EL
GÈNERE de TERROR s'ha ENCARREGAT de FURGAR en les PORS MÉS
IRRACIONALS de L'ÉSSER HUMÀ per EXTREURE D'ELL TOT el seu PODER
SIGNIFICATIU.
Dit
per Beatriz Martínez en la seva crítica de Verònica a Caimán
Cuadernos de Cine, juliol-agost, 2017.
Guió:
Paco Plaza i Fernando Navarro.
Duració,
105 minuts.
España,
2017.
SINOPSI
Inspirada
en fets reals que van succeir al barri de Vallecas de Madrid, els
anys 90.
Després
de fer una ouija amb unes amigues, una adolescent, Verònica, se sent
assetjada per nombroses presències sobrenaturals que, amenacen en
fer mal a la seva família.
 |
| El director Paco Plaza. |
A
la Martina i a mi ens agrada variar de gènere- si és que ara es
poden definir els gèneres tan nítidament com abans- i a vegades
l'encertem i altres no, aquesta vegada és que, no.
Aquesta
és una pel·lícula amb un munt d'encerts i amb certes ambicions,
però al meu entendre, la història no acaba de funcionar i acaba
essent avorrida i poc creïble.
La
idea de construir la història a partir d'un informe policial i
acabar i començar la narració pel mateix lloc està molt bé,
sobretot tenint en compte que el guió s'ha inspirat en fets reals.
Però dins d'aquesta estructura tan marcada, ja que situa la narració
d'allò que passa uns dies abans del desenvolupament final, té
falles de canvi de subjecte que crec que distreuen i donen poca
credibilitat a la història i a la manera de situar-la.
Al
càsting de la protagonista, Sandra Escacena, crec que també és un
encert, doncs és una noia molt guapa i fotogènica que, amb la llum,
li permet al director aconseguir diferents registres psicològics de la seva cara. Però
tampoc li acaben de treure el suc, i acaba sent una dramatització una mica rígida i amb pocs matisos.
Les
localitzacions de la història i els seus escenaris també crec que
són molt encertats i tanmateix la il·luminació que li donen, per
crear un clímax en uns moments determinats.
A
banda d'això, tot plegat no acaba de funcionar i resulta un producte
que, a mi, no m'ha acabat de fer el pes, tot i la bona predisposició
que tenia d'entrada. Potser, hi hauran persones que els agradarà... perquè és un film que té moltes qualitats.
MARTINA opina
El gènere de terror sempre m'ha semblat un vessant del cinema molt interessant. Mitjançant la representació d'un escenari, on passen situacions que posen a l'espectador en situacions extremes, et pots traslladar a un univers on les sensacions poden ser molt intenses, sense necessitat realment d'haver de passar per allò.
Aquest director fins ara, ens havia aproximat la por a casa nostra, amb les tres pel·lícules de REC. En aquesta trilogia, situada al centre de Barcelona, ens ubicava en el caos d'un escenari proper, desconegut i força verídic. Això, des de la meva experiència, ho havia fet tot més emocionant però, a més el format i la temàtica també m’havien semblat de caràcter innovador. En definitiva, crec que tant la Núria com jo que havíem gaudit de la sèrie que aquest artista fins ara havia creat, motiu pel qual vam seure a la butaca, amb unes expectatives ben altes.
Però en el meu cas, en aquesta ocasió no puc dir que hagi tingut una experiència positiva. Reconec que l'ambientació dels anys noranta m'ha semblat molt adequada, el fet d'entrar dins del món dels infants en la narració, també ho puc trobar original i la protagonista té un guapo ideal pel paper que representa. Però, la pel·lícula en si, l'he trobat totalment banal, pretensiosa i plena de missatges que, des del meu punt de vista són, fins i tot, políticament incorrectes.
Per començar, parlo de com m'ha semblat que comparava una situació anormal i misteriosa amb un possible brot psicòtic d'una adolescent desequilibrada. O, potser ha sigut causa d’un ritme discontinu, que m’ha desconnectat del fil narratiu. Ja no ser si era una dosi de cinema de terror o una història que tractava d’una situació personal complicada, amb una aura paranormal. Tal manera un retrat d’una família humil, desbordada i una adolescent que, per mitjà d'un joc, busca el més enllà o noves experiències, portades a un espai desconegut.
No ho tinc clar, potser sóc jo, però per una cosa o l'altra estava irritada quan he sortit del cine i sense ganes de pensar massa en el perquè de tot plegat. Només puc dir que, a mi no m'ha agradat.
Aquest director fins ara, ens havia aproximat la por a casa nostra, amb les tres pel·lícules de REC. En aquesta trilogia, situada al centre de Barcelona, ens ubicava en el caos d'un escenari proper, desconegut i força verídic. Això, des de la meva experiència, ho havia fet tot més emocionant però, a més el format i la temàtica també m’havien semblat de caràcter innovador. En definitiva, crec que tant la Núria com jo que havíem gaudit de la sèrie que aquest artista fins ara havia creat, motiu pel qual vam seure a la butaca, amb unes expectatives ben altes.
Però en el meu cas, en aquesta ocasió no puc dir que hagi tingut una experiència positiva. Reconec que l'ambientació dels anys noranta m'ha semblat molt adequada, el fet d'entrar dins del món dels infants en la narració, també ho puc trobar original i la protagonista té un guapo ideal pel paper que representa. Però, la pel·lícula en si, l'he trobat totalment banal, pretensiosa i plena de missatges que, des del meu punt de vista són, fins i tot, políticament incorrectes.
Per començar, parlo de com m'ha semblat que comparava una situació anormal i misteriosa amb un possible brot psicòtic d'una adolescent desequilibrada. O, potser ha sigut causa d’un ritme discontinu, que m’ha desconnectat del fil narratiu. Ja no ser si era una dosi de cinema de terror o una història que tractava d’una situació personal complicada, amb una aura paranormal. Tal manera un retrat d’una família humil, desbordada i una adolescent que, per mitjà d'un joc, busca el més enllà o noves experiències, portades a un espai desconegut.
No ho tinc clar, potser sóc jo, però per una cosa o l'altra estava irritada quan he sortit del cine i sense ganes de pensar massa en el perquè de tot plegat. Només puc dir que, a mi no m'ha agradat.
BEATRIZ
MARTÍNEZ, interpreta.
(...)
En Verónica, Paco Plaza parteix d'un fet real succeït a Vallecas
als anys 90 per configurar un conte de terror a mig camí entre el
gòtic costumista i el giallo
més estilitzat formalment que, utilitza l'element ocultista i el
relat de fantasmes per parlar de l'adolescència i de la por a
créixer per una noia ofegada per un seguit de responsabilitats que
l'amenacen de quedar empresonada en una maduresa prematura, en la que
ella, es nega a sucumbir.
Interpretació
feta per Beatriz Martínez en la seva crítica de Verònica a Caimán
Cuadernos de Cine, juliol-agost, 2017. Adaptació i traducció
pròpies.
BEATRIZ
MARTÍNEZ, fa una crítica molt positiva.
(...)
Plaza traça amb exquisida minuciositat l'ambient de l'època i
l'impregna de sabor i autenticitat per mitjà de detalls que
converteixen a Verònica en una obra única i profundament
personal.(...)
(...)Verònica
és una obra important dins del fantàstic espanyol recent que, ens
pot remetre en format a altres títols estrangers, però que en cap
cas es desvincula de qualsevol tipus de referència, gràcies a la
singularitat del seu estil i la seva potent idiosincràsia.
Informacions interessants sobre l'origen i gestació de la pel·lícula:
elpais.com/cultura/2017/08/24/actualidad/1503586734_580992.html
Fitxa, tràilers i crítiques a Filmaffinity:
/www.filmaffinity.com/es/film716361.html
Molt, molt interessant entrevista curta- 8 minuts- amb Paco Plaza:
Informacions interessants sobre l'origen i gestació de la pel·lícula:
elpais.com/cultura/2017/08/24/actualidad/1503586734_580992.html
Fitxa, tràilers i crítiques a Filmaffinity:
/www.filmaffinity.com/es/film716361.html
Molt, molt interessant entrevista curta- 8 minuts- amb Paco Plaza:
Filmografia de Paco Plaza:
Biografia de Paco Plaza:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada