SORDA. Directora, Eva Libertad.

NO VOLIA LIMITAR-ME A FER UNA HISTÒRIA SOBRE LA SORDERA, SINÓ A ESBRINAR EN EL VINCLE ENTRE EL MÓN DE L'OIENT I EL MÓN SORD QUE, ES UNA COSA QUE A MI M'HA TRAVESSAT TOTA LA VIDA PER SER LA GERMANA DE LA MÍRIAM.

Paraules de la directora, transcrites per Fernando Bernal en la seva entrevista per telèfon. I, publicades a Caimán CdC, abril de 2025.

SORDA”, ÉS UNA PEL·LÍCULA EMPÀTICA. AIXÒ VOL DIR QUE, BUSCA ESTABLIR UN PROCÉS D'IDENTIFICACIÓ ENTRE LA SEVA PROTAGONISTA, ÀNGELA (MIRÍAM GARLO), UNA DONA SORDA QUE EST“À A PUNT DE SER MARE I ELS ESPECTADORS.

ESTEM DAVANT D'UNA PERSONA QUE LA SEVA MATERNITAT LI GENERA MÚLTIPLES CONFLICTES I DAVANT D'UNA OBRA QUE S'ABORDA DES DE LA SOBRIETAT, UNA PROBLEMÀTICA QUE S'EXPANDEIX EN MÚLTIPLES VECTORS, ALGUNS D'ELLS POTSER, MASSA SUBRATLLATS.

Escrit per Enric Albero en la seva crítica per Caimán CdC, abril de 2025.

Guió, Eva Libertad.

Llargmetratge basat en el curt del mateix nom, de 2021.

España, 2025

Duració, 100 minuts.

Premis, Festival de Malaga: Premi del Públic, millor pel·lícula, millor actriu, millor actor. Festival de Berlín: Secció Panorama, premi del Públic.

SINOPSI

Àngela, una dona sorda, ha de tenir un nadó amb la seva parella, Hèctor que sí que hi sent. L'embaràs fa sortir les seves pors davant la maternitat i de com es podrà comunicar amb la seva filla. L'arribada de la nena genera una crisi de parella i porta l'Àngela a haver d'afrontar la criança de la seva filla en un món que no està fet per ella.

Filmaffinity

La directora, Eva Libertad

LA DIRECTORA, DIU

Deia Meritxell Colell en una entrevista que quan comencem a fer cinema, homenatgem als que estimem i això és el que jo estic fent, homenatjar a la meva germana. Ja veurem com segueixo, de moment he començat per això.

Paraules de la directora, transcrites per Fernando Bernal en la seva entrevista per telèfon. I, publicades a Caimán CdC, abril de 2025.

PER QUÈ EVA LIBERTAD, POT APROFUNDIR TANT EN EL TEMA DE LES SORDES?

Diu la directora:

Jo puc explicar aquesta història sobre una dona sorda que vol ser mare, perquè tinc una germana sorda com la Míriam. Fa uns anys ella es va plantejar ser mare i va compartir amb mí, els seus pensaments i les seves pors que, li venien el cap com a mare sorda en una societat oient i capacitista.

Però no és una pel·lícula autobiogràfica. El film no està basat en la vida de Miríam, ni ella és Àngela. L'actriu va fer un treball de construcció del personatge, tenen una dicció i veu diferents. Tendim a pensar que quan una actriu té una discapacitat no actua, s'interpreta a ella mateixa. Com que la discapacitat fa al personatge, per això ho vull aclarir. No s'interpreta a ella mateixa.

Paraules de la directora, transcrites per Fernando Bernal en la seva entrevista per telèfon. I, publicades a Caimán CdC, abril de 2025.

NÚRIA opina

Una història absolutament creïble que, en el seu traspàs al llenguatge cinematogràfic es converteix en un film molt bell.

Ser sorda deu ser complicat, en un món on quasi tothom sent, però no escolta, ni mira, ni importa res més que no sigui ell i els del seu grup, a vegades penso que vivim en una societat adolescent, on els menys adolescents són els d'aquest grup.

Dit això, no m'estranya que la protagonista sorda, pugui sentir-se perduda i desconcertada davant d'un món on quasi ningú creu que s'ha d'esforçar per escoltar i entendre els altres que, no siguin els seus.

No vull ser derrotista, ni pesada, però allò que li passa a l'Àngela, li passa a molta gent que no es sorda, però per ella això és molt més greu.

Un munt de qualitats per una pel·lícula modesta però extraordinàriament ambiciosa en el món dels valors, a l'espectadora, et col·loca en un bon lloc per obligar-te a reflexionar, sobre les dificultats físiques i psíquiques que les persones que pateixen alguna disfunció sensorial, han d'afrontar en el seu dia a dia.

MARTINA opina.

Aquesta elecció ensenya la mirada dels altres, potser dels que són diferents, en lloc de plantejar la diversitat des dels que han de conviure amb una minoria que actua i es relaciona a la seva manera per la seva naturalesa. T’atrapa per com et permet entrar al món del no oients, amb una història de maternitat que, confesso que he de dir que, crec que no és per tothom. Més que res perquè, tota la crònica del part, llargament en escena, cosa que facilita suposo entendre la realitat a quiròfan quan la comunicació passa per una interlocució amb un intèrpret, però la gent que no hem passat per això (i pel meu gust) costa d'empassar.

Tota la construcció d’uns personatges excepcionals és accelerada, vull dir que crec que de enseguida pots sentir-te còmode amb la narració, pensant que et són propers. El que explica és determinant en les seves vides, motius pels quals en cap cas diria que falta ritme. Tot avança amb melodia, la història galopa, interactua amb un entorn i et fica del tot dins d’una realitat concreta.

Crec que val la pena, perquè al meu entendre t’ajuda a reafirmar, allò que la diversitat ens construeix. Ajuda doncs a madurar conjuntament per acceptar-nos i conviure amb aquestes diferències de percepció i vivències. Superant, amb un primer pas, la por al desconegut.

Fitxa completa i altres informacions del film: 

https://www.filmaffinity.com/es/film132739.html 

Entrevistes a la directora, Eva Libertad: 

https://www.youtube.com/watch?v=T19mDl6J7Gk&ab_channel=CineyComedia

DONAR VEU ALS SILENTS

En el curt del mateix nom que la pel·lícula, la directora ja modificava la banda de so, perquè el públic es posés a la pell de l'Àngela -la protagonista- ara, fa el mateix i amplia el registre explorant des de la dramatúrgia, les contradiccions que la maternitat desperta a alguna que sap que, la societat no està feta per ella.

Aquesta transferència sensitiva, a la que fem esment, es dona progressivament fins a esclatar en l'acte final on el so queda esborronat per una mena de brunzit permanent, el colofó d'un procés de modificació sensorial que, comença molt abans i que serveix per demostrar que les emocions afloren sense necessitat d'additius melodramàtics.

Escrit per Enric Albero en la seva crítica per Caimán CdC, abril de 2025.

ALTRES FILMS TAMBÉ han DONAT el PUNT de VISTA del que NO SENT...

L'emotiva producció francesa, “La familia Bélier” (É. Lartigau, 2014) i el seu remake made on Hollywood, CODA: “Los sonidos del silencio” (S. Heder, 2021), anaven amb el mateix sentit que “Sorda”. Oferien una mirada de les situacions quotidianes des de la perspectiva dels personatges silents i no a l'inrevés, com és habitual.

Escrit per Juan Pando en la seva crítica a Fotogrames, abril de 2025.

ON BECOMING A GUINEA FOWL. Directora, Rungano Nyoni

AQUESTA PEL·LÍCULA RESPON A UNA NOVA TENDÈNCIA DEL CINE AFRICÀ POSTCOLONIAL: DIRIGIDA PER CINEASTES NASCUTS A EUROPA QUE, TORNEN AL PAÍS DELS SEUS PARES I QUE FAN UNA ACTUALITZACIÓ DELS IMAGINARIS ASSOCIATS AL FET AFRICÀ. I, ÉS PALPABLE EL FET DEL DESENCAIX QUE, SENTEN ELS RESPONSABLES EN UNS PAÏSOS QUE SENTEN COM A PROPIS, PERÒ EN ELS QUE NO DEIXEN DE SER FORASTERS.

EL RETRAT D'UNA SOCIETAT PATRIARCAL QUE EL FILM ENS OFEREIX, ÉS PERFECTAMENT RECONEIXIBLE, PER AIXÒ ENS FARIA FALTA QUE NYONY, APROFUNDÍS UNA MICA MÉS.

Escrit per Eulàlia Iglesies a Caimán CdC, maig de 2024.

Direcció i guió, Rungano Nyoni

Regne Unit, 2024.

Duració, 95 minuts.

SINOPSI

En una carretera buida al mig de la nit, Shula ensopega amb el cadàver del seu oncle. A mesura que el funeral comença al seu voltant i amb tota la família reunida, comencen a sortir a la llum tot un seguit de secrets amagats de la seva família zambiana de classe mitjana.

Filmaffinity.

La directora, Nyony.

CONTEXT de la DIRECTORA i la PEL·LÍCULA

La primera pel·lícula de Zàmbia programada al Festival de Cannes, signada per una cineasta nascuda en un país africà, però establerta a Gal·les que, es va donar a conèixer amb la notable, “I Am Not a Witch” (2017), una comèdia inesperada sobre la bruixeria de les dones que encara niuen en aquell país.

Escrit per Eulàlia Iglesies a Caimán CdC, maig de 2024.

NÚRIA opina

Em resulta complicat entendre la narració d'aquesta pel·lícula i la seva proposta crítica, si és que, pretén tenir-la. No em sento capacitada, ni crec que tingui el dret a fer-ho, a jutjar a una societat tan diferent de la nostra, pel que fa a la seva organització social i els costums i rituals que se'n deriven. Seria un acte de prepotència i supèrbia, on potser es podria considerar que em sento superior o millor...

Però, en allò que sí que estarem d'acord des d'aquí i des d'allà és que, hi ha actes condemnables i detestables i que, ja va sent hora que, des del món les humanes i els humans, ens posem d'acord a rebutjar-los i denunciar-los, com pot ser qualsevol abús a un o una menor.

Una directora que fa una aposta narrativa valenta i carregada de significats.

Història dura, però que m'ha agradat compartir, primer amb la Martina i després amb totes les persones del cinema, en el marc del Festival D'A de Barcelona.

MARTINA opina.

Dels festivals de cinema, i d’A en particular, convé posar de manifest que em sorprèn la seva capacitat per omplir les sales de Barcelona. Ens aglutinen fent l'alquímia i permeten generar aquell caliu que implica la convivència de moltes persones compartint una història. També faciliten trobar-se amb propostes peculiars, narratives amb llenguatges propis, amb els que potser, no hi estem tan còmodes.

Particularment aquesta proposta escollida des de feia setmanes per la Núria, s’endinsa en un entorn desconegut crec que per quasi tothom, des d’occident no mirem gaire a Àfrica. Ho fa a més, amb un tipus d’humor, que definiria com que està ubicat en un descampat. M’és francament difícil d’explicar el que vull dir amb aquesta metàfora, suposo que perquè li he trobat una austeritat pretesa, que sent honesta em costa d’ubicar. Diria que li trobo una intenció clara, però que no he pogut emmarcar. Així que en conjunt confesso que m’ha descol·locat. Concretament, m’ha captivat al principi, expectant per poder anar més enllà. Però amb el pas del temps, confesso que se m’ha anat reduint la marxa, tant que no puc concloure en quin lloc m’ha transportat.

En acabar, estava força molesta i continuo sense poder decidir-me del tot. Confesso que la mirada, cap als altres, dubto de si m’ha semblat capciosa. M’han atrapat algunes escenes indolents que penetren en la història, com la de la protagonista vestida de carnaval passant tota la nit asseguda dins d’un cotxe esperant, perquè li han dit que així ho faci, el despertar del seu poble, guardant un cadàver d’un familiar al boral de la carretera. O també, la màgia del vestuari, en cada moment, espatarrant. Però comparteixen espai amb tota una crònica rococó d’una societat amb la qual s’és lapidant i que angoixa tant que, m’ha estat complicat mantenir l’alegria. Suposo que estic acostumada al fet que s’imposi un to amable, per galopar com a impostora en una realitat dels altres, cosa que d’alguna manera crec que m’ajuda a no sentir-me xafardejant, en un món en el qual, clarament en soc forastera. 

A COMPLETE UNKNOWN. Director, James Mangold.

LA HISTÒRIA ÉS PER GAUDIR-LA, AMB UNA RECREACIÓ DEL GREENWICH VILLAGE PLE D'ENCANT I UNES BONES INTERPRETACIONS MUSICALS.

Escrit per Laura Pérez, en la seva crítica per Fotogrames, febrer de 2025.

LA PEL·LÍCULA NO TRENCA AMB RES, PERÒ ÉS UNA OBRA INTEL·LIGENT QUE ES PREGUNTA QUE VA SIGNIFICAR SER JOVE ALS ANYS SEIXANTA.

Escrit per Àngel Quintana en la seva crítica per Caimán CdC, març 2025.

LA IDEA DE TOTAL DESCONEGUT S'AMPLIA AL TERRENY AFECTIU, EN EL QUE ELL LLUITA ENTRE ALLÒ QUE VOLEN D'ELL I ALLÒ QUE ELL ESTÀ DISPOSAT A DONAR (COM SI SABÉS CEDIR, SUBORDINAR-SE).

Escrit per Alexander Zárate per Dirigido, març de 2025.

LIKE a ROLLING STONE

Bob Dylan, va escriure la lletra d'aquesta cançó a 1965. D'on surt el títol d'aquest film.

https://open.spotify.com/track/4Cm4dyJisFcySVbAIPAgvF?si=SuRR4EZ5RuuYKMEpIC4zzA

El 1998, Dylan va interpretar aquesta cançó amb els Rolling Stone. 

 https://open.spotify.com/track/7JPQnsEfbXDNf1fo4djmZF?si=28UVVEkpQn-vu_PwapUcxQ

Guió, basat en el llibre “Dylan Goes Electric”, 2015.

E.U.A, 2024.

Duració, 141 minuts.

SINOPSI

Ambientada en la influent escena musical de Nova York de començament dels anys seixanta, explica la història del ràpid ascens del músic de Minnesota Bob Dylan, un cantant de folk de dinou anys, des de les sales de concert, fins a arribar a allò més alt a les llistes d'èxits. Les cançons i la música de Dylan, de nom Robert Allen Zimmerman,- el nom original del cantautor- es van convertir en un fenomen mundial que va culminar el 1965, amb la seva transgressora actuació de rock elèctric en el Newport Folk Festival.

Filmaffinity.

DEL TÍTOL al PERSONATGE de BOB DYLAN, segons LAURA PÉREZ...

(...) a mesura que el retrat de Dylan es va enfosquint, el personatge es fa també opac, deixant-nos veure només una capa externa a base de poses i enfades que, ens fa pensar amb ell com un complet desconegut i un perfecte impertinent.

Escrit per Laura Pérez, en la seva crítica per Fotogrames, febrer de 2025.

El director, James Mangold

ORGANITZACIÓ del film i context HISTÒRIC

Segueix el patró d'un biopic tradicional en dos actes. El primer situat entre 1961 i 1964, ens parla de la pujada vertiginosa cap a la fama d'un noi de vint anys. També ens mostra les seves crisis amoroses, la relació que manté amb Sylvie- alter ego de Suzie Rotolo, la noia de la portada de l'àlbum, “The Freewheelin”- i Joan Baez, la intèrpret a la que cedeix algunes cançons a la que estima i en la busca consol. La primera part acaba quan Dylan canta “The TimesThey Are Changing en el festival de Newport de 1964. La segona part ens mostra un jove en crisi marcada per la decepció personal, obsessionat pel so elèctric que, comença a escriure, “Like A Rolling Stone i prepara el disc, “Highway 61 Revisited”. És el moment que Dylan vol deixar el món on s'ha format, vol emancipar-se dels seus pares adoptius_ Guthrie i Seeger- per seguir uns altres camins, perquè entén que alguna cosa ha canviat profundament a “Amèrica” i ja no pot creure en cap utopia. Mangold ens parla del naixement del so elèctric associat al naixement de la contracultura i del nihilisme que sorgeix després de la mort d'en Kennedy. És el temps que Dylan posa en crisi el seu passat, els seus amors i traeix a quasi tothom que, ha confiat en ell.

Escrit per Àngel Quintana en la seva crítica per Caimán CdC, març 2025.

NÚRIA opina

M'ha agradat veure aquesta pel·lícula d'un moment de la meva vida on era una adolescent inquieta que, començava a descobrir el món. La música impregnava tots els moments de la nostra vida: per plorar, per riure i per reivindicar les causes justes al món. Bob Dylan i Joan Baez van arribar molt aviat a formar part de les nostres vides i les seves cançons ens acompanyaven a tots els viatges, els interiors escoltant-les i els exteriors, cantant-les.

Puc dir que no he anat a veure aquest film per nostàlgia, la nostàlgia no m'interessa, ja que, he pogut comprovar que la vida és essencialment canvi, en el camí del temps i per a mi, l'adolescència va ser una època de patiment profund i complicat que, per res del món voldria tornar a passar.

Això sí, com a passeig pel record i la música, ha sigut fantàstic i l'he gaudit. Malgrat el mite ensorrat del personatge... potser era això.

Està bé com a passeig per la història de la música de l'època i per conèixer els inicis d'una icona d'aquesta.

MARTINA opina

Crec que la proposta val la pena, ja que et transporta mitjançant un viatge del folk fins al rock més experimental, explicant una part força concreta i íntima de la vida d’aquest artista. Reconstruint la icona que va significar, aportant una mirada ampla del context en què s'ubica. Mostrant a més les ombres del moment d'eufòria de la indústria milionària de la música, de quan allò col·lectiu era essencial, del que també representa estar al lloc i al moment adequat.

Retrata igualment la lluita per la identitat pròpia, la dels gèneres musicals definits o la de les tensions entre generacions. També la de cada artista, quan procura definir el seu trajecte propi, amb independència del que es vulgui del personatge que hagi pogut significar. Reivindica la cançó protesta, la plasticitat de l'audiència quan es deixa sorprendre.

Digueu-me simple, però trobo encert en el títol triat, fent bandera de la necessitat d’aquest film, ja que personalment m’ha descobert una part de la trajectòria d’aquest caràcter, desconeguda. Entrant a fons en una etapa d’un músic profund, un mestre amb el qui molts hem tingut moments de descoberta del plaer d’acompanyar-nos amb les seves fantàstiques melodies, peces que evolucionen inspirades amb diverses situacions vitals que, el van construint.

Tota la informació:

https://www.filmaffinity.com/es/film966380.html

TARDES de SOLEDAD. Director Albert Serra.

“TARDES DE SOLEDAD”, NO PRETÉN GLORIFICAR, NI CONDEMNAR EL MÓN DELS TOROS. AQUEST SERIA UN POSICIONAMENT TAN ABSURD I MIOP COM JUTJAR LES INTENCIONS D'ALBERT SERRA DINS DE DETRMINATS DICTATS IDEOLÒGICS.

UNA EXPLORACIÓ DE LA POR, DEL DOLOR, DEL CORATGE. DE L'ATAVISME QUE ENFRONTA L'HOME I LA BÈSTIA. DELS INSTANTS QUE LA CONDICIÓ HUMANA MOSTRA EL SEU ANCORATGE MÉS PRIMITIU. AIXÒ ÉS EL QUE VA FASCINAR A ORSON WELLES I ERNEST HEMINGWAY. TAMBÉ A ALBERT SERRA.

Escrit per Joaquín Vallet Rodrigo, en la seva crítica al film a Dirigido, març 2025.

“TARDES DE SOLEDAD” ÉS, EN DEFINITIVA, UN APASSIONANT MECANISME QUE OBRE LA PORTA CAP A EL QUE ÉS OCULT, A ALLÒ QUE ESTÀ MÉS ENLLÀ DE LES APARENCES I ELS PREJUDICIS. Y REIVINDICAR, TAL VEGADA, L'INELUDIBLE, VALENT I APASSIONANT COMPROMÍS D'AQUEST CINEASTA AMB L'EXPERIMENTACIÓ, MÉS ENLLÀ DE QUALSEVOL SENTIT NARRATIU, FINS I TOT QUAN, COM ELL MATEIX EXPLICA, LES IMATGES VAN EN CONTRA DELS SEUS PROPIS PLANTEJAMENTS ORIGINALS I “PODEN DONAR SORPRESES DESAGRADABLES.

Escrit i recollit per Jara Yáñez en l'Editorial de Caimán CdC, març de 2025.

AQUELLS QUE S'ESTIMEN LA TAUROMÀQUIA ES TROBARAN AMB UNA OBRA QUE ELS INCREPA A MOSTRAR FORMALMENT LA BARBÀRIE I TOTS AQUELLS QUE, ES MANIFESTEN COM ANTITAURINS ES TROBARAN AMB UNA PEL·LÍCULA QUE RECORDA QUE LES COSES, SEMPRE SÓN MÉS COMPLEXES QUE ELS PREJUDICIS.

Escrit per Àngel Quintana en la seva crítica per Caimán CdC, març de 2025.

Director i guió, Albert Serra.

Música, Marc Verdaguer.

España, França, Portugal, 2024.

Protagonista, torero Roca Rey.

Documental.

Duració, 125 minuts

Premi Concha de Oro al Festival de Donostia.

SINOPSI

Documental, amb un protagonista, el torero Andrés Roca Rey, figura important en el món del toreig actual. Els altres protagonistes són els toros que, ell sacrificarà a la plaça de toros, dels que veurem les seves agonies i morts en mans d'ell i la seva quadrilla, segons el ritual de mort que s'estableix en les “corridas”.

LA FOR

El director, Albert Serra.

LA FORÇA del CINEMA segons Serra

La força del cinema en general i del documental en particular. : col·locar-nos davant d'unes imatges que ens poden fer estimar allò que més detestem. Aquesta idea de la traïció i de buscar resquícies, allà on la càmera capta allò que no és visible a l'ull humà (que és allò que sempre busco amb el meu cinema) per generar una impressió dolorosa i pertorbadora que, per un moment, trastoqui i fins i tot trenqui, el nostre sistema de valors. L'índex de realitat en la pel·lícula és molt poderós, no hi ha sensació d'engany, i això és precisament el que genera l'ambigüitat.

Paraules dites per Albert Serra i transcrites i recollides per Jara Yañez en l'entrevista al director per videotrucada el 10 de febrer de 2025 i publicada a Caimán CdC, març de 2025.

COM S'ARTICULA AQUESTA OBRA

És una obra que anul·la el relat i els personatges, però que agafa una evolució dramàtica sustentada en les emocions. En l'apropament a dues forces enfrontades i a observar el crescendo entre ambdues que desemboca, inevitablement, en un clímax de sang i mort.

Escrit per Joaquín Vallet Rodrigo, en la seva crítica al film a Dirigido, març 2025.

NÚRIA opina.

Quines bajanades que he llegit d'aquest film, bajanades de gent que ha vist la pel·lícula o simplement no l'ha vist i s'ha deixat portar pel fanatisme de pensament únic: a favor o en contra d'alguna cosa... Que trist!

Aquesta és una obra mestra, ens agradi o no el tema i encara que el director sigui un provocador presumit, superb i prepotent. En aquest cas ha sigut prou intel·ligent i humil, per sortir d'ell mateix i anar a l'essència de l'esdeveniment i donar a cadascú el seu protagonisme, en un acte de generositat creativa.

El tema era molt complicat donat la mala premsa que, té a casa nostra i en altres cases.

A mi aquest mite i el ritu sistematitzat que se'n deriva sempre m'ha interessat i fascinat, també la seva estètica solemne i grandiloqüent.

Veient aquesta pel·lícula que, al meu entendre, posa l'èmfasi en la mort i la soledat que, aquesta comporta. La pots embolcallar de tota la solemnitat que vulguis, però el toro la pateix com una víctima presonera que no pot fer altra cosa i que es va rendint a mesura que se'l va debilitant segons els tempos estipulats en la Corrida... el toro, és el veritable heroi i el torero és un simple botxí, carregat de supèrbia i engany, tot considerant-se com l'heroi d'una representació ritual de triomf, sobre la superioritat de la força bruta del toro, sobre una suposada intel·ligència i astúcia humana que sap enganyar al més dèbil per guanyar-lo.

Podria escriure moltes línies sobre aquest ritu sacrificial, el seu desenvolupament i la seva estètica, tan apreciada al llarg de la història de l'art... Totes aquestes coses són avui aigua passada i també la seva posada en escena, tal com s'ha fet fins ara, ja no té cap sentit, ha caducat: fer patir un animal torturant-lo, l'orgull de ser el botxí d'aquesta barbàrie i tot el desenvolupament logístic que hi ha al voltant d'un ritual que va tenir el seu origen i sentit i que ara, només el té per formar part de la història o per pensar-lo d'una altra manera i fer-lo evolucionar.

Gràcies, Albert Serra. El documental és molt bo i en aquest cas i per a mi, m'ha donat llum per situar “La Corrida”, en un altre lloc d'on la tenia.

Pels que els agrada el cinema que va al moll de l'os, tant si són partidaris o no de les Corrides de toros.

Pels que ja tenen una opinió feta abans de veure-la, no cal que ho facin, perquè perdran el temps i els diners i no canviaran d'opinió.

MARTINA opina

Suposo que puc dir només que s'ha de ser un gamberro per mostrar la irreverent violència que implica la pràctica taurina objectivament. Amb un relat real, fredor a raig i sense aparèixer cap mostra d'opinió a la superfície.

Aquesta proposta crec que està lluny de ser un espectacle, ja que, impacta, et remou tota emoció i, t'interpel·la a revisar en quin entorn vivim. Et planteges moltes coses, sobretot com de masclista i altiva és tota la vida a l'entorn aquesta brutal tortura animal, també com pot ser que només a Catalunya això estigui prohibit?

Mou les entranyes, ofèn i t'indica que d'adequat és el gènere documental per dir-ho tot, només parlant del que està passant.

Fitxa completa i crítiques a:

https://www.filmaffinity.com/es/film112826.html

Entrevista a Albert Serra a la Ser:

Entrevista amb Albert Serra

Entrevista molt interessant amb Albert Serra, en el marc del Festival de St,Sebastià:

https://www.youtube.com/watch?v=a8tppmlaG80

BRUTALITAT MÀXIMA i MITJANS SENSUALS

El toreig és això: la brutalitat màxima d'enfrontar-se a l'animal salvatge a través d'uns mitjans sensuals i lligats a una sensibilitat femenina que busca entendre al toro i veure les seves reaccions per començar a dominar-lo amb un tipus de moviment elegant que contrasta amb la brutalitat imprevisible de la forma de carregar-se el toro. És el domini del salvatge amb un art de gran delicadesa.

Paraules dites per Albert Serra i transcrites i recollides per Jara Yañez en l'entrevista al director per videotrucada el 10 de febrer de 2025 i publicada a Caimán CdC, març de 2025.

INTERPRETACIONS

“Tardes de soledad” es pot interpretar de moltes maneres, Depenent, fins i tot, de la mateixa subjectivitat de l'espectador.

Escrit per Joaquín Vallet Rodrigo, en la seva crítica al film a Dirigido, març 2025.

NO ES MOSTRA EL PÚBLIC DE LA PLAÇA...

El públic de la graderia no es mostra, ja que, és públic del cinema el que es converteix en el públic de la plaça. Buscaven recuperar aquestes sensacions físiques, equivalents amb les que es té com a espectador d'una corrida. És una experiència poderosa que no està en les retransmissions televisives, on pots admirar un pas, però no sents absolutament res. La solució va passar per la proximitat, per aquesta intimitat tan propera i constant, sense tallar, insistint, per mitjà d'una repetició quasi hipnòtica, perquè l'espectador de cinema se senti com a la plaça. A més a més, el folklòric del públic és avorrit, molt lleig i banal. Hem fet una pel·lícula per al públic de cinema, no pels aficionats taurins.

Paraules dites per Albert Serra i transcrites i recollides per Jara Yañez en l'entrevista al director per videotrucada el 10 de febrer de 2025 i publicada a Caimán CdC, març de 2025.

COM ESTÀ RODADA, estratègies de rodatge.

Tres càmeres situades en una sèrie de punts estratègics de la plaça ens mostren l'angoixa i la tensió generada en “el ruedo” per la celebració de la mort. En l'espai en off està el public que crida i ovaciona la traça i valentia del torero. Queden descartats tots els elements que es puguin donar alguna sospita d'una idea folklòrica o festiva de “la corrida”. No hi ha ni sol, ni ombra. Només hi ha allò que esdevé a la sorra, els “tercios” de “la corrida”: “tercio de varas”, “el de banderillas” i el de la mort.

(...) també filma el moment que “el diestro” és vestit en silenci en una habitació d'hotel. El seu ajudant vigila que totes les peces encaixin que, “el traje de luces” s'ajusti perfectament al cos. Les mitges i tota la seva vestimenta revelen una ambigüitat de gènere, com si la virilitat amagués una feminitat oculta. Una càmera accionada de forma remota en l'interior de la furgoneta ens mostra el l'anar i tornar del torero, de l'hotel al “ruedo”.

Escrit per Àngel Quintana en la seva crítica per Caimán CdC, març de 2025.

ÀNGEL QUINTANA, fa una interpretació que comparteixo

Mostra un món d'homes on perviu una violència atàvica que té a veure amb l'exhibició d'un cert inconscient espanyol fonamentat amb el culte a la virilitat.

En filmar el ritual atàvic també sorgeix alguna cosa originària, alguna cosa essencial que perviu i que té molt a veure amb la vigència de certs sistemes de poder i el culte a certes formes de violència.

Escrit per Àngel Quintana en la seva crítica per Caimán CdC, març de 2025.

LA MÚSICA, parla...

Pot semblar que, “Tardes de soledad” no estableix cap judici de valor sobre l'exercici de la tauromàquia ( i aquesta és una de les grans virtuts, que també pot llegir-se com un homenatge ple d'admiració al protagonista del documental), però és la música la que parla, són els silencis dramàtics els que opinen, els que ens tiren un missatge; és aquest vals fracturat el que suggereix una veritat que sembla prohibida a les paraules.

Text escrit per Jonay Armas, sobre la banda sonora, a Caimán CdC, març de 2025.

AINDA ESTOU AQUI. AÚN ESTOY AQUÍ. Director, Walter Salles.

EL PRINCIPAL INTERÈS D'AQUEST FILM, RAU EN COM DESENVOLUPA UN DISCURS SOBRE L'ABSÈNCIA I EL PROCÉS DE LA MEMÒRIA.

Escrit per Àngel Quintana a la seva crítica per Caimán CdC, febrer de 2025.

TAL VEGADA AJUDA QUE, AQUEST FILM SIGUI UNA COSA RARA AVUI DIA, PERQUÈ NO NOMÉS ÉS UNA COSA PER VEURE, SINÓ TAMBÉ PER SENTIR. ES ALGUNA COSA TANT BONICA COM INUSUAL.

Paraules dites pel director, Walter Salles en la seva entrevista realitzada per Gabriel Lerman per la revista, Dirigido, febrer de 2025.

UNA FABULA QUE ASPIRA A CONVÈNCER QUE, NO PER MOLT NEGAR-LA, DEIXAREM DE VIURE MAI EN LA HISTÒRIA.

Paraules de Mariona Borull en la seva crítica per Fotogrames, febrer de 2025.

Guió, Murilo Hauser, Heitor Lorega, basat en el llibre de Marcelo Rubens Paiva.

Brasil, França, 2024.

Premis: Globus d'Or per la millor actriu dramàtica Fernanda Torres i varis prenis al festival de Venècia, entre ells el de millor guió.

Duració, 136 minuts.

SINOPSI

La dictadura militar d'Humberto de Alencar Castello Branco, comença el 1964 al Brasil. Entre 1964 i 1985- més de vint anys de repressió- al Brasil, també va haver-hi desapareguts, com l'enginyer, Rubens Paiva (exdiputat del Partit dels Treballadors), que un matí de gener de 1971 se'l van emportar de casa seva a Rio de Janeiro i va desaparèixer. De la seva mort, la seva família, no en va tenir constància fins a vint-i-cinc anys, després dels fets, el 1996.

El director, Walter Salles i l'actriu Fernanada Torres

EL DIRECTOR, DIU

El que fem en el cine és informar, i proposar reflexions sobre la vida. Així és com podem informar a la gent. En definitiva, la gent informada vota millor que la gent que no ho està. Aquesta és la raó per la qual guanya l'extrema dreta. El primer que fan és intentar destruir l'educació, la informació i l'art.

Paraules dites pel director, Walter Salles en la seva entrevista realitzada per Gabriel Lerman per la revista, Dirigido, febrer de 2025.

NÚRIA opina

Hem sentit parlar molt de la dictadura argentina (1976 – 1983), força de la xilena (1973 – 1990) i poc de la brasilera (1964 – 1985) i de les seves conseqüències en la vida dels brasilers demòcrates.

Gent demòcrata que de sobte la seva vida va canviar i alguns, per a la seva militància democràtica clandestina, represaliats i morts. Totes aquestes persones, durant molt de temps varen ser simplement desapareguts i el govern no va acceptar, ni assumir cap responsabilitat amb les seves desaparicions.

Aquest film va d'una família, els Pavia, el 1970 el pare va desaparèixer un dia que el van anar a buscar a casa seva, se'l van emportar i la família no va tornar a saber res més d'ell.

La mare no es va rendir mai a saber que havia passat amb el seu marit i no va parar fins a obtenir d'un certificat de la seva mort i que hi hagués un reconeixement públic de l'assassinat d'aquest.

Aquesta pel·lícula fa memòria històrica d'uns fets que van succeir al Brasil, per mitjà d'una família que va ser objecte de la repressió de la dictadura. El represaliat i mort, va ser el pare de família i la dona amb dignitat, prudència, orgull i perseverança, no va parar fins a aconseguir donar llum a la veritat dels fets, al cap de vint-i-cinc anys.

Aquesta seria la síntesi dels fets històrics reals i que, la pel·lícula els va evidents i públics, però allò que es posa de manifest i brilla en aquesta pel·lícula, és una dona que no es deixa ensorrar per les penoses circumstàncies de desconcert i injustícia, en les que ha de viure i lluita amb determinació, orgull i tenacitat per tirar endavant la seva vida i la de la seva família i no para de furgar, per tal que es reconegui públicament l'assassinat del seu marit, per part de la dictadura.

Un fill que, per mitjà del llibre que va escriure ret homenatge a la seva mare que, és una veritable heroïna i un director amic, Walter Salles, que se suma a aquest homenatge.

Una bonica pel·lícula sobre les qualitats humanes silencioses i silenciades que a vegades no brillen en altre lloc que en l'àmbit privat de les seves llars.

Bona pel·lícula, per un públic sensible a les petites coses i a les grans veritats.

MARTINA opina

Aquesta proposta basada en les memòries de Marcelo Rubens Paiva, retrata a una dona i cinc criatures que van veure's abduïdes en una espiral de canvis abruptes, quan el règim va assassinar al pare d'aquella família. L'acompanyament musical et porta galopant, a poder conèixer una de les històries més impactants de la dictadura al Brasil.

Passa un any després que aquest exdiputat hagués tornat d'un autoexili de sis anys, amb la revocació del seu mandat a l'inici del cop d'estat brasiler del 1964.

A banda del que s'explica, que sense dubte facilita fer memòria i no normalitzar la violència arbitrària, desborda la dignitat i l'actitud admirable amb la qual Eunice va entomar una situació brutal. Que la va impulsar a mantenir la seva militància, contribuint a construir un món millor, quant als quasi 50, es va llicenciar en Dret, sense necessitat de protagonismes socials i sobretot amb molta cura per tota la resta.

Et fa plorar, rememorar i sobretot valorar el treball silenciós que moltes vegades cal fer per mantenir l'alegria com a reivindicació política.

Fitxa completa i més informacions a:

https://www.filmaffinity.com/es/film121387.html

LI MÓNOV. Director, Kirill Serebrennikov.

UN CINEASTA MÉS ATENT AL DESGAVELL D'ESDEVENIMENTS HISTÒRICS QUE ACOMPANYEN LA BIOGRAFIA DEL PERSONATGE I EN ELS INTENTS D'AQUEST PER FORMAR-NE PART DE TOTS ELLS, PASSI EL QUE PASSI (ENCARA QUE SIGUI SITUANT-SE ALS EXTREMS) QUE, EN INTENTAR OFERIR-NOS UN VESSANT MÉS REFLEXIU I COMPLEX DE L'ESCRIPTOR.

Escrit per Joaquín Vallet Rodrigo en la seva crítica per Dirigido, febrer de 2025.

UN RESULTAT FINAL ACLAPARADOR, VISUALMENT INCREÏBLE I IDEOLOGICAMENT CONTRADICTORI. UNA PEL·LÍCULA HIPNÒTICA, DE COM LA VIOLÈNCIA FÍSICA ES POT TRANSFORMAR EN VIOLÈNCIA VISUAL.

Tret de la crítica d'Àngel Quintana per Caimán CdC, febrer de 2025.

Guió, Pawel Pawikowski, Ben Hopkins, Kiril Serebrennikov, basat en la novel·la d'Emmanuel Carrère, del mateix títol.

Itàlia, França, España, 2024.

Duració, 138 minuts.

SINOPSI

Poeta underground a la URSS dels setanta, homeless i majordom d'un milionari a Nova York, escriptor maleït a París... la vida del polèmic Eduard Limónov, donaria per una dotzena de biopics.

Escrit per Roger Salvans a Fotogrames, febrer de 2025.

El director, Kirill Serenbrennikov.

DEL DIRECTOR I EL FILM

En la pel·lícula de Serenbrennikov hi ha una clara fascinació pels passos que Limonov dona pel costat fosc de la vida. (...)

En certa manera, això que li interessa, és la figura de l'artista maleït, capaç d'abraçar el mal per arribar al límit les fronteres de la creació. En aquesta imatge és on el cineasta es projecta, a ell mateix, com l'alter ego de Limónov. Serenbrennikov va viure una Rússia diferent a la de Limónov, però també va ser un proscrit de Putin.

Tret de la crítica d'Àngel Quintana per Caimán CdC, febrer de 2025.

NÚRIA, opina.

Sincerament, m'hauria interessat més aquest film si hagués sigut un personatge de ficció i si el director, hagués tingut una mica més d'esperit crític amb una vida d'un personatge bastant nefast i que, malauradament cada vegada abunden més.

Segons sembla, hi ha gent a la qual aquests personatges, els hi fan força gràcia i fins i tot amb el poder que els dona els diners, es poden convertir en líders que arrosseguen als pobles cap a la seva barbàrie, sense sentit, o amb un únic sentit encobert, enriquir-se més destruint un estat de dret que només els fa nosa i comportant-se com a nens aviciats que, són capaços de qualsevol cosa, quan tenen poder, ja que, no els importa res més que ells mateixos: destruir i enriquir-se... dues úniques voluntats.

Decididament, no m'interessen aquestes històries i aquests personatges que, no m'aporten res i són foscos, encara que el film en si, com a producte cinematogràfic, té les seves qualitats.

Vist això, sí, potser hi ha algú que, li pot interessar la part fosca i caòtica d'un personatge calamitós? Llavors, que la vagi a veure.

MARTINA opina.

Aquests retrat farcit de context, basat en una novel·la exitosa d'Emmanuel Carrére, ens situa a la meitat del S. XX en el món globalitzat.

El protagonista és un personatge complex, icònic i radical que et trasllada a una realitat tan meticulosament creada que et permet creure'l real.

Personalment, he gaudit de l'evolució del personatge i de poder entrar en totes les situacions per les quals transita. El ritme, intens i musical, avança sense cap pausa i omple molt gratament les més de dues hores que necessita per poder donar una panoràmica completa.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions:

https://www.filmaffinity.com/es/film447280.html 

Biografia de l'escriptor: 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Eduard_Lim%C3%B3nov 

De la novel-la: 

https://en.wikipedia.org/wiki/Limonov_(novel)

D'UN PERSONATGE REAL A UNA NOVEL·LA I MÉS TARD, A UN FILM

La biografia novel·lada escrita per Emmanuel Carrère és la base d'aquesta pel·lícula de Kirill Serebrennikov que, en essència intenta transmetre la complexitat i les múltiples capes de la personalitat de Limónov.

Limónov, un personatge de difícil etiquetatge que va oscil·lar entre el comunisme i el feixisme, la fascinació pel capitalisme i l'obsessió per les idees bolxevics, la figura

d'Eduard Veniaminovich, de nom artístic Limónov, tenia sentit només en el període artístic en el qual apareix i del que fou testimoni. Va néixer en plena Segona Guerra Mundial, va conèixer l'estalinisme, la Guerra Freda, la decadència de l'URSS, la Perescroika, la caiguda del mur de Berlín, l'ascens del poder de Putín i la Guerra d'Ucraïna. De la mateixa manera que va viure els canvis socials a Occident, molt especialment en matèria sexual, al viure als EUA i a França i mantenir un mode de viure lliure que, inclouria experiències homosexuals, penades a la Unió Soviètica.

Escrit per Joaquín Vallet Rodrigo en la seva crítica per Dirigido, febrer de 2025.

SEGONS FOTOGRAMES- Roger Salvans-, EL MILLOR I PITJOR del FILM.

El millor: la seva formal ambició suïcida i Ben Whishaw (l'actor que fa de protagonista)

El pitjor: que blanqueja Limónov i mai el qüestiona.

A REAL PAIN. Director, Jesse Eisenberg.

ABORDA EL CONCEPTE DE “DOLOR REAL”, QUE CONTRASTA PER MITJÁ DE GAGS CÒMICS, EL DOLOR FÍSIC I EMOCIONAL, QÜESTIONA D'ON SORGEIX I EXPLORA LA SEVA DURACIÓ EN EL TEMPS, MENTRE OFEREIX UNA MIRADA SOBRE LES NOVES MASCULINITATS I LES SEVES DIFICULTATS PER ENFRONTAR LES EMOCIONS.

EISENBERG, RETRATA COM ELS HOMES PODEN ENFRONTAR LA SEVA VULNERABILTAT I LES SEVES RELACIONS AFECTIVES DES D'ANGLES RENOVATS.

Escrit per Clara Tejerina per Caimán CdC, gener de 2025.

EISENBERG, EXPLORA DES D'UN HUMOR AMB RETRACTA DOLORÓS LES DIFERENTS MANIFESTACIONS CONTEMPORÀNIES DE LA IDENTITAT JUEVA I EL PES D'UN LLEGAT QUE SEMBLA ENFOSQUIR QUALSEVOL ALTRA EXPERIÈNCIA TRAUMÀTICA, SEMPRE RELATIVA, DAVANT LA INCOMMENSURABILITAT DE LA SHOAH.

Escrit per Eulàlia Iglesias en la seva crítica per Fotogrames, gener de 2025.

Director, Jesse Eisenberg.

Guió, Jesse Eisenberg.

EUA i Polonia, 2024.

Duració, 89 minuts.

SINOPSI

Dos cosins viatgen a Polònia des dels EUA, després de la mort de la seva àvia, per veure on va viure ella, abans de la Segona Guerra Mundial i comprendre d'on ve la seva família. Per fer-ho s'incorporen a un Tour sobre l'Holocaust.

Informació de Filmaffinity.

Kieran Culkin i Jesse Eisenberg

LA SEGONA PEL·LÍCULA del DIRECTOR

La segona realització d'aquest director, es diferencia de la primera per la presència del director com a coprotagonista de la història. A“Cuando termines de salvar el mundo”, imposava a un altre actor el seu mateix registre, mentre que A Real Pain, es controla a ell mateix, amb la seva gestualitat habitual.

Escrit per Quim Casas, en la seva crítica per Fotogrames, febrer de 2025.

És una proposta amable que ens recorda molts altres debuts darrere la càmera d'estrelles cinematogràfiques que necessiten expressar-se d'una altra manera, però sense molestar, ni sorprendre.

Escrit per Quim Casas, en la seva crítica per Fotogrames, febrer de 2025.

NÚRIA opina

És d'aquelles històries, senzilles i sense pretensions, però que també la podries veure com una proposta agosarada atès el tema que tracta, al final serà allò que, cada espectadora hi vulgui veure i trobar: una història tendra i banal sobre dos cosins que emprenem un viatge junts a Polònia, com a homenatge a la seva àvia jueva polonesa que, va emigrar als EUA. El viatge els serveix per descobrir-se com a adults en relació amb l'altre i obrir la seva mirada cap a un mateix i cap a l'altre, a través dels records de la infantesa que van confrontant, per mi aquests és l'aspecte més interessant del relat, com van configurant una nova mirada cadascú d'ells d'ell mateix i de l'altre... fins i tot la mirada de l'àvia absent i morta apareix en les anècdotes i records, per ajudar a crear aquesta nova visió.

Podem anar més enllà i parlem de com la nostra societat laica i sense haver elaborat rituals per segons què, s'ho fa per no convertir el dolor per les coses terribles que els ha passat a alguns pobles el llarg de la història, en un parc temàtic, on teatralitzem coses molt serioses sense sentir-les i sense comprendre-les, veritablement.

Moltes capes i moltes possibles reflexions per destapar: S'han d'acompanyar a totes les persones que han viscut drames històrics a la seva família,o, s'ha de deixar que elaborin la seva pena en la seva intimitat? Moltes vegades les famílies no parlen amb els seus del seu sofriment, l'enterren sota l'estora... Volen oblidar-lo.

Pot una persona que no ha viscut aquests inferns acompanyar d'una manera sensible i respectuosa?

Som allò que som o som allò que pensen els altres de nosaltres?

Estem segurs d'allò que pensem que els altres pensen de nosaltres?

Acabo aquí perquè crec que és innecessari allargar-me més, per parlar d'aquest film.

MARTINA opina.

Vam triar pel·lícula força aleatòriament, tot i això, la veritat és que crec que l’elecció ens va anar encaixar fantàsticament, estant dolçament entretingudes durant tot el trajecte. Molt resumidament el relat explica el viatge que fan dos cosins de mitjana edat, des d'Amèrica als camps d'extermini a Polònia. Acompanyats d’un guia i en grup, amb tot pagat per la seva àvia, que en morir va determinar-ho així, perquè els seus nets poguessin conèixer el seu lloc d'origen.

Els personatges estan construïts perquè siguin fàcils de llegir, des del principi identificant-ne fàcilment totes les mancances, també les  virtuts. Buscant que tot el que s'espera d'ells es faci evident i poder veure ràpidament com es relacionen amb les emocions durant el trajecte i amb tota la resta del grup.

Tot plegat amb humor, mostrant el molt difícil que significa fer memòria, sense fer banal la part de realitat que crec que vol mostrar. La de les persones que sent diverses, viuen les coses de manera diferent, tot i tenir un passat col·lectiu que acompanya el seu present. Pel meu gust depura molt bé els que volen rebentar, fent simple una història maca, sense que això la faci menys significant.

UNA REFLEXIÓ de CLARA TEJERINA a Caimán CdC, gener de 2025.

El fet que els protagonistes siguin jueus americans afegeix un joc de contrastos marcats per la distància geogràfica i aporta una reflexió sobre la pertinença, l'herència, la terra i com tots aquests elements actuen en la memòria col·lectiva.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions a:

https://www.filmaffinity.com/es/film480439.html