diumenge, 20 d’abril del 2025

SORDA. Directora, Eva Libertad.

NO VOLIA LIMITAR-ME A FER UNA HISTÒRIA SOBRE LA SORDERA, SINÓ A ESBRINAR EN EL VINCLE ENTRE EL MÓN DE L'OIENT I EL MÓN SORD QUE, ES UNA COSA QUE A MI M'HA TRAVESSAT TOTA LA VIDA PER SER LA GERMANA DE LA MÍRIAM.
Paraules de la directora, transcrites per Fernando Bernal en la seva entrevista per telèfon. I, publicades a Caimán CdC, abril de 2025.
SORDA”, ÉS UNA PEL·LÍCULA EMPÀTICA. AIXÒ VOL DIR QUE, BUSCA ESTABLIR UN PROCÉS D'IDENTIFICACIÓ ENTRE LA SEVA PROTAGONISTA, ÀNGELA (MIRÍAM GARLO), UNA DONA SORDA QUE ESTÀ A PUNT DE SER MARE I ELS ESPECTADORS.
ESTEM DAVANT D'UNA PERSONA QUE LA SEVA MATERNITAT LI GENERA MÚLTIPLES CONFLICTES I DAVANT D'UNA OBRA QUE S'ABORDA DES DE LA SOBRIETAT, UNA PROBLEMÀTICA QUE S'EXPANDEIX EN MÚLTIPLES VECTORS, ALGUNS D'ELLS POTSER, MASSA SUBRATLLATS.
Escrit per Enric Albero en la seva crítica per Caimán CdC, abril de 2025.

Guió, Eva Libertad.

Llargmetratge basat en el curt del mateix nom, de 2021.
España, 2025
Duració, 100 minuts.
Premis, Festival de Malaga: Premi del Públic, millor pel·lícula, millor actriu, millor actor. Festival de Berlín: Secció Panorama, premi del Públic.

SINOPSI
Àngela, una dona sorda, ha de tenir un nadó amb la seva parella, Hèctor que sí que hi sent. L'embaràs fa sortir les seves pors davant la maternitat i de com es podrà comunicar amb la seva filla. L'arribada de la nena genera una crisi de parella i porta l'Àngela a haver d'afrontar la criança de la seva filla en un món que no està fet per ella.
Filmaffinity

La directora, Eva Libertad
LA DIRECTORA, DIU
Deia Meritxell Colell en una entrevista que quan comencem a fer cinema, homenatgem als que estimem i això és el que jo estic fent, homenatjar a la meva germana. Ja veurem com segueixo, de moment he començat per això.
Paraules de la directora, transcrites per Fernando Bernal en la seva entrevista per telèfon. I, publicades a Caimán CdC, abril de 2025.

PER QUÈ EVA LIBERTAD, POT APROFUNDIR TANT EN EL TEMA DE LES SORDES?
Diu la directora:
Jo puc explicar aquesta història sobre una dona sorda que vol ser mare, perquè tinc una germana sorda com la Míriam. Fa uns anys ella es va plantejar ser mare i va compartir amb mí, els seus pensaments i les seves pors que, li venien el cap com a mare sorda en una societat oient i capacitista.
Però no és una pel·lícula autobiogràfica. El film no està basat en la vida de Miríam, ni ella és Àngela. L'actriu va fer un treball de construcció del personatge, tenen una dicció i veu diferents. Tendim a pensar que quan una actriu té una discapacitat no actua, s'interpreta a ella mateixa. Com que la discapacitat fa al personatge, per això ho vull aclarir. No s'interpreta a ella mateixa.
Paraules de la directora, transcrites per Fernando Bernal en la seva entrevista per telèfon. I, publicades a Caimán CdC, abril de 2025.

NÚRIA opina

Una història absolutament creïble que, en el seu traspàs al llenguatge cinematogràfic es converteix en un film molt bell.
Ser sorda deu ser complicat, en un món on quasi tothom sent, però no escolta, ni mira, ni importa res més que no sigui ell i els del seu grup, a vegades penso que vivim en una societat adolescent, on els menys adolescents són els d'aquest grup.
Dit això, no m'estranya que la protagonista sorda, pugui sentir-se perduda i desconcertada davant d'un món on quasi ningú creu que s'ha d'esforçar per escoltar i entendre els altres que, no siguin els seus.
No vull ser derrotista, ni pesada, però allò que li passa a l'Àngela, li passa a molta gent que no es sorda, però per ella això és molt més greu.
Un munt de qualitats per una pel·lícula modesta però extraordinàriament ambiciosa en el món dels valors, a l'espectadora, et col·loca en un bon lloc per obligar-te a reflexionar, sobre les dificultats físiques i psíquiques que les persones que pateixen alguna disfunció sensorial, han d'afrontar en el seu dia a dia.

MARTINA opina.
Aquesta elecció ensenya la mirada dels altres, potser dels que són diferents, en lloc de plantejar la diversitat des dels que han de conviure amb una minoria que actua i es relaciona a la seva manera per la seva naturalesa. T’atrapa per com et permet entrar al món del no oients, amb una història de maternitat que, confesso que he de dir que, crec que no és per tothom. Més que res perquè, tota la crònica del part, llargament en escena, cosa que facilita suposo entendre la realitat a quiròfan quan la comunicació passa per una interlocució amb un intèrpret, però la gent que no hem passat per això (i pel meu gust) costa d'empassar.
Tota la construcció d’uns personatges excepcionals és accelerada, vull dir que crec que de enseguida pots sentir-te còmode amb la narració, pensant que et són propers. El que explica és determinant en les seves vides, motius pels quals en cap cas diria que falta ritme. Tot avança amb melodia, la història galopa, interactua amb un entorn i et fica del tot dins d’una realitat concreta.
Crec que val la pena, perquè al meu entendre t’ajuda a reafirmar, allò que la diversitat ens construeix. Ajuda doncs a madurar conjuntament per acceptar-nos i conviure amb aquestes diferències de percepció i vivències. Superant, amb un primer pas, la por al desconegut.

Fitxa completa i altres informacions del film: 
Entrevistes a la directora, Eva Libertad: 

DONAR VEU ALS SILENTS
En el curt del mateix nom que la pel·lícula, la directora ja modificava la banda de so, perquè el públic es posés a la pell de l'Àngela -la protagonista- ara, fa el mateix i amplia el registre explorant des de la dramatúrgia, les contradiccions que la maternitat desperta a alguna que sap que, la societat no està feta per ella.
Aquesta transferència sensitiva, a la que fem esment, es dona progressivament fins a esclatar en l'acte final on el so queda esborronat per una mena de brunzit permanent, el colofó d'un procés de modificació sensorial que, comença molt abans i que serveix per demostrar que les emocions afloren sense necessitat d'additius melodramàtics.
Escrit per Enric Albero en la seva crítica per Caimán CdC, abril de 2025.

ALTRES FILMS TAMBÉ han DONAT el PUNT de VISTA del que NO SENT...

L'emotiva producció francesa, “La familia Bélier” (É. Lartigau, 2014) i el seu remake made on Hollywood, CODA: “Los sonidos del silencio” (S. Heder, 2021), anaven amb el mateix sentit que “Sorda”. Oferien una mirada de les situacions quotidianes des de la perspectiva dels personatges silents i no a l'inrevés, com és habitual.
Escrit per Juan Pando en la seva crítica a Fotogrames, abril de 2025.











dijous, 10 d’abril del 2025

ON BECOMING A GUINEA FOWL. Directora, Rungano Nyoni

AQUESTA PEL·LÍCULA RESPON A UNA NOVA TENDÈNCIA DEL CINE AFRICÀ POSTCOLONIAL: DIRIGIDA PER CINEASTES NASCUTS A EUROPA QUE, TORNEN AL PAÍS DELS SEUS PARES I QUE FAN UNA ACTUALITZACIÓ DELS IMAGINARIS ASSOCIATS AL FET AFRICÀ. I, ÉS PALPABLE EL FET DEL DESENCAIX QUE, SENTEN ELS RESPONSABLES EN UNS PAÏSOS QUE SENTEN COM A PROPIS, PERÒ EN ELS QUE NO DEIXEN DE SER FORASTERS.
EL RETRAT D'UNA SOCIETAT PATRIARCAL QUE EL FILM ENS OFEREIX, ÉS PERFECTAMENT RECONEIXIBLE, PER AIXÒ ENS FARIA FALTA QUE NYONY, APROFUNDÍS UNA MICA MÉS.
Escrit per Eulàlia Iglesies a Caimán CdC, maig de 2024.

Direcció i guió, Rungano Nyoni

Regne Unit, 2024.
Duració, 95 minuts.

SINOPSI

En una carretera buida al mig de la nit, Shula ensopega amb el cadàver del seu oncle. A mesura que el funeral comença al seu voltant i amb tota la família reunida, comencen a sortir a la llum tot un seguit de secrets amagats de la seva família zambiana de classe mitjana.
Filmaffinity.
La directora, Nyony.
CONTEXT de la DIRECTORA i la PEL·LÍCULA
La primera pel·lícula de Zàmbia programada al Festival de Cannes, signada per una cineasta nascuda en un país africà, però establerta a Gal·les que, es va donar a conèixer amb la notable, “I Am Not a Witch” (2017), una comèdia inesperada sobre la bruixeria de les dones que encara niuen en aquell país.
Escrit per Eulàlia Iglesies a Caimán CdC, maig de 2024.

NÚRIA opina

Em resulta complicat entendre la narració d'aquesta pel·lícula i la seva proposta crítica, si és que, pretén tenir-la. No em sento capacitada, ni crec que tingui el dret a fer-ho, a jutjar a una societat tan diferent de la nostra, pel que fa a la seva organització social i els costums i rituals que se'n deriven. Seria un acte de prepotència i supèrbia, on potser es podria considerar que em sento superior o millor...
Però, en allò que sí que estarem d'acord des d'aquí i des d'allà és que, hi ha actes condemnables i detestables i que, ja va sent hora que, des del món les humanes i els humans, ens posem d'acord a rebutjar-los i denunciar-los, com pot ser qualsevol abús a un o una menor.
Una directora que fa una aposta narrativa valenta i carregada de significats.
Història dura, però que m'ha agradat compartir, primer amb la Martina i després amb totes les persones del cinema, en el marc del Festival D'A de Barcelona.

MARTINA opina.

Dels festivals de cinema, i d’A en particular, convé posar de manifest que em sorprèn la seva capacitat per omplir les sales de Barcelona. Ens aglutinen fent l'alquímia i permeten generar aquell caliu que implica la convivència de moltes persones compartint una història. També faciliten trobar-se amb propostes peculiars, narratives amb llenguatges propis, amb els que potser, no hi estem tan còmodes.
Particularment aquesta proposta escollida des de feia setmanes per la Núria, s’endinsa en un entorn desconegut crec que per quasi tothom, des d’occident no mirem gaire a Àfrica. Ho fa a més, amb un tipus d’humor, que definiria com que està ubicat en un descampat. M’és francament difícil d’explicar el que vull dir amb aquesta metàfora, suposo que perquè li he trobat una austeritat pretesa, que sent honesta em costa d’ubicar. Diria que li trobo una intenció clara, però que no he pogut emmarcar. Així que en conjunt confesso que m’ha descol·locat. Concretament, m’ha captivat al principi, expectant per poder anar més enllà. Però amb el pas del temps, confesso que se m’ha anat reduint la marxa, tant que no puc concloure en quin lloc m’ha transportat.
En acabar, estava força molesta i continuo sense poder decidir-me del tot. Confesso que la mirada, cap als altres, dubto de si m’ha semblat capciosa. M’han atrapat algunes escenes indolents que penetren en la història, com la de la protagonista vestida de carnaval passant tota la nit asseguda dins d’un cotxe esperant, perquè li han dit que així ho faci, el despertar del seu poble, guardant un cadàver d’un familiar al boral de la carretera. O també, la màgia del vestuari, en cada moment, espatarrant. Però comparteixen espai amb tota una crònica rococó d’una societat amb la qual s’és lapidant i que angoixa tant que, m’ha estat complicat mantenir l’alegria. Suposo que estic acostumada al fet que s’imposi un to amable, per galopar com a impostora en una realitat dels altres, cosa que d’alguna manera crec que m’ajuda a no sentir-me xafardejant, en un món en el qual, clarament en soc forastera.