(...)
LA MIRADA DE LA CINEASTA S'ESFORÇA PER FER VISIBLE UN PROCÉS
INTROSPECTIU QUE POSA EL SEU FOCUS EN L'AMOR. (...) ENFOCAMENT QUE SEMBLA
VOLER CONSTATAR QUE, LA SALVACIÓ ES TROBA QUAN SE SAP A QUI
ESTIMAR.
Paraules
de Cristina Aparicio, en la seva crítica “Heridas abiertas”, per
la revista Caimán Cuadernos de Cine, de març de 2019. Selecció i
traducció pròpia.
Mia
Hansen-Love.
França,
Alemanya, 2018.
Duració,
107 minuts.
Premi,
Festival de Sevilla 2018.
SINOPSI
Tres
periodistes francesos són segrestats a Síria per extremistes
islàmics. Quan alliberen a dos d'ells, el més jove Gabriel, torna a
París. Allà el retrobament amb la seva vida d'abans se li fa
difícil i decideix viatjar a l'Índia on havia viscut amb els seus
pares en una època de la seva vida, i on encara té una casa a Goa. |
| La directora Mia Hansen-. |
L'aposta
per aquesta pel·lícula ha sigut motivada per la directora Mia Hansen-Love, em semblava prou interessant l'aposta i el plantejament
que fa en la seva anterior pel·lícula “l'Avenir”, traduïda com El porvenir.
La
posada en escena d'una possible crisi existencial d'un periodista de
guerra, jove i guapo, després d'haver estat alliberat d'un segrest
per part d'extremistes islàmics, m'ha semblat absolutament
insubstancial.
Crec
que aquest l'adjectiu és el que defineix millor allò que penso
d'aquesta pel·lícula, no m'ha semblat ni bé, ni malament, ni res,
simplement m'ha semblat intranscendent i sense substància. Això sí,
amb uns protagonistes masculí i femení molt guapos i amb uns plans
de les seves cares molt pensats i bonics, però pel meu gust, força inexpressius.
MARTINA
opina.
M’agrada
quan no trio la pel·lícula que anirem a veure i em limito a seure a
la butaca sense cap prejudici. Al meu entendre això pot afavorir
deixar-se únicament conduir pel relat, sense expectatives. Tot i que
reconec que en aquest cas, quan la Núria va suggerir aquesta tria,
ja n’havia llegit entre línies la pertinent crònica en el resum
de les estrenes de la setmana i no em semblava especialment
atractiva.
Francament
m’han sorprès algunes coses, però potser la que voldria resoldre,
és que no em queda clar, com aquest, pot ser un relat fet per una
dona actual. Potser encara estic sensible, tocada per les necessàries
reflexions requerides darrere del 8 de març, que em recorden el
desafiament necessari a determinats enfocaments culturals.
En
primer lloc, puc dir que el primer que va passar-me pel cap, pel
relat lineal i dirigit clarament amb voluntat de mantenir-te atent,
era que estava davant d’un film tipus Walt Disney. És a dir, amb
un guió redactat amb un ritme concret i fet a consciència. Amb un
missatge final i amb unes conclusions preteses darrere la història.
Personalment
el que sempre m’ha semblat interessant o si més no maquiavèl·lic
del model citat, és la muntanya russa emocional deliberada per la
qual et volen conduir els autors. Un trajecte consistent en tocar la
fibra de l'audiència a l’inici, fent-los generalment més empàtics
amb els protagonistes des del principi, perquè pateixen una situació
traumàtica o tenen una realitat diferent. Posteriorment el fil
conductor consistirà en simplement anar construint un entramat en
relació al que li ha passat als personatges.
En
resum, a prior t’has acostat al nucli d’on et volen fer centrar
l’atenció, perquè t'han fet sentir pena. Motivant el teu interès
a entendre millor que ha passat. Vull dir, potser sí que es tracta
de cinema de manual d’escola de cine, fet amb la intenció que no
et perdis en la narració i buscant jugar amb els sentiments dels
espectadors. Així i tot, el que “no m’acaba de”... en aquesta
obra, sense una línia clara, és que el final no m’ha quedat clar,
si havia vist una història d’amor, la d’un occidental viatjant
després d’haver patit una situació traumàtica o la d'un retrat
d’un periodista de guerra.
En
segon lloc, la desacomplexada tria de dos actors molt guapos, units
per una aventura amorosa, a prior reconec que m’ha pogut induir a
vestir-ho tot plegat de glòria. Però finalment s’ha acabat
convertint en quelcom que m’ha irritat. Un relat a l’estil
“Lolita” però sense pretendre buscar el fons filosòfic d’aquest
amor. M’ha semblat un desencert cap al respecte a la dona, la seva
igualtat i emancipació. Ella és una noia molt jove, que pateix
perquè s’enamora d’un noi a qui comprèn tots els seus mals, el
cuida incondicionalment i no li retreu que l’hagi ferit, ja que, el
seu desig la pot.
En
tercer lloc, sincerament m’horroritza pensar que potser aquesta
proposta agradarà com a entreteniment. Per mi una clara visió del
món occidental, que justifica el privilegi dels que vivim al cantó
adequat del planeta, podem viatjar i saltar a realitats diferents
sense quasi pagar-ne un cost, i tot plegat des de la supèrbia. A mi
personalment no m'entreté veure el que m’envolta amb ulls
únicament d'espectadora. Vull dir, que quan vaig al cine rai, és al
context on fer-ho. Però em sembla inquietant que es pugui parlar de
les desigualtats, les víctimes del conflicte bèl·lic, la falta de
salut democràtica o del mal del turisme en els països en
desenvolupament, com a pura escenografia d’una història que no va
amb tu.
En
resum, pel meu gust, una opció totalment mancada de sensibilitat i
gens recomanable. Tot i que durant l'experiència reconec que l’he
engolit sense problema, he estat connectada fins que s’ha acabat i
encara he pogut fer un comentari simpàtic, amb uns companys amb qui
ens hem trobat a la sortida.
CRÍTICA
d'en Tomás Fernández Valentí amb la que, comparteixo opinió.
Maya
és una pel·lícula interessant, encara que de vol curt: tot el que
proposa, i quasi tot el que suggereix, es troba esbossat en tres bons
instants que ja he comentat. La resta encara que, correcte, no arriba
ser en cap moment apassionant. Resulta d'agrair que Mia Hansen-Love
no caigui en la temptació d'allò turístic quan la seva càmera
mostra, amb la naturalitat a la que ens té acostumats, els bonics
llocs indis que els protagonistes visiten en el viatge que realitzen
junts en últim terç del relat. Però es troba a faltar una mica més
de carn en els seus 107 minuts, els quals no és que pesin en
absolut, però tampoc estan en absolut a l'alçada dels seus millors
instants.
Crítica
de Tomás Fernández Valentí, “Paréntesis indio”, escrita a la
revista “Dirigido por...” de març de 1019.
Si
voleu llegir l'article complet, el trobareu en aquesta revista:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada