BLADE RUNNER 2049. Director, Denis Villeneuve.

EXISTEIX UNA LLIÇÓ QUE TRAVESSA TOTES LES BATENTS DE LA FRANQUÍCIA, ÉS QUE ELS REPLICANTS, IGUAL QUE ELS HUMANS, PODEN TENIR ÀNIMA.

Paraules de Juanma Ruiz en el seu article, La pel·lícula replicante, per Caimán, novembre 2017.

Director, Denis Villeneuve.

Duració, 2 hores i 44 minuts.

EUA, 2017.

SINOPSI

Han passat trenta-cinc anys des dels esdeveniments de Blade Runner 1982. L’agent K ( Ryang Gosling ), un blade runner caça replicants del departament de policia de Los Angeles, descobreix un secret que ha estat soterrat durant molt de temps i que pot portar algun gran enrenou. La seva investigació el portarà fins al llegendari Rick Deckard (Harrison Ford), un antic blade runner que portava desaparegut feia trenta anys.

El director, Denis Villeneuve.

NÚRIA opina.

Després d’haver llegit tantes crítiques negatives sobre aquesta pel·lícula, continuació de la primera versió de Blade Runner d’en Ridley Scott de 1982, que, contra totes les previsions del moment de la seva estrena, va acabant convertint-se en una pel·lícula de culte, no sabia massa bé si pagava la pena dedicar el nostre temps a aquesta.

La garantia d’un director que ens havia convençut en les seves dues darreres postes en escenes, Le Arrival de 2016 i Sicario de 2015 - la primera la trobareu al blog en l’entrada del......- ens va acabar de donar l’empenta per anar-la a veure.

L’experiència ha sigut francament positiva i no gens decebedora, ans al contrari. Pel que fa als referents literaris de la història, està clar que, aquesta és una continuació de l’altra, però això no deixa de ser un factor d’interès per aquelles que ens agrada i coneixem la primera i pels que no, tant se val,  ja que aquesta té interès per ella mateixa.

Pel que fa a l’estètica d’aquesta, és diferent perquè han passat trenta- cinc anys i el cinema ha canviat i evolucionat i així com la primera era en el seu moment molt innovadora, aquesta potser no ho és, però està molt ben treballada i ens ofereix una estètica molt acurada i completament rendida a l’expressivitat de la història que ens està narrant.

L’altre element del film que m’ha agradat molt, és la banda sonora que, acaba de completar l’expressivitat del film i li aporta un element més de fruïció.

En definitiva i per acabar, una pel·lícula que s’ho val anar-la a veure, per passar una bona estona i si tenim ganes d’anar més enllà, per pensar sobre qüestions força transcendents del gènere humà...

MARTINA opina.

Per mi, aquesta pel·lícula només la pots veure a la gran pantalla. No només perquè és la segona part d'una obra de ficció que ha esdevingut un mite, sinó també pel format en qui, un director innovador en aquest  gènere ha col·laborat amb qui va fer l'anterior, per fer-ne la successió.

A més, el repartiment està ple d'estrelles de l'escena actual, i amb Ryan Gosling com a conductor principal del guió. Tornem a gaudir en pantalla d'un guapo que, personalment m'agrada perquè no és del tot convencional.

Comentàvem amb la Núria que, potser avui en dia, la ciencia-ficció s'ha convertit en allò que era el western d'una època anterior. És a dir, un canal on  poder parlar de coses  profundes, ja que, és capaç de portar a l'audiència en un terreny neutral. 

En aquest cas un treball majestuós, pausat i ple de recursos del llenguatge del cinema on música, escenografia i guió, convergeixen per crear un context ideal on qüestionar els límits de l'avanç de la tecnologia.

Per mi és un d’aquests films per veure amb crispetes, treure's les sabates i seure a la butaca disposat a navegar per totes les microhistòries, on et trasllada. I tot i les moltes crítiques, de les quals algunes comparteixo.