que ens acaben arrossegant i seduint.

M'agrada molt de l'Almodovar la seva passió per les dones, pel fet femení. Aquest poder que té per robar-los les seves històries i fer-se-les seves.

Les seves heroïnes, representades sempre per un conjunt d'actrius que, o són molt guapes o són molt especials, però que totes brillen darrere les càmeres i darrere les seves històries. No en va a sortir l'adjectiu “chicas almodovar” que fa temps s'aplica a les actrius que surten a les seves pel·lícules. També m'agrada que trii sempre actrius espanyoles perquè és cert que n'hi ha de molt bones i de molt guapes.

La narració està molt ben tramada, té una estructura una mica de thriller, comença platejant un misteri que s'anirà desvetllant al llarg del film. Al final també m'ha semblat interessant perquè el deixa obert, ha trobat allò que ella buscava, però en quin estat ho trobarà i com serà la trobada ho deixa obert perquè cadascú pensi la seva.

La història, ens parlà de l'impacte que tenen sobre les nostres vides les diferents pèrdues que anem patint al llarg d'aquesta, encara que no ens agradi, van configurant el nostre present. I, encara que vulguem no podem escapar-ne, ni ignorar-les, perquè si ho fem en un moment o altre, afloraran amb tota la seva virulència i ens arrossegaran emportant-se totes les nostres muralles i deixant-nos despullats davant la vida.

M'ha agradat i molt i la recomano a tots els que els agrada l'Almodovar d'històries de dones.

MARTINA opina

Adriana Ugarte i Emma Suárez representen amb generositat i llum a la protagonista de la pel·lícula Julieta. Elles, en passat i en present, són qui donen vida la història narrada en la darrera producció de Pedro Almodóvar.

Aquesta obra és una tragí-comèdia on vaig sentir dir per la ràdio que el protagonista hagués pogut ser el mateix director del film i ho trobo molt encertat. 

Personalment he entès una bonica reflexió sobre la mort i el valor de la vida. També buscant una mica més, i entre línies o en la lletra petita, al meu entendre l'espectador pot viatjar entre el passat i el present d'una gran dona qui, s'estanca davant d'un moment vital de transició. 

Cronològicament viatgem en el temps, per entendre que bloqueja aquesta senyora qui no es veu capaç d'afrontar el present, sense rascar en el passat. 

M'ha agradat força tota la utilització dels recursos de les imatges, com generalment fa aquest artista amb segell propi. Fent que els colors, el valor humà del repartiment i una història complicada però de fàcil lectura, facin d'aquesta peça una bonica, entretinguda, trista i suggerent reflexió.

MUSTANG. Directora, Deniz Gamze Ergüven.

Guió, Deniz Gamze Ergüven.

2015, França, Turquia, Alemanya.

Duració, 97 minuts.

SINOPSI

Comença l'estiu. En un poble del nord de Turquia, Lale i les seves quatre germanes, Nur, Selma, Ece i Sonay, arriben de l'escola després d'haver estat jugant innocentment amb els seus companys. La suposada depravació dels seus jocs, provoca un escàndol amb unes conseqüències mai no desitjades. La casa familiar a poc a poc, esdevé una presó per elles: classes a casa, la cuina substitueix l'escola i es comencen a pactar matrimonis.

Les cinc germanes, impulsades pel mateix desig de llibertat, es defensen contra els límits imposats.

Adaptació pròpia, treta del full informatiu de la pel·lícula Mustang, dels cinemes Verdi.

La directora, Deniz Gamze Ergüven

Nominacions de 2015: Òscar, a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

Globos de Oro, a la millor pel·lícula estrangera.

Independent Spirit Awards, millor pel·lícula internacional.

Premis  de 2015: Goya, millor pel·lícula Europea.

Cèsar, Millor opera prima, guió original, banda sonora original i muntatge.

Acadèmia de Cine Europeu, premi Discovery Fipresci.

Parlament Europeu, Premi Lux.

National Board of Review. Premi Freedom of Expression.

Seminci, Espiga de Plata a la millor, premi “Pilar Miró” a la millor directora,

del Públic, Fipresci de la crítica, Seminci jove, Sociograph Award.

Festival de Cine Europeo de Sevilla, Gran Premi del Públic. 

Filmografia de la directora.

1992. TitledKings.

2006. Bir Damla su. Una goutte d'eau. Curt.

2006. Mon Trajet Préferé. Curt.

2014. Mustang.

NÚRIA opina.

Aquesta pel·lícula ens explica una història molt dramàtica, i també molt crítica amb la societat turca d'enguany, sobretot en les zones més petites i rurals.

Malgrat això, l'estil narratiu que ha adoptat la directora, és molt directe i no es penja ni en el sentimentalisme, ni en l'autocompassió, cosa que és d'agrair en un relat que podria ser molt més dur per l'espectador. El punt de vista narratiu és el de la germana petita i aquesta excusa narrativa, ens estalvia poder entrar de ple en alguns meandres molt foscos de la narració, conseqüència del que està passant... però que la directora utilitza per incentivar la rebel·lió de la germana petita i precipitar el final de la història, ple d'esperança i futur.

Crec que això és molt important en la pel·lícula i en el to que aquesta vol tenir, ens explica una situació per denunciar allò que pot tenir d'injusta i les conseqüències d'aquesta, però no es queda parada aquí i la conclusió final és la lluita per la llibertat d'un col·lectiu, les dones que, només la conqueriran per mitjà de l'educació.

Magnifica narració d'una història tràgica, però molt bella i amb un final carregat d'esperança.

La recomano a tothom, perquè és una pel·lícula que ho té tot allò que, per mi, pot ser una bona pel·lícula.

MARTINA opina.

Aquesta obra, narrada un començament d'estiu a Turquia, explica a través d'una família de cinc germanes, a qui els falta els pares, algunes controvèrsies d'aquesta regió del món i segurament, de molts altres llocs on comparteixen realitats.

La història, al meu entendre parla de l'emancipació de la dona, de l'adolescència, de les llibertats, de la família... entre d'altres. Per mi, més enllà de les protagonistes, qui amb intel·ligència, bellesa, enginy i cada una amb la seva pròpia essència, tenen camins que es creuen, aquesta obra fa un profund retrat de moltes coses.

M'ha agradat de què parla, però sobretot com ho fa i utilitza els recursos de les imatges. Ja que, sembla que països com Turquia, avui en dia, tenen unes barreres culturals que poden suposar veritables obstacles pel desenvolupament individual, però més enllà d'aquesta realitat, s'amaguen moltes altres coses.

Considero que és una pel·lícula amb moltes interpretacions, i tot i que només és la meva lectura, opino que el més interessat d'aquesta obra, és el fet que, no té cap problema a parlar de moltes coses en una sola peça. D'acord amb els temps que corren, on les societats son heterogènies, reflexiona de les diferències i de la complexitat de cada individu.

Ens explica com, cadascuna d'aquestes aquestes cinc germanes que, comparteixen una mateixa realitat de clausura a la seva pròpia casa, ja que, els familiars que les tenen sota la seva custodia, han considerat que s'han comportat contra la moralitat en la celebració del final de curs, surt del seu aïllament. Cadascun, té la seva manera particular de sortir-ne i cada personatge, de per si és un individu que, també necessita emprendre el seu camí.
Per mi, una peça reflexiva, fresca i suggerent. M'ha semblat bonica la manera d'aprofitar el simbolisme de la bèstia, el cavall de raça Mustang, en forma d'adolescent, en plena expansió de la feminitat.

A la revista Caimán, març 2016, Sofia Pérez Delgado en el seu article que parla de la pel·lícula, ens fa una reflexió sobre aquesta:

(...) Incapaç de desentendre's dels conflictes que té Turquia en aquests moments, Eugüven fa de Mustang una obra de rabiosa rebel·lia que, manifesta la sort que corren moltes dones a conseqüència de l'estructura heteropatriarcal. Al mateix temps, és un elogi a la independència i a la defensa de la voluntat personal, davant de la que, qualsevol presó creada pels opressors s'acaba convertint en la seva pròpia trampa.

Versió i traducció pròpies.

La fitxa del Verdi, on hi ha molta informació, l'entrevista amb la directora està molt bé.
http://fitxes.cines-verdi.com/pdf/mustang_bcn.pdf

Aquí podeu veure la directora i les nenes-noies protagonistes, entrevistades en anglès, per una dona, no gens convencional en aquests mitjans. També és molt curiós observar les diferents postures de totes elles, és molt divertit. Aquest, és més que res per xafardejar una mica...
www.youtube.com/watch?v=VeVAiI7fzw8

Una entrevista força interessant amb la directora:
http://www.europarl.europa.eu/news/es/news-room/20151120STO03812/Erg%C3%BCven-Aspirar-a-la-libertad-es-el-tema-de-la-pel%C3%ADcula

EL ABRAZO de la SERPIENTE. Director, Ciro Guerra.

2015. Colòmbia, Veneçuela i Argentina.
Duració, 125 minuts.
Ficció, creada amb documents històrics.

SINOPSI

Karamakate, un poderós xamà de l'Amazònia, és l'últim supervivent del seu poble. Ara, viu aïllat voluntàriament en un lloc pregó de la selva. Porta anys totalment sol i això l'ha convertit en un chullachaqui, una closca buida d'home, privat d'emocions i records. La seva buida vida, dóna un tomb quan arriba Evan un etnobotànic dels Estats Units d'Amèrica que busca la yakruna, una poderosa planta oculta, capaç d'ensenyar a somniar, ell decideix acompanyar-lo en la seva recerca. Junts emprenen un viatge al cor de la selva, on passat, present i futur es confonen, així, el xamà va recuperant els records perduts. Aquest retorn al passat, li porta el record d'una amistat traïda que li produeix un gran dolor, del que no s'alliberarà fins que transiti, per última vegada, pel seu coneixement ancestral. El qual, semblava a estar destinat a perdés per sempre.

Tret de Filmaffinity, versió pròpia traduïda i adaptada, per aquest blog.

Premis i nominacions, 2015.

Òscars- Nominació a la millor pel·lícula de parla no anglesa.// Cannes, quinzena realitzadors, Art Cinema Award.// St. Sebastià, secció oficial competitiva, “Horizontes látinos”.// Festival de Mar del Plata. Millor pel·lícula, Astor Oro.// 4 premis Fènix: Millor director, fotografia, música original i so.// Festival Havana: millor música original i millor muntatge.// Festival Lima: millor pel·lícula.

 Ciro Guerra ens fa una explicació molt breu i interessant sobre el film.

FILMOGRAFIA incomplerta.

Apart d'algun curt i algun documental, els seus llargs són:

2004, “La sombra del caminante”

2009, “Los viajes del viento”

2015, “El abrazo de la serpiente” 

NÚRIA opina

Pel·lícula en blanc i negre, elaborada amb els documents deixats per dos exploradors que, van estar a l'Amazònia, en diferents moments històrics.

El resultat final és un film de ficció, crític i que fa un homenatge a tots els pobles indígenes que vivien a l'Amazònia i que els van exterminar i aquells occidentals que, van abandonar el seu còmode món i es van arriscar i aventurar, per anar a descobrir altres maneres de viure i de conèixer el món que, no tenien res a veure amb la nostra manera de fer-ho, tan desvinculada de la natura i de l'essència de l'ésser.

En la narració es creuen les dues històries dels científics exploradors  , un gran i l'altre jove. El gran, es relaciona i fa el seu viatge amb un indígena jove anomenat Karamakate i el jove amb un Karamakate ja vell, sol i perdut. Aquests dos científics, s'apropen a la selva i a Karamakate amb respecte i amb el desig d'aprendre del seu coneixement.

He volgut apropar-me a la pel·lícula amb aquest desig de descobriment. Però, l'estructura de narració creuada entre les dues històries en el temps, se m'ha fet a parer meu poc clara. Ha sigut amb les lectures que he fet posteriorment que, he acabat d'entendre el seu sentit.

La pel·lícula és molt crítica amb els colonitzadors, tant els econòmics, com els religiosos. Els presenta com uns vulgars salvatges, incapaços d'empatitzar amb res que no sigui ells mateixos i els seus interessos d'allò que exploten o evangelitzen.

Malgrat tot, m'ha agradat. Visualment i musicalment és molt bonica i he trobat que té un plantejament curiós i interessant. 
Crec que és per gent que li agrada viatjar i o, l'hi interessa la història de les barbaritats que l'home blanc i civilitzat ha fet pel món, menyspreant la diversitat de formes de vida que hi havia a la terra.

MARTINA opina

Aquesta interessant trama d'un drama d'aventures, ens transporta mitjançant el viatge d'un biòleg que cerca la planta dels somnis, per la vida d'un xamà que és l'últim supervivent del seu poble. També ens permet veure quelcom del paradigma amazònic.

Amb la unió del món de les diferents cultures i amb l'objectiu de trobar la planta, podrem conèixer l'entorn, els conflictes entre les diferents civilitzacions que intenten conviure i la increïble riquesa de l'Amazònia.

M'ha costat seguir la trama, però m'ha submergit en un món diferent, exuberant i molt particular. Per tant considero l'experiència com a tal, recomanable.

Aquesta crítica d'en Jordi Costa al País, és molt interessant, tant per la seva visió, com per les informacions :
http://cultura.elpais.com/cultura/2016/02/18/actualidad/1455823364_845199.html

Una entrevista feta per Javier H. Estrada amb el director que, està molt bé:

https://www.caimanediciones.es/entrevista-ciro-guerra-version-ampliada-de-caiman-cdc-no-46/