JAGTEN - LA CAZA. Director, Thomas Vinterberg

El director Thomas Vinterberg i l'actor Mads Mikkelsen, Lucas.

Núria opina. LA CAZA

Aquesta és la segona pel·lícula que veig d'aquest director, l'anterior "Festen" (Celebració ) 1997, em va produir un fort impacte. En aquell moment, vam començar a sentir a parlar d'uns directors nordics que, feien cinema sota els postulats d'un moviment anomenat Dogma que ells havien redactat. Amb aquestes premises, Festen va obtenir diferents reconeixements i premis de cinema i així es va donar a conèixer en Vinterberg. Dels directors d'aquell moviment, del que més n'hem sentit parlar és d'en Lars von Trier, la resta, jo els hi havia perdut la pista. Ara, cap dels dos fa cinema sota els postulats de Dogma, de llavors ençà ha plogut força i cadascun d'ells ha fet la seva evolució personal.

Vinterberg és un home compromés i crític, que ens torna a frapar amb una història corprenadora, en la que un home ben intencionat, és víctima de les poques parules d'una nena i la subtil interpretació malèvola que fan uns adults excesivament tancats en el seu petit món.

Vinterberg, situa a l'espectador des del primer moment, al costat de la víctima, així pateixes amb ell tot el seguit de males interpretacions i injústicies, et poses en la seva pell i et desesperes amb ell, tot compartint la seva impotència i frustració, i la seva rabia continguda amb algun petit  apassionat rampell explosiu.

El títol, LA CAÇA, és una metàfora del caçador caçat que, es converteix en víctima sense altra defensa, davant de la comunitat ostigadora, que la del seu estupor, desesperació i dignitat; altrament com la del rem que abans de ser abatut mira al seu botxí, amb una mirada que té més  d'orgull digne i incomprensió que, de por.

Bona i interessant pel.lícula, on Vinterberg fa una crítica voraç a una societat calvinista, puritana i inquisidora, que fa més esment a les formes que el fons i que confia poc en la bondat natural de l'individu, encara que sigui el nostre amic.

Martina opina, LA CAZA

Aquesta obra dirigida per Thomas Vinterberg, narra de forma molt sensible la situació d'un home d'uns 40 anys, divorciat de poc i amb un fill adolescent, que té una feina nova en una guarderia i intenta refer la seva vida. En un escenari força dramàtic, aquest home, és víctima d'un error col·lectiu molt greu. Degut a la rabieta d'una nena de cinc anys, filla del seu millor amic, que en sentir-se rebutjada, expressa el seu enuig amb una sèrie de frases incomplertes, que una adulta suspicaç, la directora de la guarderia, interpretarà com un abús sexual, del que serà acusat. La nena però, no fa res més que relacionar una sèrie de fets desordenats, per tal d'expressar el seu disgust contra un adult que, només ha intentat donar-li eines per fer-se gran.

Pel què jo he entès, fa un retrat extremadament sensible del món intern d'aquest personatge, Lucas, que viu una situació injusta. Nosaltres, els espectadors, entrem d'una forma totalment objectiva, a l'estat de fustració del protagonista. El film ens porta en un angle d'observació de la situació, en el que empatitzes amb la situació de rabia que pateix en Lucas, ja que no pots fer res més.

Sincerament crec que es tracta d'una obra mestra. Tracta de la gestió de conflictes en poblets on tothom es coneix i on l'ambient es pot contaminar més fàcilment. El tema de l'abús sexual infantil és una matèria extremadament delicada i complexa, només es pot tractar en una pel·lícula, si es té la delicadesa i talent necessari, com en aquets cas. El flim està fet amb una diplomàcia magistral, ja que, sap retratar tots els afectats sense menysprear-ne cap.

En aquets últim comentari, vull fer esment a com aquesta història fa de mirall a l'actual problemàtica dels adults de la nostra societat occidental que sovint perden el nord i no saben protegir una nena que s'expressa limitadament, doncs és petita. La única cosa que aquests saben fer és, provocar-li confusió, sentiment de culpa i impotència, quan probablement allò que necessitava la nena era quelcom molt més senzill. Tot hauria estat més facil, deixant a la nena fluir tranquil·lament, sense fer-la protagonista d'una història de terror, tot plegat per una d'expressió limitada i una interpretació errònia.

Em fa pensar que amb aquests temes cal ser molt curòs, no cal perdre els papers tan ràpidament, segur que tot es gestiona molt millor amb molta menys passió i més reflexió. M'ho prendré com una moral de la que tots podem aprendre molt.