LA GRAN FAMÍLIA ESPAÑOLA. Director, Daniel Sánchez Arévalo

El director,Daniel Sánchez Arévalo

Núria opina. LA GRAN FAMÍLIA ESPAÑOLA

Cinema espanyol fet amb cura i qualitat, aquesta seria una possible definició per aquesta pel·lícula, però caldrà dir-ne alguna cosa més...

És una comèdia agredolça, més dolça que agre. Explica la història d'una família d'homes, el pare i cinc fills, en un moment on es veuen obligats, cadascun d'ells, a prendre decisions importants pel rumb de les seves vides, mentre tant la selecció espanyola ha arribat a la final i s'hi juga el títol mundial, aquesta és la música de fons d'una història on tot s'acaba resolent amb unes actituds políticament correctes.

Darrera de tot aquest escenari, una família que no és allò que aparenta, però a la vida, cadascú ha de saber jugar amb allò que li toca i guanyar. Aquesta podria ser una "moraleja" de la història.

Aquí guanyar, però, vol dir, estimar, perdonar i tirar endavant.

Per passar una bona estona, amb una història complicada però senzilla, amb uns bons actors que saben resoldre bé els seus papers. Riure una mica i deixar caure alguna llagrimeta, si s'està prou sensible.

Martina opina, LA GRAN FAMÍLIA ESPAÑOLA

Aquesta pel·lícula còmica, banal i ben feta, m'ha fet pensar una vegada més que, a casa tenim una bona indústria cinematogràfica. Potser avui en dia, és políticament incorrecte declarar això públicament. Ho comento únicament pel gran apogeu nacionalista dels temps que corren, però al marge d'això, per mi és tanta la proximitat cultural, com la fàcil interpretació dels subtils conflictes socials que presenta i sobretot la frescor de la trama. Tot plegat crec que, em sento còmode veien aquest tipus de cinema.

Aquest retrat d'una família es situa en una celebració. El més petit dels cinc germans es casa, al mateix dia que el món està pendent de la final del mundial amb Sud Àfrica. Durant la celebració, els personatges evolucionen, creixen i narren les seves problemàtiques internes.

M'agrada la manera com senzillament i de forma irònica es crea una situació sense res desaprofitable i com els seus protagonistes, suporten el contingut familiar de l'esdeveniment deixant-se portar per les emocions i perdent els papers moderadament, però amb força gràcia.

Davant de tot crec que, la nostra gran sort fou veure-la als cinemes Aribau amb una gran pantalla, com ja poques queden a la ciutat.

THE ACT OF KILLING. Director Joshua Oppenheimer

El director, Joshua Oppenheimer

Núria opina. THE ACT OF KILLING

Aquest és un documental que si el vas a veure sense saber massa bé què és, pots reaccionar amb una malhumorada indignació, com a mínim.

Com que, ni la Martina ni jo sabíem què anàvem a veure i varem triar dos minuts abans d'entrar al cine,  primer em va ocasionar un grau de sorpresa o més aviat estupor que, és un tipus de sorpresa, acompanyat de repugnància cap a la situació i els personatges, i a mesura que anava avançant la narració, avorriment i fastig i per acabar, una terrible indignació al descobrir que allò que m'estaven mostrant era veritat.

La pregunta que ens fèiem és qui era aquest director que havia donat corda a uns elements tan nefastos, tot donant un to festiu a les barbaritats que ens estaven explicant? Per què havia fet un documental tan cruel? Parlant de la mort de milers de persones, com aquell que parla de l'exterminació de rates o alguna cosa semblant?

Sembla ser pel què he llegit, que el director va començar fent un documental amb persones testimonis dels fets que havien passat a Indonesia al 1965, amb l'assassinat de tots els que se'ls considerava comunistes o simpatitzants en mans d'assassins a sou i grups paramilitars recolzats per l'actual govern. Va començar a tenir moltes dificultats i impediments i va sospitar que podia témer per la integritat física dels testimonis. Això el va portar a fer un canvi radical de tàctica, va deixar endarrere la primera idea, va contactar amb els veritables executors de la massacre, a partir d'aquí, tot van ser facilitats i els botxins es van sentir com uns veritables protagonistes d'un film americà de gangsters, que es com ells s'auto anomenaven.

Si voleu comprovar i sentir en la pròpia pell, com uns assassins de comunistes asiàtics poden banalitzar la crueltat i la mort, aneu-la a veure perquè s'ho val. Però protegiu la vostra sensibilitat perquè és veritat i els personatges són reals.

Martina opina. THE ACT OF KILLING

Com a primera cosa, no coincideixo amb les critiques que categoritzen a aquest film com molt bo. Per mi, és més aviat el resultat d’una catàstrofe que, no pot fer més que comportar altres desastres.

Pel que m’he pogut informar d'aquest documental, per molts categoritzat de fals documental, s’inicia com a document referent a la dictadura d'Indonèsia de 1965 que, volia retratar a les víctimes d’aquests fets. Però que, durant el procés de creació es va trobar amb un context on posava amb perill la integritat dels testimonis, que no fossin part del regim i varen decidir limitar-se a posar a disposició d’alguns botxins i ex-dirigents, tota la infraestructura cinematogràfica, perquè poguessin fer i explicar una mica el que els hi donés la gana. Per tant, es plantejava com una obra política o si més no, de reflexió sobre uns fets derivats d’un context bèl·lic, sota un regim dictatorial. El resultat, és una pesada, repugnant, i absurda successió d’imatges, sense sentit ni ordre, en les quals aquests senyors de la guerra es diverteixen sense escrúpols, creient-se que fan cine de gansters, sense cap tipus de perjudici ni tabú, pels que puguin ser-ne els espectadors.

En definitiva, al meu entendre, una experiència diferent, però no desitjada, ni monogràfica, ni plantejada de cap manera sensible, ni constructiva. Segurament un experiment o resultat d’una idea no planificada adequadament, que a mi personalment m’ha avorrit, m'ha fet agonitzar el rebuig cap a la humanitat i que he aguantat dins de la sala, encara no ser ben bé com.