MYSTERY TRAIN. Director, Jim Jarmusch.

EUA, 1989
Duració, 105 minuts.
Per ampliar fitxa tècnica:
http://www.filmaffinity.com/es/film986462.html

Filmografia: 

https://www.google.es/?ion=1&espv=2#q=filmografia%20jim%20jarmusch

Sinopsi

La ciutat de Memphis, lloc de naixement de l'Elvis Presley, és l'escenari de fons de tres històries, aparentment sense relació. En “Lluny de Yokohama”, una parella de turistes adolescents japonesos, viatgen a la ciutat per tal de trobar les traces del seu ídol. A “Un fantasma”, una dona italiana es veu obligada a restar fent escala a la ciutat, esperant l'avió que portaran a ella i al cadàver del seu marit a casa. A la tercera, “Perduts a l'espai” tres nois, es veuen involucrats i perseguits per la llei, després d'haver-se passat bevent més del compte.

El director i guionista, Jim Jarsmuch.

NÚRIA opina

   A l'estiu, les estrenes escassegen, o no saps que has de veure, és el moment de veure reposicions de bones pel·lícules, en cines de veritat. I anar al Texas. Un cinema modèlic amb una molt bona programació i uns preus molt assequibles.

   Ara, estan fent un cicle del cinema d'en Jim Jarsmuch i Mystery Train és una de les seves millors pel·lícules.

   Genial pel·lícula que, evidencia la diferència entre un bon director i un altre que no ho és.

   El geni, pot explicar qualsevol cosa i converteix el relat en una obra d'art ,la narració esdevé quelcom interessant, curiós... i amb molts altres adjectius. El director vulgar o mediocre, pot convertir qualsevol bona història en quelcom avorrit i sense ànima.

   Aquesta pel·lícula és un pastisset deliciós amb tres curioses històries que, passen a un Memphis, completament decadent que, ni la mateixa genialitat i popularitat de la música de l'Elvis, l'han pogut salvar.

   Un retrat de la ciutat i del país, a través dels ulls d'uns turistes japonesos adolescents que busquen les traces del seu ídol, d'una dona italiana que va a parar a la ciutat casualment i d'uns joves d'aquesta que es passen amb l'alcohol.

   És una pel·lícula molt bona que, cal veure-la en les condicions que reclama una de gran. He gaudit de veritat. 

MARTINA opina.

   Jim Jarrmush és sense dubte considerat un autor de culte, un personatge que sap fer narracions que amb enginy i que mostren qüestions humanes des d'una òptica particular.

   Aquesta és una pel·lícula que uneix tres històries que succeeixen en un Memphis decadent, desidiós i desordenat. Vides que es creuen en una pensió atrotinada d'un barri funest. Els protagonistes, sense ni tan sols interactuar ni coneixes, bàsicament comparteixen la situació de pas per aquest senil allotjament.

   A mi personalment, m'ha divertit molt, he pogut entrar ràpidament en les vides intrèpides dels protagonistes i m'ha interessat el seu trajecte.

   És una opció de cinema accessible, per un dia de no gaires floritures, on tot seguit et pots enganxar al fil narratiu amb to humorístic, dels relats. A més, el lligam entre les cròniques curtes dels protagonistes, sense ni adonar-te'n, et transporten fins a un final que de seguida et fa sentir que el context de tot plegat té molts més detalls dels que durant l'acció has pogut percebre.

   Pel meu gust és tracta una obra amb carisma, cuidada i amb molt bons ingredients.

En aquest enllaç podreu escoltar la canço de l'Elvis Presley que, dóna títol a la pel·lícula, Mystery Train :
https://www.youtube.com/watch?v=Q_eE0NPArEY

Crec que pot  ser interessant, pels que voleu saber una mica més del film, consultar aquest enllaç, on hi ha una anàlisi i crítica del film molt completa:
http://cineultramundo.blogspot.com.es/2016/02/critica-de-mystery-train-jim-jarmusch.html

EL CASO FISCHER. PAWN SACRIFICE. Director, Edward Zwick.

2014, EUA

Duració, 114 minuts.

SINOPSI

Pawn Sacrifice, El sacrifici del peó, fa un breu i sintètic resum de la infantesa i vida adulta i vellesa, del llegendari mite dels escacs, Bobby Fischer, per centrar-se en la preparació i confrontació amb un altre mite de l'URSS, Boris Spassky. Fischer, estava obsessionat a guanyar-lo i finalment o va aconseguir jugant d'una manera força creativa i insòlita. Com que, estàvem amb plena Guerra Freda 1972, aquestes partides d'escacs van ser un esdeveniment mundial.

El director, Edward Zwick

Per consultar la fitxa tècnica completa i algunes crítiques,

http://www.filmaffinity.com/es/film808267.html

BIOGRAFIA

Robert James Fisher, Chicago, 1943, Reykjavik, 2008. jugador d'escacs d'EUA que va ser campió mundial de 1972 al 1975.

Als sis anys ja sabia moure les peces i aviat va guanyar a tots els seus oponents del club d'escacs de Brooklyn. Al seu colegi els seus profes van quedar sorpresos al comprovar que el seu coeficient intel·lectual superava el d'Einstein.

A partir dels setze anys es dedica professionalment els escacs, ja és mestre internacional i a guanyat el campionat d'EUA.

Entre 1970 i 1971 va guanyar 20 partides seguides i en va empatar-ne tres contra Tigran Petrosian, antic campió de l'URSS...

Continua a :

http://www.biografiasyvidas.com/biografia/f/fischer_bobby.htm

NÚRIA opina.

   Tobey Maguire fa una excel·lent interpretació d'un noi que té una ment privilegiada i obsessiva que, només viu pels escacs,,, una ment que mentre treballa per la seva obsessió està continguda, però que quan s'escapa es perd,

   Aquesta part, està perfectament retratada i transporta a l'espectadora a l'emoció i anhel del protagonista i el seu entorn.

   No és un biopic convencional, perquè més que fer el·lipsi, obvia moltes parts de la vida del jugador d'escacs per centrar-se en l'episodi central que va marcar la seva vida, la partida amb Spassky.

   Zwick, ens ofereix un cinema molt americà, però ben fet. Perquè allò que cal reconèixer és que són els reis del cinema i són capaços de convertir qualsevol cosa amb una pel·lícula i que, a sobre està ben feta, ensenya quelcom i distreu i a vegades, emociona sense commocionar com és el cas. Amb un apropament al personatge, amb un distanciament que els europeus ens agrada molt, perquè ni fereix, ni implica, com és el cas d'aquest film.

MARTINA opina

   En construcció...Em declaro una persona de gustos clàssics i com a tal, reconec que, en general el cinema comercial americà pot arribar a satisfer els meus estàndards d'entreteniment.
   Aquesta pel·lícula explica la vida d'un ser superdotat, inadaptat i amb un interior truculent. Et permet entrar en la seva psicologia, acompanyar-lo en el seu afany per la victòria i viure la complexitat d'un joc popular i complexe com són els escacs.
   A més, els fets s'ubiquen en un context internacional on les relacions diplomàtiques es basen a poder competir fora de les armes o del potencial econòmic, de les regions. És a dir, et pots ubicar en les circumstàncies que obliguen a la humanitat a seguir esforçant-se per relacionar-se, més enllà de l'estrictament necessari.
   Personalment, m'agrada el cinema americà vist com un patró estàndard de com conduir un guió. El qual et narra una història, que pot ser vista com un èxit o com un fracàs. I, més enllà dels fets, hom s'emporta un aprenentatge sobre algun esdeveniment o alguna temàtica.
   En aquest cas, va d'escacs, un joc tan simple com perquè l'aprengui un nen de 5 anys, però que com tot, per portar-ho als límits cal un domini de la ment brutal que, consisteix a poder anticipar-se i preveure més de 169.000.000.000.000.000.000.000.000 possibles moviments del contrari...

Pels de Barcelona, la fan els cinemes Verdi, VO. subtitulada en català:
http://www.cines-verdi.com/barcelona/pelicula/el-caso-fischer-voscat/#descargar

En aquesta pàgina trobareu la filmografia completa fins el 2016, fins i tot un film que s'estrenarà a l'octubre:
http://www.filmaffinity.com/es/search.php?stype=director&stext=Edward+Zwick

En Bobby Fischer de veritat.

Curiós i interessant documental sobre la tràgica i estranya vida d'en Bobby Fischer, fet a Islàndia, on va viure els darrers anys de la seva vida, fins a la seva mort, el 2008. S'ho val, fer-li un cop d'ull, encara que sigui per sobre. Publicat el maig de 2015.

https://www.youtube.com/watch?v=AJp1aX_IVYU

SUNSET SONG. Director, Terence Davies.

PARAULA, TERRA, ESCENARIS INTERIORS I FIGURA HUMANA, ESDEVENEN ELS QUATRE EIXOS CARDINALS DE LA MAGNÈTICA I ESTRANYA ADAPTACIÓ QUE HA REALITZAT TERENCE DAVIES DE LA NOVEL·LA HOMÒNIMA DE LEWIS GRASSIC GIBBON, PUNTAL DE LA LITERATURA ESCOCESA DEL S. XX.

D'en Manu Yáñez a Caimán Cuadernos de cine. “El tiempo entre dos besos”. nº 31. 2016.

Regne Unit, 2015.

Direcció i guió, Terence Davies.

Fotografia, Michael McDonough

Muntatge, David Charap.

Música, Gast Waltzing

Interpretada per, Peter Mullan, Agyness Deyn, Kevin Guthrie, Ian Pirie.

Producció, Hurricane Films, Iris Prod.

Distribució, Festival Films.

Duració, 135 minuts.

SINOPSI

S.XX, al nord-est d'Escòcia durant una època de descontent i gran agitació social.

Chris Guthrie, la jove filla d'un granger, està deixant endarrere la seva infantesa. Just quan sembla que ha trobat al seu amor, esdevé a casa seva una tragèdia terrible. Tanmateix, nous rumors sobre la Segona Guerra Mundial, alteren profundament la vida d'aquesta comunitat rural.

Terence Davies, Agyness Deyn i Peter Mullan.

NÚRIA opina

  Aquesta és una gran pel·lícula, d'un director de qui havia sentit parlar però, del que encara no havia vist res. Es va veure al darrer festival de cinema de Sant Sebastià, d'això ara farà un any. Aquest juliol s'ha estrenat aquí, això ens dóna una dada de com anem d'endarrerits, pel que fa a les estrenes del cinema d'autor, mentre que, el cinema comercial de Hollywood, l'estrena és al mateix temps a tot el món. No parlem ja de pel·lícules que mai podrem veure en sala i que en tot cas haurem de veure, en ocasions excepcionals, com són els festivals o en streaming.

  En aquesta bonica història de vida, narrada en un llenguatge cinematogràfic molt depurat, però sense estridències, he pogut gaudir d'unes imatges del paisatge d'Escòcia, molt seleccionades de planificació, color i llum. Una història molt ben interpretada per una actriu d'una bellesa poc convencional i al meu entendre triada amb un bon encert de càsting. Una banda sonora, molt ben construïda, compaginant els cants tradicionals escocesos, amb els silencis i una música orquestral que, acompanya moments intensos o importants del film.

  També, m'ha agradat molt, l'enfoc que el director ha donat a aquesta història, molt dramàtica, sense cursileries sentimentals i amb una molt positiva aposta per un enfoc clarament feminista i femení.

  Sempre és d'agrair que siguin homes els que donin valor a la valentia i fortalesa de moltes dones al llarg de la història i que no han destacat en res, però han fet molt per dignificar la vida al llarg del temps.

  Aquesta és una d'aquelles pel·lícules que, com que estan molt ben fetes, cadascú pot trobar el seu registre per gaudir del visionat.

  Ah... per la gent nerviosa i inquieta, pot resultar una mica llarga.

MARTINA opina.
  Aquesta adaptació cinematogràfica d'una de les obres clàssiques de la literatura escocesa del segle XX, la novel·la de Lewis Grassic Gibbon, relata temes profunds com són l'esperança i el perdó.
  El seu director, qui també ha fet de comptable durant la seva joventut, agraeix públicament a tots i cadascun dels professionals que han posat els ingredients necessaris, perquè aquesta obra de poc pressupost, no li falti de res.
  És una narració pausada, elegant, bonica i plena de llum. Transcendeix més enllà del que explica i et transporta cap a qüestions humanes molt més profundes del que relata. Per tant, és una obra que reuneix totes les característiques de les grans creacions. Tot i que, com a tal, requereix d'una bona predisposició per poder-ne absorbir el màxim i que no se't faci massa feixuga.
  Personalment m'ha suggerit un missatge extremadament avançat en una qüestió, la de la condició masculina. Retrata a personatges diferents, on per les seves circumstàncies han perdut el seny i la raó. Animalitzats o ferits de l'ànima, utilitzen el sexe d'una manera irracional i violenta, com a reacció o manera de canalitzar la seva patologia. Una mostra de l'estat incontrolat de la persona en qüestió que, al meu entendre, l'autor li dóna especial importància. M'ha sorprès, ja que l'agressió sexual se'ns presenta com una reacció genuïnament masculina i que converteix a aquest gènere en un ser, que si està ferit, és capaç de convertir el contacte físic, (que també utilitza per canalitzar l'amor), en una experiència totalment traumàtica.