POULET AUX PRUNES. Directora, Marjane Satrapi i ..

la directora, Marjane Satrapi

Núria opina, POULET AUX PRUNES

Aquest film, ens explica un conte romàntic on s'ha desdramatitzat la seva transcendència amb humor i ironia. De la combinació d'aquests elements en resulta una pel·lícula “mona”, simpàtica i agradable.

Marjane Satrape, ens situa l'acció al 1957 a Teheran i ens mostra un Iran modern, avançat, on les dones poden accedir a la seva formació i a la vida pública. Tot plegat molt allunyat de la imatge que en tenim ara. Potser aquest, no és el tema més important del film, però plana per tot ell. Entenc que per la directora sigui molt important reivindicar allò que ella considera que és el seu Iran i no aquest d'ara on ella no hi pot ni entrar.

Ho passes bé veient-la i surts amb un somriure als llavis, que això sempre va bé.

Martina opina, POULET AUX PRUNES

   Aquests film, amb un estil molt estètic, ens narra la història d'un protagonista que és violinista i com que no vol viure més, decideix posar-se al llit indefinidament esperant la seva mort.

Un context peculiar, amb un matrimoni que conviu i demostra que no s'han sabut entendre mútuament, respectant-se i acceptant-se.

Un motiu absurd per parlar amb un llenguatge un tant melós sobre la vida. Un drama amb un toc d'humor que es guarneix com un plat del menú habitual de la quotidianitat humana.

Sense més, crec que és una història maca i desenfadada.

                               

EL IRLANDES. Director John Michael McDonagh

McDonagh, el director

Núria opina, THE GUARD

Pel·lícula provocativa, genial i divertida, fresca i refrescant.

Personatges tots ben trobats, però molt originals els narcos intel·lectuals i cultes.

M'ho he passat molt bé veient-la, la recomano.

Martina opina, THE GUARD

         Per mi aquesta és una obra que, en general té tots els ingredients per ser una bona pel·lícula: una trama senzilla però plena d'humor, una actuació brillant del personatge principal i dels tots en general, una serie de reproduccions sobre prototips de persones que la societat suporta, acció en la consecució d'un crim de narcotraficants i una gran combinació en les arts gràfiques i musicals.

       Reconec que pel meu gust, el més ingeniós és aquest film és el sentit de l'humor amb una acidesa extrema, una mofa sobre l'estima pròpia del ser humà i del crim.  Em satisfà la falta de perjudicis amb la que es planteja cada una de les situacions,  on l'ego del personatge principal es manifesta com a un Don perfecte absolut. M'agrada la ironia d'aquest caràcter, auto-confiança i solitud d'un perfil de persona inacceptada i rebutjada.

      La relació entre Europa i  Estats Units també apareix en escena i a trets molt genèrics, la lluita contra el narcotràfic té la seva representació a través d'una mica de caricaturització dels tres criminals, que en aquesta ocasió representen la vessant humana d'aquestes xarxes mundials del comerç de la droga.

      Recomano aquesta pel·lícula per aquells qui són fans de l'humor negre i de les narracions plenes de personatges carismàtics. 

EL ELEFANTE BLANCO.Director, Pablo Trapero

Pablo Trapero donant instruccions

Núria opina, EL ELEFANTE BLANCO

Aquesta vegada la Martina no ha pogut venir al cine i hi  hem anat l'Arnau i jo. L'Arnau també ha vist molt de cinema i les seves opinions sempre han estat molt ben considerades a la família.

Aquesta m'ha semblat una de les poques pel·lícules compromeses que he vist darrerament i això ja sembla prou interessant en els temps que vivim, on la gent de la meva generació- seixanta tocats-, tot sovint no sabem massa bé el paper que hem de fer, amb tots els esdeveniments delirants que van passant per davant dels nostres ulls, a part de la denúncia i la queixa.

Per mí el compromís no està relacionat només amb el tema dels valors que aquesta té, sinó en que la història estigui ben explicada i per tant tingui la bellesa de la narració. També tractant-se de cine, el seu director cal que s'escarrassi per combinar tot un seguit d'elements, per tal que els espectadors ens oblidem d'on estem i ens endinsem en el món que ell ens proposa.

La pel·lícula té tots aquests ingredients, valors, una bona història ben explicada buscant un tipus de llenguatge sintètic i innovador i també perquè no, una bona banda sonora, per tant és una bona pel·lícula, recomanable per tots aquells que no busquin en el cinema, un únic i exclusiu element de distracció.

He llegit algunes crítiques de coneixedors de les vilas bounarenses que creuen que la història està molt allunyada d'aquella realitat, a mí això més ben igual, ja que jo no he anat a veure un documental o reportatge, sinó que he anat a veure una història de ficció, en la que un director ens pretén endinsar en un determinat món particular, si està inspirada en una villa de Buenos Aires..., tant de bo per les villas..

Arnau opina, EL ELEFANTE BLANCO

M'ha agradat molt, sobretot la història del capellà jove amb els seus conflictes, el seu penediment i la posterior redempció, és un heroi, ja que se'n surt victoriós d'aquesta empresa, que no és poc.

No pot evitar el pecat carnal, o més ben dit enamorar-se, pecat de qual també se'n sortirà; un viatge i una aventura interessants.

La fotografia està molt bé, aquestes textures inhumanes d'una ciutat mig en ruïnes, la pobresa no és pas un decorat, sinó un estat d'ànim asfixiant, l'autentic color dominant del film.