MAYA. Directora, Mia Hansen-Love.

(...) LA MIRADA DE LA CINEASTA S'ESFORÇA PER FER VISIBLE UN PROCÉS INTROSPECTIU QUE POSA EL SEU FOCUS EN L'AMOR. (...) ENFOCAMENT QUE SEMBLA VOLER CONSTATAR QUE, LA SALVACIÓ ES TROBA QUAN SE SAP A QUI ESTIMAR.

Paraules de Cristina Aparicio, en la seva crítica “Heridas abiertas”, per la revista Caimán Cuadernos de Cine, de març de 2019. Selecció i traducció pròpia.

Mia Hansen-Love.

França, Alemanya, 2018.

Duració, 107 minuts.

Premi, Festival de Sevilla 2018.

SINOPSI

Tres periodistes francesos són segrestats a Síria per extremistes islàmics. Quan alliberen a dos d'ells, el més jove Gabriel, torna a París. Allà el retrobament amb la seva vida d'abans se li fa difícil i decideix viatjar a l'Índia on havia viscut amb els seus pares en una època de la seva vida, i on encara té una casa a Goa.

La directora Mia Hansen-.

NÚRIA opina.

L'aposta per aquesta pel·lícula ha sigut motivada per la directora Mia Hansen-Love, em semblava prou interessant l'aposta i el plantejament que fa en la seva anterior pel·lícula “l'Avenir”, traduïda com El porvenir.

La posada en escena d'una possible crisi existencial d'un periodista de guerra, jove i guapo, després d'haver estat alliberat d'un segrest per part d'extremistes islàmics, m'ha semblat absolutament insubstancial.

Crec que aquest l'adjectiu és el que defineix millor allò que penso d'aquesta pel·lícula, no m'ha semblat ni bé, ni malament, ni res, simplement m'ha semblat intranscendent i sense substància. Això sí, amb uns protagonistes masculí i femení molt guapos i amb uns plans de les seves cares molt pensats i bonics, però pel meu gust, força inexpressius.

MARTINA opina.

M’agrada quan no trio la pel·lícula que anirem a veure i em limito a seure a la butaca sense cap prejudici. Al meu entendre això pot afavorir deixar-se únicament conduir pel relat, sense expectatives. Tot i que reconec que en aquest cas, quan la Núria va suggerir aquesta tria, ja n’havia llegit entre línies la pertinent crònica en el resum de les estrenes de la setmana i no em semblava especialment atractiva.

Francament m’han sorprès algunes coses, però potser la que voldria resoldre, és que no em queda clar, com aquest, pot ser un relat fet per una dona actual. Potser encara estic sensible, tocada per les necessàries reflexions requerides darrere del 8 de març, que em recorden el desafiament necessari a determinats enfocaments culturals.

En primer lloc, puc dir que el primer que va passar-me pel cap, pel relat lineal i dirigit clarament amb voluntat de mantenir-te atent, era que estava davant d’un film tipus Walt Disney. És a dir, amb un guió redactat amb un ritme concret i fet a consciència. Amb un missatge final i amb unes conclusions preteses darrere la història.

Personalment el que sempre m’ha semblat interessant o si més no maquiavèl·lic del model citat, és la muntanya russa emocional deliberada per la qual et volen conduir els autors. Un trajecte consistent en tocar la fibra de l'audiència a l’inici, fent-los generalment més empàtics amb els protagonistes des del principi, perquè pateixen una situació traumàtica o tenen una realitat diferent. Posteriorment el fil conductor consistirà en simplement anar construint un entramat en relació al que li ha passat als personatges.

En resum, a prior t’has acostat al nucli d’on et volen fer centrar l’atenció, perquè t'han fet sentir pena. Motivant el teu interès a entendre millor que ha passat. Vull dir, potser sí que es tracta de cinema de manual d’escola de cine, fet amb la intenció que no et perdis en la narració i buscant jugar amb els sentiments dels espectadors. Així i tot, el que “no m’acaba de”... en aquesta obra, sense una línia clara, és que el final no m’ha quedat clar, si havia vist una història d’amor, la d’un occidental viatjant després d’haver patit una situació traumàtica o la d'un retrat d’un periodista de guerra.

En segon lloc, la desacomplexada tria de dos actors molt guapos, units per una aventura amorosa, a prior reconec que m’ha pogut induir a vestir-ho tot plegat de glòria. Però finalment s’ha acabat convertint en quelcom que m’ha irritat. Un relat a l’estil “Lolita” però sense pretendre buscar el fons filosòfic d’aquest amor. M’ha semblat un desencert cap al respecte a la dona, la seva igualtat i emancipació. Ella és una noia molt jove, que pateix perquè s’enamora d’un noi a qui comprèn tots els seus mals, el cuida incondicionalment i no li retreu que l’hagi ferit, ja que, el seu desig la pot.

En tercer lloc, sincerament m’horroritza pensar que potser aquesta proposta agradarà com a entreteniment. Per mi una clara visió del món occidental, que justifica el privilegi dels que vivim al cantó adequat del planeta, podem viatjar i saltar a realitats diferents sense quasi pagar-ne un cost, i tot plegat des de la supèrbia. A mi personalment no m'entreté veure el que m’envolta amb ulls únicament d'espectadora. Vull dir, que quan vaig al cine rai, és al context on fer-ho. Però em sembla inquietant que es pugui parlar de les desigualtats, les víctimes del conflicte bèl·lic, la falta de salut democràtica o del mal del turisme en els països en desenvolupament, com a pura escenografia d’una història que no va amb tu.

En resum, pel meu gust, una opció totalment mancada de sensibilitat i gens recomanable. Tot i que durant l'experiència reconec que l’he engolit sense problema, he estat connectada fins que s’ha acabat i encara he pogut fer un comentari simpàtic, amb uns companys amb qui ens hem trobat a la sortida.

CRÍTICA d'en Tomás Fernández Valentí amb la que, comparteixo opinió.

Maya és una pel·lícula interessant, encara que de vol curt: tot el que proposa, i quasi tot el que suggereix, es troba esbossat en tres bons instants que ja he comentat. La resta encara que, correcte, no arriba ser en cap moment apassionant. Resulta d'agrair que Mia Hansen-Love no caigui en la temptació d'allò turístic quan la seva càmera mostra, amb la naturalitat a la que ens té acostumats, els bonics llocs indis que els protagonistes visiten en el viatge que realitzen junts en últim terç del relat. Però es troba a faltar una mica més de carn en els seus 107 minuts, els quals no és que pesin en absolut, però tampoc estan en absolut a l'alçada dels seus millors instants.

Crítica de Tomás Fernández Valentí, “Paréntesis indio”, escrita a la revista “Dirigido por...” de març de 1019.

Si voleu llegir l'article complet, el trobareu en aquesta revista:

https://www.dirigidopor.es/2019/03/02/maya/