LA SEDUCCIÓN. "THE BEGUILED". Directora, Sofia Coppola.

L'ARMA CLAU DE “LA SEDUCCIÓN”, ÉS L'HUMOR. SOFIA COPPOLA DÓNA AL RELAT UNA FINA IRONIA QUE LI PERMET EVIDENCIAR LES CARÈNCIES SEXUALS I AFECTIVES DE LES SEVES PROTAGONISTES EN UNA ÈPOCA ON LES DONES NO PODIEN FER EXPLÍCITS ELS SEUS DESITJOS. 
Paraules d'Eulàlia Iglesias, en "Deseo y venganza", per la revista Caimán, juliol -agost 2017. 

Direcció, Sofia Coppola.

Guió, Sofia Coppola, segons una adaptació de la novel·la de Thomas Cullinan.

EUA, 2017.

Duració, 94 minuts.
Premi a la millor direcció, Cannes 2017.

Sinopsi

Any 1864. Guerra civil nord-americana, la tranquil·litat d'una escola de senyoretes de Virgínia es veu alterada per l'aparició d'un soldat ianqui ferit.

Remake de “El seductor” 1971, dirigida per Don Siegel i protagonitzada per Clint Eastwood.

Tret de Filmaffinity. 

Fitxa completa i crítiques, www.filmaffinity.com/es/film493380.html

La directora, Sofia Coppola

Filmografia de la directora: http://www.alohacriticon.com/cine/actores-y-directores/sofia-coppola/

NÚRIA opina.

Aquesta pel·lícula l'esperava perquè el cinema que fa la Sofia Coppola m'agrada molt.

Un conte moral o immoral segons com es miri... que, dóna molt de si i que ens permet parlar de molts aspectes de la naturalesa humana, per mi n'hi ha un que ha estat essencial i que m'ha cridat més l'atenció.

Un grup de dones autònomes abans i després de les circumstàncies que els ha tocat viure, guerra civil al sud dels EUA. El servei de la casa ha tocat el dos, perquè eren esclaus negres i ara elles, senyoretes acostumades a ser servides, hauran d'assumir totes les tasques de la casa. Ho faran, sense ni immutar-se, ni arrugar-se els seus bonics vestits, amb disciplina i abnegació com si ho haguessin fet tota la vida. Malgrat l'hostilitat masculina de l'exterior, elles viuen tancades en el seu espai i món que, està a l'empara dels possibles perills de fora. Malgrat això, algú es cola en aquest món i pertorba tota aquesta continguda pau i ordre femení. Si, però, quan el perill es fa evident, elles eliminaran l'enemic amb la mateixa fredor, pulcritud i ordre que regenten les seves vides, de la mateixa manera que han hagut d'acceptar els moments de penúria i escassedat que els ha tocat viure, sense ni una queixa i totes unides.

Molt interessant la interpretació que Sofia Coppola fa de la història des d'una perspectiva femenina i actualitzada, però d'unes dones del sud al S.XIX. Elles es protegeixen ferotgement d'un món exterior, perquè saben que en aquest, les dones sempre tenen les de perdre.

Una visió d'aquest món, retratada amb uns espais carregats de llums i ombres on els sentiments s'amaguen sota l'empara d'una sensualitat permesa, molt femenina, ritualitzada i disciplinada.

Molt bonica, suggerent i interessant l'atmosfera que crea que ens endinsa en el món dels sentiments i ressentiments que pot generar un mascle que entra en un món femení sense entendre'l gens i pensant-se que amb la seva arma de poder, el sexe, podrà conquerir-lo.

Un final femení i feminista, molt complaent per mi.

Una bona versió que, està molt bé no perdre's.

MARTINA opina.

Aquesta pel·lícula és un “remake” de la versió cinematogràfica de la novel·la de Thomas P. Cullinan amb aquest mateix nom. El que ens ubica en un internat femení durant la guerra civil nord-americana de l'any 1864.

Al meu entendre la seva, directora, Sofia Coppola, és especialment transcendent en parlar del rol de la dona, de la seva soledat, fortalesa i d'altres atributs inherents en la seva condició matriarcal.

En aquest cas, a més, ens endinsa en l’essència més pura d'aquest gènere, capaç de protegir fins i tot a l'enemic amb l'objectiu de guarir-lo fins que, pugui ser independent.

Amb un repartiment de luxe (Colin Farrell, Nicole Kidman, Kirsten Dunst, Elle Fanning..) i mitjançant la història d'unes protagonistes que es mostren sempre fermes, mantenint les bones formes, on cada una d'elles representa un caràcter diferent. Tot i les seves diferències i la situació de cadascuna que sense dubte té un rerefons obscur i malgrat la lluita visceral per la seducció que manté cadascuna d'elles, es fan costat en els moments més complicats.

A mi personalment m'agrada aquest tipus de cinema, on reconec que em fa sentir còmoda, el que tot estigui apamat, pensat perquè puguis anar encaixant les peces de l'entramat i ben treballat com a conjunt.

Per tant una bona història, un tractament de tots els recursos de les imatges, també de totes les altres arts, un transcórrer quasi teatral i una mirada en femení a l'interior de les coses que et permet entrar en el més enllà de tot plegat.

I per acabar, comentar que després d'aquesta versió, la que considero recomanable, comparteixo amb la Núria que cal buscar la versió de 1971 protagonitzada per Clint Eastwood i poder-ne fer una comparativa.

Àngel Quintana, Joanma Ruiz i Carlos Heredero ens parlen de "The Beguiled" al darrer Festival de Cannes: www.caimanediciones.es/cannes-2017-en-tiempo-real-la-opinion-de-la-critica/