EXISTEIX UNA LLIÇÓ QUE TRAVESSA
TOTES LES BATENTS DE LA FRANQUÍCIA, ÉS QUE ELS REPLICANTS, IGUAL QUE ELS
HUMANS, PODEN TENIR ÀNIMA.
Paraules
de Juanma Ruiz en el seu article, La pel·lícula replicante, per Caimán,
novembre 2017.
Director, Denis Villeneuve.
Duració, 2 hores i 44 minuts.
EUA, 2017.
SINOPSI
Han passat
trenta-cinc anys des dels esdeveniments de Blade Runner 1982. L’agent K ( Ryang
Gosling ), un blade runner caça replicants del departament de policia de Los
Angeles, descobreix un secret que ha estat soterrat durant molt de temps i que
pot portar algun gran enrenou. La seva investigació el portarà fins al llegendari
Rick Deckard (Harrison Ford), un antic blade runner que portava desaparegut
feia trenta anys.
 |
| El director, Denis Villeneuve. |
NÚRIA opina.
Després d’haver
llegit tantes crítiques negatives sobre aquesta pel·lícula, continuació de la
primera versió de Blade Runner d’en Ridley Scott de 1982, que, contra totes les
previsions del moment de la seva estrena, va acabant convertint-se en una pel·lícula
de culte, no sabia massa bé si pagava la pena dedicar el nostre temps a aquesta.
La garantia
d’un director que ens havia convençut en les seves dues darreres postes en
escenes, Le Arrival de 2016 i Sicario de 2015 - la primera la trobareu al blog
en l’entrada del......- ens va acabar de donar l’empenta per anar-la a veure.
L’experiència
ha sigut francament positiva i no gens decebedora, ans al contrari. Pel que fa
als referents literaris de la història, està clar que, aquesta és una
continuació de l’altra, però això no deixa de ser un factor d’interès per
aquelles que ens agrada i coneixem la primera i pels que no, tant se val, ja que aquesta té interès per ella mateixa.
Pel que fa a
l’estètica d’aquesta, és diferent perquè han passat trenta- cinc anys i el
cinema ha canviat i evolucionat i així com la primera era en el seu moment molt
innovadora, aquesta potser no ho és, però està molt ben treballada i ens
ofereix una estètica molt acurada i completament rendida a l’expressivitat de
la història que ens està narrant.
L’altre
element del film que m’ha agradat molt, és la banda sonora que, acaba de
completar l’expressivitat del film i li aporta un element més de fruïció.
En
definitiva i per acabar, una pel·lícula que s’ho val anar-la a veure, per
passar una bona estona i si tenim ganes d’anar més enllà, per pensar sobre qüestions
força transcendents del gènere humà...
MARTINA opina.
Per mi, aquesta
pel·lícula només la pots veure a la
gran pantalla. No només perquè és la segona part d'una obra de ficció que ha
esdevingut un mite, sinó també pel format en qui, un director innovador en
aquest gènere ha col·laborat amb qui va fer l'anterior, per fer-ne la
successió.
A més, el repartiment està
ple d'estrelles de l'escena actual, i amb Ryan Gosling com a conductor
principal del guió. Tornem a gaudir en pantalla d'un guapo que, personalment
m'agrada perquè no és del tot convencional.
Comentàvem amb la Núria que, potser avui en dia, la ciencia-ficció
s'ha convertit en allò que era el western d'una època anterior. És a
dir, un canal on poder parlar de coses
profundes, ja que, és capaç de portar a l'audiència en un terreny
neutral.
En aquest cas un treball
majestuós, pausat i ple de recursos del llenguatge del cinema on música, escenografia
i guió, convergeixen per crear un context ideal on qüestionar els límits de
l'avanç de la tecnologia.
Per mi és un d’aquests
films per veure amb crispetes, treure's les sabates i seure a la butaca
disposat a navegar per totes les microhistòries, on et trasllada. I tot i les
moltes crítiques, de les quals algunes comparteixo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada