Núria opina, EL ELEFANTE BLANCO

Aquesta vegada la Martina no ha pogut venir al cine i hi  hem anat l'Arnau i jo. L'Arnau també ha vist molt de cinema i les seves opinions sempre han estat molt ben considerades a la família.

Aquesta m'ha semblat una de les poques pel·lícules compromeses que he vist darrerament i això ja sembla prou interessant en els temps que vivim, on la gent de la meva generació- seixanta tocats-, tot sovint no sabem massa bé el paper que hem de fer, amb tots els esdeveniments delirants que van passant per davant dels nostres ulls, a part de la denúncia i la queixa.

Per mí el compromís no està relacionat només amb el tema dels valors que aquesta té, sinó en que la història estigui ben explicada i per tant tingui la bellesa de la narració. També tractant-se de cine, el seu director cal que s'escarrassi per combinar tot un seguit d'elements, per tal que els espectadors ens oblidem d'on estem i ens endinsem en el món que ell ens proposa.

La pel·lícula té tots aquests ingredients, valors, una bona història ben explicada buscant un tipus de llenguatge sintètic i innovador i també perquè no, una bona banda sonora, per tant és una bona pel·lícula, recomanable per tots aquells que no busquin en el cinema, un únic i exclusiu element de distracció.

He llegit algunes crítiques de coneixedors de les vilas bounarenses que creuen que la història està molt allunyada d'aquella realitat, a mí això més ben igual, ja que jo no he anat a veure un documental o reportatge, sinó que he anat a veure una història de ficció, en la que un director ens pretén endinsar en un determinat món particular, si està inspirada en una villa de Buenos Aires..., tant de bo per les villas..