NO
VOLIA LIMITAR-ME A FER UNA HISTÒRIA SOBRE LA SORDERA, SINÓ A
ESBRINAR EN EL VINCLE ENTRE EL MÓN DE L'OIENT I EL MÓN SORD QUE, ES
UNA COSA QUE A MI M'HA TRAVESSAT TOTA LA VIDA PER SER LA GERMANA DE
LA MÍRIAM.
Paraules
de la directora, transcrites per Fernando Bernal en la seva
entrevista per telèfon. I, publicades a Caimán CdC, abril de 2025.
SORDA”,
ÉS UNA PEL·LÍCULA EMPÀTICA. AIXÒ VOL DIR QUE, BUSCA ESTABLIR UN
PROCÉS D'IDENTIFICACIÓ ENTRE LA SEVA PROTAGONISTA, ÀNGELA (MIRÍAM
GARLO), UNA DONA SORDA QUE EST“À A PUNT DE SER MARE I ELS
ESPECTADORS.
ESTEM
DAVANT D'UNA PERSONA QUE LA SEVA MATERNITAT LI GENERA MÚLTIPLES
CONFLICTES I DAVANT D'UNA OBRA QUE S'ABORDA DES DE LA SOBRIETAT, UNA
PROBLEMÀTICA QUE S'EXPANDEIX EN MÚLTIPLES VECTORS, ALGUNS D'ELLS
POTSER, MASSA SUBRATLLATS.
Escrit
per Enric Albero en la seva crítica per Caimán CdC, abril de 2025.
Guió, Eva Libertad.
Llargmetratge
basat en el curt del mateix nom, de 2021.
España,
2025
Duració, 100
minuts.
Premis,
Festival de Malaga: Premi del Públic, millor pel·lícula, millor
actriu, millor actor. Festival de Berlín: Secció Panorama, premi
del Públic.
SINOPSI
Àngela,
una dona sorda, ha de tenir un nadó amb la seva parella, Hèctor que
sí que hi sent. L'embaràs fa sortir les seves pors davant la
maternitat i de com es podrà comunicar amb la seva filla. L'arribada
de la nena genera una crisi de parella i porta l'Àngela a haver
d'afrontar la criança de la seva filla en un món que no està fet
per ella.
Filmaffinity
 |
| La directora, Eva Libertad |
Deia
Meritxell Colell en una entrevista que quan comencem a fer cinema,
homenatgem als que estimem i això és el que jo estic fent,
homenatjar a la meva germana. Ja veurem com segueixo, de moment he
començat per això.
Paraules
de la directora, transcrites per Fernando Bernal en la seva
entrevista per telèfon. I, publicades a Caimán CdC, abril de 2025.
PER
QUÈ EVA LIBERTAD, POT APROFUNDIR TANT EN EL TEMA DE LES SORDES?
Diu
la directora:
Jo
puc explicar aquesta història sobre una dona sorda que vol ser mare,
perquè tinc una germana sorda com la Míriam. Fa uns anys ella es va
plantejar ser mare i va compartir amb mí, els seus pensaments i les
seves pors que, li venien el cap com a mare sorda en una societat
oient i capacitista.
Però
no és una pel·lícula autobiogràfica. El film no està basat en la
vida de Miríam, ni ella és Àngela. L'actriu va fer un treball de
construcció del personatge, tenen una dicció i veu diferents.
Tendim a pensar que quan una actriu té una discapacitat no actua,
s'interpreta a ella mateixa. Com que la discapacitat fa al
personatge, per això ho vull aclarir. No s'interpreta a ella
mateixa.
Paraules
de la directora, transcrites per Fernando Bernal en la seva
entrevista per telèfon. I, publicades a Caimán CdC, abril de 2025.
NÚRIA opina
Una
història absolutament creïble que, en el seu traspàs al llenguatge
cinematogràfic es converteix en un film molt bell.
Ser
sorda deu ser complicat, en un món on quasi tothom sent, però no
escolta, ni mira, ni importa res més que no sigui ell i els del seu
grup, a vegades penso que vivim en una societat adolescent, on els
menys adolescents són els d'aquest grup.
Dit
això, no m'estranya que la protagonista sorda, pugui sentir-se
perduda i desconcertada davant d'un món on quasi ningú creu que
s'ha d'esforçar per escoltar i entendre els altres que, no siguin
els seus.
No
vull ser derrotista, ni pesada, però allò que li passa a l'Àngela,
li passa a molta gent que no es sorda, però per ella això és molt
més greu.
Un
munt de qualitats per una pel·lícula modesta però
extraordinàriament ambiciosa en el món dels valors, a
l'espectadora, et col·loca en un bon lloc per obligar-te a
reflexionar, sobre les dificultats físiques i psíquiques que les
persones que pateixen alguna disfunció sensorial, han d'afrontar en
el seu dia a dia.
MARTINA
opina.
Aquesta
elecció ensenya la mirada dels altres, potser dels que són
diferents, en lloc de plantejar la diversitat des dels que han de
conviure amb una minoria que actua i es relaciona a la seva manera
per la seva naturalesa. T’atrapa per com et permet entrar al món
del no oients, amb una història de maternitat que, confesso que he
de dir que, crec que no és per tothom. Més que res perquè, tota la
crònica del part, llargament en escena, cosa que facilita suposo
entendre la realitat a quiròfan quan la comunicació passa per una
interlocució amb un intèrpret, però la gent que no hem passat per
això (i pel meu gust) costa d'empassar.
Tota
la construcció d’uns personatges excepcionals és accelerada, vull
dir que crec que de enseguida pots sentir-te còmode amb la narració,
pensant que et són propers. El que explica és determinant en les
seves vides, motius pels quals en cap cas diria que falta ritme. Tot
avança amb melodia, la història galopa, interactua amb un entorn i
et fica del tot dins d’una realitat concreta.
Crec
que val la pena, perquè al meu entendre t’ajuda a reafirmar, allò
que la diversitat ens construeix. Ajuda doncs a madurar conjuntament
per acceptar-nos i conviure amb aquestes diferències de percepció i
vivències. Superant, amb un primer pas, la por al desconegut.
Fitxa completa i altres informacions del film:
Entrevistes a la directora, Eva Libertad:
DONAR
VEU ALS SILENTS
En
el curt del mateix nom que la pel·lícula, la directora ja
modificava la banda de so, perquè el públic es posés a la pell de
l'Àngela -la protagonista- ara, fa el mateix i amplia el registre
explorant des de la dramatúrgia, les contradiccions que la
maternitat desperta a alguna que sap que, la societat no està feta
per ella.
Aquesta
transferència sensitiva, a la que fem esment, es dona
progressivament fins a esclatar en l'acte final on el so queda
esborronat per una mena de brunzit permanent, el colofó d'un procés
de modificació sensorial que, comença molt abans i que serveix per
demostrar que les emocions afloren sense necessitat d'additius
melodramàtics.
Escrit
per Enric Albero en la seva crítica per Caimán CdC, abril de 2025.
ALTRES FILMS TAMBÉ han DONAT el PUNT de VISTA del que NO SENT...
L'emotiva
producció francesa, “La familia Bélier” (É. Lartigau, 2014) i
el seu remake made on Hollywood, CODA: “Los sonidos del silencio”
(S. Heder, 2021), anaven amb el mateix sentit que “Sorda”.
Oferien una mirada de les situacions quotidianes des de la
perspectiva dels personatges silents i no a l'inrevés, com és
habitual.
Escrit
per Juan Pando en la seva crítica a Fotogrames, abril de 2025.
