L'ACTRIU
PAOLA CORTELLESI HA ACONSEGUIT QUE EL SEU DEBUT EN LA DIRECCIÓ, ES
CONVERTEIXI EN UN GRAN FENOMEN DE CRÍTICA I PÚBLIC A ITÀLIA, AMB
UN PODERÒS MISSATGE CONTRA EL PATRIARCAT.
Roma,
any 1946. Delia té tres fills i està casada amb el malhumorat Ivano
que, la maltracta. Un cop acabada la guerra, ambdós han de lluitar
per tirar la família endavant amb petits treballs mal pagats. Però
un dia una meravellosa notícia els esvalota: Marcella, la filla
gran, s'acaba de comprometre amb Giulio, un noi simpàtic i de bona
família. Delia està molt il·lusionada amb aquest nou començament
que portarà un futur millor per tots. Però, rep una misteriosa
carta que promet canviar els plans de tota la família per sempre.
Tret
del full informatiu dels cinemes Renoir.
La directora satisfeta amb tots els premis que ha guanyat a Itàlia
NÚRIA
opina.
És
una pel·lícula concebuda des del bon rotlle i l'amabilitat, malgrat
que tracta d'un tema força escabrós i nefast, com és el dels
maltractaments masclistes. Potser és per aquesta raó que, en algun
moment m'ha molestat força. Hi ha alguna cosa que em grinyola quan
es trivialitza alguna cosa tan seriosa, com són els maltractaments.
Totes
les imatges del film, que pretén ser un film d'època, estan
pensades de forma que tot sigui bonic i estètic. El blanc i negre
afavoreix molt aquesta perspectiva i li afegeix valor.
El
final no deixa de ser sorprenent i trenca amb l'imaginari d'allò que
suposem hauria de passar. Aquest gir original i sorprenent, remata la
història i fa que com a espectadora l'acabis redimint, malgrat tots
els peròs que se't van generant al llarg del metratge.
MARTINA
opina.
Pel
meu gust una història aparentment trivial, sorprèn i entreté per
igual, per com succeeix sense una destinació clara, però sobretot
per la forma que inclou alguns talls, cada tant, on canvia el viratge
de què s'explica i converteix una escena domèstica en un moment de
cine.
Sobretot
diria que m’ha sorprès el seu final, que m’ha fet concloure, que
el sentit global de la peça és sobretot original, atrevit i força
peculiar. Perquè parlar del gènere i del que han pogut significar
determinats moments històrics pot semblar avorrit i en aquest cas
esdevé una construcció costumista, quotidiana i en la que es posa
el focus en la poca bellesa d'una situació d’injustícia social i
abús de poder enquistat.
Sobretot
crec que val la pena perquè té llum i ens ensenya, d’una altra
època, que com qualsevol altra, té les seves coses. I com de lluny
ha quedat, en determinats entorns, això de ser que un home sigui una
situació determinant. Potser havent superat algunes de les coses que
ens situen en condicions on probablement el desenvolupament personal
està massa coaccionat per l’entorn i les convencions socials.
DEFINICIÓ
del FILM
Cine
neorealista i comèdia alla italiana en clau feminista.
Escrit
per Juan Pando a Fotogrames, maig de 2024.
Premis guanyats i més informacions sobre el film a:
ISHANA
SHYAMALAN S'ESTRENA COM A GUIONISTA I DIRECTORA, UN THRILLER
SOBRENATURAL PRODUÏT PEL SEU PARE. L'ADAPTACIÓ D'UNA NOVEL·LA QUE
BARREJA ELEMENTS DEL FOLKLORE IRLANDÈS AMB UNA CRÍTICA A LA
HIPERVIGILÀNCIA.
UNA
POTENT METÀFORA DEL PANÒPTIC MODERN DE LA VIGILÀNCIA MASSIVA I LES
XARXES SOCIALS. D'ALGUNA MANERA ELS VIGILANTS SOM NOSALTRES MATEIXOS.
Paraules
d'Isabel Navarro en la seva crítica per Fotogrames, juny de 2024.
Guionista,
Ishana Ishana Shyamalan, basada en una novel·la gòtica de terror,
escrita per la irlandesa A.M. Shine.
EUA,
2024.
Duració,
101 minut.
SINOPSI
Quan
Mina va a porta l'encàrrec d'un ocell per la feina, de sobte es
troba atrapada en un bosc a l'oest d'Irlanda. Es va fent de nit i no
sap com sortir d'allà i llavors és rescatada per uns estranys que
la porten a una mena de refugi, on hi ha tres persones més. Cada
nit, seran observats i assetjats per unes estranyes criatures.
La directora, Ishana Shyamalan
LA
NOVELLA amb FORÇA EXPERIÈNCIA
Després
de graduar-se en la Tisch School of the Arts de Nova York i realitzar
curts, fou contractada pel seu pare per escriure i dirigir alguns
episodis de la seva sèrie per a Apple TV +Servant, fins i tot els
finals plens d'acció de les temporades dues i tres. També ha sigut
la seva assistent direcció en les seves dues últimes pel·lícules.
El seu pare defensa que ja ha conquerit el seu propi estil.
Paraules
d'Isabel Navarro en la seva crítica per Fotogrames, juny de 2024.
PEL
SEU PARE, ELLA ÉS MOLT MÉS AGOSARADA que ell...
Cosa
que ha quedat demostrada en un ús més expressiu dels colors que, es
fa patent en les seves influències.
Ella
diu que: sempre m'ha interessat il·luminació essencialista de
Caravaggio i volia portar aquesta atmosfera pictòrica al cine. Entre
els meus directors preferits està Krzysztof Kieslowski i la seva
utilització del color, especialment a Blau (1994) i Vermell (1994),
per comunicar la veritat del personatge. Però la principal
influència de la meva veu creativa és la de Miyazaki. Allò que
m'ha inspirat d'ell és l'element fantàstic dels seus films i la
seva màgia; però també d'altres com Lars von Trier que ha sigut un
dels grans referents visuals del meu film.
Paraules d'Isabel Navarro en la seva crítica per Fotogrames, juny de 2024.
NÚRIA
opina
Per
alguna raó que, ara no recordo, quina devia ser, potser per l'horari
o la proximitat de la sala, vàrem acabar anant a veure aquest film.
Una
de les raons era que la directora, Ishana Shyamalan era filla de
Night Shyamalan. I era la seva primera pel·lícula com a directora i
guionista i m'agrada molt anar a veure òperes primes, ja
que, crec quetenen
un valor afegit ocult que crec que és molt interessant.
La
pel·lícula vista en brut, em va agradar i sobretot, em va intrigar
en certs aspectes: com la directora busca la manera de plasmar en
imatges el món real i el món màgic i imaginari i també com
intenta fusionar-los.
La
veritat és que quan em vaig assabentar de l'edat d'aquesta
directora, 23 anys- em vaig quedar bocabadada... a partir d'aquí la
pel·lícula m'ha interessat molt més i he mirat d'esbrinar un munt
de qualitats que a primer cop d'ull no s'havien fet evidents.
En
el temps de dues setmanes que han passat, d'ença que la vàrem anar
a veure, hi he anat pensant bastant, ja que m'ha vingut al cap força
vegades.
Està
catalogada, com de terror, però és un terror que combina els típics
ensurts propis de gènere, amb la creació d'atmosferes inquietats.
Una
pel·lícula que potser no és perfecte, però que t'obre moltes
finestres.
Per
si volem passar una estona distreta al cinema que, vagi més enllà
d'una certa comoditat estàndard.
MARTINA
opina.
Sense
referències ni perspectiva vam triar aquesta proposta i a mesura que
succeïa no puc evitar haver de comentar que em va generar certa
inquietud. Primer per la forma com avança, mitjançant un relat que
galopa amb certa dispersió. Però també perquè esdevenia com una
proposta de suspens amb mitjans i recursos, que segurament busca
crear un univers metafòric i el que jo no estava podent comprendre.
Així doncs, suposo que també perquè moltes de les coses que
planteja no les podia lligar, donat que els personatges, tal com
estan plantejats, pel meu entendre no tenen massa relació amb el
fons. A més fins i tot em costava saber si anava de terror, de
misteri o pretenia ser una comèdia que no em feia gràcia qui sap si
del sentit d’un tema anodí com és la por al bosc.
Per
això inevitablement, crec que quan després vam saber més de
l’elecció en si, vam poder comprar certa pau i trobar-li molts més
elements dels que hauríem vist quan la incertesa de saber que ens
hauria faltat percebre ens impedia veure la bellesa del conjunt.
Segurament perquè ens vam alliberar de la necessitat d'haver gaudit
d'una obra que pel meu gust li falta donar-li cohesió al conjunt.
En
un entorn preciós, immersos en un bosc irlandès on no plou, passa
aquesta història que ben bé no arriba enlloc. La que potser parla
de mort i de la memòria dels que no hi són, però que en tot cas
també sembla que vulgui explicar-nos coses de l’amor, del control
aliè i de tot el que ens pot condicionar quan la realitat del que
fem no està alineada amb la del que volem. Això sí, amb bellesa i
força recursos, et planta en una realitat creada i a la que només
hi pots entrar gràcies al resultat d’aquesta peça i la que és
l’adaptació d’una novel·la que mescla elements del folklore
irlandès amb una crítica a la hipervigilància.
El
bosc des de sempre ha estat un lloc ideal per terroritzar al nen que
portem dins. La foscor, el desconegut, el salvatge, s'amaguen sota el
seu gruix. És un recurs mític dels contes de fades i ho va ser
també pel director M. Night Shyamalan amb la seva pel·lícula El
Bosque (2024).
Paraules
d'Isabel Navarro en la seva crítica per Fotogrames, juny de 2024.
LA
NOVA PEL·LÍCULA D'ISAKI LACUESTA. CODIRIGIDA AMB POL RODRÍGUEZ,
PARTEIX DEL PROCÉS DE GESTACIÓ DE L'ÀLBUM, Una semana en el motor
de un autobús, DE Los Planetas, PER NARRAR UNA HISTÒRIA D'ACORDS I
DESACORDS QUE DESAFIA ELS CODIS TRADICIONALS DEL BIOPIC MUSICAL I
REFLEXIONA SOBRE EL PROCÉS CREATIU (TAMBÉ CINEMATOGRÀFIC).
Escrit
per Angel Quintana a la revista Caimán CdC, maig de 2024.
NO
ÉS UNA PEL·LÍCULA SOBRE LOS PLANETAS, SINÓ SOBRE LA LLEGENDA DE
LOS PLANETAS(...).
ÉS
UNA PEL·LÍCULA SOBRE L'AMISTAT ALS LÍMITS DE L'AMOR, EL TREBALL EN
EQUIP, LA POR DE FER REALITAT ELS NOSTRES SOMNIS, EL PREU DE
L'AMBICIÓ, LA NIT I UNA HISTÒRIA DE VAMPIRS I FANTASMES.
Paraules
d'Isaki Lacuesta, recollides per Juan Pando i publicades a
Fotogrames, maig de 2024.
Guió,
Fernando Navarro i Isaki Lacuesta, recollint una proposta de Jonás
Trueba.
Duració,
109 minuts.
Espanya,
2024.
SINOPSI
Estem
als anys noranta, un grup granadí anomenat “Los Planetes”, ha de
gravar un nou disc en un moment difícil de la seva existència, ja
que, han entrat en crisi per diferents raons. Malgrat totes les
vicissituds, van superant obstacles i compleixen el seu objectiu. No
tenien ni idea que després d'aquest disc arribarien a ser un
referent en l'escena de música indi del nostre país. No és
una pel·lícula sobre “Los Planetas”.
Els directors Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez.
ORÍGENS
I GESTACIÓ
Sorgeix
com un projecte de Jonàs Trueba, que acaba sent cedit.
Isaki
Lacuesta explica que, amb Jonás havíem parlat força del
projecte i m'havia explicat la possibilitat de rodar-la amb músics
professionals. Li envejava molt el projecte. Llavors un dia em
va trucar i em va fer la proposta. A mi d'entrada el món de Los
Planetas, em seduïa. Ell tenia el seu guió que era massa d'ell i
llavors vaig rebutjar la proposta, però ell em va donar la
possibilitat de fer el meu guió. Vaig parlar amb Fernando Rodríguez
que havia fet el guió amb Jonàs i junts en vàrem fer un de nou.
Des de Los condenados, és la primera vegada que no treballo amb Isa
Campo en el guió.
Escrit
per Angel Quintana a la revista Caimán CdC, maig de 2024.
NÚRIA,
opina.
Aquesta
és una pel·lícula d'algú que té mà per convertir cada proposta
que ens fa, amb una obra nova i diferent de l'anterior, tot buscant
la manera d'explicar-la, perquè l'espectadora visqui una experiència
narrativa immersiva, estètica i sempre interessant.
És
una narració polifacètica, que ens obliga a canviar el nostre punt
de vista, diverses vegades, al llarg de la visió i a qüestionar-nos
un únic jo, invasiu i excessivament subjectiu, per deixar-nos
endinsar en una experiència estètica real i que aspira a ser
universal.
Com
tota petita i senzilla gran obra, té moltes capes i nosaltres
decidirem en quina volem o ens agrada quedar-nos. Jo cada dia que
passa i hi penso descobreixo alguna lectura nova i interessant.
Com
la d'avui, sobre la funció i mitificació de les drogues, com a
element imprescindible en un moment determinat i en uns sectors
musicals concrets, per abordar la creació. Un element subversiu
d'alteració d'estats que et traslladava a altres mons creatius i
considerats com a necessaris. Aquest element de naturalització i
normalitat, causant d'estats alterats incontrolables, ens els mostra
Isaki Lacuesta d'una manera cinematogràfica i gens moralista. Segons
l'estil de l'època que vivim que, es considera a l'espectadora, prou
intel·ligent perquè tregui les seves pròpies conclusions sobre
allò que està veient.
Considero
que vaga la pena veure-la, no us la perdeu, perquè crec que
l'experiència en la pantalla de cinema resulta imprescindible per
gaudir-la en la seva veritable dimensió i concepció.
MARTINA,
opina.
Quan
comença la pel·lícula s’adverteix expressament que, això no va
exclusivament de la banda i efectivament avança amb el focus molt
més enllà dels fets concrets. M’agrada especialment el recurs
narratiu de fer participar en el recull cronològic de la trajectòria
musical del grup a una tercera persona, que va formar part del
conjunt, propera i amb un relat paral·lel, que confessa des del bon
començament que la seva visió de la història és subjectiva.
Diria
que, significa un retrat d’un moment que definiria com a intens,
amb personatges característics d’una generació on el rumb gambava
amb un entorn farcit d’extravagàncies i a un ritme on sembla que
no hi havia massa espai per decidir què es volia tenir com a
prioritari per part dels individus que, en van formar part. La
indústria milionària situava als músics en un entorn excessiu,
muntats en el carro de vida insostenible en el temps i quan la música
psicodèlica arrossegava a ritmes sense necessitat de cap filtre.
Personalment,
m’ha portat a molts llocs, entre ells a l'univers de la banda, vist
com si fossin dintre d'una peixera i havent pogut imaginar alguns
dels fantasmes que els hi van poder aparèixer. Però també, a
l’etapa de creixement d’un sector creatiu va ser un negoci molt
lucratiu, on allò que comptava era únicament l’èxit de cada un
dels intermediaris que hi participaven. Potser descuidant el valor
dels artistes, podent entrar en el detall dels instants no tan màgics
dels que podrien perdre’s consumits per la droga, quan eren a
qualsevol lloc sense poder gaudir del seu moment i veient com
tremolaven exposats a tal penyora per ser els titulars de la fama.
Lacuesta
i Rodríguez, s'escapen molt dels codis del biopic musical més
convencional per elaborar en relat amb múltiples capes que es
construeixen a partir de la narració en off dels pensaments dels
protagonistes (allò que va passar només per dins), però també de
confluència entre allò que va succeint i allò que expliquen les
lletres d'algunes cançons. El resultat és un relat coral que
integra quatre veus i combina records, sensacions, somnis i potser
alguna mentida i sobretot molta fantasia.
Escrit
per Jara Yañez en la seva crítica del film a Caimán CdC, maig de
2024.
LOS
PLANETAS, un grup de resistència...
Segons
Isaki Lacuesta Los Planetas era un grup de resistència, ja que no
havien seguit la moda de cantar en anglès i no havien volgut tampoc
participar en la banda sonora de Historias del Kronen (1995), de
Montxo Armendàriz, on si que estan Australian Blonde.
Escrit
per Angel Quintana en la seva entrevista amb Isaki Lacuesta a Girona
(abril de 2024) , per la revista Caimán CdC, maig de 2024.
PLANIFICACIÓ,
LLUM, COLOR
Diu
Isaki Lacuesta: (...)El cinema de noranta és el de la meva joventut
i sempre m'ha fascinat com juga amb les formes, però la planificació
de la pel·lícula, deu molt al món del còmic.
(...)
No és una pel·lícula narrada en present, sinó des d'un altre
temps, a partir de quatre punts de vista que creen diferents
fantasmagories. També hi ha un treball peculiar sobre l'estil visual
que passa per l'ús del color.
Escrit
per Angel Quintana en la seva entrevista amb Isaki Lacuesta a Girona
(abril de 2024), per la revista Caimán CdC, maig de 2024.
DUBTES
CREATIUS UNIVERSALS
(...)
La pel·lícula parla d'aquell moment i dels meus dubtes creatius. No
paro de preguntar-me si és millor treballar com un infiltrat dins de
la indústria o com un franctirador. El diàleg entre els dos músics
en els camerinos de Planta Baja no és res més que un diàleg del
que jo em pregunto i parlo amb mi mateix.
Escrit
per Angel Quintana en la seva entrevista amb Isaki Lacuesta a Girona
(abril de 2024), per la revista Caimán CdC, maig de 2024.
LÉA TODOROV FA UNA PEL·LÍCULA AMB LA QUAL REPASSA LA LLUITA D'AQUESTA ICONA FEMINISTA DE COMENÇAMENT DEL SEGLE XX QUE, VA REVOLUCIONAR LA PEDAGOGIA DELS NENS I NENES AMB HABILITATS ESPECIALS.
Escrit
per Maria Juesas en la seva crítica per Fotogrames, maig de 2024.
L'EDUCACIÓ
ÉS UNA CAPA ESSENCIAL DE LA SOCIETAT I AIXÒ ÉS EL QUÈ HE VOLGUT
REIVINDICAR.
Paraules
de la directora dites per a Fotogrames, maig de 2024.
Direcció
i guió, Léa Todorov
França,
Itàlia, 2023.
Duració,
100 minuts.
SINOPSI
París,
any 1900. Lily d'Alency és una popular cortesana que amaga un
secret. La seva filla Tina va néixer amb una discapacitat i la manté
lluny d'ella per protegir la seva reputació i la seva carrera. Però
un bon dia es veu obligada a tenir cura d'ella, llavors decideix
marxar cap a Roma per començar una nova vida. Allà coneixerà a la
doctora Maria Montessori que està desenvolupant un revolucionari
mètode educatiu per treballar amb els mal anomenats “nens
deficients”. Anys més tard es convertirà amb una de les
pedagogues més ben valorades del món: el mètode Montessori.
Tret
del full informatiu dels cinemes Verdi.
La directora, Léa Todorov
NÚRIA
opina
Una
ficció biogràfica necessària amb l'intent de donar llum a una
pedagoga que, el seu mètode ha tingut molt d'èxit el llarg dels
temps i se n'ha parlat molt, però que la majoria de la gent no sap
qui el va idear, una dona, per tal d'ajudar a nens i nenes amb moltes
dificultats d'aprenentatge i que, fins aleshores se'ls considerava
incapaços d'aprendre.
A
finals de segle dinou i inicis dels vint, ser mare soltera, amb
estudis i amb idees pròpies, no eren valors, ni ben considerats, ni
reivindicats socialment. En aquest film, ens explica que hi havia
dones que, van lluitar per la seva llibertat malgrat que no ho van
tenir gens fàcil.
La
directora Lea Todorov va fer un documental parlant de les noves
pedagogies d'inicis de SXX i va quedar enlluernada per la
personalitat de Maria Montessori i així li va sorgir la idea de
farcir aquesta ficció.
Va
fer un exhaustiu treball d'investigació del personatge del qual n'ha
sortit aquesta pel·lícula.
Nosaltres
la vàrem anar a veure amb la nostra neta i neboda Lua, d'onze anys
que diu que, no li va interessar massa i com que era en versió
original, no va entendre res.
Necessària,
interessant, ben feta, però sense emocionar.
MARTINA
opina.
Vam
temptar la sort portant a la Lua a la nostra sessió d'aquesta
setmana i clarament pel que fa a la tria, per una persona de 11 anys,
no la vam encertar. No obstant aquest incís, pel que fa a la nostra
experiència, no tinc més que bones paraules.
Resumidament
aquesta proposta, per mi, és sobretot un homenatge a la discapacitat
i tot el que ensenya a qui hi conviu. Però també a la dignitat de
les persones que mostren que haver de lluitar no significa només
inconvenients i esdevenen un model a seguir. Mostrant a més d'una
manera absolutament comprensible el que va suposar crear una empenta
cap a una ensenyança activa.
De
fet, crec que la història, per com com s'explica, és converteix en
necessària. Perquè amb un repartiment exquisit ho té tot per ser
una peça indispensable. Mostrant una mica d'intimitat de les dones
que van ser protagonistes d'aquest moment, quan bona part de la
humanitat no volia incloure la meitat de la societat. Vull dir que, a
banda del que explica, vaga la pena veure com ho va mostrant.
Fitxa completa i més informacions sobre la directora i crítiques:
