WONDER WHEEL. Director, Woody Allen.

HI HA AQUELLS QUE BUSQUEM SENTIR-SE SATISFETS ARTÍSTICAMENT, JO GAUDEIXO DEL PROCÉS. NO M'INTERESSEN ELS DINERS. MAI M'HAN INTERESSAT. MOLTES VEGADES HE D'AFEGIR EL MEU SOU A LA PEL·LÍCULA PERQUÈ QUEDI MILLOR (...) TAMPOC M'INTERESSEN ELS PREMIS O ALLÒ QUE DIGUI LA GENT (...) PER MI TOT PASSA PEL PLAER DE FILMAR.

Declaracions d'en Woody Allen en una entrevista publicada al “Dirigido por” de desembre de 2017 i realitzada per Gabriel Lerman.

Director i guionista, Woody Allen. 
EUA, 2017. 
Duració, 101 minuts.

SINOPSI

Coney Island, dècada de 1950 en Mickey Rubin un jove ben plantat que fa de salvavides a la platja del parc d'atraccions i vol ser escriptor, ens explica la història de Humpty, operadora de la noria de parc i de la seva dona Ginny, actriu que es guanya la vida fent de cambrera. Ells estan passant per una crisi i només els falta que arribi la filla d'ell, Carolina que fuig d'uns mafiosos.

Versió, adaptació i traducció pròpies, treta del Filmaffinity.

Voleu escoltar la cançó d'en Lou Reed, Coney Island Baby:
www.youtube.com/watch?v=tHS1Ob_ki9o

El director, Woody Allen.

NÚRIA opina.

Wonder Wheel, un parc que va farcir els somnis de molts nens i nenes del New York dels anys cinquanta, entre ells els d'en Woody Allen nen.

Metàfora si es vol d'una lluentó de cartó pedra que, quan s'apaguen els llums s'esvaeix tota la seva màgia i tot esdevé trist i decrèpit.

La Martina i jo, cada any esperem amb frisança l'estrena de la nova pel·lícula d'en Woody Allen, darrerament però, no és pas que totes m'entusiasmin i a vegades a passat que, la història o el tema no m'interessa gens ni mica. Malgrat això, qui pot negar les habilitats d'en Woody Allen per fer bones pel·lícules sempre, encara que no siguin obres mestres, sempre és garantia d'un cinema intel·ligent i de qualitat.

Aquest director, com més vell, més lliure, explica les històries què vol i com vol sense esperar res a canvi, ni de la crítica, ni del públic, sense menysprear a aquests que, sense ell les seves pel·lícules no existirien.

Una història d'amor o potser de desamor, àcida i força amargada que, pot inspirar algun somriure, però no està en el registre amable, sinó en el registre tràgic d'una dona que, somnia salvar-se de la seva trista, gris i mediocre vida a través de l'amor.

Bona proposta i bona resolució.

MARTINA opina.

En aquest darrer film de Woody Allen, una brillant Kate Winslet, es passeja per un entorn humil i deprimit, sense poder aconseguir il·luminar el seu entorn. Amb una vida regida pel carregat ambient dels treballadors del parc d’atraccions de Coney Island, de la Nova York dels anys 50. Per mi ella simbolitza les contradiccions d’aquest espai de diversió.

El trajecte d’una dona que desitja fugir d’un amor que no sent, per perseguir a un amor que no té. Una petita tragèdia que avança en clau d’humor, sense grans diàlegs però amb bons personatges i sense massa profunditat.

Una història ben narrada, amb un ambient voluntàriament creat per parlar amb els objectes i uns personatges que viuen a l’ombra creada per la mateixa societat de la qual formen part.

Sembla que parlar de l'eufòria indescriptible que, un sent quan s’enamora, és la temàtica que últimament interessa a aquest cineasta. Així que en aquest sentit, aquesta obra, ens explica una trama on es barregen els lligams d’una unitat familiar, que seguint el cor, viu en un estat de fragilitat latent.

Pel meu gust es presenta com una trama ben feta, tot i que em costa trobar aquell Woddy Allen frenètic, qui no desaprofitava ni un segon de rodatge per expressar tot el que comportava tenir una ment plena de pardals, per trobar una història on parlar de la gran complexitat de l’amor.

Entrevista de Gabriel Lerman a la Vanguardia 22/12/2017, amb  Kate Winsler que és Ginny, al film:
http://www.lavanguardia.com/cultura/20171222/433807288387/entrevista-kate-winslet-wonder-wheel-woody-allen.html

En quin cinema la podeu veure a Barcelona, sinopsi i una opinió:
www.butxaca.com/ca/cine/cartellera/details/wonder-wheel/128286

La sempre interessant i completa fitxa del Verdi:
http://fitxes.cines-verdi.com/pdf/wonderwheel_bcn.pdf

Variades i controvertides crítiques i més informació:
/www.filmaffinity.com/es/film712384.html

MADE IN LA. Directors, Almudena Carracedo i Robert Bahar.

Directors, Almudena Carracedo i Robert Bahar.

CINEMA POLÍTICA. Barcelona. 2017.

Duració, 70 minuts.

SINOPSI

És un llargmetratge documental, guanyador de múltiples premis que segueix la història de tres immigrants llatines que treballen en uns tallers de costura de Los Angeles, mentre s’embarquen en una odissea de tres anys per obtenir uns drets laborals bàsics. El documental també explica el poder de transformació que, la lluita aporta a cadascuna d’aquestes tres dones. Profundament humana, actual i necessària, Made in LA és una història sobre la immigració, el poder de la unitat i el valor per empoderar-se i fer-se escoltar.

Directors Almudena Carracedo i Robert Bahar.

NÚRIA opina.

A proposta de la Martina vàrem anar a la fàbrica Lehmann, antic espai industrial recuperat per diferents propostes culturals, allà amb un ambient compromès i distès, hem tingut l’ocasió de veure aquest interessant documental, sobre una realitat de l’explotació laboral de dones que emigren del seu país per millorar la seva qualitat de vida i en aquest afer, hi ha que si juguen bous i esquelles.

Una realitat que està molt bé donar-hi llum i protagonisme i que hi hagi gestors culturals que facin aquesta digna funció.

Un documental que ens explica la lluita d’unes dones treballadores i lluitadores per tal d’aconseguir unes condicions de treball dignes i el reconeixement com a treballadores d’unes determinades marques que, les ignora.

Felicito a tots els que han portat a terme aquesta iniciativa i també els agraeixo la possibilitat que ens han donat.

MARTINA opina.

La Fábrica Lehman, ubicada al carrer Consell de Cent 159, organitzava un festival de cinema i política on projectaven aquest film documental “MADE IN L.A.”.

Aquest segueix la història de tres immigrants llatines que embarquen a l'odissea per obtenir els seus drets laborals bàsics, en un nou país d’acollida i que les accepta en situació de total precarietat.

 Personalment m'interessava la temàtica, però sobretot fa temps que m'atreu la idea de transformació de​ les infraestructures industrials, motiu pel qual feia dies que tenia ganes de conèixer aquest espai.

 Es tracta d’una antiga fàbrica de nines en ple eixample, reconvertida en un lloc compartit per diferents projectes empresarials i mostrar-nos la capacitat per donar una segona vida a aquest passat de la nostra història. Personalment, tot plegat m'ha semblat una experiència molt interessant.

 Potser, en aquesta atracció per descobrir llocs que tenen una història existeix en mi un cert romanticisme, tanmateix ja fa temps que m’acompanya i ho recomanaria a tothom. 

​Més enllà, ​potser es deu al fet que, m'agrada la capacitat de l'arquitectura per explicar el passat dels llocs. Però a més, en particular de les fàbriques del nostre entorn, em captiva l'estètica sòbria de l'era industrial. On les construccions eren funcionals, però també cuidaven saber crear un espai compacte i en molts casos reclamant​ la  modernitat en les seves construccions.

Crec que aquesta integritat, sovint proposava basar la productivitat en el fer de saber crear un entorn favorable, optant per models de producció més complexes. Segur que no exempts de culpa, ni d’injustícies, però que en tot cas van formar part d’una era. Un moment de la nostra història on​

també les classes populars van lluitar de manera conjunta i​ per poder fer front a la violència que els estava oprimint.

Crec que veure aquest documental era totalment adequat a l'entorn on ens trobàvem. Aquesta història sobre el poder de la unitat, ens revela l'impacte de la lluita per empoderar-se d'unes treballadores del tèxtil, als Estats Units del 2007. Clarificadora també, ens posa en escena amb una bona dosis de realisme, que un cop més ens recorda que la lluita pels drets humans, mai serà una cosa conclusa.

Aquest documental és un alerta que, malauradament, la única manera de vèncer l'individualisme és mitjançant la unió. Podent donar valor a les veus que estan en situació de vulnerabilitat i no tenen més remei que acceptar unes regles injustes.

En aquest sentit em remeto novament al rerefons que li veig a saber del passat de l'entorn que ens envolta. Podent entendre millor el present. Crec que aquest valor també ens dóna arguments per seguir conscients dels nostres drets. Els haguts, els per haver-hi, i els que mai haurien de renunciar tot i la transformació de la nostra economia, societat i/o ubicació.

En aquest sentit només em queda agrair aquesta iniciativa, tant la del documental com la de la Fàbrica Lehmann com a tal, per fer-nos una sacsejada positiva i empoderant-nos en aquest sentit.

En aquesta pàgina hi ha unes notes de la directora i altres informacions sobre les protagonistes que són molt interessants:
http://www.cineenvioleta.org/made-in-l-a/

Podeu veure part d'aquest documental en aquesta interessant pàgina:
http://asambleademajaras.com/videos/detalle_video.php?idvideo=816

EN REALIDAD NUNCA ESTUVISTE AQUÍ. You Were Never Really Here. Directora, Lynne Ramsay.

D’AQUÍ LA CAPACITAT DE RAMSAY PER, MITJA DE LA CONSTRUCCIÓ D’IMATGES, ANAR DOTANT A JOE D’UNA PRESÈNCIA QUE ESDEVÉ ABSÈNCIA. QUELCOM QUE RESULTA MOLT PRODUCTIU PEL SEU TREBALL, PERÒ TAMBÉ APUNTA ELS TRETS D’UNA DETERMINADA PERSONALITAT...
Paraules no textuals i traduïdes d’Israel Paredes Badia, en el seu article, “Un hombre convertido en nada” pel Dirigido Por, de novembre 2017.

Guionista, Lynne Ramsay, segons la novel·la de Jonathan Ames.

Gran Bretanya, França, 2017.

Duració, 86 minuts.

SINOPSI

Un sicari, antic “marine”, executa l’encàrrec de recuperar una adolescent, filla d’un polític, raptada per una xarxa de prostitució.

La directora, Lynne Ramsay i l'actor, Joaquin Phoenix.

NÚRIA opina.

   La pel·lícula està ben feta, intenta utilitzar la imatge i la música com els elements més importants de la narració. El llenguatge verbal passa a un segon pla, tot i que, el poc que diuen és bastant fonamental per donar el sentit que té a la narració i entendre als personatges.

   Tot i les virtuts d’aquest film, ja estic una mica farta de la violència, tant explícita, com implícita i per acabar-ho d’adobar entraré en una contradicció flagrant. Vivim en una societat extremadament violenta en tots els sentits i ignorar-la, no és prudent, si pensem que cal combatre-la.

   Ambient sòrdid, ofegant, opressor...amb un protagonista, tancat, hermètic, outside, vivint en un context social cada vegada més hostil i violent, on el seu propi president, no té gens de vergonya en rebutjar i humiliar, a tots aquells que no s’ajunten al seu model de negoci.

   Cal estar molt atenta al flash que es van interposant en la narració, ja que si no li dones un sentit, la narració resulta massa abstracte i costa de lligar caps.

   D’aquesta història se’n poden veure moltes possibles metàfores, sobre la persona i el context on viu, però per mi la més interessant és que, malgrat tot, el nostre antiheroi, Joe, tot i que no hi és, és pur i té la seva pròpia moral a la qual no traeix.

   Molt recomanable en els que no els fa mandra anar al cine a patir i després, un cop acabada la pel·lícula, a pensar.

MARTINA opina.

   El protagonista és un home misteriós, qui ens mostra el seu costat humà al tenir cura de la seva mare que, ja és gran. Ës guanya la vida fent de sicari, en un dels seus encàrrecs, troba el seu turment quan ha de rescatar a la innocent filla d’un senador.

   El personatge ha d’alliberar a una nena en una situació de vulnerabilitat que, ell no hi troba cap explicació, com no sigui donar un sentit a la seva tasca. Incapaç d’acabar la seva tasca deixant impunes a tots i cada un dels responsables del patiment de la nena, es proposa castigar a tots els que han tingut alguna cosa a veure amb el patiment d’aquesta jove dona que, ha sigut sotmesa.

   El guió s’ha elaborat amb una novel·la d’en Jonathan Ames que, a mi m’ha fet preguntar, perquè només coneixem abusos sexuals realitzats per homes, persones del sexe masculí. I per què aquests la majoria de vegades s’adrecen contra els més dèbils, atacant a nens, nenes o discapacitats.

   La seva directora, Lynne Ramsay, nascuda a Glasgow, està considerada com una de les veus més originals del cinema independent britànic. Apart que, aquest thriller és molt contundent i té un contingut fosc sobre les misèries humanes. De tota manera, aquest fet. La temàtica, no embruteix la bellesa del relat.

   És una obra molt completa, protagonitzada pel popular Joaquin Phoenix i una banda sonora original i ultra magnètica, composta per Jonny Greenwood, el teclista de la banda de rock alternatiu Radiohead.

   En definitiva, una opció dura però del més pur art d’impacte.

On la podem veure a Barcelona, tràiler i crítica:
https://www.butxaca.com/ca/cine/cartellera/details/en-realidad-nunca-estuviste-aqui/128093

La fitxa del cinema Verdi, sempre molt útil:
http://fitxes.cines-verdi.com/pdf/enrealidad_bcn.pdf

Crítiques i fitxa completa a Filmaffinity:
https://www.filmaffinity.com/es/film865711.html

THE SQUARE. Director, Ruben Östlund.

(...)UNA MIRADA DURA I DESPIETADA TAMBÉ POT RESULTAR COMMOVEDORA. I, ES TRACTA D'AIXÒ, NO ?

Paraules de Carlos Losilla en el seu l'article, “La emoción tras las ruinas” per Caimán Cuadernos de Cine, 65, novembre de 2017.
Direcció i guió, Ruben Östlund.

Suècia, Alemanya, França, Dinamarca, 2017.

Duració, 142 minuts.

Palma d'Or de Cannes 2017.

                                        

SINOPSI

Christian, manager o curator d'un Museu d'Art Contemporani d'Estocolm, camina despreocupadament per una zona del centre d'aquesta ciutat, tot anant cap a la feina. Se senten els crits d'una dona que demana auxili. Ell s'atura com moltes altres persones. Quan tornen a escoltar-se crits, ell i un altre home es disposen a aturar el marit d'aquesta que sembla que, la vol agredir. La situació es calma i tots desapareixen. Llavors, Christian es sent com un heroi, fins que es dóna compte que li han robat la cartera i el mòbil i així comença tot...

El director suec, Ruben Östlund.

NÚRIA opina.

L'anterior pel·lícula d'aquest director, “Força Major”, ja la vaig trobar força sorprenent i em va agradar molt, tant la temàtica, com el tractament que en fa.

Aquesta però, una història inversemblant que surt d'un dels països més rics de l'Europa del nord, culta, desenvolupada i potser feliç...

Ens narra un fragment de la vida d'en Christian, mànager o curator d'un museu d'art contemporani d'Estocolm.

Ell, presumit, ridícul, sense mala fe, i amb una innocència, vorejant a la imbecil·litat. Que viu tan tancat en el seu món que, ja és incapaç de reflexionar i actua per la simple inèrcia dels esdeveniments que l'arrosseguen. Sense capacitat per encarar-los amb les seves genuïnes decisions, dedicat a una activitat convertida en lúdic recreativa, sense cap sentit.

El film s'acaba constituint com un entramat de crítica irònica i lacerant a la societat neoliberal, on a part de vendre productes materials, allò que es ven més en aquests moments, són il·lusions i idees que se'ls ha despullat del seu contingut i caduquen ràpidament, donant pas a les noves que van empentant per ocupar el seu lloc.

També queda clarament explicitat en la narració, la presentació d'una societat del benestar que, cada vegada s'allunya més d'un sector de la població, a la qual exclou per la via de l'empobriment. Sector que cada vegada augmenta més, tot evidenciant unes grans diferencies que, a les ciutats es fan més evidents perquè poden conviure tots junts en unes determinades hores del dia, sense que això generi cap aparent conflicte, per part de ningú.

Alguns han criticat la llarga durada del film, però per mi està bé, ja que, tracta molts temes i cal un temps per anar-los podent mostrar i assimilar.

La pel·lícula m'ha agradat molt i trobo que té moments d'una comicitat dramàtica absurda, genials.

La recomano a tothom crític amb el moment social i econòmic actual. No la recomano, als esperits sensibles que prefereixen amagar el cap sota l'ala i fer el joc al sistema i entregar-li la seva ànima.

MARTINA opina.

Aquesta obra de Ruben Östlund té el seu costat fosc, en el tipus de crònica que fa. Una mirada que retrata una societat hermètica, desigual i plena de comportaments destinats a només presentar les bondats humanes de portes enfora. Però, també té la seva part de llum, en quant sap portar la crítica al terreny de l’humor, potser buscant provocar mitjançant la ira i segregant de manera molt clara el rol de què apareix a la pantalla i el de l’espectador, que ho analitza.

A mi m’agrada aquest tipus de relats antropològics, tot i que segons entenc, em dec perdre part del llenguatge cultural donat a l’origen escandinau, d’aquesta obra. Dit en altres paraules, crec que de manera general, aquesta proposta es presenta mitjançant un ús del llenguatge cinematogràfic que és universal, però dels seus mitjans em fa sentir que, hi ha part de la simbologia que no comprenc. Potser perquè desconec les dinàmiques socials d’aquell context.

No obstant això, mitjançant la intencionalitat de crear una atmosfera molesta, els aspectes visuals et permeten endinsar-te en els patrons socials que revisen l’estat de salut de l’individu, de manera global i esbrinar en temes que afecten també al nostre entorn.

En el seu darrer treball aquest mateix director, crec que va fer una obra mestra: Fuerza mayor. On, al meu entendre analitzava <la por >, des del seu vessant més irracional. Una temàtica que li dono voltes darrerament. Consegüentment tenia moltes ganes de poder veure més d’aquest director. Val a dir que, en aquesta pel·lícula m’ha costat una mica seguir un relat on s'inclouen moltes coses i que després lligar-ho tot.

En resum, crec que aquesta obra enllaça coses relacionades entorn del rol de l’art en la societat occidental. Ho fa amb una perspectiva que estripa tots els clixés de l’aura genuïna d’aquest camp. Escanejant un personatge principal que explica la magnitud del ser individualista actual.

En definitiva pel meu gust una opció molt recomanable.

En aquesta fitxa del Verdi, trobareu informació rellevant del director sobre la gestació de la pel·lícula:
http://fitxes.cines-verdi.com/pdf/thesquare_bcn.pdf

Crítiques, tràilers i altres informacions d'utilitat:
https://www.filmaffinity.com/es/film664294.html

On la podem veure:
https://www.butxaca.com/ca/cine/cartellera/details/the-square/128094

RECOMANACIONS...

https://www.filmaffinity.com/es/film865711.html
https://www.butxaca.com/ca/cine/cartellera/details/en-realidad-nunca-estuviste-aqui/128093

https://www.butxaca.com/ca/cine/cartellera/details/el-autor/128169
https://www.filmaffinity.com/es/film570753.html

https://www.butxaca.com/ca/cine/cartellera/details/musa/128120
https://www.filmaffinity.com/es/film212911.html

BONÍSSIMA, no us la podeu perdre...Propera entrada del blog !!!

https://www.filmaffinity.com/es/film664294.htmlhttps://www.
butxaca.com/ca/cine/cartellera/details/the-square/128094

https://www.filmaffinity.com/es/film126181.html

https://www.butxaca.com/ca/cine/cartellera/details/lumiere-comienza-la-aventura/127856

https://www.filmaffinity.com/es/film802633.html

www.filmaffinity.com/es/film614687.html

TIERRA FIRME. Anchor & Hope. Director, Carlos Marques-Marcet.

(...) I PARLAR D'UN DELS DILEMES MÉS RECURRENTS: LA DIFICULTAT QUE APAREIX QUAN S'INTENTA EQUILIBRAR ELS DESITJOS INDIVIDUALS DE LA VIDA I ELS OBJECTIUS DE PARELLA.

Paraules del director, Carlos Marques-Marcet, tret de la fitxa del Verdi.

Direcció, Carlos Marques-Marcet

Guió, Carlos Marques-Marcet i Jules Nurrish.

Espanya, 2017.

Duració, 111 minuts.

SINOPSI

Una parella de dones, Eva i Kat, viuen tranquil·les en una barcassa a les ribes del Tàmesi a Londres. Una d'elles es planteja la possibilitat de tenir un fill i sorprèn  la seva parella que, no s'havia plantejat aquesta possibilitat. Arriba en Roger, un amic d'una d'elles que, pot ser un possible donant i a aquest, li agrada la idea de ser pare. La situació genera un seguit de conflictes...

El director, Carlos Marques-Marcet.

NÚRIA opina.

Aquests és un director que pel que veig li agrada fer cròniques quotidianes d'aquelles coses que passen el seu entorn i que parlen de la vida dels joves d'avui, de la vida que porten i de les inquietuds que, aquesta els genera.

Crec que, sap fer molt bé aquestes cròniques. Ho fa amb una sensibilitat i “savoir faire”, carregat de senzillesa i bon humor, amb un sentit irònic i positiu de la vida.

També m'agrada del cinema que fa aquest director que no és gens pretensiós i sap treure molt de suc dels recursos que té. El seu, seria un cinema més proper a Godard i Woody Allen que, a cap altra corrent de com fer cine i perquè, avui.

Una grata sorpresa en la segona pel·lícula d'un director jove que m'agrada molt i ja passa a formar part de la meva llista de directors a seguir.

Molt recomanable per tothom i especialment pels joves de trenta a quaranta anys que, potser veuen reflectides algunes de les seves inquietuds vitals.

MARTINA opina.

Vaig llegir, en una entrevista que li feien al director i coguionista d’aquesta obra, que, li havia interessat parlar de com en el passat el fet de tenir fills, rarament era una opció. A part que, les formes de viure, la família, generalment seguien uns patrons estàndards i la gent no contemplava què significava, la possibilitat de no seguir la biologia reproductiva espontània.

Qüestió que actualment ha canviat, segons el seu entendre, a raó del fet que, avui en dia sí que, s’ha convertit en quelcom que la gent es pregunta. Amb motiu d’aquesta elecció se’n deriven conflictes i d’aquests, en sorgeixen històries de les que se'n pot parlar.

Per tant, en certa manera crec que, aquesta pel·lícula és una mica autobiogràfica, mitjançant el relat d’un triangle de tres joves entorn dels trenta anys que tenen diferents opinions davant d’aquesta possibilitat. En conseqüència ens presenta una situació que ens permet parlar de com les decisions que prenem en aquesta vida poden separar a persones que potser s’estimen.

A mi personalment, m’ha agradat el to, és una història original, amb clau d’humor, amb un repartiment interessant i presentat mitjançant un entramat que dóna joc per fer volar la imaginació i entendre quines preguntes ens vol plantejar el seu director.

Admiro d’aquest jove artista, de com sap conduir les històries i com ens convida a entrar al seu món ordenat i directe, en el que es planteja coses profundes sense complicar-les.

M’agrada el rol estètic que busca amb el repertori, constituït com els principals agents comunicadors, entorn vides penjades en un desig de llibertat.

Crec que és una opció de cinema d’autor ben fet, que reivindica el treball estètic intimista i capaç de parlar de l’actualitat mitjançant històries properes.

Una entrevista amb el director a Fotogrames:
http://www.fotogramas.es/Cinefilia/Tierra-firme-entrevista-Carlos-Marques-Marcet

A Filmaffinity trobareu, una sinopsi més completa, tràilers i crítiques:
https://www.filmaffinity.com/es/film470806.html

A la fitxa que ha editat el Verdi trobareu informació:
http://fitxes.cines-verdi.com/pdf/tierrafirme_bcn.pdf

ALGO MUY GORDO. Director, Carlo Padial.

EL RESULTAT NO NOMÉS ÉS CERTAMENT GRACIÒS, SINÓ QUE ÉS UNA ARTICULACIÓ COMMOVEDORA DE L'ÈPICA DEL FRACÀS.

Nando Salva, al El Periódico 9/11/2017.

(...)PEL·LÍCULA SINCERA I FRÀGIL, UNA DE LES MÉS COMMOVEDORES QUE HE TINGUT OCASIÓ DE VEURE EN ELS ÚLTIMS TEMPS SOBRE L'ESTAT DEL CINE.

Tret de la crítica de Carlos Losilla per Caimán Cuadernos de Cine, “Algo muy gordo”, novembre 2017.

Director, Carlo Padial.

Guió, Carlo Padial i Berto Romero.

Intèrprets, Berto Romero, Carolina Bang, Javier Botet.

Duració, 87 minuts.

Espanya, 2017.

SINOPSI

Estem en el rodatge d'una pel·lícula que serà una comèdia, en la que hi ha d'haver molts efectes especials. El protagonista en Dani Tomás és guionista de televisió, per un error jurídic ha de tornar a l'escola, per repetir 8è d'EGB. Allà, farà un procés involutiu que el convertirà en un nen gras.

El director Carlo Padial i el guionista i actor Berto Romero.
 

NÚRIA opina.

Si es pot parlar d'una pel·lícula original, aquesta n'és una.

Si es parla d'una recerca creativa, buscant una manera de narrar diferent i que sigui graciosa, aquesta pel·lícula ho fa.

Amb aquests dos ingredients, potser jo ja en tindria prou per passar una bona estona. Però, si hi afegim una certa paradoxa com és la de presentar-nos un absurd intel·ligent.

I, si l'acabem de bastir amb una altra paradoxa, la d'un contingut sense contingut,

tindrem el complet de com interpreto aquest film.

Tot plegat pot semblar un galimaties o una comèdia d'embolics, doncs sí, això també ho és...i, per acabar-ho d'adobar, també és una comèdia familiar.

M'ha agradat molt i l'he trobada molt divertida.

La interpretació d'en Berto Romero, l'he trobat molt bona.

Crec que, els o les que la vagin a veure sense cap prejudici i es deixin conduir per la trama s'ho passaran molt bé, però cal que ningú esperi trobar-se amb un producte convencional.

MARTINA opina.

Considero que aquesta proposta és del tot original, pel meu gust sincera i a més treballa entorn de un tema que personalment em sembla molt humà. Es tracta d'una comèdia sobre el fracàs.

Pel que fa a com ho aborda, crec que és auster, té un estil peculiar i carisma. Però una mica descafeïnat i mancat de ritme per fer-ne una cosa tan llarga. En definitiva a mi m'ha avorrit.

Potser pel fil conductor, que segur que arriba molt a tota la gent del sector, ja que hi trobaran tots els seus vicis.

No obstant en valoro positivament el com està contextualitzat, ja que et permet entrar al fons del procés creatiu. Mitjançant un guió que pretén ser el 《making of》 d'un projecte de producció, del que hauria de ser un ambiciós intent de creació d'una pel·lícula de ficció, que finalment no arriba a bon port.

Dit en altres paraules, a mi no m'ha fet morir de riure. Però tampoc crec que sigui la intenció, i en tot cas, sí que crec que és una d'aquelles obres que et deixen una píndola a dintre la ment i que ja l'aniràs digerint al llarg dels dies posteriors. Per tant, aconseguint fer-t'he riure a posteriori i/o amb el temps.

En resum, sincerament m'agrada més el concepte que com el contempla...

Al Filmaffinity trobareu més informació d'aquesta pel·lícula:
https://www.filmaffinity.com/es/film963230.html

Cartellera Barcelona, sisplau comproveu que us podeu trobar amb un fracàs...
https://www.butxaca.com/ca/cine/cartellera/details/algo-muy-gordo/128119

Entrevista a Carlo Padial i Berto Romero: 

LA CHANA. Directora, Lucia Stojevic.

LOS PASOS OBEDECEN A MI ALMA (...), EL SENTIMIENTO ESTÁ AMARRAÓ AL COMPÁS Y LO CONTROLO YO... Paraules de la Chana.

Documental.

Catalunya, Islàndia, EUA, 2017.

Duració, 86 minuts.

 

SINOPSI

La ballarina autodidacta, Antonia Santiago Amador, coneguda com la Chana, té 67 anys i viu una vida tranquil·la a Catalunya. Entre els anys 1960 i 1970, va ser una de les estrelles més grans del món del flamenc, sorprenent amb el seu estil innovador, velocitat i ús inventiu del ritme. Peter Seller amb qui apareix a The Bobo, 1967, la va convidar a Hollywood. De sobte, en el pic de la seva carrera, va desaparèixer d'escena.

Dècades de ball, han desgastat el seu coc. Sensual, vulnerable, però aparentment invencible, ens transporta a l'essència de la seva passió i mentre decideix tornar als escenaris, després d'una pausa de 25 anys. Un retrat sobre l'envelliment, la perseverança i la reinvenció. La Chana revela una història inspiradora que cristal·litza els enfrontaments entre els extrems i contradiccions de la seva vida; entre l'artista a l'escenari i la dona darrera les escenes.
Biografia de la Chana: https://es.wikipedia.org/wiki/Antonia_Santiago

LUCIA STOJEVIC, la directora.

Va estudiar Disseny Arquitectònic a la Universitat d'Edimburg, i Direcció i Edició a l'escola de cinema de Praga. Ha produït independentment més de trenta documentals per a The Guardian, The New York Times i Global Post. El seu treball també ha estat exhibit en el context del videoart, en exposicions a Viena, Graz, Barcelona i Edimburg. El 2014 va fundar Noom Film SL. Una productora dedicada als documentals creatius a Barcelona.

Tret del DOCS. Barcelona. Mirades Inquietes. http://www.docsbarcelona.com/

La directora, Lucia Stojevic.

NÚRIA opina.

Quan la Martina em va fer la proposta d'anar a veure aquest documental, com sempre, tot seguit li vaig dir que, fet. Però un cop vaig assabentar-me de què tractava em van agafar moltes ganes de veure'l, i ara que, ja l'he vist, crec que hauria estat una veritable llàstima no haver-ho pogut fer.

Dit això, ja es pot intuir que no em queden massa coses per dir, llevat que no sigui dir que, s'ha d'anar a veure perquè és un goig i una felicitat...

Crec que l'única cosa que em queda és donar algunes raons perquè cal anar-la a veure.

La primera, perquè el personatge del qual parla, La Chana Antonia Santiago Amador, és una dona extraordinària, una d'aquelles persones que té un enginy i l'art li surt del fons de la seva ànima a l'exterior en forma de ritme flamenc i ens transporta al públic a èxtasi...Modestament, potser hi haurà persones que no se sentiran tan transportades i entusiasmades, però per aquestes també crec que paga la pena conèixer a aquesta “bailaora”.

La segona, és que com a obra cinematogràfica la directora, Lucia Stojevic, sap fer-nos un retrat del personatge summament natural, tendre i verídic.

Ara, només resta agrair a La Chana per haver-se deixat retratat i als espectadors entrar, en les esquerdes d'una dona tan genial com a “bailaora” i tan entranyable com a persona.

Pel que fa a la directora, gràcies per haver escollit a La Chana per fer-li aquest retrat que has fet i haver-ho fet d'una manera tan singular i ben feta.

MARTINA opina.

Diuen que el cinema és un dels instruments més importants per expressar la identitat i els valors, tradicions, costums, comportaments i creences d’una cultura. En aquest cas considero que val molt pena veure aquest documental, precisament perquè ens permet entrar al món d'uns personatges plens de caràcter, així com a tot el que pot implicar la seva trajectòria en un entorn determinat.

Recordo quan el 2013 vaig ajudar la seva directora, Lucija Stojevic, qui em va contactar per a la gestió dels primers contractes amb la protagonista. Per mi era tot un repte, ja que es tractava d'acostar el llenguatge jurídic, a la relació entre una noia croata, criada a Àustria i formada a Edimburg a una balladora de flamenc barcelonesa. A priori, tot apuntava que s’entendrien, ja que una voldria produir un documental i l'altra, no volia que li passés com a la seva mestra (Carmen Amaya), de qui no es va parlar fins que no va estar morta.

Val a dir que aleshores, jo tenia menys experiència que ara, però sobretot era emocionant, ja que, era conscient que si allò s'acabava consolidant, aquestes dues dones construïren plegades una peça on poder parlar del flamenc mitjançant el caràcter de contrastos d'una de les seves artistes més emblemàtiques. Dit en altres paraules, ja des del primer moment vaig entendre, que es tractava d'un projecte on dues artistes es trobarien i ens captivarien amb el seu llenguatge: l'una des del cine i l'altre des del flamenc.

Per una banda, la mirada en femení d'una jove productora independent, qui ens trasllada a dos moments de la vida de la Chana. Al passat; quan un estil propi de ball improvisat i salvatge la condueixen al millor moment de la seva carrera i als motius que la fan desaparèixer. I també, a la seva vida actual; a un poble a la vora de la mar Mediterrània i documentant quan el 2013 va fer el retorn als escenaris.

Aquesta obra et convida a reflexionar entorn de la violència que va patir aquesta artista, però molt més enllà d’això, et presenta a una dona amb una força excepcional que ens explica que aquesta expressió artística és una necessitat vital i que li permet expressar-se lliurement.

En suma, el relat d'aquesta directora, pel meu gust està molt ben construït i amb un estil penetrant, pròxim i que t'integra de fons en el dia a dia d'un personatge que t'explica la seva carrera professional i qui és ella molt més enllà d'això.

També per altra banda pots conèixer a Antonia Santiago, coneguda com La Chana, actualment una senyora de 67 anys, balladora autodidàctica. Qui a més va ser una de les estrelles amb reconeixement mundial del món del flamenc, pel seu sorprenent estil innovador, per la trepidant velocitat del seu ball i la seva innata capacitat per fer un ús inventiu del ritme. Una dona qui demostra com encara avui s’expressa mitjançant aquest art amb una fluïdesa impactant i genuïna.

Tot plegat una aventura entre l'avui, l'ahir, l'art, la comunicació, l'expressió artística com un llenguatge únic, el flamenc, les ferides que causa la violència, la feminitat i el món de la cultura gitana.

Encara la podeu veure al Zumzeig, dissabte, dimarts i divendres:
http://zumzeigcine.coop/ca/calendari/

Festival DOCS. Mirades Inquietes:
http://www.docsbarcelona.com/category/seccions/f01-inauguracio-ca/

BLADE RUNNER 2049. Director, Denis Villeneuve.

EXISTEIX UNA LLIÇÓ QUE TRAVESSA TOTES LES BATENTS DE LA FRANQUÍCIA, ÉS QUE ELS REPLICANTS, IGUAL QUE ELS HUMANS, PODEN TENIR ÀNIMA.

Paraules de Juanma Ruiz en el seu article, La pel·lícula replicante, per Caimán, novembre 2017.

Director, Denis Villeneuve.

Duració, 2 hores i 44 minuts.

EUA, 2017.

SINOPSI

Han passat trenta-cinc anys des dels esdeveniments de Blade Runner 1982. L’agent K ( Ryang Gosling ), un blade runner caça replicants del departament de policia de Los Angeles, descobreix un secret que ha estat soterrat durant molt de temps i que pot portar algun gran enrenou. La seva investigació el portarà fins al llegendari Rick Deckard (Harrison Ford), un antic blade runner que portava desaparegut feia trenta anys.

El director, Denis Villeneuve.

NÚRIA opina.

Després d’haver llegit tantes crítiques negatives sobre aquesta pel·lícula, continuació de la primera versió de Blade Runner d’en Ridley Scott de 1982, que, contra totes les previsions del moment de la seva estrena, va acabant convertint-se en una pel·lícula de culte, no sabia massa bé si pagava la pena dedicar el nostre temps a aquesta.

La garantia d’un director que ens havia convençut en les seves dues darreres postes en escenes, Le Arrival de 2016 i Sicario de 2015 - la primera la trobareu al blog en l’entrada del......- ens va acabar de donar l’empenta per anar-la a veure.

L’experiència ha sigut francament positiva i no gens decebedora, ans al contrari. Pel que fa als referents literaris de la història, està clar que, aquesta és una continuació de l’altra, però això no deixa de ser un factor d’interès per aquelles que ens agrada i coneixem la primera i pels que no, tant se val,  ja que aquesta té interès per ella mateixa.

Pel que fa a l’estètica d’aquesta, és diferent perquè han passat trenta- cinc anys i el cinema ha canviat i evolucionat i així com la primera era en el seu moment molt innovadora, aquesta potser no ho és, però està molt ben treballada i ens ofereix una estètica molt acurada i completament rendida a l’expressivitat de la història que ens està narrant.

L’altre element del film que m’ha agradat molt, és la banda sonora que, acaba de completar l’expressivitat del film i li aporta un element més de fruïció.

En definitiva i per acabar, una pel·lícula que s’ho val anar-la a veure, per passar una bona estona i si tenim ganes d’anar més enllà, per pensar sobre qüestions força transcendents del gènere humà...

MARTINA opina.

Per mi, aquesta pel·lícula només la pots veure a la gran pantalla. No només perquè és la segona part d'una obra de ficció que ha esdevingut un mite, sinó també pel format en qui, un director innovador en aquest  gènere ha col·laborat amb qui va fer l'anterior, per fer-ne la successió.

A més, el repartiment està ple d'estrelles de l'escena actual, i amb Ryan Gosling com a conductor principal del guió. Tornem a gaudir en pantalla d'un guapo que, personalment m'agrada perquè no és del tot convencional.

Comentàvem amb la Núria que, potser avui en dia, la ciencia-ficció s'ha convertit en allò que era el western d'una època anterior. És a dir, un canal on  poder parlar de coses  profundes, ja que, és capaç de portar a l'audiència en un terreny neutral. 

En aquest cas un treball majestuós, pausat i ple de recursos del llenguatge del cinema on música, escenografia i guió, convergeixen per crear un context ideal on qüestionar els límits de l'avanç de la tecnologia.

Per mi és un d’aquests films per veure amb crispetes, treure's les sabates i seure a la butaca disposat a navegar per totes les microhistòries, on et trasllada. I tot i les moltes crítiques, de les quals algunes comparteixo.