SEARCHING FOR SUGAR MAN. Director, Malik Bendjelloul

El director Malik Bendjelloul i el músic Rodriguez

Nuria opina. SEARCHING FOR SUGAR MAN

Finals dels seixanta, Sixto Rodriguez un músic folk-rock que hauria pogut triomfar amb la seva música i que desapareix del panorama musical tan ràpid com una bafarada. 

El per què?..., a vegades es fa difícil d'explicar i d'entendre..., Malik Bendjelloul o fa molt bé amb aquest documental, on ens dóna algunes informacions i alguna resposta, i llença un munt de preguntes.

Documental amb una estètica molt cuidada, on es posen en joc molts elements per dibuixar-nos un personatge, una època... i curiosament, una Sud-Àfrica, on va tenir molt d'èxit, i amb la seva música que ens enganxa i ens deixa bocabadats.

Recomanable pels amants d'aquest gènere de música i amants de la vida.

Martina opina. SEARCHING FOR SUGAR MAN

Aquesta increïble història duta a la gran pantalla pel director Suec Malik Bendjelloul, converteix el que a priori havia pensat que seria un programa de 30 minuts i per la televisió, en un documental de gran qualitat. Aquest, ens explica la història de Sixto Rodríguez, un músic americà dels anys 60 que simultàniament i amb un estil similar als del Bob Dylan, va comparèixer als escenaris de manera fugaç i regalant-nos tan sols dos discs, però ambdós de gran qualitat.

Una història crua de lluites simultànies. La del músic emigrat a  una Amèrica obrera, suburbial, grisa i on l’artista és capaç de transmetre una força i un talent brutal. On ens il·lustra amb la seva brillantor amb poques cançons que ens deixa en el seu llegat. També, la narració envers la revolució del poble africà durant els anys del Apartheid, que a ritme de Sixto Rodriguez, va utilitzar les lletres del músic com a font d’inspiració sense que ell en sigues conscient.

Una narració que amb música, històries humanes i retrats d’un moment clau en la història africana, és capaç d’explicar-nos infinitat de coses amb molt poc temps. Una mostra de la capacitat de comunicació d’alguns genis, també, de la gran màgia de la música i especialment en moments en que l’ésser humà té la necessitat de tenir alimentada l’ànima.

I per acabar, una última reflexió personal, referent als temps que corren. En aquests moments, hi ha molts musics i no musics que han de renunciar a la seva vocació per la subsistència i això alguna manera els encara amb el sentiment de fracàs i quan veus una història real d'un home de gran talent on això passa, t'entra la por al cos. Jo, al veure aquesta història real d’un home que abandona la música i es dedica a la construcció, indirectament he sentit satisfacció, ja que, opino que aquest caràcter, sense saber-ho, inspira una societat mancada de ritme i per tant arriba al seu destinatari. Potser que aquesta història podria servir de referent per perdre la por al canvi i veure les situacions noves des d'una perpectiva diferent.
Gràcies a la tossuderia del director de “SEARCHING FOR A SUGARMAN”, ell però, morirà orgullós, sabent que mentre que ell havia aparcat la seva carrera musical, tot un seguit de fans pensaven que s’havia suïcidat heroicament, ja que altrament, no podien explicar-se el motiu pel qual aquest dotat i virtuós comunicador no continuava pujant als escenaris i regalant força als qui ho necessiten. 

LINCOLN. Director, Spielberg

El director, Spielberg

Núria opina. LINCOLN

Pel·lícula amb el segell Spielberg de quan filma històries de fets històrics que han afectat al seu país, de les que sempre ens dóna un punt de vista peculiar, però al mateix temps meticulós i a la seva manera crític. Home orgullós de pertànyer al que ell considera un gran país que, s'ha fet a ell mateix a força de treball i esforç...

En general les pel·lícules de l'Spienberg m'agraden, unes més que altres i amb algunes pífies com tothom, ja que fa un cinema comercial, honest i ben fet. Hi ha una qüestió però, que se'm fan una mica estranya, el seu patriotisme i l'orgull que manifesta sempre pel fet de ser un ciutadà nord americà, ben segur que deu ser perquè, formo part d'una nació sense estat i l'estat del que m'obliguen a formar part no em dona cap motiu ni històric, ni present, per sentir-me cofoia i del que no tinc, no ho puc saber perquè no és un fet.

Pel que fa a la pel·lícula que, és l'objectiu d'aquest escrit..., és massa mono-temàtica, llarga i repetitiva..., tot plegat per parlar només de com es va negociar i aconseguir guanyar la votació a la tretzena esmena de la constitució d'EUA amb la que es va considerar als negres, ciutadans americans amb tots els drets i deures. Mentre que es mataven en una guerra civil amb un nord antiesclavista i un sud que necessitava els esclaus per continuar enriquint-se. Fet històric indubtablement molt important i significatiu, però que en el film li falta contingut. També penso que el dibuix que fa d'un mític president Lincoln, resulta bastant desdibuixat, de tant humanitzat i proper que el vol fer.

Pel·lícula curiosa pels que estan interessats per saber com es podem portar a terme unes negociacions polítiques d'interès col·lectiu universal, cosa força inimaginable en un estat a la deriva, amb uns polítics que només pensen en ells mateixos i que no en tenen ni idea del que vol dir governar.

Martina opina. LINCOLN

   Em sap greu, ja que darrerament no ens arrisquem gaire i ens limitem a anar a veure aquella opció de la cartellera que té més bones critiques, se’n parla molt o si més no, amb més nom. Però enlloc de trobar-nos que hem escollit l’opció segura penso que més aviat llencem els diners o per evitat fer-ne un gra massa acabem concloent que potser no hem sabut triar una bona pel·lícula. 

   La darrera obra de Steven Spielberg, Lincolm, fa un retrat de l'acabament de la guerra civil Nord Americana i versa la narració en la promulgació de l’esmena a la constitució que va abolir l'esclavitud. Pel meu gust però la historia esta narrada superficialment sense entrar en absolut en les entranyes de la democràcia, guarnida amb missatges de supèrbia sobre la conciliació amb la vida familiar del president i a sobre amb un lentitud injustificada ja que malgrat l’estil de cine majestuós del director l’estètica no crec que valgui prou la pena per deixar que l’espectador contemplem tan els escenaris creats ja que pel meu gust semblen buits. 

   La major part de l’acció es centra en el procés de ratificació de l’esmena però trobo que tot i ser un debat que pels amants de la diplomàcia podria ser apassionant, el tractament és limitat. Ja que per mi es conforma en fer espectacle de la votació final, sense presentar els personatges, ni retratar el veritable conflicte i potser inclús banalitzant un moment històric que per mi ha demostrat com el consens no és només necessari sinó que segurament és l’única opció.

AMOR. Director Michael Haneke

El director, Michael Haneke

Núria opina. AMOR

Michael Haneke, no és un director fàcil, és un gran provocador, que deixa anar moltes qüestions importants per l'ésser humà d'una forma descarnada i que a vegades pot semblar cruel.

Els protagonistes dos actors mítics d'un determinat cinema francès que, han envellit elegantment, Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Riva. Ell, protagonista de moltes pel·lícules de directors de culte; ella, protagonista de la mítica pel·lícula “Hiroshima mon amour”

De mica en mica, aquest director s'ha anat suavitzant, potser seria més adequat dir endolcint, fins a arribar al seu darrer film, Amor, on parla d'un tema molt punyent com és la relació de l'amor amb la vida i la mort.

Sense concessions però amb tendresa, engega el difícil assumpte de l'envelliment, del que no ens en podem deslliurar tots els que hem superat els cinquanta, on pas a pas, hom ha d'anar acceptant el deteriorament i la decrepitud que el pas del temps comporta. Fets que els joves podem mirar-se amb tolerància i acceptació, però difícilment amb la comprensió a la que només se hi arriba per mitja del propi patiment.

Amb tots aquests ingredients, en surt una pel·lícula on no hi ha res gratuït, on ni un segon d'aquesta deixa de tenir significat, valenta i compromesa i com sempre amb en Haneke, provocativa. I amb un altre segell del director, et deixa les portes obertes perquè t'acabis d'explicar allò que ha passat i no ha passat.

Cent per cent recomanable a vells, menys vells i joves. Excel·lent. 

Martina opina. AMOR

Michael Haneke ha estat guanyador dels Oscars 2013 amb aquesta obra dedicada a l’estima i fortalesa que uneix a una parella de professors de música jubilats que d’una manera molt tendra, intima i pacient , viuen una malaltia de vellesa d’un dels protagonistes. L’Anne, qui desprès d’un infart pateix una paràlisi de mig cos. Tot dos sense perdre la serenitat i assumint que la vida és bella, es respecten i es reclouen al seu espai propi, malgrat que per ells la vida ja s’acaba no viuen la situació com una tragèdia i gestionen molt tranquil·lament la idiosincràsia de la vida humana. M’ha semblat una bona historia sobretot per la gran capacitat de generar un entorn on sense paraules els espectadors puguem conèixer molt a fons els protagonistes del film. He trobat brillant la capacitat per parlar de la mort i de la malaltia sense necessitat de fer-ne un drama i sobretot sense caure en heroïcitats egocèntriques, ni en predicacions de caire polític. 

Igualment trobo bonica la manera de narrar-nos l'historia on gracies a la senzillesa de l'escenari on es desenvolupa tota l’acció. Pràcticament tota la història succeeix entre la cuina, la biblioteca i l’habitació d’aquesta dolça parella. Podem conèixer d’una manera molt especial i única l’interior d’aquests personatges. 

Per mi, tot i que és una narració lenta, penso que està justificada i s'ho val, ja que em dona la sensació que és intencionat, per acompanyar el ritme de vida d’aquesta gent de més de 80 anys que, és òbviament menys frenètic que la de qualsevol altra edat. Amb una temàtica que segurament toca més a prop als qui estan a l’aguait de fer-se grans, és cent per cent recomanable, pel seu carisma i sobretot la pedagogia sobre el respecte i la simplicitat que prediquen els dos enamorats. Crec que AMOR és un títol molt propi per aquest monogràfic a l’estima.