UN
DRAMA GENUÏNAMENT ESCANDINAU QUE VEU DEL CINEMA D'INGMAR BERGMAN I
DEL TEATRE D'HENRIK IBSEN.
Escrit
per L.Pérez, per a Fotogrames, desembre de 2025.
D'ALGUNA
MANERA L'ESPECTADOR TROBA A FALTAR LA SACSEJADA EMOCIONAL I LA
IMPREVISIBLE VIVACITAT ESTÈTICA DE LA QUAL FEIA GALA, “LA PITJOR
PERSONA DEL MÓN” 2021. AMB LES SEVES LLUMS I ELS SEUS LÍMITS,
VALOR SENTIMENTAL, ACONSEGUEIX ARTICULAR, AMB ELS SEUS JOCS
METAFÍLMICS I LA SEVA APEL·LACIÓ AL MÓN DE CASSAVETES, UN CANT A
LES CONCILIACIONS FAMILIARS I A L'AGERMANAMENT ENTRE L'ART I LA VIDA.
Escrit
per Manu Yáñez en la seva crítica per Fotogrames, desembre de
2025.
EN
COMPARACIÓ AMB LA GRAMÀTICA VISUAL DE LA SEVA PRIMERA PEL·LÍCULA,
JOACHIM TRIER, ENGUANY SEMBLA MÉS SEDUÏT PELS ELEMENTS ESTÈTICS
QUE PELS NARRATIUS.
Escrit
per Jonay Armas a la seva crítica a Caimán CdC, desembre de 2025.
Guió,
Joachim Trier i Eskil Vogt
Noruega,
2025.
Duració,
135 minuts
SINOPSI
Després
de la mort de la seva mare, les germanes Nora i Agnès es troben amb
el seu distanciat pare, Gustav Borg, un vell director de cinema de
renom que li ofereix a la seva filla Nora, actriu de teatre, un paper
en la seva pròxima pel·lícula que
Nora rebutja i aviat descobrirà que li ha donat aquest paper a una
jove i entusiasta actriu de Hollywood. De sobte les dues germanes
hauran de trampeixar la complicada relació amb el seu pare i
esquivar la relació amb l'actriu que es troba al mig del complicar
entramat familiar.
Tret
de Filmaffinity.
El director norueg, Joachim Trier
RENATE
REINSVE, opina del DIRECTOR
El
ve d'una família molt orientada en l'art i és tremendament
intel·ligent i sensible. D'ençà que vaig començar a treballar amb
ell i interpretar els seus personatges, he crescut molt i he après
molt. En el cinema i amb tot.
Declaracions
de l'actriu Renate Reinsve, registrades per L.Pérez al Festival de
St. Sebatià, per a Fotogrames, desembre de 2025.
NÚRIA
opina.
He
gaudit molt en aquesta pel·lícula on m'ha resultat fàcil entrar en
la història i empatitzar amb uns personatges femenins que mostren
les seves sinceres debilitats i febleses i a través d'aquestes
arribes a veure les seves fortaleses. Un personatge masculí- el pare
– que entra en escena produint una certa antipatia pel seu egoisme
massa estereotipat com mascle i com a pare. També, d'aquest
personatge al llarg del film es va construint la seva humanitat a
través de mostrar les seves ferides i a poc a poc, s'anirà apropant
al món, a les seves filles per reconciliar-s'hi.
M'ha
semblat una bona història i ben construïda, encara que amb un
llenguatge narratiu força convencional i clàssic.
Penso
que, per aquesta circumstància que acabo de citar, pot ser un film
que algunes persones els resulti una mica lent, ensopit i que es
queda massa amb el fet anecdòtic.
MARTINA
opina.
Aquesta
peça intima explora les relacions familiars, els espais que
comparteix qui procura no perdre-li la pista als altres, detalla com
la bellesa continua estant en l'estima dels qui et respecten. Formula
escenaris possibles quotidians, estirant cables, sense un judici
moral dels altres.
Confesso
que m’he avorrit una mica, tot i que crec que passa amb una
història lleugera i amb uns personatges rodons, que evolucionen
juntament amb un context civilitzat i florit. Es fica en la
intimitat, amb una trama assenyada per la qual no et molesta
transitari, en cap moment s’abandona a l’audiència. No obstant
crec que cal anar-hi disposat a passar una estona definida, dialogant
entre la individualitat i la possible connectivitat d’aquesta
faceta creativa, amb l’entorn.
Potser
és un tema de context cultural, per aquesta fórmula tan equilibrada
i nòrdica, sense humor negre ni un suspens decidit, només amb la
realitat d’un escenari concret, conegut i definit. Perquè tot i
totes les virtuts, m’ha semblat una proposta més de Nadal, per un
moment de l’any en què nosaltres estem al centre. En suma, bé,
però no fruit de la meva devoció.
Crec
que el nostre cinema és molt nou i està en desenvolupament. Noruega
ha sigut molt lenta en desenvolupar el seu propi estil i crec que
això té a veure en el fet que, vàrem estar dominats per Dinamarca
i Suècia, molt de temps. Recuperar la confiança ha costat temps.
Ara hi ha molta gent que fa coses i està buscant el seu camí i això
és genial. És un camp carregat amb molta electricitat on es respira
molta emoció pel que pugui venir. Hi ha perfils molt diferents i
molta varietat i això és genial.
Declaracions
de l'actriu Renate Reinsve, registrades per L.Pérez al Festival de
St. Sebatià, per a Fotogrames, desembre de 2025.
PASSA
POQUES VEGADES QUE LA DELICADESA DEL QUE ES NARRA, S'HARMONITZI AMB
LA BELLESA DE LA MANERA DE MOSTRAR-HO.
UNA
HONESTEDAT QUE VA MÉS ENLLÀ DE DISTÀNCIES O EMOCIONS I QUE TÉ A
VEURE EN QUÈ MOSTRAR I COM FER-HO. ÉS BONIC QUE, UNA PEL·LÍCULA
AMB UN DESIG TAN FORT DE NO INTERVENIR AMB LA HISTÒRIA DEL
PERSONATGE PRINCIPAL, ES PUGUI PERCEBRE AMB TANTA INTENSITAT
EMOCIONAL, LA PERSONALITAT DELS DOS CINEASTES QUE L'HAN CONDUÏDA.
UNA
PETITA PEL·LÍCULA QUE TAMBÉ ÉS EN ESSÈNCIA, UN PAS DE GEGANT EN
AIXÒ DE TROBAR UNA CERTA HONESTEDAT A L'HORA DE CONSTRUIR UNA MIRADA
CINEMATOGRÀFICA.
Escrit
per Jonay Armas en la crítica a Caimán CdC de desembre de 2025.
FLORES
PARA ANTONIO ABANS DE SER UNA PEL·LÍCULA VA SER UNA NECESSITAT. LA
NECESSITAT DE L'ALBA D'APROPAR-SE AL SEU PARE, DESPRÉS DE MOLT ANYS
HAVER-LO PERDUT. I TAMBÉ UN GEST, EL D'ATREVIR-SE PER FI A
CANTAR-LI.
Paraules
de la directora o el director, transcrites en la fitxa informativa
dels cinemes Verdi.
Guió:
Elena Molina e Isaki Lacuesta
Intervenen:
Alba Flores, Lolita, Rosario Flores, Ana Vila.
Duració:
81 minuts.
España,
2025.
SINOPSI,
RESUM, TEMA, CONTINGUT...
Alba
Flores guardava un secret que havia durat trenta anys. La mort del
seu pare havia congelat el seu desig de cantar, al mateix temps que
un mar de preguntes inundava els seus silencis. La família, va
evitar parlar del que havia passat amb el desig d'esperar-la. Ella,
no preguntava res per respecte al dolor dels altres. És ara quan
l'actriu s'ha acostat a la memòria dels seus éssers més propers,
per fer les paus amb aquesta part de la seva infantesa que romania
amagada.
Escrit
per Jonay Armas en la crítica a Caimán CdC de desembre de 2025.
Els directors, Isaki Lacuesta i Elena Molina
DIRECTOR
I DIRECTORA
Isaki
Lacuesta en “Segundo premio” (2024), ja havia demostrat la seva
habilitat per aprofundir en una biografia des de les enèrgiques
coordenades de l'originalitat. És de la mà d'Elena Molina autora
d'un imprescindible documental (Yungay 7020), amb Raquel Calvo, 2021)
i que codirigeix el projecte que introdueix un element definitori per
l'esperit de “Flores para Antonio”, l'honestedat.
Escrit
per Jonay Armas en la crítica a Caimán CdC de desembre de 2025.
NÚRIA
opina
Aquesta
ha sigut una projecció important per mi, per moltes coses.
Soc
una gran admiradora d'Isaki Lacuesta i esperava aquest documental amb
moltes ganes. A banda que la família Flores sempre m'ha produït
molta curiositat, i encara ara me la produeix: una mare tan potent
que mentre hi va ser, fou el centre d'atenció a la família i a
l'Estat. Unes filles també molt potents, però amb una gran pressió
mediàtica des de sempre, per l'imaginari que va generar la seva
mare. Un pare sòlidament present i també un gran artista, sempre a
l'ombra serenament. Un fill, mort a conseqüència de la droga (tema
tabú en aquell moment a moltes famílies que van patir les
conseqüències d'aquesta).
També
considero un regal tenir la fortuna de poder escoltar als creadors
d'un film, explicant-se. Això ha passat, i he pogut veure a Isaki
Lacuesta i a L'Elena Molina, presentant el seu film i oferint-se que
les espectadores els poguéssim preguntar; en aquest cas, un valor
afegit i un privilegi inqüestionable.
Un
documental com aquest a quatre mans i considerant els tempos i el
dolor que Alba va abocant i evocant en el transcurs de la filmació,
implica molta sensibilitat, molta escolta i molt de treball de
recerca. Triar i seleccionar de material utilitzable que es mostra i
que no, en el treball acabat, és una difícil tasca de molta
responsabilitat. Queda clar en la visualització del film, ja que, la
qualitat i l'art d'un film com aquest no s'improvisen. Quan les
directores es posen en mans de les espectadores, perquè se'ls pugui
preguntar amb la humilitat i senzillesa de la qual ells han fet gala,
l'espectadora acaba el viatge del seu gaudi del film, amb
satisfacció.
He
gaudit molt d'un documental que està fet des de la sinceritat i la
veritat i acaba sent una petita joia. Crec que vaga la pena veure'l
en pantalla gran.
Gràcies,
gent que l'heu fet possible!
MARTINA, opina
En
aquest film preciós crec que s'explica tot amb l'entorn, mitjançant
una narrativa que flueix entre converses que succeeixen portades
sense voler anar enlloc concret, només generant espais on confirmar
que un personatge molt complet tenia moltes cares.
Denota
que hi ha molta emoció en tot l'acompanyament, se t'encomana, a la
sala hi havia un plorar col·lectiu emocionant. El relat es
desenvolupa com una mesura cosmètica, mostrant la voluntat massiva
de parlar bé de qui no hi és. Permet al mateix temps entendre un
entorn musical concret, on de la mà d'una indústria lucrativa, la
societat acceptava l'originalitat de cada gènere i proposta.
La
sensibilitat com se n'enfoca la mirada diria que permet conèixer
també les que es van quedar, l'entorn proper d'un geni que tenia
anhel de carisma, torturat per la inquietud del seu personatge. Ajuda
a entendre el que significa acceptar que la vida dels altres no et
pertany. Per tot, només puc agrair que la família ensenyi el seu
camí de reconciliació, crec que la mort dels éssers estimats
implica un procés en el qual convé obrir-se en canal, el seu diria
que denota molta generositat.
Les
imatges semblen preguntar-se com s'arriba a aquesta suposada
naturalitat en un gènere tan maltractat com aquest, com es fa un
documental de llàgrima fàcil sense morir en l'intent. El drama
queda atenuat per unes fotografies animades des de l'humor i per unes
gravacions íntimes dominades per la innocència de la nena.
Escrit
per Jonay Armas en la crítica a Caimán CdC de desembre de 2025.
RUÍZ
DE AZÚA UTILITZA ELS DIFERENTS PUNTS DE VISTA PER GENERAR UN ESPAI
D'INTERROGANTS CONSTANTS AL VOLTANT D'ALGUNA COSA TAN INTANGIBLE COM
L'ESPIRITUALITAT, CONTRIBUINT QUE L'ESPECTADOR PARTICIPI D'UNA FORMA
MOLT ACTIVA EN EL PROCÉS REFLEXIU QUE CONSTRUEIX EL FILM.
“LOS
DOMINGOS ÉS COM UN ACTE DE FE, NO SAPS COM SORTIRÀS DE LA PROJECCIÓ
SI FASCINADA O DISGUSTADA. CINEMA DEL GRAN.
Escrit
per Beatriz Martínez a la seva crítica a Fotogrames, octubre de
2025.
UNA
PEL·LÍCULA QUE LI HA PORTAT A L'AUTORA ANYS FER-LA I QUE ASPIRA A
QUELCOM FORÇA INSÒLIT EN ELS NOSTRES DIES EN EL CINEMA D'AUTORA, A
PRACTICAR EL RIGOR ARTÍSTIC I TRACTAR A L'AUDIÈNCIA COM A ADULTS.
Paraules
escrites per Diego Salgado, en la seva crítica per Dirigido por...
novembre de 2025.
Guió,
Alauda Ruíz de Azúa
España,
França, 2025.
Premis:
La Concha de Oro, al Festival de Sant Sebastían 2025. Premi
FIPRESCI, premi atorgat per la crítica internacional, acreditada al
certamen.
Duració:
117 minuts.
SINOPSI
Ainara
una noia de disset anys basca, ha descobert la seva vocació
religiosa i vol entrar en un convent de clausura. Aquest fet
provocarà una commoció familiar que, cadascú entoma a la seva
manera.
Versió
pròpia.
La directora.
D'ON
HA SORTIT AQUESTA HISTÒRIA en la vida de la directora
Pregunta:
D'on ve el teu interès per un assumpte poc present en la societat
contemporània, com és el de la vocació religiosa?
Resposta:
És una història que m'acompanya des de fa molt de temps, quan als
divuit o dinou anys, quan una noia molt propera a mi, va ingressar en
un orde religiós. Em va cridar molt l'atenció que algú prengués
una decisió tan radical que jo vaig viure com una renúncia a la
vida. La vaig tenir durant anys a la meva llibreta de notes i després
de rodar “Cinco lobitos” els productors em van preguntar si tenia
algun projecte. Els vaig dir que els semblaria una bogeria, però...
els hi vaig explicar.
Paraules
transcrites per L.Pérez en la seva entrevista a la directora a
Fotogrames, octubre de 2025.
UN
PUNT DE PARTIDA de la DIRECTORA
Sorgeix
de la voluntat de comprendre una realitat fascinant com la vocació
religiosa des de la meva perspectiva laica.
Allò
que m'interessava era preguntar-me quan de genuí i autèntic podia
ser una vocació, tenint en compte la vulnerabilitat familiar i
adolescent d'Ainara.
Paraules de la directora, transcrites pel
Colectivo Termita a Caimán CdC, octubre de 2025.
NÚRIA
opina
Magnífica
pel·lícula que després d'haver posat tantes expectatives en ella,
en sortir del cinema, vaig pensar que no n'hi havia per a tant...
Però quan més la recordo i penso, més m'agrada i més conseqüent
en ella mateixa la trobo.
La
posada en escena està molt bé i en ella se'ns fa evident la
qualitat de pensament i treball que hi ha darrere d'aquesta.
Amb
allò que m'ha quedat una mica curta la pel·lícula és amb la
definició dels personatges. Fins i tot he pensat que aquesta
diferència de definició, que fa d'alguns com- la mateixa
protagonista Ainara i el pare d'aquesta- poc indefinits, està feta
intencionadament. Podria ser una manera d'explicar aquesta
indefinició com la manera de definir-los, els defineix només en
certs aspectes de la seva vida. Aquest fet pot ser una manera de
centrar l'atenció en contrast amb una tieta que sembla tenir molt
clares les seves opinions i judicis sobre allò que li està passant
a la seva neboda, però poc, en la seva vida personal d'enguany.
He
entrat poc en la proposta temàtica del film, de la vocació de
l'Ainara, i molt més en la complexitat de les relacions familiars i
la seva manera individual, d'abordar-les amb més o menys implicació.
La decisió de l'Ainara de fer-se monja de clausura, ocasiona un
catacrac familiar que sura cap a la superfície moltes coses
enterrades, tan individuals, com familiarment. Penso que el film va
d'això, i així mateix ho ha manifestat la directora.
De
tota manera, el film és tant complex i ric amb l'obertura d'espais
de sorpresa per l'espectadora que, cada vegada que llences la mirada
cerebral cap a qualsevol aspecte d'aquesta, comencen a sortir noves
coses. Com per exemple el tema de l'espiritualitat en la nostra
societat, i com aquesta la rebutja, però al mateix temps la
necessita, i moltes vegades la col·loca en llocs que no toca,
fent-nos un garbuix personal i social.
Al
final de la història, m'ha semblat molt interessant el què m'ha
succeït, el meu posicionament emocional involuntari al costat
d'Ainara, considerant a la tieta com a excessivament rígida i
tancada. Un personatge que m'ha resultat força antipàtic, per la
seva manca d'empatia amb la seva neboda. I és en aquest punt i
parlant d'aquest amb altres persones, penso que és una de les grans
qualitats del film, que no et deixa indiferent.
Els
adolescents i no adolescents a vegades prenem decisions equivocades o
no, però són les nostres decisions i s'han de respectar, més que
res, perquè ningú és ningú per evitar-les per nosaltres. La
família serveix per si t'equivoques estar al teu costat, sense
retret.
Com
a bona pel·lícula que és, està molt bé anar-la a veure i
sobretot deixar que la pel·lícula et digui i et xopi, sense
prejudicis, perquè això pugui passar.
MARTINA,
opina
Potser
d’entrada em surt comentar que crec que la fórmula que utilitza
aquesta cineasta per crear relats únics és molt essencial i
sobretot basca. Component mitjançant personatges complets que va
esmicolant, mostrant-nos realitats farcides, desgranant
sigil·losament tots els elements que et poden facilitar la
comprensió de cada frustració.
Amb
aquesta proposta entra a fons al tema que aflora al debat social
actual, il·lustra quin lloc pot ocupar la fe en una família actual,
aterrant la càrrega històrica del paper de la religió. Implicant
tot l'embolcall que l’acompanya en un entorn artificial que et fa
sentir proper, amb una ficció inclusiva que t’invita plenament a
considerar precisament el que implica cada postura, convivint per una
estona amb totes les pors doloroses de cada dubte.
Tinc
també a dir, com a element de fons, que anar als cinemes Verdi els
dimarts és fabulós. La sala està plena a vessar, la gent,
relaxadament deixa aflorar sentiments en el silenci, algunes persones
no contingudes comenten baixet com si fossin al sofà de casa seva.
Val a dir que personalment gaudeixo d’aquesta atmosfera compartida
que es crea, agraeixo que es promoguin iniciatives que possibilitin
que aquest sigui un espai més on conviure.
Encara
que pugui resultar un pla dolorós, per mi també hi havia esperança
amb aquells que es queden per barallar-se amb la vida, un context
sense certeses.
Paraules
de la directora, transcrites pel Colectivo Termita a Caimán CdC,
octubre de 2025.
LA
MÚSICA
Al
començament pensava que havia de separar dos mons que em semblaven
molt dispersos, però em vaig assabentar que hi havia aspectes que es
comunicaven emocional, existencialment. La música és molt poderosa
per això. Sempre he estat molt pudorosa en la utilització de la
música, però en aquesta ocasió m'he permès afegir una capa més.
Paraules
de la directora, transcrites pel Colectivo Termita a Caimán CdC,
octubre de 2025.
Estic
molt orgullosa de la música. És un aspecte pel qual soc molt
pudorosa, ja que, no m'agrada empènyer a l'espectador, no m'agrada
que la melodia cridi per dir-li allò que ha de sentir. La música és
molt poderosa i veig pel·lícules on això em repela. Penso, no
m'empenyis, ja hi aniré sola, si vull. Un cor de nens tenia aquest
aspecte espiritual que buscava, encara que això em va implicar un
seguit de complicacions de producció importants. Vaga la pena.
Transcrit
per L. Pérez per Fotogrames, en una entrevista amb la directora,
octubre de 2025.
EL
RELAT ES VA TRANSFORMANT PER CONVERTIR-SE EN UNA INESPERADA HISTÒRIA
DE SEDUCCIÓ INTERGENERACIONAL, PER MITJÀ DE LA QUAL ES TRENQUEN ELS
TABÚS “EDATISTES”.
Escrit
per Beatriz Matínez a Fotogrames, novembre de 2025.
EL
PAS DEL TEMPS (LA SEVA FUGACITAT) ÉS EL GRAN PROTAGONISTA DE
L'ÚLTIMA PEL·LÍCULA DE DAVID TRUEBA, EL DEVANIR IMPARABLE EN EL
QUE NINGÚ POT ESCAPAR I LA FORMA QUE ES PREN CONSCIÈNCIA D'AQUEST
PROCÉS.
Escrit
per Cristina Aparicio per a Caimán CdC, novembre de 2025.
AQUEST
FILM ES POT EMMARCAR EN EL CINE DEL PRESENT SENSE GRANDILOQÜÈNCIES,
HONEST, QUE TROBA LA SEVA RAÓ DE SER EN LA SENZILLESA DEL QUOTIDIÀ
COM A MECANISME PER ENTENDRE LA NATURALESA HUMANA.
Escrit
per Cristina Aparicio per a Caimán CdC, novembre de 2025.
Guió,
David Trueba, basat en la seva novel·la Blitz.
España,
2025.
Duració,
100 minuts.
.
SINOPSI
Miguel,
arquitecte paisatgista va amb la seva parella a fer la presentació
d'un projecte a Bèlgica. Allà li succeiran un seguit
d'esdeveniments inesperats per ell que canviaran la seva forma de
comprendre la seva vida sentimental i professional.
Versió
pròpia.
El director i escriptor, David Trueba
ADAPTACIÓ
AL CINEMA D'UNA NOVEL·LA DEL DIRECTOR, BLITZ
La
veritable troballa de la cinta és la seva condició d'obra
cinematogràfica: Trueba adapta la seva novel·la Blitz i troba en el
distanciament que atorga el cinema el gest formal que permet a
l'espectador alliberar-se de la mirada avergonyida del protagonista
sobre les seves pròpies accions i convertir-les així amb una acció
contra els prejudicis, molt bonica.
Escrit
per Cristina Aparicio per a Caimán CdC, novembre de 2025.
Aquesta
coproducció hispana-belga adapta la novel·la Blitz (Anagrama,
2015), escrita pel mateix realitzador del film, explora la pèrdua i
el buit després d'un trencament sentimental i la possibilitat de
tornar a començar, captant una instantània d'amor perdut sota el
filtre del sentit de l'humor i poca traça intel·lectual i emocional
que a vegades recorda a Woody Allen.
Escrit
per Isabel Navarro en la seva entrevista amb Isabelle Renauld per
Fotogrames, novembre de 2025.
NÚRIA
opina
No
tenim massa oportunitats d'anar al cinema per veure una pel·lícula
tan apetitosa com aquesta, crec que les hem d'aprofitar.
La
definició que jo li donaria a films com aquest, pel·lícules de
bombó, et fan passar una bona estona i si et ve de gust, pots
aprofundir més sobre altres aspectes aparentment no evidents.
Aquesta pel·lícula s'ajusta a la definició.
Ens
podem preguntar, posem per cas- per què trobem normal que un home
vell – considerat a partir dels 80- pugui lligar amb una dona jove
i no tan normal o sospitós d'alguna cosa que, una dona vella-
considerada a partir de 50 anys- pugui lligar amb un home jove i
guapo?
Doncs
sí, el nostre amic Trueba, ho porta a la pantalla amb la seva
història i amb delicades escenes de sexe digne i veritable.
No,
només va d'això la història, sinó que podem anar traient altres
registres interessants i molt actuals: el pas del temps, el
trencament, la solitud, les expectatives professionals frustrades, el
dol, la vida com a experiència... i ben segur que, moltes de
vosaltres en veu moltes altres.
Ho
he passat molt bé amb aquesta pel·lícula, que en cap moment m'ha
fet patir i en algun moment, m'ha fet riure.
Molt
bona opció de film per qui creu que al cinema si pot anar a veure
diferents coses, en diferents moments i amb diferents pretensions i
qualitats.
MARTINA
opina
Crec
que com a proposta lúdica és rodona: explica una història
diferent, aparentment aèria però del tot provocadora, que passa
posant un somriure a l'audiència de principi a final. La construcció
de cada personatge que evoluciona, desapareix o s’infiltra de nou,
en el curs del relat, crec que ho és quasi tot. Delibera amb un
repartiment capaç de crear l'espai escènic, omplint amb una
presència onírica tota l’atmosfera, farcint d’intimitat les
diferents escaramusses.
Diria
a més que no es perd en la fantasia, flueix lleugera pel curs d’un
món ple de tòpics, etiquetes deliberadament marcades, retratant
situacions amargues, posant el focus en persones perdudes i en
comportaments que no són perfectes.
Per
mi la millor part és que semblant una aposta de cinema versemblant i
aterrada, obre moltes portes, es fica en molts espais de fantasia i
sobretot juga a tergiversar els estàndards amb elegància,
senzillesa i subtilesa. Vull dir que sembla que no passi res, però
aplega bastant.
Fitxa completa, filmografia i d'altres informacions:
UNA
OPINIÓ SOBRE EL PERSONATGE D'OLGA QUE LA NÚRIA COMPARTEIX
Olga
és una dona que no té gens d'interès a tenir una història
amorosa. Fins i tot, fa la sensació que ha tancat aquesta porta i
busca en realitat altres coses que li resulten més interessants, com
la companyia, la conversa o el refugi.
Diu
l'actriu, el meu personatge no té cap intenció de salvar a Miguel,
de la mateixa manera que Miguel no salva a Olga. Hi ha entre ells un
intercanvi d'escalfor. És un moment de tendresa que apareix en la
vida d'aquesta dona i ella decideix no perdre's. Un parèntesi que
se'ls ofereix ambdós i cadascú experimenta de forma diferent.
Escrit
per Isabel Navarro en la seva entrevista amb Isabelle Renauld per
Fotogrames, novembre de 2025
UN
TENS THRILLER QUE A MÉS A MÉS D'ENSENYAR-NOS QUE, EL BUSSEIG NO TÉ
RES A VEURE AMB LA TASCA DELS BUSOS INDUSTRIALS, EXPLORA LA COMPLEX
RELACIÓ ENTRE DOS GERMANS QUE INTENTEN VIURE AL DIA MALGRAT EL PES
DEL PASSAT COMPARTIT. ELL ENS EXPLICA EL FILM AMB IMATGES.
Escrit
per Ricardo Rosado en la seva entrevista al director, per Fotogrames,
novembre de 2025.
“LOS
TIGRES” ÉS UNA PEL·LÍCULA SUBTIL, SINTÈTICA I COM TOT EL CINEMA
D'ALBERTO RODRÍGUEZ CLARAMENT POLÍTICA.
Escrit
per Enric Albero a Caimán CdC, novembre de 2025
“UN
DIA ERES FELIZ Y A LOS TRES SEGUNDOS ESTÁS MUERTO”, DIU
ANTONIO, UN BUS QUE CADA DIA ES JUGA LA VIDA PER UN SOU PRECARI
ARRANJANT VAIXELLS PETROLIERS A UNES PROFUNDITATS INHUMANES. AQUESTA
MIRADA CAP A LA PRECARIETAT DE QUI FA EL QUE FA, PERQUÈ NO LI QUEDA
ALTRE REMEI, ÉS UNA COSA QUE EL SEVILLÀ MAI HA DEIXAT DE TENIR EN
COMPTE.
NO
HI HA ACCIÓ EN AQUEST THRILLER, NOMÉS RISC I MALES DECISIONS.
Escrit
per Laura Pérez en la seva crítica per Fotogrames, novembre de
2025.
Director,
Alberto Rodríguez
Guió,
Rafael Cobos i Alberto Rodríguez
España,2025
Duració,
109 minuts
SINOPSI
Antonio
(Antonio de la Torre) i Estrella (Bárbara Lennie), són dos busos
professionals germans que, treballen en el parc marítim industrial
el port de Huelva, fent reparacions submarines. La seva obligada vida
lligada al mar cada dia es va fent més feixuga per cadascun d'ells i
per diferents motius.
Versió
pròpia.
El director Alberto Rodríguez
NÚRIA
opina
Puc
dir que em sembla que aquesta és la millor, més depurada i més
difícil pel·lícula d'Alberto Rodríguez. La que més et
transporta, a un espai, temps, so, on les peculiaritats i qualitats
del cine es manifesten per mostrar-te mons- que altrament no podries
ni albirar- ignots i no fàcilment assequibles per la immensa majoria
de la gent.
L'altre
aspecte que el director treballa magistralment en les immersions i no
tan fora d'elles, és el prefecte assemblatge entre imatge, so,
temps, fins al punt que tens la sensació que ets tu qui pateix
l'experiència d'immersió, empatitzant totalment amb l'Antonio i
experimentant la sensació claustrofòbica d'estar sota l'aigua, en
un entorn industrial i de la possibilitat de quedar-te sense prou
aire per respirar.
Una
pel·lícula on el so és molt important i els diàlegs són molt
sintètics, però significatius.
Allò
que no m'ha agradat tant i fins i tot m'ha cansat un xic és la
història que hi ha darrere de les immersions. Tot i que cal dir que,
les interpretacions d'Antonio de la Torre i Bárbara Lennie, els dos
protagonistes que fan de germans són exemplars. Són les seves
encertades actuacions que, donen un volum als personatges de la
història que, al meu entendre li falta una mica de grapa.
Una
bona pel·lícula per analitzar al detall el llenguatge
cinematogràfic.
Per
amants de submergir-se en el món del busseig professional i les
relacions de família en aquest.
MARTINA
opina
Pensava
després de la sessió d'aquesta setmana, que el que més em fascina
del cinema, és que et procura l'oportunitat d'estar submergida en
mons als quals difícilment podries transitar. Aquesta pel·lícula
justament crec que brilla per això, et sembla que ets part d'allò
per una estona, explicant-nos una història que camina per si sola.
Diria
que l'obra té la virtut que et fiques dins, navegues i fins i tot
sents l'impuls que promou determinades vides. Tot subjecte a lectures
de decisions que no són lleugeres, situacions que succeeixen en
entorns amb estructures que pengen d'un fil, vides que fluctuen
avesades a adreçar-se. Tot, amb un espai sonor immersiu, molt
intens.
Pel
meu gust és una petita joia que et transporta a través d'una
realitat concreta a la vida dels testimonis que depenen del mar,
persones que professionalment es desenvolupen en un entorn on la vida
humana només n'és un element secundari.
L'espaiós
espai de la Ciudad de la Luz, va permetre recrear les complexes
seqüències subaquàtiques d'aquest film en el qual va participar un
equip de 144 professionals, entre ells una selecció de bussos i
molts altres, assessors i càmeres...
Escrit
per Ricardo Rosado en la seva entrevista al director, per Fotogrames,
novembre de 2025.
LOCALITZACIONS
del RODATGE
“Va
ser un rodatge infernal”, sentència Alberto Rodríguez. Vàrem
rodar seqüències en piscina (Alacant), però també vam anar a
Algesires- on vàrem passar sis o set dies reals al mar-, vàrem
filmar a Huelva i vàrem acabar a Ciudad Real i Albacete, on neix el
Guadiana, sota un bosc submergit. Ha sigut una veritable aventura.
(...)Me'n
vaig penedir quan vaig descobrir les veritables dificultats del
rodatge, però ja era massa tard.
Escrit
per Ricardo Rosado en la seva entrevista al director, per Fotogrames,
novembre de 2025.
MAI
SITUO LA CULPA EN L'INDIVIDU, SINÓ EN LES SUPRAESTRUCTURES
GOVERNAMENTALS QUE DEFINEIXEN LA SEVA VIDA.
A
LA PRESÓ VAIG CONÈIXER LA REALITAT DE LA GENT REPRESALIADA. PER
ALGUNES D'AQUESTES PERSONES, L'ÚNICA MANERA DE REVELAR-SE EN UN
CONTEXT DE REPRESSIÓ ÉS PER MITJÀ DE LA VIOLÈNCIA. PERÒ TAMBÉ
HI HA GENT QUE MIRA MÉS ENLLÀ DEL PRESENT IMMEDIAT I AQUESTES
PERSONES, ADVERTEIXEN QUE SI CONTINUEM FICATS EN EL CERCLE DE LA
VIOLÈNCIA, ACABAREM REPRODUINT EL SISTEMA ACTUAL I NO HI HAURÀ UN
FUTUR POSSIBLE PER CAP PERSONA.
Paraules
del director, transcrites per Manu Yáñez per Fotogrames, octubre de
2025 des de Cannes.
ÉS
UN FILM QUE DEIXA CLAR DES DEL PRIMER MOMENT QUE, LES VÍCTIMES DEL
MAL NO PODEN OBLIDAR. LA QÜESTIÓ ESSENCIAL ÉS SI POT HAVER-HI
PERDÓ.
LA
PEL·LÍCULA DE PANAHI PLANTEJA UN DEBAT PROFUND SOBRE ELS LÍMITS DE
LA COMPASSIÓ.
PANAHI,
PERÒ, COM ELS PERSONATGES DEL SEU FILM, PREFEREIX ACTUAR AMB
ELEGÀNCIA I DIR-NOS QUE JA UN OBLIT POSSIBLE, QUE POTSER POT
HAVER-HI PERDÓ, PERÒ QUE EL MAL MAI ÉS BANAL.
Escrit
per Àngel Quintana per Caimán CdC, octubre de 2025.
Guió,
Jafar Panahi
Iran,
2025.
Premis,
Palma d'Or a la millor pel·lícula, Festival de Cannes 2025.
Duració,
105 minuts.
SINOPSI
Un
accident fortuït provocarà un seguit de casualitats que portaran el
mecànic iranià Vahid a començar a esbrinar i comprovar, si un
personatge que enguany s'ha creuat a la seva vida i l'ha portat al
passat, és qui es pensa que és.
Versió
nostra.
El director Jafar Panahi
UNA
TRAJECTÒRIA CINEMATOGRÀFICA LLIGADA A LA CRÍTICA POLÍTICA
Amb
el film “El circulo” (2000) el seu tercer llargmetratge, el
cineasta decideix filmar allò que no s'hi hauria.
Ja
ha passat una dècada d'ençà que es va inaugurar el cicle de
realitzacions del director pres. El 2011 s'estrena la seva primera
pel·lícula rodada durant la seva primera condemna de 2010, “Això
no és una pel·lícula”. No va passar més de cent dies tancat a
casa seva, però allà es va gestar el desig de fer una pel·lícula
que deia que no ho era, però ho era de cap a peus. D'aquí en
endavant filma amb un límit a la seva consciència, però sense por.
Va tornar a estar pres uns anys més tard, així i tot, mai va deixar
de tenir empenta i rodar pel·lícules incòmodes com “tres cares”
(2018) o “Los osos no existen” (2022), en la ficció explica que,
podria fer un pas i marxar, tanmateix marxar significaria no poder
tornar al seu país. El Panahi de la ficció, no passa a l'altre
costat, no obstant això el Panahi cineasta desobeeix amb les seves
pel·lícules, perquè filma sense mesurar del tot les conseqüències,
en el límit.
Escrit
per Roger Koza per Caimán CdC, octubre de 2025.
HISTÒRIA
del DIRECTOR
Després
d'haver estat arrestat moltes vegades i després d'haver
protagonitzat una vaga de fam a la presó, Jafar Panahi, continua
decidit a denunciar les injustícies patides pel poble iranià en
mans del govern de la República Islàmica.
Panahi
que és un artista incorruptible, continua vivint a Teheran,
manifesta la seva intenció de continuar pel·lícules, malgrat la
persecució política a la qual està sotmès.
Escrit
per Manu Yáñez per Fotogrames, octubre de 2025
EL
DIRECTOR DIU
Soc
un cineasta social i per crear m'inspiro amb allò que veig al meu
voltant.
A
la pel·lícula he inclòs coses que em van explicar a la presó,
alguns reclusos que afrontaven penes de 10 i 15 anys. Però també
qüestions personals, com el terror que pots experimentar quan sents
un soroll que et recorda als sorolls de la vida a la presó.
A
l'Iran quan algú és interrogat a la presó, t'embenen els ulls i
només et deixen veure prou per signar la teva confessió. És per
mitjà de l'oïda que construeixes la imatge del teu interrogador
que, sempre està darrere teu.
Paraules
del director, transcrites per Manu Yáñez per Fotogrames, octubre de
2025 des de Cannes.
NÚRIA
opina.
És
el film més intel·ligent i compromès que he vist darrerament.
Veure
aquest film, et reconcilia amb la humanitat, malgrat que pel tema
polític de fons, és un film de terror i a més a més, encara que
ficcionat, és real.
El
que ens demostra Jafar Panahi és que amb pocs recursos, com és els
que té ell, es pot construir una bona història utilitzant el
llenguatge cinematogràfic i fer-te plorar molt, riure una mica i
qüestionar-te aspectes de com som o no humans.
No
te la pots perdre, encara que cap a la meitat perd una mica el ritme.
MARTINA
opina
Jafar
Panahi, la Núria em recorda que és un cineasta a qui han empresonat
dues vegades per fer el que fa, evolucionant com a artista en cada
condemna i dialogant mitjançant el seu art amb les restriccions
imposades.
Crec
que aquest Triller, moral i trepidant, sosté la incògnita del que
t'explica amb una màgia que et deixa sense alè. De fet, confesso
que vaig acabar la sessió exhausta, no obstant amb els dies he pogut
llegir el missatge polític contundent i fosc que conté en el seu
fons.
Crec
que el tema sobre el que dialoga, el que per mi és el circuit de
l'odi, està abordat des d'una òptica directa i molt lúcida. Amb
una mirada sofisticada i la que t'obliga a qüestionar el teu propi
ordre moral.
LA
PROPOSTA PREN LA FORMA DE MUSCULÓS THRILLER SATÍRIC I DISTÒPIC
QUE, INEVITABLEMENT, PROJECTA UNA TRANSPARENT I ATERRIDORA METÀFORA
SOBRE EL PAÍS DE DONALD TRUMP, EN EL QUE APAREIX CONJURAT- EN LA
SEVA FORMA MÉS DESHUMANITZADA- TOTES LES SINISTRES FANTASIES
ENGENDRADES PER LES MÉS DELIRANTS TEORIES MESSIÀNIQUES O ELITISTES,
FILLES PUTATIVES DELS VELLS SOMNIS FUNDACIONALS D'UN PAÍS CONSTRUÏT
SOBRE EL GENOCIDI DE LES TRIBUS NATIVES ORIGINÀRIES.
Paraules
de Carlos F.Heredero, en “Luminosa distopía satírica”, per
CaimánCdC, octubre de 2025.
LES
REFERÈNCIES SÓN INFINITES, LES CONNEXIONS AMB L'ACTUALITAT ENCARA
MÉS I LA SEVA ESPECTACULARITAT VISUAL PROMETEN CONVERTIR-LA EN UN
CLÀSSIC D'AQUESTS TEMPS ESTRANYS, DES DE JA.
Escrit
per Laura Pérez en la seva crítica a Fotogrames, octubre 2025.
Guió,
Paul Thomas Anderson, inspirat en la novel·la de Thomas Pynchon,
Vineland.
EUA,
2025.
Duració,
161 minuts.
SINOPSI
Un
exrevolucionari retirat, del grup French 75, es veu obligat ha tornar
a l'acció, setze anys després, per tal de recuperar a la seva
filla. Haurà d'encarar-se amb vells enemics en un moment molt tens
políticament, carregat de racisme i violència militar. És una
versió particular de la novel·la de Thomas Pynchon de 1990, sobre
els moviments radicals dels anys setanta.
Diferents
fonts.
Paul Thomas Anderson, el director.
TRAJECTÒRIA
TEMÀTICA del DIRECTOR
De
tornada al substrat més fosc i sinistre d'algunes utopies ancorades
en certs mites fundacionals arrelats en la història i cultura
nord-americanes, Paul Thomas Anderson es retroba amb “Una batalla
tras otra”, amb els fantasmes més pertorbadors que estaven
subjacents sota les imatges de Pozos de ambición (2007), The Master
(2012), Puro vicio (2014). En aquells títols palpitava en
l'interior- o per sota de les respectives històries- la
monstruositat inherent dels deliris d'avarícia, als desvaris
assassins o la rebotiga més fosca de la fantasia idealista i ara ens
trobem amb les devastadores conseqüències simultànies dels deliris
supremacistes i del vells somnis utòpics.
Paraules
de Carlos F.Heredero, en Luminosa distopía satírica, per CaimánCdC,
octubre de 2025.
NÚRIA
opina
Segons
molts, la pel·lícula de l'any, segons d'altres l'astracanada d'un
director consentit per Hollywood. Segons la meva opinió, potser una
analogia del que està succeint en aquests moments als EUA que cal
mirar i observar amb ull crític, per no deixar-se entabanar per una
indústria que abans que res, intenta vendre's assimilant tot
l'assimilable socialment i potser, intenta minimitzar i fer-nos
despreocupar, sobre uns els danys col·lateralsd'una
situació mundial molt preocupant i no gens banal, encara que l'humor
i la ironia ens facin alliberar una preocupació que, si no surt, pot
ser molt castrant- perdoneu per la metàfora masclista-.
A
mi, el film no m'ha desagradat, tot i que he trobat que el metratge
era una mica excessiu, potser li sobrava mitja hora.
El
cas és que a mesura que ha anat passant el temps, el film se m'ha
fet més antipàtic i sospitós de no sé què.
És
una farsa de bons i dolents?
Què
intenta explicar-me?
Quin
missatge hi ha darrere d'aquest humor sarcàstic?
Per
què el nostre heroi, antiheroi acaba sent un tou que només està
pendent de protegir la seva filla i entrar en estadis de benestar
produït per les drogues que li han dinamitat la memòria i la
voluntat i l'han convertit en una pelleringa humana.
Per
què aquesta astracanada sospitosa, sobre un país, com el que
retrata ha sigut possible gràcies a una indústria poderosa que sinó
estàs en el poder, no obtens diners per la producció?
Massa
preguntes que a mesura que passen els dies va augmentant la llista i
que, no sé si tinc massa ganes d'aprofundir i anar contestant, em
quedo amb la bona opinió sobre el film que ha escrit el meu crític
preferit Carlos F. Heredero, des de Caimán Cdc.
Feu
allò que us agradi fer, anar-la a veure estarà bé per estar al dia
i tenir una opinió sobre un film que tindrà recorregut i polèmica.
Però si aquests aspectes us semblen intranscendents i sense sentit,
podeu passar d'ella, hi ha altres ofertes a la cartellera que, també
mereixen atenció i no tindran la sort de fer tanta recaptació de
taquilla.
MARTINA
opina
Una
proposta abundant, que suggereix i correspon. Feta amb molts mitjans,
amb un repartiment de luxe i tota la fantasia necessària per vestir
una bona història.
A
més la definiria com una peça amb estridències, acidesa i seguint
l'estil marcat d'un director que utilitza un llenguatge propi i
reivindicatiu.
Crec,
però que dura massa, per mi, no t'arrossega tant per mantenir-te
durant les tres hores de la seva durada.
RELACIONS
entre el “Vineland” de Thomas Pynchon i “Una batalla tras
otra”...
Paul
Thomas Anderson torna a endinsar-se en la titànica tasca d'adaptar,
o inspirar-se (millor dit per parlar d'aquesta pel·lícula) en la
literatura de Thomas Pynchon. Aquesta vegada escull la matriu de la
seva obra “Vineland”, publicada en 1990 i part de l'anomenada
trilogia californiana, junt amb “La subasta del lote 49(1965) i
“Vicio propio”(2009), aquesta última objecte d'adaptació per
part del director.
En
“Una batalla tras otra” Anderson es queda amb l'esquelet
argumental del text (el pare protector que busca a la seva filla,
l'absència d'una mare ex-revolucionària i assetjament d'un malvat
supremacista) per construir un thriller que avança sense treva. El
cineasta extreu un relat d'una immensa claredat en oposició a
l'estil de Pynchon, on la seva força emana de la divagació i
l'extensió desmesurada de l'acció, amb una tendència a negar al
lector la continuïtat de les trames o els esperats punts d'inflexió
dramàtica.
(...)Malgrat
aquesta manifesta separació tonal del material de Pynchon, Anderson
recorre a certes imatges del paisatge californià que apareixen una
vegada i una altra en la pel·lícula i que són el cor de
“Vineland”, filamades en la regió del nord de Humboldt County,
lloc on l'autor es va inspirar per la novel·la.
(...)
Cal preguntar-se si el vitalista gest final no és una caiguda
inevitable- i no per això menys autoconscient- en la suggerent
narrativa dels somnis i l'anhel de canvi, convertint a la jove en un
mirall latent que espera per reflectir els seus mites nacionals
adquirits que esclatarien en un futur en la seva revolució
generacional que perpetuaria els hàbits d'un país condemnat a
reimaginar-se (des del cine i des de la política) amb un ull sempre
orientat cap al passat.
Escrit
per Nacho Alvarez en el seu artícle, “Imágenes para un país en
eterna retrospectiva”, a Caimán CdC, octubre de 2025.
INTERESSANT
CONCLUSIÓ de Carlos F. Heredero
(...)
es converteix en un exercici virtuós no només de narrativa, sinó
també- i sobretot- de posada en escena, la seva inventiva es manté
viva i efervescent durant tot el metratge per convertir cada acció
en una ressonant imatge cinematògraf ica amb espessor i densitat,
expressiva i poderosa, amb enorme capacitat d'arrossegament i
reflexió, a la vegada que treu esperança d'allò més atroç i llum
de les tenebres més fosques.
D'aquesta
matèria incandescent està feta, en definitiva, la virulenta
metàfora distòpica que ens proposa aquesta immersió en el que és
més tenebrós de la nació nord-americana per parlar-nos a l'uníson,
del deteriorament de la innocència primigènia quan el transcurs del
temps històric deixa al descobert els desfetes engendrades per la
fantasia idealista i com l'ofuscació moral i la paranoia criminal
que acompanya a certa versió del “somni americà” pot acabar per
devorar els agafadors morals de les velles mitologies sobre les quals
s'ha construït el país quan els deliris més perduts pretenen
imposar-se a la realitat.
Una
diatriba sofrada i ardent que, sota el seu fosc paisatge palpita,
malgrat tot, un alè de tendresa i una esperança de futur. Cine amb
majúscules.
Paraules
de Carlos F.Heredero, en Luminosa distopía satírica, per CaimánCdC,
octubre de 2025.