divendres, 19 de febrer del 2021

CRASH. Director, David Cronenberg. REESTRENA EN CINEMES, AL 25 ANIVERSARI.

QUAN CREES, HAS D'ESTAR PREPARAT PER AFRONTAR LES CONSEQÜÈNCIES. I SI ALLÒ QUE HAS CREAT ET TORNA DOLOR, HAS D'ACCEPTAR-LO. ÉS LA DIMENSIÓ PERILLOSA DE L'ART.
Paraules de David Cronenberg dites en una entrevista telefònica feta per Sergi Sánchez per Fotogrames, febrer de 2021.

Guió, Cronenberg segons la novel·la de J.G.Ballard.
Canada, Regne Unit 1996.
Duració, 100 minuts.
Premis: 1996.Festival de Cannes. Premi especial del Jurat.
                      Genie Awards. Sis premis, incloent el de millor pel·lícula.


SINOPSI
Una nit, James Ballard estavella el seu cotxe contra el de Helen, ambdós són ingressats a l'hospital. L'estrany és que després del xoc, ambdós experimenten una estranya atracció mútua, A partir de llavors la vida de James es precipitarà cap a un món fosc i prohibit, dominat pel perill, el sexe i la mort.
Tret de Filmaffinity.
El director, David Cronenberg.
NÚRIA opina.
Fa molts dies que li vaig donant voltes al significat d'aquest film, ara i en el moment de la seva concepció; em va resultar tan estranyament desagradable i repulsiu que, al final he arribat a la conclusió que l'essència d'aquest film, just està aquí.
Se m'ha fet la llum sobre el seu significat, tot llegint un article de la Marina Garcés, Violència sin victòria, a la revista la Maleta de Portbou, que tot i parlar de la situació actual, m'ha permès ressituar-me en un moment anterior on jo ja era una dona jove que, volia entendre el món on m'havia tocat viure i situar-me el 1969, amb l'imaginari distòpic, el d'aquest film.
En un moment determinat del desenvolupament d'una economia capitalista blanca, el cotxe passa a ser el símbol preferit de moltes coses que afecten la concepció que se li vol adjudicar, des del consum a l'home i a la dona que el posseeix...
El cotxe vol simbolitzar l'èxit, el poder econòmic, la potència i poder sexual, l'erotisme i de seducció, el poder de la velocitat i atracció que aquesta exerceix sobre l'individu que condueix atorgant-li un poder gairebé diví, quan domina a la màquina sobreposant-se a ella i reptant-la davant la mort.
En el cas del film els atributs de la màquina passen a l'individu i els de l'individu a la màquina, on tot es porta a uns extrems molt perillosos, on el sexe i la mort produeixen una amalgama compulsiva en els protagonistes del film, ocasionant en els individus una addicció i atracció incontrolable cap al desig sexual i l'obtenció de plaer a través de reptar contínuament a la mort.
El cotxe com a màquina divina passa a ser el punt d'entrada a l'èxtasi per mitjà de l'accident. L'accident és la porta d'entrada dels escollits. Les seqüeles dels accidents no són res més que les marques que només tenen els escollits i són símbols de poder, de fortalesa i valentia per arribar el màxim èxtasi, costi el què costi.
Una metàfora de l'objecte, com a desig en una societat on la recerca de formes de plaer i satisfacció immediata, estan lligats als objectes que produeix i que pretén que facin una simbiosi amb l'home i la dona difícil de deslligar i separar.
Interessant reflexió i desagradable visió.
A les i els friquis, segur que els agradarà...Als altres, potser.

MARTINA opina.

Mare i filla, a l’hora de triar pel·lícula, crec que fem un bon tàndem. Per un costat la Núria tria amb un criteri, buscant el que més li interessa del que li ofereix la cartellera i normalment havent avaluat el risc de cada elecció. Per l’altra, jo escullo en funció de l’horari, al cinema on vull anar o el cartell. Per sort, intento no proposar gaires vegades opcions, tot i que potser així participo que ens assegurem que obrim més enllà i consumim també la corresponent quota de cine de tota mena.
Pel que fa a la sessió d’aquesta setmana, vaig seguir un criteri gens clar i sincerament no tenia ni idea a què ens aventuràvem a veure. El cas és que vam optar per veure una remasterització d’una obra de fa més de 25 anys, del conegut director Cronenberg i encara que sembli impossible crec que, vam sortir-ne totalment fredes. Ho dic perquè l’obra està basada en el sexe constant, potser m’atreviria a dir que és perniciosa i amb dosis elevades de morbositat. Puc percebre que no em va deixar indiferent, també inquieta, ja que, vaig estar fent recerca en tornar a casa i de fet em va fer pensar que quan una creació esdevé popular considero que cal observar-la relaxat, sense vanitat i desig. Perquè si no potser, les expectatives estan molt més a flor de pell i l’experiència no sempre serà tan lliure.
Personalment reconec que quan un relat és extrem em costa d’entrar-hi, li vull trobar respostes o coherència ràpidament i no sempre el sé llegir a temps real i potser això és senzillament el que em va passar. Suposo que m’inquieta estar perduda, i tot i la consciència que això probablement és deliberat, m'interpel·la no ser capaç de saber que m’han explicat amb certa claredat.




dijous, 11 de febrer del 2021

MY MEXICAN BRETZEL. Directora Núria Giménez.

LA DECISIÓ DE CONSTRUIR UNA HISTÒRIA A PARTIR D'AQUESTES IMATGES, SUPOSA SUBSTITUIR L'ACCIÓ D'INVESTIGAR PER LA D'IMAGINAR.
Paraules escrites per Andrea Morán a Caimán Cuadernos de Cine de desembre de 2020. En el seu article, “Imaginar antes que investigar”.


SINOPSI
Una mena de diari íntim d'una dona acomodada, Vivian Barrett, il·lustrat per les filmacions casolanes del seu marit, un ric industrial dels anys 40 i 60 del segle passat. Un viatge per diferents parts del món.


QUIN ÉS EL MATERIAL DE CONSTRUCCIÓ D'AQUEST FILM
Quan es va morir l'avi de la directora que vivia a Zuric, es van trobar en un soterrani de casa seva i en perfecte estat de conservació, quilos de cel·luloide de filmacions en 8 i 16 mil·límetres repartits en unes 50 bobines.
El seu avi mai li va parlar d'aquestes filmacions que ell havia fet els anys 40, 50 i 60 i no sabien de la seva existència.
Van passar cinc anys, en aquest temps les va digitalitzar i les va anar mirant i fent seves i provant diferents possibilitats, tenia clar que d'aquell valuós material n'havia de fer alguna cosa. El procés de gestació del film va durar set anys.
Només hi ha una imatge que no és antiga, la que apareix al començament amb un mussol i la seva presa.
La frase final- "Gracias señor por todo peró no he entendido", nada- era l'epitafi preferit pel pare de la directora, mort el 2017.
Escrit per S.G. En el seu article “No digas que fue un sueño” a Fotogrames, desembre de 2021.

La directora, Núria Giménez.

EL MILLOR QUE PODRIEM DIR DE MY MEXICAN BRETZEL ÉS TAMBÉ ALLÒ QUE PODRÍEM DIR D'UNA BONA FICCIÓ O UN BON DOCUMENTAL: QUAN LES HA ACABAT DE VEURE, HOM SENT QUE LA HISTÒRIA CONTINUA EN UNA REALITAT PARAL·LELA.

Paraules escrites per Andrea Morán a Caimán Cuadernos de Cine de desembre de 2020. En el seu article, “Imaginar antes que investigar”.

NÚRIA opina.
Una excel·lent pel·lícula de ficció, pura i minimalista feta a partir d'uns fragments de filmacions familiars, on s'intenta il·lustrar uns moments de vida d'una parella de classe benestant. A partir d'aquest material d'un avi de la directora, ella l'utilitza per crear la una història, bella i suggerent que, insinua més que no pas explica...i que, obliga a l'espectadora implicar-se en la història per aportar la seva construcció del relat mentre el veu.
Una petita joia, bella i sensible, per deixar-se portar pel relat sense esperar res.
No adequada pels que necessiten o busquen emocions fortes en el cinema.

MARTINA OPINA.
Aquesta proposta, entre un documental i una biografia interpretada, convida a l’audiència a fer una immersió filosòfica, sobre el sentit de la vida i els límit de la mentida, mitjançant un viatge on relata el diari d’una dona cap als anys quaranta.
S’adverteix a l’espectador des del principi, de la necessitat de deixar-se portar pels efectes sonors, visuals i canvis de ritme que tragina. I personalment, només puc dir que en la meva experiència, he pogut gaudir d’una narració efectiva, màgica i molt original.
Respecte al cine, com a lloc ideal pel visionament d’una pel·lícula comentar que, avui ha sigut molt complet: teníem de veïna de butaca una persona que comentava en veu alta tot allò que li passava pel cap amb la seva parella, un espectador roncant tres files més endavant, 10 minuts després d’iniciar-se el film i en l'acabar, darrere nostre, han criticat efervescentment la tria recriminant-li al suposat impulsor de la proposta que, darrerament només escollia coses rares.

La fitxa completa, crítiques i altres informacions:
Manu Yañez fa una crítica interessant de de Fotogrames:
Entrevista feta a la directora Núria Giménez, per Manu Yañez el 10/12/2020 a la plaça de la Vila de Gràcia: