Mid90s. EN LOS 90. Director, Jonah Hill.

DESPRÉS DE TOT, JONAH HILL TAMBÉ HA FILMAT UNA ELEGIA PER UNA FORMA DE VIDA, EL RETRAT DEL FINAL D'UNA ÈPOCA.

Paraules de Carlos Losilla en el seu article, “El mundo del que venimos”, parlant d'aquesta pel·lícula per la revista, Caimán Cuadernos de Cine, juny 2019.

Guionista, Jonah Hill

EUA, 2018.

Duració, 84 minuts.

SINOPSI

Stevie, un noi de 13 anys que viu a Los Angeles dels anys 90, passa l'estiu entre els problemes i exigències de la seva família i divertint-se amb un grup nou d'amics que ha conegut en una botiga de skate

Tret de Filmaffinity, adaptat i traduït per una de les autores del blog.

El director, Jonah Hill.

NÚRIA opina.

Es fa difícil ara i en els pròxims dos mesos, en els cinemes de la ciutat de Barcelona, veure allò que a unes els interessa, o estan molt poc temps en cartellera, o les projecten en horaris impossibles per la gent que treballa.

Així ens hem perdut, “La ceniza és el blanco más puro”, Jia Zhang-ke, “La ciudad oculta”, Victor Moreno, “El pan de la guerra”, Nora Twomey, i tantes altres...

Molta oferta i poques opcions de trobar obres sinceres i que expliquin coses interessants, molta supèrbia i poca veritat.

Precisament aquest film que he anat a veure sense massa interès pel tema i fent un esforç per trobar alguna cosa que ens pogués interessar en cartellera, ha resultat que, aquesta ha estat una molt bona opció.

La pel·lícula fa una interessant anàlisi dels grups d'adolescents que fan dels carrers el seu hàbitat, a través d'un noi de tretze anys i un grup skaters que serà el seu refugi i la seva iniciació a certs aspectes de la vida.

Seguint les pautes actuals de defensa de l''individualisme i d'evitar fer judicis morals, la pel·lícula que es mou dins d'aquests paràmetres, fa una aposta sincera per mostrar-nos les parts més nobles de la “pandilla” i de cadascun dels seus components sense carrincloneria, ni sentimentalismes.

Una pel·lícula, on els dos elements que component la narració, allò que es vol explicar, com s'explica, resulten perfectament equilibrats i verídics, i conformen una obra ètica i estèticament digna i de qualitat. Primera pel·lícula d'un actor que no tenia el gust de conèixer.

No em vaig fer gaires expectatives amb aquest film i després ha resultat que, com més hi penso, més m'agrada. 

MARTINA opina.

M’ha agradat, perquè és un relat que sap enfocar allò que vol explicar, centrant-se a fer una fotografia d’una dècada determinada, on a més a més i personalment, m’ha sigut molt fàcil sentir empatia. Ja que per generació, estic propera en aquells temps.

Tot i que no és un obra per pensar-hi massa, crec que aporta una visió prou amplia de la dimensió on evoca la seva panoràmica, la d'una família atípica on conviuen a la llar dos adolescents, amb una jove mare.

I sobretot, li poso bona nota a un final, que pel meu gust, està molt ben trobat que, demostra qualitat en l’ús dels recursos d’aquest art i permet que l’espectador acabi el seu trajecte sentint que ha valgut la pena entrar en les misèries dels altres.

En resum; una opció de cinema que afegeix melodia a l’hora de teixir una història, amb fantasia i un toc delicat.

ELISA y MARCELA. Directora Isabel Coixet.

COIXET SIMPLEMENT HA FET UNA LECTURA DEL PASSAT DES DE CODIS VISUALS, MORALS, SOCIALS, SEXUALS I FINS I TOT SINTÀCTICS DEL PRESENT.

Paraules d'en Javier Ocaña, en el seu article pel País, “La mirada errònea”24/5/19. L'interessant artícle en qüestió: https://elpais.com/cultura/2019/05/22/actualidad/1558532260_304786.html

Duració, 118 minuts.

España, 2019.

SINOPSI

El 1885, Elisa i Marcela es coneixen a l'escola on una treballa i l'altra estudia. Allò que comença com una gran amistat, s'acaba com un gran amor que han de viure d'amagat. Els pares de Marcela sospiten d'aquesta relació i l'allunyen durant un temps. A la seva tornada el retrobament és màgic i decideixen viure juntes. Davant la pressió social i les xafarderies, ambdues decideixen fer un pla: Elisa deixarà el poble durant un temps per tornar convertida en Mario i poder casar-se amb Marcela a Acoruña el 1901, però no tot serà tan fàcil per un amor no reconegut socialment.

Tret de la sinopsi adaptada i publicada per Filmaffinity.

Natália de Molina, Isabel Coixet i Greta Fernández.

NÚRIA opina.

En dues setmanes, dues pel·lícules basades en vides i fets reals que no acaben de reeixir, en el seu intent de construir un relat dels fets que transpiri autenticitat.

Tothom que coneix la meva admiració i predilecció per aquesta directora, no pot acusar el meu relat d'estar tenyit per les darreres i potser desafortunades opinions públiques, d'aquesta directora.

Tota aquesta parafernàlia per justificar la meva decepció amb l'última pel·lícula de la Coixet.

El relat construït amb unes imatges molt cuidades estèticament i boniques, està centrat en la intimitat de dues dones que s'estimaven i volien viure juntes com a parella, o si més no que, la gent les deixés tranquil·les i no s'hi posessin en allò que feien a dins de casa seva.

Per no ser excessivament severa en jutjar una pel·lícula on darrere hi ha molt de treball i esforç, diré que hi ha alguna cosa que em distancia de tal forma del relat que no me'l fa creïble, i quan això passa, es perd la màgia del cinema i no vivim la història de la pel·lícula.

Potser, té alguna cosa a veure amb el fet que sigui un film pensat com a telefilm per a Netflix i per ser projectat en la pantalla petita.

MARTINA opina.

Per alguna raó que no vull indagar defenso a aquesta artista quasi incondicionalment, n’espero la seva següent obra amb interès i sóc plenament conscient quan assec a la butaca del cinema a veure'n la proposta que, sortiré d’aquella sessió ferida, tocada o havent digerit sense pena ni gloria un drama. Ser que els seus relats són profunds, viatjant entre entranyes d’històries seleccionades per ser explicades i que tenen contingut molt més enllà de les coses que marxen o parlen.
Fins i tot m’irrita quan sento perjudicis sense fonament contra ella, que l’ataquen discrecionalment i francament crec que amb especialment amb aquesta cineasta hi ha masses d’aquestes vomitades de gent irritada no ser ben bé el perquè. M’atreviria a dir que perquè és dona, perquè s’ha guanyat la fama fora del circuit nacional de manera independent o perquè parla de coses que no sempre són dolces o simpàtiques.
En tot cas hi ha d’haver gustos per tot i tothom, i en la meva història d'ençà que vaig veure “La vida secreta de les paraules", reconec haver entès que el cinema era un llenguatge que necessitava. D’aleshores ençà, cap altre de les seves obres m’ha deixat aquesta mateixa petjada. M’agrada seguir el seu treball però normalment no m’atrapa.
I no puc negar que aquesta obra m’ha avorrit, se m’ha fet reiterativa per la temàtica del seu relat i m’ha semblat excessivament mesurat un ritme que avança sense ganes de viure. Dit en altres paraules; considero que és capaç d'encendre una flama necessària, fa una fotografia que immortalitza una injustícia i reclama el fet de poder sentir-nos lliures. Tot i això, pel meu gust, ho fa amb rastre arcaic i que no em sembla de debò.
Sense perjudici amb aquests i altres ingredients crea, al meu entendre, una obra artística. On cada imatge que s’enllaça és un joc estètic, creat amb imatges buscades i la cerca d’elements que parlen simbòlicament. Tinc la sensació d’haver observat aquest espectacle, sense voler formar-ne part. Vull dir que, en el meu interior no m’ha creat cap rebombori i senzillament, m’he disposat a ser, una espectadora d’aquelles que no traspua cap sentiment. 

Fitxa completa i crítiques al Filmaffinity: 

https://www.filmaffinity.com/es/film490217.html

LA CORRESPONSAL. Director Mathew Heineman.

HEINEMAN NO VOLIA FER UN BIÒPIC CONVENCIONAL, PERÒ PIKE I L'OPERADOR ROBERT RICHARDSON, SEMBLEN MÉS CONVENÇUTS QUE ELL.

Paraules de Jordi Costa, “La guerra privada de Marie Colvin”, pel País Cultura, 31/5/2019. 

Un molt bon càmara: https://g.co/kgs/eVm9TV

SINOPSI

Marie Colvin reconeguda periodista pel seu treball en diferents conflictes bèl·lics. Testimoni de moltes cruels batalles actuals, sobretot dels que va succeir a l'Orient Mitjà; tenia el respecte dels seus companys de professió i dels lectors per la seva valentia i humilitat. Malgrat això en la seva vida personal era força caòtica i autodestructiva. A Sri Lanka va rebre l'impacte d'una granada que li va fer perdre un ull que, el `portava tapat en un característic pegat negre. Freqüentava les festes de l'alta societat londinenca tot i que la detestava, on bevia molt. Fins que, un dia rep un encàrrec molt perillós, anar a fer de corresponsal amb el conegut fotògraf de guerra Paul Conroy (Jamie Dornan). Junts viatgen a Síria a la ciutat d'Homs on hi ha el punt àlgid de conflicte, on aprendran el veritable cost de la guerra tan físicament, com psicològicament.

Tret del Fimaffinity, adaptat, traduït i retocat.

El jove director Mathew Heineman.

A l'esquerra l'actriu Rosamund Pike i a la dreta Marie Calvin, corresponsal.

NÚRIA opina

El valor real d'aquesta pel·lícula rau més amb la seva intencionalitat que, no pas en allò que aconsegueix transmetre't a través de la seva narració cinematogràfica. Una dona reportera de guerra que busca explicar al món, la realitat d'aquesta per mitjà del testimoni “in situ” dels seus diferents agents. Buscant les qualitats de la pel·lícula i la seva raó de voler ser, aquesta és l'única que buscant, buscant, he trobat. Així i tot, l'argumentació que la podria sostenir la trobo fluixa.

Sí que m'ha agradat molt, la interpretació de l'actriu Rosamund Pike fa de Marie Colvin, ja que, salva força la pel·lícula amb la seva autenticitat.

Una llàstima per un personatge tan interessant, tant per la seva trajectòria professional, com per la seva vida personal que, no hagi pogut tenir el seu homenatge amb una pel·lícula més regida.

MARTINA opina.

Hi ha relats biogràfics que et permeten entrar en una vida aliena, explorar els horitzons i límits d’un tercer i fins i tot viure les qüestions d’aquell, amb la fredor de comprendre'n les raons, però no, haver-ne hagut de triar les condicions. Identifico en aquesta obra molts d’aquests ingredients.

Aquest relat on periodisme, guerra, desolació i un constant patir dels altres , es constitueixen com teló de fons necessari per ubicar un personatge contemporani que crec que forma part de la història del segle XX.

En concret se centra en el relat de la vida de Marie Colvin, mitjançant un diàleg entre un rol instrumental d’informador i la vida d’una senyora que, el seu entorn li reclama deixar de fer el què fa. Una dona de 54 anys, qui era una celebrada reportera de guerra i va morir el 2012 a Síria. La història es construeix amb un relat que, s’inicia quan ella anteriorment havia perdut un ull a Sri Lanka.

A mi personalment conèixer aquesta història m’ha remogut les entranyes, sobretot per les imatges dels llocs on aquest personatge va invertir la seva vida professional, però també per la dignitat amb la qual defensa la creença del dret a viure la seva pròpia dimensió. En valoro positivament que el relat no jutja, però et dóna prou elements per fer-te’n un judici. Per mi l'equilibri necessari que mereix qui vol ser informat.

Per altra banda també m’ha generat certes controvèrsies, algunes difícils d’identificar-ne les causes, però d’altres em sembla que tenen a veure amb un tema de gènere. Si hi reflexiono, identifico a més que, no comparteixo la voluntat de posar fil a l’agulla a la profunditat de moltes tesis que, mitifiquen personatges que duen la seva vida a l'extrem. 

Crítiques variades i contraposades:

https://www.filmaffinity.com/es/film100554.html

https://www.fotogramas.es/peliculas-criticas/a27650767/la-corresponsal-critica-pelicula/

SHADOW. Sombra. Director, Zhang Yimou.

OMBRA SURT DE LES TENEBRES, EVIDENCIANT LA SUPERVIVÈNCIA D'UNA PROPOSTA ARTÍSTICA ELABORADA, QUE POTSER AVUI, EN EL REGNE DE L'EFÍMER I VULGAR, PUGUI SEMBLAR MASSA PRETENSIOSA I INNECESSÀRIAMENT ELABORADA, PERÒ ÉS EN AIXÒ ON RAU LA SEVA IMPORTÀNCIA I TRANSCENDÈNCIA.

Paraules de l'Àngel Sala en el seu article “Caligrafia del dragón”, a la revista Dirigido por... de maig de 2019.

Guió, Wei li i Zhang Yimou.

Xina 2018.

Duració, 116 minuts.

SINOPSI

El comtat de Pei (Peixan) està sota l'administració d'un rei salvatge i perillòs (Zheng Kai). El comandant militar del seu exèrcit (Deng Chao), encara que ha demostrat la seva vàlua, fa servir tota classe d'estratagemes per poder sobreviure a les traïcions que se succeeixen a la cort del rei. Per això ha creat una “ombra”, un doble que és capaç d'enganyar al rei i als seus enemics quan la situació ho requereix. Quan el rei i el comandant decideixen assetjar la ciutat emmurallada de Jing, començarà un combat mai vist que sacsejarà els fonaments de la cort de Peixan.

Tret de Filmaffinity.

L'ESTÈTICA DE LES IMATGES.

Opta per una concepció cromàtica allunyada dels seus treballs com “Hero” o “La casa de las dagas voladoras”, optant Yimou per una lectura en clau cinematogràfica de la textura de la mateixa escriptura xinesa, fent de la seva pel·lícula una mena de gravat monocrom, on els grisos, negres i textures de quasi tinta xina o carbonet, dibuixen un espai llegendari, decididament irreal. També ajuda la concepció d'armes i escenaris allunyats de rigorós i entrant clarament en la línia d'un wuxia més llegendari. De fet, la gran set piece d'Ombra és l'atac final a la ciutat utilitzant uns paraigües d'usos múltiples ( un altre ullet a les mítiques armes impossibles del gènere com les guillotines voladores), en una de les seqüències més sorprenents i plàsticament inoblidables que s'han vist en el cinema dels últims anys.

Anàlisi de l'Àngel Sala en el seu article “Caligrafia del dragón”, a la revista Dirigido por... de maig de 2019.

El director Zhang Yimou.

REFERÈNCIES, INFLUÈNCIES I TENDÈNCIA.

Hi ha en la línia dramàtica de Yimou clares influències de la tragèdia shakespeariana, així com una clara referència al chambara japonès des dels posicionaments propis d'Akira Kurosawa, sobretot de “Trono de sangre” 1957, “Kagemusha, la sombra del guerrero” 1980 o “Ran”1985, Hideo Gosha o Elichi Kudo, tota una carta d'intencions de Yimou sobre la permeabilitat internacional d'un gènere com el wuxia que també explica la seva influència en l'exterior.

Anàlisi de l'Àngel Sala en el seu article “Caligrafia del dragón”, a la revista Dirigido por... de maig de 2019.

NÚRIA opina.

Les tres pel·lícules que he vist d'aquest director- “La casa de las dagas voladoras”, “Hero” i “Sombra”- m'han agradat molt, visualment són molt boniques. L'acció i les lluites cos a cos formen part de la trama i aquestes es converteixen en una dansa espectacular i una poesia visual magnífica.

Després de passar un temps sense saber res d'aquest director ara apareix amb una pel·lícula on se supera estèticament on la qualitat cromàtica d'aquesta i els espais formen amb la trama una unitat molt ben lligada. Una pel·lícula meravellosa, ficció pura i summament onírica, on: les històries d'amor, la dignitat, l'orgull, l'afany de poder, les traïcions i la fidelitat...formen part d'una tragèdia llegendària a l'estil xinès.

Pel meu gust, una gran pel·lícula, amb algunes postes en escena que no oblidaré mai.

Pels amants d'aquest tipus de cinema èpic i, ara amb un toc intimista... un alumne del mestre Akira Kurosawa i altres, del gènere.

MARTINA opina.

Les llegendes sempre m’han agradat, per ser intemporals i pels temes que tracten. A més en aquest cas m’ha semblat interessant la reflexió entorn d’una de les meves temàtiques preferides; com és la filosofia política.

D’aquest director n’hem sentit a parlar força, de fet penso que va marcar una etapa on les grans produccions orientals van arribar al cinema de masses d’occident i potser fins i tot va ser un inici d’aquesta marxa sense retorn contemporània. On la mescla cultural ens facilita que molts llenguatges esdevinguin universals.

Tot i això en l’obra, pel meu gust, hi ha massa relat basat únicament en la lluita. Que tot i ser molt espectacular, i fins i tot diria que amb un gust refinat mitjançant una estètica mesuradament acurada, fa que sigui al final una producció més de gran format. De fet, bàsicament en destacaria el desplegament de sofisticades tècniques de lluita, mostrades amb molt de detall i la constant mostra de sang.

No obstant de la ficció un en pot fer, si vol, un viatge en el temps i en la simbologia de cada element representat. El que et permet dimensionar la magnitud d’una era on les societats entenien la cultura de la guerra com a mitjà relacional. Un sistema per buscar el sentit a la figura del qui manava i que en aquest cas ens fan un radiografia a gran escala.

En resum, l’exercici del poder és legítim, sempre i que estigui justificat i suposo que des de sempre ens hem qüestionat la seva transparència. Per mi una opció que encara que no m’entusiasmi, però que no tot i així, m’ha entretingut una llarga estona.